dimarts, 31 de maig de 2011

El món possible, d'Eduardo Galeano



Què us sembla si delirem una estoneta?
Què us sembla si clavem els ulls més enllà de la infàmia per endevinar un altre món possible?

L’aire serà net de tot verí que no provingui de les pors humanes i de les humanes passions.

Als carrers els automòbils seran aixafats pels gossos. La gent no serà conduïda pels cotxes, ni serà programada per l’ordinador, ni serà comprada pel supermercat, i no serà tampoc mirada pel televisor. El televisor deixarà de ser el membre més important de la família i serà tractat com la planxa o la rentadora.

S’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa que cometen els qui viuen per tenir o per guanyar en comptes de viure només per viure, com canta l’ocell sense saber que canta, i com juga l’infant sense saber que juga.

En cap país s’empresonaran els joves que es neguen a fer el servei militar sinó els qui el vulguin fer.

Ningú viurà per treballar però tots treballarem per viure. Els economistes no anomenaran nivell de vida al nivell de consum, ni anomenaran qualitat de vida a la quantitat de coses.

Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les bullin vives. Els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts. Els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses.

La solemnitat ja no serà considerada una virtut i ningú, ningú es prendrà seriosament cap persona que no sigui capaç de prendre’s el pèl ella mateixa.

La mort i el diner perdran els seus poders màgics. I ni per defunció ni per fortuna es convertirà el malfactor en cavaller virtuós.

El menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació, un negoci. Perquè el menjar i la comunicació són drets humans. Ningú morirà de fam perquè ningú morirà d’indigestió.

Els nens de carrer no seran tractats com si fossin escombraria, perquè no hi haurà nens de carrer. Els nens rics no seran tractats com si fossin diner, perquè no hi haurà nens rics.

L’educació no serà el privilegi dels qui la poden pagar, i la policia no serà la maledicció dels qui no poden comprar-la.

La justícia i la llibertat, germanes siameses, condemnades ara a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben enganxades, colze a colze.

A l’Argentina les boges de la “Plaza de Mayo” ens seran exemple de salut mental perquè elles es van negar a oblidar en temps d’amnèsia obligatòria.

La santa mare església corregirà algunes errades de les taules de Moisès i el sisè manament ordenarà celebrar el cos. L’església també manarà un altre manament que Déu havia oblidat: estimaràs la naturalesa de la que formes part.

Seran replantats els deserts del món i els deserts de l’ànima. Els desesperats seran esperats, i els perduts seran trobats, perquè els uns es van desesperar de tant esperar, i els altres es van perdre de tant buscar.

Serem compatriotes i contemporanis de tots els qui tinguin voluntat de bellesa i voluntat de justícia, hagin nascut quan hagin nascut, o hagin viscut on hagin viscut, sense que ens importin gens ni mica les fronteres del mapa ni del temps.

Serem imperfectes, perquè la perfecció seguirà essent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món, en aquest món cardat i fotut, serem capaços de viure cada dia com si fos el primer, i cada nit com si fos la darrera.

Eduardo Galeano
(Montevideo, 3-9-1940)

Podeu veure com recita aquest text al programa Singluras, de TV3:


I una cançó de Paco Ibáñez:

divendres, 27 de maig de 2011

La ciutat desallotjada



CARTA A FELIP PUIG
Bona tarda, sr. Felip Puig.

Sóc un ciutadà del seu país i li escric per protestar enèrgicament pel la manera de netejar la plaça Catalunya d'avui, 27/6/11, amb els antiavalots.

Igualment li explico que no és cert tot el que ha explicat a la roda de prema d'aquesta mateixa tarda a les 17:30. O no li han explicat bé, o ha mentit deliberadament. Vostè sabrà. Molta gent ho ha vist en directe, vostè no, i això s'escamparà com una taca d'oli. No es rifi la democràcia.

No sap pas les repercussions de la decisió que ha pres.

