dijous, 30 de juny de 2011

L'important és participar

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.



El futbol mou milions i, segurament, moltes i·lusions. Un negoci emmascarat. Una burla!

Però hem oblidat que és un joc. On l'important és participar. Aquest vídeo ens ho recorda d'una manera entranyable.

dissabte, 25 de juny de 2011

Manifestació indignada del 19 de juny

Continuen passant coses que mereixen ser explicades. Us envio una crònica d'ambient de la manifestació de diumenge.
Aquest no sé si me'l publicaran. La meva impressió després d'haver vist la manifestació és que la televisió no explica la veritat i que poca premsa l'està explicant. Per entendre què està passant l'únic realment útil és anar al carrer a veure què hi passa.
Una abraçada
Josep-Francesc Delgado

Manifestació del 19 de juny a Barcelona,

crònica d'un ambient i descripció d’unes pancartes.

En tornar cap a casa la nit del diumenge 19 de maig i sentir per la ràdio que fonts policials valoraven l’assistència a la manifestació en unes 50.000 persones em vaig posar a riure. La manifestació del dia 19 de juny del 2011 ocupava des del Pla de Palau a tocar de l’estació de França fins a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Gran Via passant per Via Laietana i Plaça de Catalunya. És un espai semblant al de fa un any en superfície, ben ple de gent però menys atapeïda que a la manifestació de fa onze mesos. Entre la de la retallada de l’estatut i aquesta calculo que la relació és de quatre o tres per un. De la de fa un any se’n va arribar a dir que hi havia hagut un milió i mig de persones. Sigui com sigui la manifestació d’aquest mes de juny va ser una manifestació de les grosses. qualificar-la de “col·lectiu dels indignats” és erroni o maliciós perquè abastava amplis sectors de la societat.

La gent tampoc no era la mateixa. La manifestació del 2010 era molt intergeneracional, hi cridava l’atenció la quantitat de gent gran, va començar contra la retallada de l’estatut i s’hi va imposar clarament l’eslògan “independència”. La d’enguany era massivament juvenil. La de fa un any tenia un cert suport polític i mediàtic des de Catalunya. El silenci televisiu sobre la convocatòria per un cantó, i la insistència en els càstigs exemplars per les vexacions als diputats de fa uns dies explicaven algunes de les pancartes d’aquest diumenge: nous n’avons pas peur ( no tenim por, petita pancarta d’unes noies magrebines ). Hi havia molta referència a la por, por a la repressió i això no és bo perquè els qui deien que tenien por no treien pas les ungles, eren persones que es manifestaven pacíficament.

La bibliotecària de Can Butjosa de Parets del Vallès em va ensenyar ja fa anys que podia aplaudir silenciosament a l’acabament de l’explicació d’un conte aixecant els braços i obrint les mans. Aquests joves manifesten acord de la mateixa manera. Pertanyen a una generació que no mira gaire la televisió; quan eren petits els van ensenyar aquesta manera d’aplaudir a les biblioteques públiques. Una generació així no es construeix en quatre dies, i les seves reivindicacions tampoc no duraran quatre dies. Com pot haver-hi qui els considera quatre arreplegats?

Algú va tenir la bona pensada de situar els mossos d’esquadra pels voltants i l’interior de la Ciutadella, lluny dels manifestants. L’organització de la manifestació també va tenir la bona pensada de posar més servei d’ordre. Els manifestants van respectar la guàrdia urbana en tot moment, així que la policia municipal va gestionar eficaçment el trànsit. No vaig veure violents aquest diumenge passat, cap entre centenars de milers de persones, el que vaig veure fou molta gent jove que sortia per primera vegada tipa de no trobar feina i tenir preparació per treballar. I un to festiu, participatiu i imaginatiu que no veia des del maig del 68. N’hi havia que anaven amb nassos de pallasso, alguns amb la màscara del film V de Vendetta...

