divendres, 30 de setembre de 2011

Els nostres dirigents tenen poder, però no autoritat!

De Carles Capdevila, per al diari ARA.

Lluís Duch, antropòleg, doctor en Teologia (Tübingen) i monjo de Montserrat.

Compleixo 75 anys: no vull imposar ni que m'imposin res. Vaig néixer a Gràcia. Sóc monjo de Montserrat des de fa 50 anys. Quan falta autoritat, fallen la política i l'economia, sorgeixen els feixismes i ens envaeixen els bàrbars.

Hora de mullar-se: Durant anys, intel.lectuals, emprenedors i personatges de tot tipus hanfet referència aquí als "polítics" amb una ganyota de superioritat i menyspreu. Per això resulta refrescant -prenguin nota els indignats - escoltar com el savi Duch abomina del narcisisme i pretesa puresa dels que es creuen superiors per no fer política. Així -adverteix- es forgen populismes i feixismes. I ell mateix es mulla quan demana llistes obertes per recuperar l'autoritat -el poder ja ho tenen- per als nostres dirigents, perquè la seva falta de legitimitat explica la crisi moral i econòmica que ens afligeix ​​i la invasió dels "bàrbars" -Xina està comprant avui deute espanyol- en els nostres mercats i consciències.

Quan naixem, heretem valors que donem per vàlids ...

¿No els qüestionem?

La vida humana és curta i no dóna temps a provar-ho tot, així que hem de fiar-nos en part dels que heretem dels nostres pares. En la meva generació, el valor suprem era l'estabilitat: aconseguir permanència i ser fiable en el treball, l'estalvi, la família, les amistats ...

Per què avui ja no ho és?

Perquè el temps ha estat accelerat per una enorme quantitat de propostes de valors i informació: rebem tanta que, en comptes de millorar la comunicació, la entorpeix.

No donem res ja per fet?

No ens dóna temps d'assumir res. Per això vivim en angoixa permanent, perquè l'assumpció de nous valors és com els menjars: pots decidir menjar més de pressa, però no pots accelerar la digestió. Necessitaríem més temps per digerir tants canvis, però cada vegada n'arriben més i més...

No hi ha essències que romanen?

Seguim sent éssers en evolució i per tant en conflicte i, per tant, polítics.

Vaig creure que m'anava a parlar de religió.

N'hi estic parlant, perquè tota religió, al cap i a la fi, té apetències polítiques igual que tota política les té religioses.

En quin sentit?

Tota església acaba aspirant a administrar no només les ànimes, sinó també els cossos i béns dels seus fidels, i tot polític acaba volent dirigir no només les conductes dels ciutadans, sinó també els seus pensaments i consciències.

Doncs ara mateix no tenim ni béns ni ànimes en el seu millor moment.

Em preocupa molt aquesta coincidència de crisi. Fins ara hi havia crisi de valors, però l'economia funcionava...

Et fallaven les institucions, però et compraves un cotxe o xalet a la costa.

Però quan s'uneixen la crisi de valors i la material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l'esperança messiànica. I d'aquesta manera, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics.

¿Creu que els actuals no serveixen?

Aquest és part del problema. Hem confós la auctoritas amb la potestas, l'autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tenen algun poder, però no tenen, en general, autoritat.

¿L'autoritat no és manar?

Manar és el poder: només un mecanisme. Avui es guanya, per exemple, amb el control d'un partit. Però l'autoritat només s'adquireix amb el testimoni: donant exemple. I parlo de l'exemple no d'un sol moment, sinó de tota una vida.

Hi ha qui s'inventa la biografia.

És del que parlava! Quan un dirigent menteix, potser aconsegueixi mantenir el mecanisme del seu poder, però perd tota autoritat. Perquè la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets, de conductes. Per això l'exemplaritat del dirigent és crucial: és la seva autoritat. Amb ella guia la conducta de la ciutadania. Perquè actuem -és pura antropologia- sobretot per imitació.

No fingim tots a vegades?

Som actors sempre! Éssers que actuen i imiten a altres actors. És la raó de la crisi: el ciutadà ha imitat el malbaratament i la corrupció dels seus dirigents i els països s'endeuten i van a la ruïna. Ara aquest ciutadà per rectificar requereix exemples d'austeritat, productivitat i eficàcia. I no sé si els troba.

On s'adquireix avui l'autoritat?

El poder s'aconsegueix actuant davant els mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l'opinió publicada. Si no surts als mitjans, no existeixes: no tens poder. Però l'autoritat és testimoni i és tan poderós que troba les seves maneres de transmetre.

Com sorgeixen els populismes?