Atentament.
_______________________________________________


Fa unes setmanes, abans de les eleccions, la meva filla em va posar l’ordinador portàtil damunt de la taula i primer vaig veure una imatge en directe de la Porta del Sol de Madrid i després els punts que els indignats reclamaven en diverses llengües, asturià inclòs, que està molt bé. I em va preguntar què n’opinava.

En recordo alguns que em van cridar l’atenció. Per exemple: l’exigència de fer passar pels tribunals els responsables de les entitats financeres en crisi, la negativa a carregar sobre l’estat i, per tant, els ciutadans, el refinançament d’aquestes entitats, que és el que s’ha fet a tot el món. A tot el món? No, una tribu d’irresistibles víkings allà a Islàndia ha fet exactament això, ha dut els director de les entitats en fallida als tribunals. Aquí no, aquí ens hem quedat sense Astèrix i hem pagat la factura entre tots per por de mals majors...

Un altre dels punts que reclamaven era que no es carregués la retallada sobre sanitat i ensenyament públics, que és justament el que s’ha fet. Demanaven que es reduïssin la quantitat de càrrecs i assessors polítics per compensar la manca de recursos entre altres moltes coses. També hi havia un punt que reclamava que, quan un banc es quedés el pis per impagament, se saldés el deute de la persona hipotecada com passa a altres països civilitzats.

Vaig comentar a la meva filla que les propostes em semblaven raonables. Ella em va dir que volia baixar a la plaça de Catalunya un bon divendres 27 de maig en acabar l’escola i aquell dia li vaig aconsellar que no hi anés perquè la policia havia repartit durant el matí. El motiu esgrimit era una necessitat sanitària per si el Barça guanyava la champions. És una idea tan poc imaginativa que faria gràcia si el que va passar no fes molta pena. Una amiga bibliotecària que preparava paelles per als indignats a la plaça de Catalunya em parlava de les bones condicions sanitàries de l’indret. En canvi, com a veí de la Rambla durant molts anys, puc assegurar que les condicions sanitàries en les quals queda la famosa avinguda després d’una celebració esportiva són d’una franca perillositat: amb una autèntica catifa d’ampolles trencades que pot ferir a qualsevol que hi passi, un testimoni d’eufòries perfectament justificables i perfectament incíviques. Vés per on els ferits del matí de divendres no els van fer ampolles trencades per terra, no n’hi havia... Els van causar bales de goma i porres.

El desallotjament de divendres al matí no forma part del funcionament perfecte de la nostra Democràcia, sinó de les seves severes limitacions. Les democràcies consolidades es caracteritzen per votar les coses que afecten la comunitat, no només els partits polítics quan hi ha eleccions. A Suïssa ho fan així. Els resultats no sempre són els millors, el mètode sí que ho és. És una severa limitació de la democràcia que la gent no es pugui manifestar sempre que vulgui si ho fa pacíficament. També és una severa limitació que una autonomia no pugui votar democràticament si s’independitza i que els qui ho vulguin fer ho hagin de fer fora del sistema. És també una severa limitació que, quan hi ha delicte econòmic a gran escala com ha passat amb la crisi financera, l’estat de dret no dugui els culpables a judici.

La pregunta clau que introdueix la reivindicació dels indignats és precisament per què els punts que reclamen no s’han sotmès a vot directe. Gairebé sospito que si s’hagués fet hi hauria hagut una votació molt participada pels electors, més que les altres. En una Democràcia sabem que la gent es manifesta no tant per caprici com per carències. I la solució a les carències paradoxalment es troba precisament a no limitar la Democràcia, sinó a aprofundir-ne el drets de vot dels temes importants, els drets de reunió i de manifestació. No fer-ho implica encaminar-se cap al caos que només fa de llavor de la intolerància, que és el que hem vist en l’increment de la intolerància expressat a les urnes. És a dir en l’increment del mal a la Democràcia. I aquest no és mai un bon camí.

