dijous, 25 de novembre de 2010

Catalans imbècils...


Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils.
¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?
No, sinó de deixar de ser imbècils.

Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

divendres, 19 de novembre de 2010

Un diari nou, per un nou país: ARA

El dia 28 comença un nou diari.



ARA és un diari creat per un grup d’emprenedors dels àmbits periodístic, editorial i empresarial de Catalunya que ens sentim compromesos amb la nostra societat. Som persones actives que hem demostrat que tenim iniciatives i que sabem dur-les a terme, inspirades per l’esperit crític però no instal·lades en la crítica.

ARA neix per ser una àgora pública, que mira i explica el món des de Catalunya. El món digital i les xarxes socials estan transformant el periodisme, desplaçant el lector cap a un protagonisme més gran. És en aquest sentit que ARA neix com alguna cosa més que un diari convencional, neix com una comunitat de persones lectores, connectades pel paper i per la pantalla. ARA serà un diari d’última generació tecnològica, un diari sense fronteres mentals.

Al mateix temps, ARA vol ser una resposta a un moment difícil per al periodisme, que afecta especialment la premsa escrita. És per això que ARA assumeix amb els seus lectors el compromís de recuperar els valors que ha donat al llarg de la història el periodisme del nostre país: la màxima qualitat i rigor ètic com a garant dels valors de la nostra societat. I per tot això també es compromet a fer un periodisme a favor del que ens fa grans, en contra del que ens empetiteix, amb l’autoexigència màxima i la recerca de l’excel·lència, valors indispensables que ens donaran l’autoritat moral per ser exigents amb els altres.

(...)

Tenim clar que la veritat té múltiples cares, que és un monstre meravellós i mític, que sempre la cerquem i mai l’arribem a trobar. Tindrem, doncs, la ingenuïtat i la valentia d’empaitar-la a cada pas i la humilitat de saber que mai serà nostra del tot. I tindrem, alhora, la convicció que el diari és dels qui el fem, però també dels qui el llegeixen. I per això, en primer lloc, entenem que un diari és més que un negoci privat: com el país al qual vol servir, és un ideal compartit, que es fa dia a dia, pàgina a pàgina, paraula a paraula. Amb tots els qui ens vulgueu fer confiança, comencem a escriure aquest futur des d’ARA.

(Extret del manifest fundacional del diari ARA)

diumenge, 14 de novembre de 2010

Sobre la democràcia, ara que vénen eleccions

O L'HORITZÓ D'UNA CULTURA DEMOCRÀTICA

La democràcia és una idea que va néixer a Grècia fa milers d'anys. Amb el pas dels segles i els mil·lenis, la idea inicial s'ha anat perdent o, en tot cas, ha anat canviant, tal i com mostren les manifestacions contemporànies dels processos democràtics.

A l'antiga Grècia només els més savis podien exercir el seu dret a vot per decidir l'acció de govern de cara al bé comú. Avui en dia hem aconseguit estendre el vot a tots els ciutadans, i això és molt positiu, però alhora hem negat als votant la possibilitat d'una educació íntegra.

El món polític actual només és modern en les seves manifestacions exteriors: tot sembla tant democràtic!, però realment la tecnologia ha aconseguit que les comunicacions siguin tan eficients que s'ha arribat a l'explotació i manipulació de la població que no té accés a l'educació, entenent per educació no només el fet d'haver anat a escola. La majoria dels votants de la nostra societat no tenen coneixements de cap de les arts o les ciències -cosa que els antics grcs pensaven que era essencial per entendre qualsevol forma de govern-, i són del tot incapaços de pensar més enllà del present i del futur immediat, cosa que els impossibilita entendre a fons les conseqüències de l'acció política.

El resultat és una societat doblement empobrida, fomentada pels mateixos polítics que actuen d'acord amb tàctiques, més que no pas amb estratègies, si volen mantenir-se al poder prou temps per introduir-hi canvis, i el públic és víctima d'aquesta manipulació i ignora quins són els temes realment importants.

Una llàstima.

dimecres, 10 de novembre de 2010

La dona a l'Església

Arran del debat sobre el paper que van tenir les monges durant la cerimònia de diumenge de dedicació de la Sagrada Família -netejant l'altar i el terra davant de tots els homes que tenien el protagonisme de la celebració-, l'abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les, Gertrudis Nin, juntament amb la resta de la comunitat, han fet arribar aquesta carta:

"Encara ens ressona per dins tota la festa de la dedicació de la Sagrada Família, en la que TV3 va estar a l’alçada de l’esdeveniment.

Va mencionar que érem nosaltres les qui paràvem l’altar, perquè havíem confeccionat les tovalles. Aprofitem per dir que no érem nosaltres.

Sí que vam fer les tovalles i altres peces, així com el coixí de la seu papal. També vam pintar un ciri molt petit, que tingué l’honor de ser el primer encès al Temple de la Sagrada Família.

Nosaltres, però, no som monges de clausura. La vida monàstica no té res a veure amb la clausura, va néixer molts segles abans que aquesta s’implantés. Per això lamentem alguns comentaris fets en la retransmissió en aquest sentit.

Tanmateix, en ple segle XXI, continua l’interrogant sobre el paper de la dona en l’Església. Es va fer palès en la celebració i ens n’han arribat tants comentaris que ens hem sentit mogudes a escriure aquestes ratlles als mitjans de comunicació. Cal trobar el lloc de la dona a l’Església. Per això és necessari establir un diàleg.