No traduiré les pancartes perquè s’ha parlat força d’un cert monolinguïsme castellà entre els manifestants i voldria que el lector jutgés per ell mateix. Els crits més corejats pel jovent que es manifestava foren “No nos representan”, “No nos mires, únete” (adreçat als mossos d’esquadra davant del Parlament) i “Felip Puig, dimissió”. Les pancartes més sovintejades feien referència a les retallades de sanitat i educació (gairebé totes en català) i proposaven retallar polítics, sous de polítics, suprimir el senat espanyol, i reduir l’exèrcit per no afectar educació i sanitat. Els bancs i els mitjans de comunicació també sortien malparats, els primers apareixien com a lladres “No és una crisi, és un robatori” i els segons, doncs: “Televisió, manipulació”... Hi havia molt poques banderes catalanes i poquíssimes d’espanyoles, les espanyoles que hi havia eren totes republicanes, algunes pancartes que qüestionaven la monarquia reblaven aquest caràcter republicà que també era espontani.

Hi havia pintades molt ocurrents o imaginatives, amb una imaginació que recordava el maig del 68: “Calma, tenim pacifistes infiltrats entre els mossos d’esquadra”, “Millet, president”, “Senyor Artur Mas, vostè té un helicòpter i jo només tinc la RENFE”, “Para ellos no somos nadie, sólo dinero” (el manifestant duia un mallot gris que també li cobria la cara per remarcar que era ningú), “€rror”, “Esclavos del pacto del euro”... També hi havia pintades referents a les hipoteques. Molta pancarta espontània era feta amb cartró a casa i duta a la manifestació. No era, de forma ben clara, una manifestació de sindicats ni de partits, sinó de ciutadans individuals. Com que hi havia una certa por a anar-hi l’afluència de gent adquiria més relleu..

Va haver-hi algun moment de nerviosisme: quan els manifestants van passar per l’antiga seu de la policia nacional de Via Laietana (actualment dels mossos d’esuqadra) on el servei d’ordre dels manifestants era present i també a prop del Parlament de Catalunya, on sí que hi havia un desplegament espectacular de mossos amb passamuntanyes posat. La meva impressió és que, si a la manifestació del juliol del 2010 sortia al carrer un poble que se sentia retallat pel govern espanyol en la seva autonomia, a la del 2011 treia el cap una abstenció llargament callada i un jovent que ha patit també calladament fins ara la seva marginació laboral. No m’estranya que el jovent hagi sortit al carrer a reivindicar-se. El que em sorprèn és que hagi tingut tanta paciència abans de fer-ho. Després de tantes queixes dels més grans durant tants anys dient que el jovent no es mobilitza, ara no és una errada condemnar que es comprometin?

Sap greu aquesta visió negativa d’una policia nacional que fa tan poc que hem recuperat amb tant d’esforç. Però el respecte a la guàrdia urbana i l’animadversió pels mossos ens ha de fer pensar... En democràcia el respecte es guanya exclusivament a partir de l’encert de les accions i la carta de naturalesa no serveix a perpetuïtat.

És veritat que els parlamentaris representen el 50% de la ciutadania que vota i els han triat. També és veritat que tanta abstenció crida la classe política a la reflexió humil i constructiva més que no pas a l’abrandament. El nostre problema de legitimitats no ha de servir per justificar cap violència verbal ni física. Però també exigeix una democràcia més sufragista per recuperar-la. El cansament de tanta corrupció en forma d’escàndols repetits no és precisament una bona carta de presentació davant dels votants, no se soluciona amb una bona campanya electoral, perquè la saturació pot més i aquesta saturació és el que treia cap a la manifestació. Es demanava més consulta directa i més participació activa del ciutadà: “Qué pasivo estás después de votar”.

Aquest diumenge se sentien unes veus que no s’havien sentit fins ara i demanaven una “Democràcia real, ja/ya”. Aquests joves que vaig veure a la manifestació no són pas antisistema, més aviat defensen plantejaments socialdemòcrates tradicionals i algunes idees noves en un context en el qual els vells partits socialdemòcrates i demòcratacristians opten per solucions clarament liberals en matèria laboral i econòmica. Els plantejaments dels manifestants no pretenien pas canviar el sistema sinó més aviat mantenir-lo i millorar-lo, una diferència clara amb el 68. Si en les formes de comunicació aquests joves són moderníssims en els plantejaments econòmics són més aviat tradicionals si entenem l’estat del benestar com una tradició i l’actitud de conservar-lo com la defensa d’aquesta tradició. Pensar o fer pensar que uns quants maltractadors representen tota una generació que es manifesta pacíficament i canta “L’estaca” de Lluís Llach no ens durà a cap bon port, perquè no s’ajusta a la realitat. Ja la van cantar dimecres 15 de juliol a la tarda a la plaça Sant Jaume. La diferència és que fa quaranta anys es cantava contra Franco i ara a la plaça Sant Jaume perquè consideren que aquesta democràcia és insuficient. La cançó diria que és la mateixa, el context no. Els qui ara la senten des del poder segurament l’havien cantada de joves i ara els la canten i els toca sentir-la... Canvi de cicle i de papers.