Josep-Francesc Delgado, escriptor

_______________________________________________________

Visita l'enllaç de AVAAZ.ORG
http://www.avaaz.org/es/spain_protests_c/?cl=1088039959&v=9238
I signa si hi estàs d'acord.
_______________________________________________________

dissabte, 21 de maig de 2011

Les coses de Déu són les coses dels homes



[El diumenge de Pasqua, la periodista Pilar Rahola va escriure un text que va tenir ressò amb una brillant resposta del teòleg jesuïta José Ignacio González Faus, ambdós al diari La Vanguardia. Podeu llegir els dos escrits en la versió original.]

DIOS Y SUS COSAS por Pilar Rahola

Dios y sus cosas, o más bien las cosas de aquellos que creen en Dios. En días como hoy, y más allá de gozar del tiempo festivo robado a la agenda, siempre recalo en la idea de la trascendencia divina. Y no tanto como una interrogación personal, porque
hace años que descarté llenar con respuestas prefabricadas mis preguntas más hirientes. Prefiero militar en la duda, esa duda que aterriza en los miedos y en las soledades y que no da opción a ningún bálsamo. Ciertamente, como he escrito en alguna otra ocasión, creer en Dios significa vivir y morir más acompañado. No es mi caso, porque, aunque me esforzara en aceptar algún tipo de dogma, siempre sabría que me estoy haciendo trampas al solitario.

Los habitantes de la duda permanente nos llevamos mal con la fe y con sus intangibles. Pero con independencia de la actitud personal hacia el concepto de Dios, estos días me parecen especialmente bellos para los que gozan de una fe sincera. Gentes que han construido grandes edificios de buenas acciones, porque creer los ha hecho más nobles y más humanos. Gentes que cuando rezan, aman, y amando dan algo de luz a los rincones sombríos del mundo. Va para ellos este artículo, cuya incapacidad para entender a Dios no lo inutiliza para entender a los creyentes.

Hace tiempo leí una reflexión de Bertrand Russell que me pareció sublime: “Si Dios existe, no será tan vanidoso como para castigar a quienes no creen en él”. Toda idea de la trascendencia espiritual reconvertida en tortura, dolor, infierno y cualquier sentido de culpa me parece tan tortuosa como incomprensible.

No puedo entender de ningún modo ese tipo de fe que concibe un Dios castigador y punitivo, sin otra piedad que la exigencia de su dominio. Y reconozco que no me gusta la exhibición de martirio de los pasos de Semana Santa, quizás porque prefiero el Dios que renace el domingo que el que muere el viernes. La vida sobre la muerte. Pero con el Dios de las monjas de mi infancia, que enseñaba a amar al prójimo y dibujaba con renglones caritativos las líneas de la vida, con ese Dios me tuteo sin creer. Porque es la fuente de inspiración de gentes extraordinarias. Va por todos ellos.

Los que creen en los dioses de la vida y no en los de la muerte. Los que aprenden a entender a los demás, cuando aprenden a creer. Los que buscan respuestas sin imponer dogmas. Los que conciben sus creencias como una fuente de tolerancia. Los que ayudan a su prójimo porque lo conciben como su hermano. Los que gracias a Dios encuentran tiempo para construirse interiormente. Los que buscan dotar de trascendencia su paso por el mundo. Los que entienden que creer en Dios es creer en la ciencia. Los que tienen respuestas pero siguen haciéndose preguntas. Los que rezan porque aman. Para todos ellos, los creyentes del Dios del amor, feliz domingo de Resurrección.



CARTA A PILAR RAHOLA por  J. I. GONZÁLEZ FAUS, teólogo


Querida Pilar: quisiera  darte las gracias por la columna del día de Pascua sobre Dios y sus cosas: por tocar el tema con seriedad y respeto, único modo digno tanto para creyentes como no creyentes.

¿Me permites añadir algo sobre "las cosas de Dios", para ti y todos los habitantes de la duda? Ahí van cuatro reflexiones de creyentes que, para un cristiano, son decisivas.

