dijous, 31 de desembre de 2009

"He somniat que un dia...": Bon 2010!

Val la pena rellegir el text de Luther King de tant en tant... Són els millors desitjos per al 2010!

Jo he somniat que els homes, un dia,
s'aixecaran i comprendran d'una vegada
que han estat fets per a viure junts com a germans.

Jo he somiat aquest matí, que un dia,
cada negre d'aquest país, cada home de color,
de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal,
i no pel color de la seva pell,
i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.

Jo he somiat també que un dia,
els ventres buits es podran omplir;
que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final d'una pregària;
que serà el tema principal de l'ordre del dia dels governants.

Jo he somiat avui
que en totes les altes esferes de l'Estat i en tots els municipis,
hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia,

estimaran la pietat i caminaran pels camins de llur Déu.

Jo he somiat encara que un dia la justícia brollarà com l'aigua i l'honradesa,
com el gran torrent.

Jo he somiat també que un dia no hi haurà més guerres;
que els homes, de les espases en faran relles, i de les llances falç;
que les nacions no s'aixecaran més l'una contra l'altra....

M. Luther King

dimarts, 29 de desembre de 2009

L'església: una comunitat lluminosa?

O L'HORITZÓ D'UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA


L'encuentro por la familia cristiana de Madrid de l'altre dia, amb la tenebrosa veu en off del cardenal Rouco Varela, m'ha recordat una reflexió sobre l'Església que va escriure Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), un pastor protestant, doctor i home resistent al nazisme, que va ser assassinat a la forca i prèviament empresonat durant un any i mig pels nazis. A la presó escrigué molt: cartes als seus pares, cartes als amics, apunts personals, i altres textos que queden recollits al llibre pòstum Resistència i submissió. El dolor i la por no el privaren de la seva llibertat intel·lectual.


El maig de 1944 va escriure uns pensaments sobre l'església en forma de carta adreçada al fill d'un amic seu en motiu del seu bateig. Comparteixo amb vosaltres la seva reflexió eclesiològica:


«Avui esdevindràs cristià pel baptisme. Tots els antics grans mots de la revelació cristiana es pronunciaran damunt teu, i s’acomplirà en tu el manament del baptisme donat per Crist, sense que tu n’entenguis res. Però també nosaltres mateixos hem estat llançats de bell nou al començament de la comprensió. El significat de la reconciliació i de la redempció, del reconeixement i de l’Esperit Sant, de l’amor a l’enemic, de la creu i de la resurrecció, de la vida en Crist i de la imitació de Crist, tot això ha esdevingut tan difícil i llunyà que a penes gosem parlar-ne. Pressentim una alenada nova i revolucionària en les paraules i en les accions tradicionals, però no la podem copsar ni expressar. Això és la nostra pròpia culpa. La nostra Església, que durant aquests anys només ha lluitat per la seva existència, com si aquesta fos una finalitat absoluta, és incapaç d’ésser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món.


Per aquesta causa, els mots d’abans han de perdre llur força i han d’emmudir, i la nostra existència cristiana constarà avui només de dues coses: pregar i fer justícia enmig dels homes. Tot el pensament, totes les paraules i tota l’organització de les coses del cristianisme han de néixer de bell nou d’aquest pregar i d’aquest actuar.


Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. La seva refosa encara no ha acabat, i cada assaig de donar-li prematurament una puixança organitzadora no farà sinó ajornar la seva conversió i purificació.


No és cosa nostra de predir el dia –però el dia vindrà- en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús. Els homes s’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança. Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu regne. I es meravellaran de tant de bé i de tanta pau com els donaré (Jeremies 33,9).


Fins que no arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada, però hi haurà homes que preguin i que facin allò que és just i que esperin el temps de Déu. Que siguis un d’aquests i que puguis dir de tu: La vida dels justos brilla com la llum que va creixent fins a ple dia (Proverbis 4, 18).»

dissabte, 26 de desembre de 2009

Herois del Nadal que eduquen per a la renúncia

O L'HORITZÓ D'UN NADAL AUSTER

Aquests dies tot ens convida a comprar i a ser clients d’aquesta mena de satisfacció que t’arriba pel simple fet de posseir allò que creus que et portarà una mica més de felicitat: és cert que la nostra societat privilegiada i rica ens ho posa tot a l'abast, i sembla que per a ser feliç has de poder fer-ho tot i tenir-ho tot! En un món ple d’aparadors, llumetes, regals perfectes, joguines, viatges, sorpreses, descomptes, facilitats de pagament, compres sense interessos... qui sigui capaç de renunciar a tot això és un veritable heroi!