Ja entenc que un diputat ha de ser respectat d’una manera curosa perquè ens representa. És clar que sí. Però un arbre no ens ha d’impedir de veure el bosc. Criminalitzar un corrent massiu d’opinió per uns quants violents pot ser, vistes les coses, un error polític de conseqüències desastroses, perquè vol dir tancar ulls i orelles a clams populars que demanen més control democràtic i això és bo. No criminalitzem pas el futbol per les seves manifestacions i en té molts més, de violents; tampoc no li hem demanat ni un servei d’ordre propi com en el cas dels indignats, més aviat ens en dolem i pensem que la majoria d’afeccionats són bona gent, fins i tot quan hi ha allaus al camp amb morts, una cosa que ha passat més d’una vegada. Doncs amb això és el mateix.

Crida poderosament l’atenció que successius governs no hagin abordat eficaçment la inseguretat ciutadana al carrer o la violència a les escoles i ara reaccionin amb tanta contundència quan els problema treu el cap prop del Parlament i peta. Aquest problema no és pas d’ara, ve de lluny, convé no barrejar les coses. Els mestres sabem que cal acostumar-se a fer: els deures. Qui és el qui no ha fet els deures?

Tot plegat recorda una mica allò del pastor que posa el poble en peu tres cops perquè ve el llop i no ve realment fins a la tercera, quan el poble ja no fa cas al pastor bromista i el llop se li menja les ovelles. Aquí ha anat a l’inrevés i el llop ja havia tret el cap uns quants cops, però el pastor feia l’orni, fins que li ha clavat la queixalada a ell. Mentrestant el poble cridava que el llop ja havia vingut unes quantes vegades en forma de bancs que es cruspien diners públics sense obrir crèdit a les empreses i després ha tret el cap en forma de degradació econòmica i social accelerada que les retallades encara acceleren més... I la gent s’ha cansat d’avisar un pastor que mirava cap a una altra banda. Ara li exigeixen que es captingui. Ens hem de tapar les orelles quan algú pateix i crida? Una de les pancartes més sovintejades era: “No hay suficiente pan para tanto chorizo”. La pancarta em va recordar una frase d’un gran poeta del romanticisme i l’idealisme alemany: “no hi ha res que tingui més força en aquest món que una idea a la qual li ha arribat la seva hora”. Aquesta frase no era a cap pancarta de la manifestació, la dic jo, però la manifestació la recordava, tota aquella gent sense poder me la recordava poderosament.

Josep-Francesc Delgado

dilluns, 20 de juny de 2011

Sobre el seguiment de Jesús i les primeres comunions


DE LA PRIMERA CARTA DE SANT PAU ALS CREIENTS EN EL CORTEINGLÈS

Cuando os reunís para las primeras comuniones, eso ya no es celebrar la Cena del Señor. Porque una gran cadena comercial que encabeza tanto las listas de grandes beneficios como las de salarios y condiciones laborales injustas acaba de publicar un espectacular folleto en papel cuché, de 22 páginas, donde anuncia trajes para la primera comunión, entre 400 y 1.000 euros, con descripciones como: “vestido de fantasía, de seda, de organza, cuerpo bordado con torera, falda de gasa con vuelo”… para niñas y niños, rubitas ellas en su mayoría. También vestidos para niñas invitadas, cadenas y pulseras de oro, relojes Swatch o Viceroy, zapatos, libros de recuerdo, servicio de imprenta para invitaciones…

Y finalmente “la gran idea”: listas de primera comunión, paralelas a las listas de boda (”porque te aseguras de recibir justo lo que más te gusta”). En ellas hay desde joyeros y pulseras, hasta sillas giratorias, bicicletas, juguetes electrónicos… ¡incluso biblias!.. De modo que, entre eso y el inevitable convite igualmente fatuo, apenas habrá auténtica primera comunión que no supere el medio millón de las antiguas pesetas. Demasiado dinero para recibir al Dios de los pobres. Tanto que algunas familias han retrasado la primera comunión de sus niños por la crisis económica.