Allá por los tiempos de Jesús se cuenta de un rabino que perdió la fe, con el comprensible escándalo social en una sociedad cerrada. Pero otro maestro comentó sobre él: "Dichoso el rabino X porque podrá practicar el bien sin esperar recompensa". Es la lección (y casi la envidia) que desde hace años me dais muchos de vosotros. Jesús dijo también que no es el que dice "Señor, Señor" el que entrará en el reino de los cielos, sino el que hace la voluntad del Padre. Y he visto que algunos no creyentes cumplís la voluntad de Dios mejor que muchos de nosotros.

Además, un gran profeta del catolicismo del siglo pasado (Emmanuel Mounier, fundador de la revista Esprit) escribió que, en el futuro, los hombres no se distinguirán por la postura que tomen ante el tema de Dios sino por la que tomen antes los condenados de la tierra. Y, en la misma línea, esa impresionante conversa que prefirió quedarse fuera (Simone Weil) dejó escrito: "No es por la forma en que un hombre habla de Dios, sino por la forma en que habla de las cosas terrenas como se puede discernir si su alma ha permanecido en el fuego del amor de Dios".

Todos esos testimonios apuntan hacia una línea en la que deberíamos encontrarnos mucho más, y que, para un cristiano, se fundamenta en las palabras de otro gran profeta mártir de Adolf Hitler (el pastor Dietrich Bonhoeffer): el Dios que se revela en Jesús, es "lo opuesto de todo lo que el hombre religioso espera de Dios". Cuesta tragarlo pero es así. Porque en Jesucristo, Dios no se ha revelado como "todopoderoso" sino como aquél que, en su relación con nosotros, renuncia a su poder para identificarse con la debilidad que somos y con las víctimas que producimos. Un Dios inútil como objeto de consumo pero buena noticia como horizonte y fuerza de vida.

Desde aquí puedo decirte que no te preocupes si no puedes creer. Conozco muchas gentes como tú. Pero los cristianos proclamamos eso de "la comunión de los santos" que significa que todo lo de Dios es común y que, por eso, es tarea nuestra creer por (y para) los que no creen y esperar por (y para) los que no esperan, si vosotros intentáis amar incluso a los que no aman.

Quizá puedas entender ahora por qué hace ya muchos años, en uno de mis primeros escritos, comenté unos versos de Atahualpa Yupanki. Son estos: "Hay cosas en este mundo / más importantes que Dios / que un hombre no escupa sangre / pa que otros vivan mejor". Y los comenté de esta manera: para quien cree en Jesús no es el ser humano quien dicta esta estrofa; es Dios mismo quien nos hace saber que, para él, hay cosas más importantes que el que los hombres se ocupen de Dios, a saber: que no tengan unos que escupir sangre para que otros puedan vivir mejor (quizá también más piadosamente).

Eso mismo, con otras palabras, podrás encontrarlo en textos de hace muchos siglos, como la primera carta del apóstol Juan, y varias páginas de san Agustín.

Luego de esto hemos de ser perdonados de muchas incoherencias, bien lo sabemos. Un saludo y gracias por haber devuelto dignidad al tema.

dilluns, 16 de maig de 2011

Els camins d'una vida





La vida de cada persona és un camí, i un camí és un recorregut imprevist.

En la vida de les persones aquest camí neix com a resultat de moltes variables de tal manera que cap camí està preestablert de bell antuvi: cada passa construeix les possibilitats de la passa següent. Com diu el poeta 'caminant, no hi ha camí: / es fa camí al caminar'. (AM)

Cada camí, per tant, és obert i cap camí és idèntic a un altre.

De la mateixa manera que quan hom recorre un llarg camí que s'enfila fins el cim d'una muntanya observa que tot canvia a diferents nivells ben sovint relacionats entre ells -la vegetació, la geologia, la temperatura, les espècies animals, la panoràmica, el vent, les olors, el cansament, etc.-, així mateix el camí de la vida conjuga diferents nivells interrelacionats en molts moments de tal manera que, si bé parlem d'un sol camí, en realitat son cinc els camins que tota persona recorre en la seva vida.