Quan falla l'autoritat i confiança que ens permeten viure en societat, la majoria sucumbeix a l'apatia, però al mateix temps sorgeixen nuclis de radicals. Els extrems es radicalitzen i en ells es forja el líder populista. I, en fi, mentre arriben nous messies a redimir la decadència d'Occident, ens envaeixen els bàrbars.

Àsia amb les seves mercaderies i ideologies.

El populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres.

És un error?

És una traïció a la democràcia. Tot ciutadà està obligat a fer política. I no em refereixo a votar, sinó a comprometre's activament en el govern de la seva comunitat. A Atenes privaven de la ciutadania i desterraven els que no volien ser polítics.

Avui les elits, als polítics, quan no els fan servir, els menyspreen.

Va passar igual en la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi: científics, advocats i tècnics i empresaris van deixar la política -considerant tasca de mediocres- en mans d'aventurers i polítics professionals.

I si els polítics inclouen "als millors" a les seves llistes?

Els millors haurien d'estar ja en els partits fent política per responsabilitat, sense haver d'anar a caçar-los. Jo proposo que s'instaurin llistes obertes perquè els ciutadans puguem votar no a unes sigles sinó a persones: a les seves biografies i a la seva exemplaritat. Així recuperaríem l'autoritat i no només el poder dels nostres dirigents. Som els ciutadans els qui hem de decidir qui són els millors.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Res no és mesquí...



Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924)

dimarts, 20 de setembre de 2011

La solució ets tu!


"La cultura de la queixa porta Occident a la decadència"

2011.09.06 La Vanguardia/La Contra
Lluís Amiguet

[La solució ets tu!
"Una dona bona et farà feliç: una de dolenta et farà filòsof", ironitza el swami (mestre) Parthasarathy i assenteix l'empresari Luis Daswani, pioner del vedanta a Catalunya propietari de la seva llotja del Camp Nou des d'on dóna bon karma al Barça. El vedanta no és religió ni secta ni demana diners ni fidels. És una disciplina mil·lenària de raciocini de la qual beuen tradicions com la socràtica, la aristotèlica, la cristiana o la musulmana. D'ella aprenc neutralització: per gaudir més de la beguda, beu menys (serveix per a qualsevol plaer). I em diu com localitzar problemes: busca el problema en tu mateix -corregeix la teva actitud- i deixa de donar la culpa als altres. En tu està tot problema i tota solució.]

Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l'harmonia personal ni col·lectiva, perquè, qui és educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per a la queixa.

I no és així?
Al contrari: si vius convençut que tens tots els drets, creus que l'única raó de la teva insatisfacció és que algú no us els ha donat. I d'aquesta manera perds l'oportunitat de tenir responsabilitats. I, per això, ets desgraciat, perquè perds el control sobre la teva pròpia existència.

Per què?
Perquè si només creus tenir drets, la causa de la teva insatisfacció no està en tu mateix, sinó en els altres, en alguna cosa que altres no et donen. I, en pensar així, et converteixes en un nen mimat i dependent al qual per molt que se li doni tot, sempre li faltarà alguna cosa.

La cultura dels drets és també la de la queixa i la insatisfacció?
Exactament. Per això Occident sempre es queixa i per això vostès sempre estan insatisfets per molt que tinguin.

Ara potser tinguem motius.
Tot està relacionat. La cultura de la queixa és la raó de la decadència d'Occident. Perquè, a més d'insatisfets, aquesta cultura dels drets individuals sense cap responsabilitat social també els fa a vostès egoïstes i improductius.

També aquesta cultura ens feia -fins ara- més pròspers que ningú.
El temps ha posat les coses al seu lloc i quan, per fi, a l'Índia i Àsia ens hem alliberat del seu colonialisme, el nostre sentit de la responsabilitat ens ha permès tornar a ser pròspers.

Com?
L'Índia i tota Àsia i les seves societats col·lectivistes estan basades en el sentit del deure cap als altres: el poble, la família, la societat. Per això ara ja estem competint amb vostès en el terreny econòmic.

No sé si veig la relació ...
Una societat com l'occidental, basada en la contínua reclamació de drets, els condemna a la queixa. I els culpables sempre són els altres: l'Estat, l'empresari, la teva família, els polítics, el municipi ... Però el pitjor és que, d'aquesta manera, deixes la responsabilitat de la teva vida a algú que no ets tu. Tu hauries de ser, en canvi, qui decidís sobre la teva pròpia satisfacció.

Com recuperes la iniciativa?
Donant. Basant la teva vida en les obligacions i les responsabilitats. Això tornaria a fer-los més productius a vostès els occidentals. Perquè, perquè et donin alguna cosa que creus merèixer, només has de ser prou insistent i fins rondinaire, i potser t'ho acabin donant. Però per poder donar alguna cosa als altres, abans has d'haver-ho produït i creat, i després ser generós.