¿Es que no tenéis otros días del año para todas esas fatuidades? ¿O es que despreciáis a la Iglesia de Dios y avergonzáis a los que no tienen? La verdad es que en esto no puedo alabaros. Porque yo mismo recibí del Señor lo que ya os he transmitido: que el Señor Jesús, en la hora más negra de su vida, cuando iba a ser entregado por uno de los suyos y condenado a muerte por los sacerdotes, se sentó a la mesa a cenar con sus discípulos y, en aquella cena, tomó el pan, símbolo de la necesidad humana, lo partió y se lo pasó diciendo que aquel pan compartido era su persona entregada por nosotros. También tomó una copa de vino, símbolo de la alegría humana y se la pasó diciendo que aquel vino era su sangre (sede de la vida para los judíos) con la que Dios sellaba una alianza nueva e irrompible con el género humano. Y añadió que repitiéramos esos gestos como memorial suyo: de modo que cada vez que celebráis la comunión estáis anunciando esa vida de Jesús entregada hasta la muerte por solidaridad con nosotros. Por eso debemos examinarnos seriamente, porque quien come el cuerpo del Señor sin discernimiento se traga su propia condena… (cf. 1 ª Cor 11, 20sss)

¿No habéis oído el ejemplo de vuestros hermanos filipenses que han decidido celebrar la primera comunión de sus hijos del modo más sobrio posible, sin trajes ni alharacas, para dar todo el importe que eso hubiera supuesto a los niños de Haití? ¿No sabéis todavía que en ese mundo que habéis montado mueren cada hora mil niños menores de cinco años, por desnutrición o enfermedad (lo que hace unos once millones de niños al año)? ¿Creéis que el Señor entregó su persona y su vida (su cuerpo y su sangre) para que haya esas diferencias entre vosotros? ¿Es así como queréis preparar la Jornada Mundial de la Juventud? ¿No sabéis que, además, esa forma de primera comunión, se convierte para la gran mayoría de los niños en su última comunión?

Por eso quiero recordaros palabras de los antiguos profetas: “Detesto vuestras primeras comuniones – dice el Señor-,estoy harto de vestidos de seda, se me han vuelto una carga vuestras diademas y pulseras; aprended a practicar la justicia, enderezad a los oprimidos, proteged a los que no pueden valerse… Porque esta es la primera comunión que yo quiero: aprende a partir tu pan con el hambriento, a hospedar a los sin techo, a vestir al desnudo y a no cerrarte a los que son tu propia carne… Entonces irradiará tu luz como una aurora y tus oscuridades interiores se volverán mediodía” (cf. Isaías 1 y 58). “Y no os contentéis con decir: vamos a la iglesia, vamos a la iglesia… ¿creéis que la casa del Señor es una pasarela de modelos?” (cf. Jeremías 7). ¿No sabéis que el rico sólo puede traer a la iglesia su humillación porque Dios eligió a los pobres como ricos en el mundo de la fe y herederos del reino de Dios? ¿No son acaso los ricos los que nos zarandean y luego nos llevan a los tribunales, y afrentan el hermoso nombre de cristianos? (carta de Santiago 1,10; 2, 5ss)…

Hace años, y por estas razones aquí expuestas, el mes de mayo ya fue calificado como “el mes de los sacrilegios”. Por favor, no me ofendáis de esa manera, dice el Señor.

José Ignacio González-Faus, s.j.
La Vanguardia - 23 de maig de 2011

dimecres, 15 de juny de 2011

De la @ a la #: reflexió sobre la indignació



Tal vez la caída del muro de Berlín en 1989 y la desaparición del bloque comunista hizo teorizar a alguno sobre el fin de la historia. Al eliminarse el conflicto, por la desaparición de un extremo, el otro quedaba triunfador y sin oposición alguna. La historia de lucha y enfrentamiento había acabado, y no quedaba otra cosa que administrar la victoria, sin ningún impedimento. Los Estados, las políticas públicas, la regulación laboral y fiscal se vieron atacadas, porque había triunfado el neoliberalismo. En 1992 aparece un movimiento que sorprende: Chiapas en México y con él la esperanza de que el grito de los desposeídos había retornado; se volvía a creer que efectivamente la historia no había acabado. Seguía habiendo disfunciones que generaba el propio sistema. El movimiento antiglobalización en Seatle (Estados Unidos), el movimiento del 0’7, de la Deuda Externa, el foro social de Río, ponen de manifiesto la tremenda desigualdad mundial y marcan también grandes hitos de referencia, señalando que no estábamos en el mejor de los mundos.

