dimecres, 23 de febrer de 2011

Mentre espero la teva partida

Avui ens ha arribat la notícia;
colpidora; angoixant.
Els metges diuen que ja no s’hi pot fer res més.
Caps baixos, abatuts,
entre els companys, silencis; ulls entelats.
Mirades tristes.

Sentiments profunds que no troben sortida ni expressió en cap paraula,
que no troben consol, ni entenen la raó de ser,
i que martellegen el cervell.

Tots sabíem que arribaria aquest dia,
però els alts i baixos de la teva malaltia
i la teva força i ganes de viure
han anat allargant aquest temps extra regalat,
potser enverinat amb les molèsties i angoixes dels tractaments i baixons físics,
però també ple de moments grandiosos en que t’hem vist revifar-te i has vingut a compartir una estona amb nosaltres, serena, alegre, optimista com sempre.

Mentre espero la fatal notícia,
i em fa un bot al cor cada cop que el mòbil xiscla que hi ha un missatge nou,
se’m barregen records dolços amb la punyent imatge del teu dolor,
i alterno la tristesa amb el somriure,
ja que també se’m fa present tot el que has inspirat en mi, en nosaltres.
Són moments en que descobreixes la pregona petjada que a voltes deixa la gent en els altres, l’estimació que has generat entre tots nosaltres, i molts dels que t’han conegut.

És una pena que no pugui recollir tot aquest amor, tota aquesta admiració,
i posar-ho tot junt en un cabàs per entregar-ho a la teva família.
És una pena que no es pugui expressar el que cada un porta dins el cor,
per fer aquest comiat més dolç, més compartit.
Però és que sembla les paraules no basten per expressar-ho, que fan empetitir el que sentim,
i tan sols queden els gestos, les mirades, els sospirs, les llàgrimes contingudes,
que queden en la intimitat de cada persona.

Mentre espero la teva partida,
em quedo en silenci, en un racó,
escrivint un xic, a voltes plorant,
deixant que s’expressi tota aquesta emoció continguda.
I m’adono que per sobre de tot sento agraïment: d’haver-te conegut, del teu testimoni, d’haver format part del teu equip, dels amics que he fet aquí, i de la teva força i llum, i ganes de viure.

Mentre et faig present i et vetllo des de casa,
deixo escrit el meu testimoni de l’aiguabarreig d’emocions, sentiments i records que brollen de dins meu, expressant toscament l’amor i l’agraïment que sento, que sentim, per tu.

Amiga Isa, que tinguis un dolç viatge.
:,)

dissabte, 19 de febrer de 2011

La meva llengua



Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Carles Capdevila

dilluns, 14 de febrer de 2011

Informe PISA 2009



A finals de l'any passat van presentar-se els resultats del programa PISA 2009. Vodeu veure'n un resum molt ben fet clicant aquí.

Una reflexió a propòsit d'aquests resultats:

Les possibilitats de l'Informe PISA per conèixer els rendiments educatius són de gran valor. Això implica analitzar els resultats, no tan sols com a indicador referenciat amb el conjunt de països que realitzen les proves sinó, sobretot, a la llum dels factors personals de l'alumnat i els factors contextuals de cada país. A partir del treball d'aquestes dades és possible aproximar-se a les diferències entre nois i noies, a la influència dels estudis dels pares i de l'origen socioeconòmic dels estudiants. També podem conèixer, si combinem les dades del PISA amb d'altres indicadors, el paper que té en els resultats el funcionament dels centres, o el dels valors i les actituds davant del saber, el pes de les estratègies d'aprenentatge o les inversions financeres i d'altres recursos en el sistema educatiu, etc. Aquest tipus d'anàlisi exigeix temps. És per això que convé aclarir que amb les primeres dades que ens ofereix l'informe executiu de l'OCDE només podem fer apreciacions de caràcter general sense possibilitat encara d'entrar en anàlisis més precises. Aquestes són algunes valoracions fruit d'una primera mirada:

Primer. Cal dir que l'alumnat espanyol se situa a la part baixa de la zona intermèdia dels països de l'OCDE (32), i no a la 'cua' com diuen alguns indocumentats. Són resultats que no permeten parlar de fracàs rotund però tampoc d'èxit.