Sí, cal ser un heroi per no caure en els tentacles del màrqueting de tota mena de productes i per no creure que la felicitat te la donen les coses que pots comprar: menjar de més categoria, regals d’una certa categoria, viatges especials, ... i els nostres fills, com a bons clients (que la publicitat adreçada a ells no dubteu que és molt bona i funciona!), ja s’encarregaran de fer-te creure que no podran viure sense les joguines de la seva carta de reis.

Aquesta societat ens tracta ben bé com a clients, i cal ser tot un heroi per anar contra aquest veritable tsunami.

I com que tot ens hi convida i sembla imparable, fem la vista grossa i “¡sálvese quién pueda!”, tinguem la festa en pau, i que almenys els nens facin bona cara!, pensem en el fons de la nostra ànima encara que tirem per la borda les converses que haguem pogut tenir amb els nostres fills aquest darrer any sobre compartir, la felicitat autèntica, les coses importants de la vida, tenir coses no ho és tot,... i totes les altres pijades pietoses que algun dia de mal de cap els vam voler vendre.

Sembla que no hi puguem fer res de res.

Doncs precisament, ara que ve el Nadal amb la seva força consumista devastadora, ara és un dels millors moments per educar les criatures... i això ens porta a proposar-vos una petita reflexió sobre la capacitat de renúncia.

En el dia a dia volem transmetre als nostres fills que viure és una meravella i que les coses importants no es veuen, es viuen,... i ara que arriba un moment en què podem demostrar-los que això va de debò i que ens ho creiem, és a dir que és un moment decisiu, ara hi renunciarem perquè no hi podem fer res de res?

Podem ensenyar que és possible renunciar a moltes coses sense deixar de ser feliç perquè, què és viure sinó renunciar?: sempre que a la vida fas una tria, renuncies alhora a moltes altres coses. I aleshores, si forma part de la vida, perquè ens costa tant renunciar?

El problema ens sembla que és insalvable perquè se situa l’obtenció de felicitat en l’experiència de posseir un objecte, una joguina, un mòbil de darrera generació, o el que sigui. Ah, amics!, però aquí hi ha la trampa en la que caiem tots: proporcionem als nostres fills objectes però no els proporcionem experiències! Pensem molt en la llista de coses que haurem de comprar aquests dies però no fem la llista de coses que volem viure i experimentar aquests dies. (Els de màrqueting en saben tant que fins i tot el llenguatge per parlar de coses que no siguin equivalents a consumir és limitat!)

Podem tenir tot el que volem, o hem d’aprendre a renunciar-hi? Adquirir la consciència que el món no és al nostre servei no resulta gens fàcil i se’ns fa difícil resignar-nos-hi. És difícil, sí, però és absolutament imprescindible per no ofegar-se en l’ofuscació de la insatisfacció permanent o de la tirania.

Renunciar. Renunciar a tenir-ho tot, i renunciar a ser el primer: Vostè primer! Segurament en aquesta fórmula elemental d’urbanitat, repetida mil i una vegades de manera convinguda, hi ha la possibilitat de superar la prepotència, d’obrir un espai per a l’alteritat contra la inèrcia egocèntrica. Vostè primer! significa: tinc els meus desitjos i els assumeixo però no els imposo als altres; sóc el que sóc, amb la meva cultura i el meu pensament, però sóc capaç d’entendre l’altre i de posar-me, provisionalment, entre parèntesis; tinc necessitats i les assumeixo, però no per això tinc el dret de saquejar el planeta per a satisfer-les. El vostè primer! em permet prendre distància de la necessitat d’immediatesa que em tanca en l’ara mateix per poder pensar en les conseqüències dels meus actes.