Estos movimientos utilizan las herramientas y son producto del propio sistema. No hubieran sido posibles sin internet y el correo electrónico, que conecta a miles de personas a lo largo de todo el mundo. Las herramientas que hicieron posible la globalización, dan la posibilidad de que surjan movimientos globales. Por eso cuando se habla de antisistema, no es tal cosa. Es un modo de posicionarse en el sistema. O dicho de otro modo, el sistema genera necesariamente su oposición.

El avance de la tecnología, producto del sistema, posibilita poner en acción ideas nuevas, que no sería posible llevarlas a cabo sin los medios necesarios para su realización. Las ideas pueden estar, el estado de ánimo también, pero si no existen los medios necesarios para ponerlo en acción no pasan de ser unos meros sueños. Por ejemplo, la aparición de la imprenta propició un cambio que culmina en la Revolución Francesa.

La movilización del 15M tiene también unas ideas, un estado de ánimo y una voluntad de cambiar las cosas. Y tiene también unas herramientas que han hecho posible que todo eso se ponga en acción. Gracias a las nuevas tecnologías se ha podido pensar de otro modo; se ha podido idear, por ejemplo, que el modo de decidir y consultar las propuestas puede ser inmediato; y también ha permitido sentir que se está interconectado, una especie de conexión de especie humana como totalidad. Vamos a destacar unas características de estas movilizaciones.

· Probablamente es la primera movilización que no va contra nada como elemento identificativo. Las anteriores iban o contra el capital, el burgués, el empresario, el varón… Los innumerables papeles, murales y otros escritos variopintos que se pueden leer en cualquier esquina de la Plaza de Sol o en cualquier plaza de pueblos o ciudades no llaman a la revolución, ni a tomar el palacio de invierno. Se pide que se hagan mejor las cosas: la política, las finanzas, que se sea responsable en los asuntos públicos. Se pide que se cuente más con las personas a la hora de organizar la vida colectiva, pero no tratan de guillotinar a nadie ni de voltear la situación. Se han tomado las plazas, no el palacio; el espacio ciudadano, no el del poder político o financiero; y se han tomado sin violencia: aposentándose en el territorio público. Tomando lo que es de todos: La calle y la plaza.

· La pregunta que inquieta a los “grandes observadores de la realidad” es ¿quién lo dirige? Y la respuesta es “nosotros”. No aparece ni persona ni organización que sea portavoz único, que sea el único interlocutor, el único informante. Es una voz plural, anónima. Es asambleario, que no se sabe muy bien qué es eso, pero las decisiones se toman y funciona y cada uno está responsabilizado de su parcela. Aquello de la vanguardia obrera que debía conducir a la masa ignorante, ha quedado olvidado y bien olvidado, porque es una nueva concepción de la tarea política y de la movilización: No hay que ir al paso del más fuerte; hay que ir todos acompasados, que no quiere decir uniformados.

· Otro elemento a tener en cuenta, y que saca de quicio a analistas y tertulianos varios, es que no se sabe poner nombre a esta movilización. Se preguntan ¿qué es esto? Y como la respuesta no está clara, porque ha surgido sin concepto y sin ninguna preocupación por encontrarlo, genera inseguridad. Desde la perplejidad de los que lo observan se hacen malabarismos, porque quieren reducir a un concepto una realidad tan plural y variopinta: Los más “tdts” los llaman antisistema, o perro-flautas. Otros los ignoran. Y otros, acaso desde la añoranza, los dan nombres caducos, de los que servían para sus tiempos de juventud.

· El movimiento 15M no utiliza los Medios de comunicación para hacerse oír; al contrario, se alejan de ellos, porque consideran que la información se da sesgada, que una vez puesta en la tele o radio o periódico, no refleja la realidad de lo que está pasando, sino que necesariamente es una información interesada. Probablemente, y es una muestra más de lucidez, es la primera vez que una “movida” de este estilo –o de cualquier otro- no utilice los Medios de comunicación para extender sus mensajes. Han desmentido aquello de “si no sale en la tele no existe”. No los necesitan, porque la comunicación es inmediata. No necesitan a nadie para hacer llegar sus mensajes. Lo hacen con la inmediatez de la luz. Ellos mismos son los propios periodistas y reporteros.