Segon. El nombre d'alumnes que no arriba als resultats mínims coincideix amb els que ofereixen d'altres avaluacions i indicadors: gairebé un terç no assoleix el nivell esperat. Són alumnes que, com s'ha demostrat per a Catalunya, arrosseguen un dèficit des de l'ensenyament primari i que l'ESO no pot recuperar.


Tercer. El grup d'alumnes amb un nivell elevat és molt més baix que el dels països del nostre entorn. L'acumulació dels resultats en nivells mitjans no suposa que el nostre sistema sigui més equitatiu sinó més mediocre.


Quart. En el conjunt de països que han realitzat la prova (65), Espanya forma part del grup amb sistemes educatius amb resultats alts, tots plegats amb puntuacions properes a la mitjana de l'OCDE i amb sistemes que superen sempre els quatre mil cinc-cents dòlars (PPA) per alumne i any.


Cinquè. Els resultats espanyols, com els de la majoria de països, estan estabilitzats i se situen sempre en una franja similar des del primer estudi de l'any 2000. No s'hi aprecien indicis de millora però tampoc d'empitjorament. De tota manera, pot ser considerat un sistema eficaç en la mesura que ha mantingut uns resultats estables en un període que ha incorporat a les aules un deu per cent de població immigrant, que, com es pot observar en anys anteriors, obtenen resultats baixíssims.


Sisè. Les noies són molt millors que els nois en comprensió lectora. En canvi, els nois les superen en matemàtiques i, amb menys avantatge, en ciències.


Finalment, convé remarcar que, tot i que l'Informe PISA és una de les millors avaluacions internacionals de rendiments escolars, no és ni molt menys l'Oracle de Delfos ni un peu de rei de l'educació. No pot ser considerat tampoc com un diagnòstic complet dels sistemes educatius. Hi ha molts més elements per analitzar i més indicadors per considerar per tal de saber com va la nostra educació.

Publicat a Aula, núm. 197, gener 2011

dimecres, 9 de febrer de 2011

Hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos!

"Estem atontats, hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos"

Acció "Hauríem d'anar a l'aeroport i saltar-nos els controls de seguretat"
Indignació
"Em subleva un sistema capitalista que permet que cada dia morin 60.000 persones de fam"
Crisi
"És possible aturar-la, però no hi ha la voluntat política de fer-ho"

Oliveres, Barcelona

Oliveres, Barcelona CRISTINA CALDERER


Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és un professor d'economia singular. Lector voraç de premsa, no perd la capacitat d'indignar-se i participa activament en diferents moviments socials. En el seu darrer llibre, Aturem la crisi, desemmascara els principals responsables de la crisi econòmica i fa una crida a la rebel·lió. Aboliria el capitalisme, diu, perquè és "pervers". Però també estira les orelles a la ciutadania per estar "esmorteïda".

Quan va decidir convertir-se en un activista de la solidaritat?

No va ser una decisió premeditada. Crec que ja era activista quan tenia 13 anys i vaig fer una cosa una mica atípica, perquè estàvem en plena dictadura. Va ser fer un simulacre d'eleccions nord-americanes, entre Kennedy i Nixon. Vaig fer propaganda dels dos candidats i vaig repartir paperetes entre els companys perquè votessin. Però suposo que vaig prendre consciència als 60 amb el síndicat clandestí universitari.

I durant aquests 50 anys no s'ha donat mai per vençut?

Enganxa el que feu vosaltres, que són els diaris. Quan llegeixo la premsa i veig la quantitat d'injustícies que hi ha en aquest món penso que he de continuar treballant.

No ha perdut la capacitat d'indignar-se...

No, això no s'ha de perdre mai.

Encara creu que és possible canviar coses?