Vet aquí el valor educatiu de la renúncia, la seva força humanitzadora. Ens la deixarem perdre?

dijous, 24 de desembre de 2009

Sobre el Nadal que es viu ben endins...


O L’HORITZÓ D’UNA CRISTOLOGIA PER AL SEGLE XXI


Per què i per a què som al món?

Sembla una encantadora llegenda popular la que ens hi dóna resposta: Déu ha pres la condició humana en un nadó anomenat Jesús de Natzaret.


Sempre s’ha parlat sobre la divinitat de Jesús. Ara es destaca la divinitat en Jesús. No se’l deïfica, se l’entusiasma. El teòleg Karl Rahner sosté que Jesús no és un déu que es revesteix d’humanitat com si fos un vestit. La realitat és que era un home normal, cada vegada més conscient de la seva vocació o crida divina: la que brota de l’entranya de qualsevol ésser humà; el que de Déu tenim tots pel simple fet d’estar vius. L’encarnació de Déu en Jesús no és una irrupció celestial, sinó una cosa radical de la singular matèria humana, que porta l’empremta de la mà que la va modelar. És el que el bisbe claretià català Pere Casaldàliga en diu «l’ADN diví». Aquella consciència radical és una crida a la responsabilitat social i política. El Déu del profeta galileu és un déu revolucionari que no suporta la injustícia i l’opressió. Qualsevol ésser humà és sagrat. Lluitar contra tota mena de mal que se li faci és un deure religiós que pot comportar viure crucificat.


L’Església vaticana i jeràrquica ha donat sovint proves d’inhumanitat. En canvi, molts no creients han tingut més fe en l’home. La seva increença ho era respecte a la versió oficial de Crist, ja que la seva fe era la mateixa, a la pràctica, que la de Jesús de Natzaret. González Faus ha dit: «A moltes autoritats eclesiàstiques inquisidores els molesta tant la paraula Jesús que han donat ordre que en catecismes i llibres de text no es digui Jesús, sinó Crist. Potser per això assistim avui a persecucions cruels, que s’excusen dient que alguns (…) neguen la divinitat de Jesús. No és que la neguin. És que, a través de Jesús, se li dóna a Déu un rostre que no és el que voldrien els inquisidors. Perquè els posa en evidència».

L’entranyable llegenda de la nostra infància és que un nen pobre -que és Déu- neix en un estable desconegut perquè ningú acull la seva mare embarassada en una freda nit d’hivern, i són els pastors desgraciats, els més darrers de la societat, els primers a visitar-lo i adorar-lo. Sembla que les coses van anar d’una altra manera, però la llegenda respon a un savi instint popular, l’autèntic: Déu és un déu humà, desvalgut i pobre, que ningú acull. El Déu que es fa present al món -presència i regal- s’identifica amb tots nosaltres perquè ens identifiquem amb ell i, igual que Jesús, l’imitem en el seu amor per tots i en el combat per la pau en la justícia. Ell ens acompanya. Més enllà del cava, el pessebre i els regals, commemorem el principal misteri de l’existència humana: estem fets a imatge i semblança de Déu. Siguem, doncs, un Déu humà, desvalgut i pobre, perquè ens acullin com a part d’ells els humiliats i ofesos de la terra.


Mira'l als ulls... i bon Nadal!

(A partir d’un text de González Casanova)

dimarts, 1 de desembre de 2009

A la meitat de la vida...

És impressionant l’edat d’un home!

Resumeix tota la seva vida.


S’ha anat guanyant lentament la maduresa que li és pròpia.

S’ha fet contra tants obstacles vençuts, contra tantes malalties greus guarides, contra tantes penes calmades, contra tantes desesperacions superades, contra tants riscos inconscients, la majoria.


S’ha fet a través de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments, de tants oblits, de tant d’amor.


Quina bella collita d’experiències i de records representa l’edat d’un home!


Malgrat les trampes, les sotragades i els entrebancs has seguit avançant amb penes i treballs com un bon carretó.


I ara, gràcies a una convergència obstinada de combinacions felices, ets aquí. Tens quaranta anys!


I el bon carretó, si Déu vol, portarà encara més lluny la seva collita de records.

P. Miquel Estradé