· La aparición de Facebook y twitter es el hecho que ha posibilitado la convocatoria y la continuidad de estas movilizaciones. Son herramientas que, unidas al dominio del inglés hablado y escrito, posibilitan estar informados en tiempo real de lo que ocurre en la Puerta del Sol, en la Plaza de Cataluña, en Egipto o Islandia. Y además se puede ver, porque se pueden enviar vídeos y fotografías. De ese modo el intercambio es directo; no necesitan al “medio” de comunicación, que esta mediado por el periodista y, además por el grupo editorial que lo sustenta. En consecuencia, los periodistas y las empresas de comunicación se han de resituar en esta nueva cultura de la inmediatez de la información.

· Otro tanto pasa con “los políticos”. Son otros “mediadores” que hay que poner en su lugar. No pueden ser los que hacen y deshacen. Se reclama una democracia real, y no el resultado de una acción de personas que se han convertido en una especie de casta, alejada de los problemas reales y sometidos a intereses financieros, empresariales, que en muchos casos degeneran en corrupción. La vida social se puede organizar de otra manera; hay posibilidades reales de participar más activamente en la vida colectiva. Y además las acampadas muestran muy a las claras, que si les dejan se puede organizar una acampada como se organiza una ciudad. O al revés.

· Las herramientas nuevas han dejado al e-mail fuera de juego. ¡Es lento! Con el correo electrónico no se hubiera podido organizar ni sostener las acampadas. Ni que decir tiene, que hubiera sido imposible de toda imposibilidad hacerlo con la convocatoria de octavillas y pasquines. Hoy a través de twitter se convoca inmediatamente y se puede tomar una decisión colectiva alejados en el espacio. Por eso la misma evolución de los recursos hacen que también evolucione la manera de percibir la realidad y el modo de actuar personal y colectivamente.

· Ha habido muchos comentarios de que los aparatos electrónicos y el uso de internet y todo lo que lleva consigo creaba un tipo de persona aislada, casi autista, metida en su mundo, sin interactuar con sus semejantes. El 15M ha desmentido este juicio. Al contrario, estas herramientas han creado una manera nueva de percibir el mundo: interconectado, plural, variopinto. Y ha generado también la necesaria tolerancia y aceptación, de un modo muy natural, del diferente. Ha posibilitado una conciencia de que todos corremos la misma suerte, y todo desde una convicción profunda de que las cosas se resuelven desde el diálogo y la negociación. No hay conflictos que destacar en las plazas acampadas, a no ser por la intervención de la policía. No hay censura ni enfrentamientos dignos de reseñar originados en la diferencias de opinión.

· En conclusión, las movilizaciones son propias de este tiempo, porque requieren también una persona que sea capaz de enterarse de lo que se dice con la velocidad que aparecen los mensajes en el twitter. Se requiere un tipo de persona propia de este tiempo con una capacidad de dispersión muy grande, que sea capaz de atender a varias cosas a la vez y enterarse. La anterior generación está educada en la galaxia Gutenberg y necesita papeles y párrafos densos para poder pensar. Esta generación, en cambio, es intuitiva y reacciona a la inmediatez, lo que no quiere decir irreflexivamente. Cualquiera que entrara en la Plaza del Sol, tendría la impresión de entrar en un caos, y sin embargo, para los acampados era su modo de estar, y sabían lo que había que hacer, y había organización y talleres y grupos de trabajo y servicio de orden (que se llamaba comisión de respeto) y todo ello sin grandes programas elaborados.