• Un camí biològic. El cos creix, salut, esport, sexualitat, relaxació, malalties, dolor, veu, mirada, flexibilitat,...

• Un camí intel.lectual. Aprendre, especialitzar-se, raonar, dialogar, ètica, valors, expressar-se, educar, aprofundir, cultura, relacionar, analitzar, sintetitzar, sospitar,...

• Un camí emocional. Estimar, sentiments, expressar-los, educar, relacionar-se, fills, moral, contenir, plorar, emocionar-se, humor, empatia, felicitat, art,...

• Un camí social. Posseir, rols, relacions, modernitat, tecnologia, societat i món, ideologies, codis culturals, civilització, etnocentrisme, socialització,...

• Un camí espiritual. Pregar, Déu, valors, pau interior, austeritat, descentrament, el propi cor, estètica, cordialitat, Jesús, moments forts, ser, tenir set, consciència personal, desig profund, compromís al que estem cridats,...

dimecres, 11 de maig de 2011

Assassinar en nom de la Pau?



[Hanna Arendt ho va dir ben clar. La violència no és un signe de poder, sinó expressió de la impotència de qui perd poder per protegir els seus interessos d'un altra manera realment eficaç.]

Una notícia d'impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d'Al-Qaida. No es pot negar que des dels atemptats de l'11-S Bin Laden ha estat un personatge clau per entendre la primera dècada del segle XXI. Pel que va fer (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l'eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L'alegria als Estats Units ahir era notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat que té l'11-S com un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. El més sorprenent ha estat veure desenes de caps d'estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats és una magnífica bona notícia. Que se l'hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d'agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l'estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, se sentencia després d'un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, no s'ha produït res d'això. Cal ser tan escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència envers ell, sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defensar dels atacs exteriors.

La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d'una cultura de pau, són coses que cal proclamar, però sobretot practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l'estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, esclar, que l'estat democràtic més poderós del món faci bandera d'una execució extrajudicial, i que la resta d'estats l'aplaudeixin, no és afavorir la democràcia ni la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, sí: que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat perquè respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que això era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segurament. Però res comparable amb l'execució extrajudicial com a espectacle global.

D'altra banda, si l'estructuració d'un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins al 2002), és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units, sota el mandat de Bush, van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI, però sense plantejar-se, en cap cas, l'adhesió al tribunal.

En una de les celebracions d'ahir es podia llegir un cartell que deia: "Obama 1, Bin Laden 0". Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l'imperi de la llei és moralment i pràcticament superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida arreu del món. Obama ha guanyat Bin Laden, però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau

dijous, 5 de maig de 2011

Què treu el millor de mi?


La vida que portem en aquest nostre món occidental no és massa simplificada: la gestió del temps (horaris personals, familiars, laborals... Tot té un horari!), les previsions (del temps i del trànsit, econòmiques, esportives, fins i tot per a ser feliç!), la possessió de tota mena d'estris i invents en nom de la comoditat i l'eficiència, etc.

Així és la nostra vida. I ens costa simplificar-la, fins i tot en objectes senzills que tenim "per si de cas!" encara que els fem servir ben poques vegades.

Atapeïts sota tot això, sota aquesta pressió que no sabem esquivar, quin criteri usem per sotmetre'ns-hi? Penso que un bon criteri seria tenir o amotllar-se només a allò que fes sortir el millor de nosaltres mateixos. És a dir que tot allò que ens corseca i encongeix, allò que ens redueix i escapça, físicament o mentalment, espiritualment o emocionalment, hauria de ser evitat.

Perquè, podem triar. O no?

Gandhi va dir que "potser no pots evitar allò que et passa, però sí que pots triar com hi reacciones".

Despullar-se no és perdre coses.
És fer possible que en surtin de noves.
Com els arbres a la tador.

Què treu el millor de mi?
L'evangeli.
Adhereix-t'hi.