Potser no és possible fer grans canvis: si ara em proposés abolir el capitalisme, cosa que ja m'agradaria, no crec que fos fàcil. Però sí que es poden canviar petites coses. Per exemple, el 1991 a Londres ens vam reunir uns 20 pacifisites perquè volíem fer una campanya per abolir les mines antipersones. L'any següent érem 40, més tard vam ser 4.000 i anys després 40.000. I vam aconseguir que s'aprovés un tractat internacional que abolia les mines antipersones.

Per què creu que s'ha d'abolir el capitalisme?

És un sistema criminal. Tenim un planeta amb prou aliments perquè tota la població tingui les calories necessàries per sobreviure. Però aquest sistema permet que cada dia morin 60.000 persones de fam. És un sistema assassí que va en contra del primer que em van explicar a les classes d'economia a la facultat. L'economia és la ciència que intenta administrar els recursos escassos que ens dóna la naturalesa i transformar-los per obtenir béns i serveis útils per satisfer les necessitats humanes.

Ara vivim un moment de crisi, creu que és possible aturar-la?

La crisi és perfectament aturable. El que m'entristeix és que ho hi ha cap reacció social. La població està esmorteïda, passiva, atontada... Però les solucions existeixen. Es poden prendre mesures financeres, socials, ecològiques, de reducció de despesa militar... Només fa falta voluntat política per tirar-les endavant.

I a què respon aquesta falta de voluntat política?

Ni els polítics de dreta ni els d'esquerra, ni els europeus ni els nord-americans, estan al servei dels ciutadans. Tots estan al servei dels poders econòmics que es beneficien molt d'aquesta situació La crisi té responsables?

Sí, i són uns senyors que es reuneixe a Wall Street i que han generat una especulació formidable.

Per què creu que som tan passius?

Hem de pagar una hipoteca, ens fa por perdre la feina... És més còmode està assegut al sofà mirant imbecil·litats a la televisió. I d'altra banda, tenim una mentalitat conservadora: és millor que et quedis a casa i siguis un bon xicot, i que consumeixis el que et diuen. No hi ha capacitat de rebel·lió.

Creu que de vegades s'ha de creuar la línia vermella?

Sempre s'ha de creuar la línia vermella, amb una única condició: ha de ser una acció no violenta. S'ha de practicar la desobediència civil, dir no a les autoritats. Tots plegats, per exemple, ens hauríem de posar d'acord, anar a l'aeroport, i saltar-nos els controls, perquè el que fan és vergonyós. El tracte als passatgers és humiliant i tot plegat ho fan per demostrar-te que són capaços de garantir-nos la seguretat, cosa que en realitat no poden fer. És un petit exemple.

Quins altres actes de rebel·lió proposa?

Per exemple, falsificar papers perquè tots els clandestins puguin entrar a l'Estat espanyol. El planeta és de tothom i nosaltres no tenim cap autoritat per posar-hi fronteres. També proposo l'objecció fiscal, em nego a pagar amb els meus diners la despesa militar.

Fa cinquanta anys que denuncia injustícies. Quines són les que més el subleven?

Que la gent mori de gana i la pena de mort. Tots els que dicten penes de mort són uns assassins i uns criminals. I deixar que la gent es mori de fam, tenint en compte que al món hi ha prou aliments per a tothom, és una perversitat absoluta.


[Entrevista de Sílvia Marimon a ARCADI OLIVERES, publicada al diari ARA el dimarts, 1 de febrer de 2011.]

divendres, 4 de febrer de 2011

QUÈ HEM DE CANVIAR EN L'EDUCACIÓ ACTUAL?

Us convido a mirar aquest vídeo sobre els canvis de paradigma en l'educació. L'expert en educació i creativitat britànic Sir Ken Robinson diu coses molt interessants que ens haurien d'ajudar a encetar un debat necessari sobre el món educatiu i el nostre sistema actual.
Tant de bo que aquest debat pugui omplir pàgines i pàgines de diari com les omplen altres temes més trivials. L'educació de les nostres filles i fills necessita nous horitzons, no creieu?