divendres, 27 de novembre de 2009

Joc o realitat

O L'HORITZÓ D'UNA EDUCACIÓ COHERENT

Tothom sap, perquè ha estat infant i encara més si és pare o mare, que els infants sempre han jugat en algun moment 'a la guerra' en alguna de les seves múltiples formes. Abans potser era amb soldadets de plom, o també amb pistoles o espases de fusta, potser fent de policies i lladres, indis i vaquers o simplement bons i dolents, i ara davant les pantalles digitals més modernes, però des de sempre que s'han dedicat a matar aquesta mena d'enemics que tan aviat cauen com ressusciten. De fet, a tots ens han 'matat' alguna vegada!

La mainada necessita jugar per aprendre a relacionar-se: establir complicitats, ajudar-se, barallar-se, canalitzar enveges, perdonar-se, avorrir-se o divertir-se junts, organitzar-se, manar o obeir, argumentar i justificar, etc,. en definitiva, domesticar-se.

També necessita jugar per exterioritzar aquests instints arcaics que habiten al seu interior precisament en el marc d'una activitat tan inofensiva com el joc, i així vol dominar, vèncer, acaparar, 'matar',...

I amb tot això, també necessita jugar per a distingir el que és real del que és virtual, precisament per comprendre que el món, el de veritat, no és cap joc. Efectivament, a l'univers del joc tot és reversible i res del que hi succeeix acaba tenint conseqüències 'de veritat'. El món real, en canvi, no en té res d'innocent i no és possible esborrar-ne el passat perquè el que s'ha fet, fet està i ferir, humiliar i matar, difícilment admeten cap 'esmena'.

El joc és un univers en el qual solament es manipulen imatges: la nina, la figureta de plàstic o l'heroi digitalitzat no són éssers humans. Els podem prestar sentiments o cedir-los la nostra identitat precisament perquè no en tenen; els podem trencar sense cap més inconvenient que haver-los de tornar a comprar, i fins i tot els podem fer patir o infringir tortures per poder-los consolar més tard. A més, el joc és en un univers on el temps dels humans no té cap mena de vigència: els cubs d'un trencaclosques permeten construir un castell que després podem -hem de!- destruir per poder-ne construir un altre de nou. El plaer de construir una maqueta o de fer un puzle és, sens dubte, superior al de contemplar-los, i no és gens estrany que un cop acabats quedin abandonats immediatament. Estem davant la satisfacció que causa l'activitat mateixa i, al cap i a la fi, el resultat importa ben poc.

Però en el món real no podem jugar amb els homes i les dones que ens envolten. Són éssers de carn i ossos i amb consciència; éssers que senten emocions, que pateixen o que gaudeixen, que pensen i que també reflexionen. No són ni propietat nostra ni mitjans per satisfer el nostre desig de poder. Tampoc no són instruments per aconseguir plaer. En la realitat, les cases no es reconstrueixen tan de pressa com els castells de cubs i, de vegades, fins hi tot, pot passar que la reconstrucció sigui impossible de fer. Al món real, els morts no ressusciten, els éssers traumatitzats poden esdevenir psicòpates, i pel que fa a les ferides, si bé és cert que cicatritzen, el seu record solament pot desaparèixer mitjançant el perdó i l'oblit.

Per tant el problema no és tant que els infants juguin 'a la guerra', sinó que quan siguin persones adultes ho continuïn fent..., però aquesta vegada de veritat. El problema no és pas que quan són infants arrasin, en un joc electrònic, un univers virtual a còpia de bombes, sinó que quan siguin persones adultes arrasin el món a còpia de bombes de les de veritat, fins i tot corrent el risc de destruir-lo de manera irreversible. El problema no és que els nens s'enfurismin davant el seu bagul de joguines i s'esbravin contra un cotxe en miniatura que, certament, fins i tot ha estat pensat per a això, sinó que quan siguin persones adultes facin el mateix amb la seva parella, els seus amics o fills, o amb una natura que ni tan sols saben si un dia es podrà recuperar.

El que avui és realment important és impedir que quan siguin adolescents, joves o persones adultes juguin amb el món. El veritable desafiament és educar els nostres fills i filles perquè aprenguin a distingir el joc de la realitat, perquè, una vegada convertits en persones adultes, deixin de jugar amb el món i, potser així, aquest podrà sobreviure més enllà de les nostres vides i de les d'ells i elles.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Sobre la transmissió de la Fe


O L'HORITZÓ DE LA VIDA INTERIOR.


L'espiritualitat és una dimensió humana que crec que hem de poder transmetre als fills. En canvi no em preocupa el més mínim que siguin persones religioses. La religió és una forma cultural: al món hi ha formes diverses d'institucionalitzar les interpretacions de l'experiència transcendent i les seves conseqüències. Quan vaig estudiar els estudis de teologia, a Història de l’Església visualitzes aquest procés d’una manera magnífica. Ara, per exemple, amb el darrer llibre del cardenal Martini (Coloquios nocturnos en Jerusalén) es visualitza de nou el perill de l’etnocentrisme religiós en el catolicisme... Evitem aquest etnocentrisme, acceptant la nostra tradició vivint-la des de dins.


Per transmetre la Fe als fills (sovint parlem de la transmissió de la Fe) hem de començar pel fonament: obrir-los a l'experiència espiritual, a l'encontre amb ells mateixos, al silenci, al saber-se escoltar,... empènyer-los a descobrir el propi desig fonamental.


Si optéssim per disciplinar-los en la pràctica religiosa, potser obeirien i serien molt practicants, però potser mai serien persones espirituals.


I la fe, ai, la Fe!, és un do i, com a màxim, podem llaurar i esperar que Déu hi posi la seva llavor i proporcioni a cadascun dels nostres fills una experiència personal: la fe és fruit d'una trobada personal amb Déu. Inesperada, imprevisible... l'experiència original i única. Una certesa. Un do de Déu fruit de la seva gràcia.

Horitzons per ajudar a viure...

És fàcil trobar una foto bonica... però és molt més difícil construir un horitzó possible que t'empenyi a viure.

Parlem dels nostres horitzons.