No sé dónde llegarán las movilizaciones, y casi da igual, pero sí hay algo claro: es propio, específico de esta época, de esta sociedad y de este ser humano. La historia no se ha acabado: la seguimos haciendo…

Hilario Ibáñez, fiosof i teòleg

divendres, 10 de juny de 2011

diumenge, 5 de juny de 2011

No menyspreeu els indignats




Fa uns dies vaig prendre gust de llegir un article del professor de l’URL Josep M. Carbonell sobre la figura de Joan Maragall, exponent d’una manera de ser catòlic que Carbonell reivindica com a referent per als temps actuals. Carbonell cita diversos escrits de Maragall, i en destaca La Iglésia cremada, un article de 1909 en què el poeta reflexiona sobre els fets de la Setmana Tràgica. Les cites i comentaris que en fa, em van empènyer a llegir el text sencer de Maragall, i no he pogut evitar d’establir paral·lelismes amb el tema d’aquests dies, l’anomenat Moviment 15M, o moviment dels Indignats.

Maragall es va distanciar de les reaccions més habituals davant la crema d’esglésies i convents esdevinguda els darrers dies de juliol de 1909 a Barcelona. Mesos abans de l’esclat de la violència, el malestar social era públic i notori, però ni les institucions públiques, ni l’Església, ni les forces vives de la ciutat, no van ser capaços de veure el que se’ls venia al damunt, o almenys no van fer res per aturar-ho. En tot cas, majorment es va optar per la via de la repressió, i no hi van faltar les actituds de menyspreu contra la ignorància i la desorganització de les classes populars, així com la crítica per la manca de propostes alternatives viables. El resultat, és conegut.

Maragall, però, va a l’arrel: «Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats». I afegeix més endavant: «Ara ells no veuen el Crist i van contra la seva Iglésia: és a dir, contra la vostra. Per què? Perquè entre vosaltres no hi estan bé; perquè hi troben massa pau, massa ordenació, massa acabament. I el seu cor, aturmentat per la ignorància, per la pobresa, per la impotència del seu desig, no vol pau, que vol guerra; no vol ordre, que vol desordre; no vol acabament, sinó començament i novetat».

Salvant les distàncies, cosa d’açò passa amb els Indignats i amb les reaccions que suscita la seva protesta. D’acord, jo també compartesc moltes de les crítiques (i de les autocrítiques) que s’han fet, però no subscric, de cap manera, ni el desdeny —«és cosa de quatre perroflautas»— ni la crítica conservadora dels instal·lats, dels instal·lats allà on sigui: a un escó polític, a un sindicat o una patronal, a una plaça de funcionari, a la directiva d’una ONG o a una pila de seguretats que fan figa. El malestar social hi és, i conec moltes persones que participen en aquest moviment social espontani que em donen deu voltes en testimoniatge personal, en compromís social, en implicació activa a favor dels principals damnats de la bestialitat d’aquesta crisi i de les seves males solucions. El pitjor error és ficar-ho tot dins un mateix sac i no voler acceptar l’evidència: que si aquest moviment social s’ha produït és perquè els canals democràtics estan embussats, perquè els mecanismes socials de participació estan esclerotitzats, encarcarats, quan no podrits.

Fem com Joan Maragall, fem-nos les preguntes d’arrel. Per què s’ha produït aquest moviment? Què hi ha darrera la indignació, la dels manifestants i la dels qui no hi han participat però hi combreguen? I treballem per trobar respostes i alternatives.

Compartesc l’afirmació que el perill de destruir el sistema de partits polítics —tan defectuós com vulgueu— sense haver bastit una alternativa és suïcida. Ja coneixem el resultat d’aquest experiment: es diu Berlusconi (seria interessant analitzar en paral·lel el moviment dels Indignats amb la protesta italiana de 1993 contra la tangentopolis). Sostenc que els moviments socials són l’àmbit adequat per a la visualització del malestar, per a la protesta, per a l’anunci obert, i utòpic, de propostes de sortida dels camins barrats. Però no són l’espai on aquestes propostes s’han de negociar, formalitzar i traslladar a la realitat. Per això, la societat ja té els seus mecanismes, i si estan corromputs i espatllats, potser que ens esmercem a reparar-los abans de llençar-los al femer. Segurament, el buit seria omplert pels arribistes o pels poders fàctics.

No menyspreem el que significa i revela el moviment dels Indignats. Contra el cofoisme de les seguretats, contra el risc de la ruptura de la cohesió i la legitimitat democràtica, no humiliem els qui s’indignen. Identifiquem les causes i els qui causen la indignació, i agafem forces per a la lluita que ve. El camí és llarg i difícil.

Miquel Àngel Maria
a http://www.miquelmaria.cat/2011/05/27/no-menyspreeu-els-indignats/