Diumenge es va desaprofitar una ocasió única.
"

dissabte, 6 de novembre de 2010

Joseph, un home com jo, un home com tu

Hi ha qui amb un posat seriós fa un gran esforç intel·lectual per veure totes les virtuts a aquest viatge i, en general, al seu ministeri com a successor de Pere. Creients de tota la vida. Ben formats. Ben confessats.

L'home ho pot justificar tot, avui.

És en Joseph Alois Ratzinger (Marktl, Baviera, 1927). Un home com tu. Un home com jo. Però al bell mig de totes les justificacions: les meves, les teves, les seves.

I quina mena de seguidor de Jesús és aquest? Elegit per qui, qui representa? Qui és aquest que substitueix l'ase pel mercedes a l'hora d'entrar a Jerusalem? Qui és aquest deixeble que predica amb escorta i vidres antibala? Es protegeix dels rics i dels mestres de la llei, potser? Qui és aquest servidor-de-tots que visita els pobres institucionalitzats amb la seva comitiva? Qui és aquest creient que no deixa espai a les dones i que condemna les polítiques de salut? Qui és aquest que es fa dir sant, i mestre, i s'apropia de la paraula de Jesús?

M'agrada especialment el somni que apareix al darrer número de El Pregó. Un somni, tanmateix... impossible per molt de temps.

Com diu la Laia de Ahumada en el seu bloc: "Mireu, a aquestes alçades només desitjo una cosa ben senzilla: que, com és habitual en aquests casos, els serveis de neteja dels carrers per on ha de passar la comitiva del papa, almenys no escombrin també les persones sense llar que hi dormen, que no els desapareguin els cartrons ni les mantes i que els estalviïn el neguit d’haver-se de buscar la nit. Això m’importa més que no pas que el papa els vegi, tot i que no estaria de més."

Deu viure tota aquesta parafernàlia, que el distancia de l'evangeli senzill i del seu llenguatge alliberador i arreligiós de Jesús, amb incomoditat, dintre seu? Segur que persegueix el seu itinerari particular d'honestedat... però, hi està atrapat?

Joseph, un home com jo, un home com tu. Pregaré per ell, per tu, per mi i per tots, a la capella de casa, aquest vespre que ell brinda amb cardenals i dorm en un coixí de lli.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Barcelona, posa't Papa!

- Que ve el Papa!
- Que bé, que nosaltres podrem remenar la cua... i altres la toga i la casulla!...
- Ui sí, i anar-hi a fer un tomb com qui no vol la cosa, que ve en diumenge...
- I fer-li alguna foto...
- Encara que no hi sortim amb ell de costat.
- Clar.
- Tant de bo que faci sol...
- I posats a demanar, que els turistes no ens facin nosa...
- Sí, sí, aquell dia ha de ser per a nosaltres.
- Ui sí, aquell dia ha de ser per als hoolligans del Papa!, que diu el meu nét.
- Ja, ja... Això, ben dit!
- Diuen que no el veurem pas de prop, oi?
- No ho sabem, això del papamòbil sempre fa que quedi darrere d'un vidre.
- Oh i tant, per seguretat! Déu nos en guard que li passés res!
- Oh, un vidre i uns quants segurates! Sí, sí... deunosenguard!
- I no hi vindré pas sola, no senyor. He de convèncer la filla...
- La separada?
- Sí, diu que té por que no li faci mala cara si la veu. Però jo li dic que no la coneix pas!, que no cal pas que hi porti el fill tot sol perquè no faci deduccions...
- És clar, és clar...
- I el teu fill?
- Ui, ja m'ha dit que no hi compti, que si el veu amb el seu nòvio agafat de la mà potser li destirotaria el dia, i no vol pas fer-li passar un mal tràngol!
- I tant, pobre Papa, per un dia que ve no cal que es vegi contradit!
- Això mateix, per un dia que ve... deunosenguard!
- La meva germana viu davant la Sagrada Família, i es veu que aparcarà el cotxe dos carrers més avall, que no pot pas arribar al seu pàrquing... però no hi podem anar, a mirar pel balcó, que l'ha llogat als de la tele!
- Caram, encara farà algun quarto!
- Li anirà bé, ara que el seu home és a l'atur.
- Ja ho crec, ja cal que ho aprofiti. I el pobre aquell que dorm al porxo del carrer del vostre edifici?
- Serà fora, deunosenguard! Passarà uns dies abans la Guàrdia Urbana per endur-se'l.
- Oh, i tant! Deunosenguard!
- ...
- ...
- Ja tinc ganes que arribi!
- I jo també!
- Aquell dia aniré a missa de 8, que no podrem pas entrar a la Sagrada Família, i de lluny no crec pas que valgui!
- Bona idea. Vindré amb tu. Deunosenguard que no anéssim a missa el dia que ve el Papa!
- I tant! Deunosenguard!
- I podríem fer un donatiu!
- Això. Hem de fer cas, que el bisbe demana que hi col·laborem tots.
- Oh, és que deu ser molt car tot això!
- Clar, dona, el dinar i el sopar, el cotxe, la seguretatd'un cap d'estat...
- Les cadires i les pantalles gegants...
- I vénen molts bisbes i cardenals, i no sé pas quants seran!
- Oh, i val molts diners, tot això!
- I quin goig que farà!
- Me'n recordaré tota la vida!
- No ens ho podríem pas perdre...
- Deunosenguard!
- I tant, deunosenguard!