Donar no és la cultura imperant aquí.
Si bases la teva existència en la responsabilitat i la generositat de donar, recuperes el control sobre la teva pròpia existència. Perquè donar depèn només de tu; rebre et posa a mercè dels altres. Si fundes teva família només per rebre amor i drets, mai obtindràs bastant i acabaràs abandonant.

Per què?
Perquè l'única manera d'aconseguir tenir una família duradora és viure per donar-li-ho tot. La meva única dona i jo portem 58 anys casats ... I feliços. Perquè mai pensem en el que ens deu l'altre, sinó en el que podem donar-li a ell i als nostres fills. El dia que penses més en el que reps que en el que dónes, la família deixa de tenir cap sentit. Mai et donarà força.

Aquesta actitud requereix tenir religió?
És universal i eterna en l'ésser humà que es coneix ell mateix. Les civilitzacions que progressen estan fundades en la generositat, en persones que treballen, creen i donen als altres.

Adam Smith creia que els egoismes individuals arbitrats en mercats eficients creen prosperitat col·lectiva.
Aquest tipus d'activitat pot donar-te prosperitat, però no pau interior. No és que la prosperitat sigui dolenta en si, però si no va acompanyada de creixement interior, no satisfà a ningú. Al contrari, aquesta hiperactivitat t'estressa, i et torna cregut i intractable.

Per què?
Perquè l'únic plaer real que dóna guanyar alguna cosa és poder compartir-lo. El descobreix el vedanta des de fa mil·lennis. I d'ell van beure Plató, Sòcrates, Jesucrist i Mahoma. I milers de mestres de totes les cultures.

En què consisteix?
No cal una fe cega, ni ascetisme, ni grans revelacions. Arribarà a aquesta veritat pel seu propi sentit comú. No es tracta de ser sant, sinó simplement sensat.

¿Disciplina mental?
Maduresa. I no em refereixo a l'acumulació de coneixement, sinó a saviesa vital. El plaer, per exemple, comporta el desplaer. Si vostè beu per plaer, acabarà patint per la beguda, llevat que aprengui a controlar el seu desig -és la neutralització- i maduri fins a descobrir que beure menys és la millor forma de gaudir més.

També depèn de amb qui beguis.
La causa d'una relació dolenta no està en l'altre, sinó en la teva pròpia actitud. El defecte no està en l'amic, el cotxe, la casa, l'esposa... sinó en tu mateix, en la teva actitud cap a ells. Tot conflicte de relació és una oportunitat per a estudiar -i corregir-. Abans de queixar-vos dels altres, estudieu-vos i veureu que el problema és en vosaltres.

dijous, 15 de setembre de 2011

Som un país imparable si...



Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d'aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l'elogi debilita, estic fos, després de tot el que s'ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M'ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: "Creu-me, l'únic mèrit que tens és que has sigut l'escollit". I vaig pensar que era una molt bona manera d'afrontar la meva professió; la millor manera. Després d'això, em diuen: "Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat", i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d'altres, tots m'han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n'he après molt. Jo visc la meva professió d'aquesta manera. Només hi ha una cosa que m'imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L'adorava quan jugava, l'adoro quan l'entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d'això i d'allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me'n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m'he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m'acompanyen en aquesta aventura. M'assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l'equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l'esquerrà, l'extrem dret és més ràpid que l'esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així... I vaig apuntant tot el que se m'acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió... Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d'altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: "Ja ho tinc, demà guanyarem". No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: "Demà guanyarem". No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m'encarrego jo de dir als meus paios: "Nanos, ho hem de fer així", i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d'aquesta passió que no sé d'on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l'avi per part de mare prou feina tenia d'amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

I m'agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l'esport, no el futbol, l'esport. A mi els meus pares m'han educat força bé, molt bé, diria, l'escola m'ha ajudat, però el que m'ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m'han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m'ho ha donat haver fet esport. Allà m'han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m'han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t'ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L'esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m'ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d'handbol que un dia em va dir: "El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d'aquesta institució". És una altra cosa que m'ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n'arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d'Or de la institució més important d'aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m'hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d'orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure créixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l'objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.



Pep Guardiola, 8 de setembre de 2011

dissabte, 10 de setembre de 2011

Documental sobre la meva feina



Fa uns mesos, uns periodistes francesos van proposar-nos fer un documental de mitja hora sobre el centre on treballo. Porta per títol "L'Escolania de Montserrat. Un choeur d'enfants". El document és en llegua francesa i dura 26 minuts.

La fotografia és molt bona i, malgrat que hi algunes inexactituds que el guionista no va contrastar abans d'editar-lo, he de dir que el producte final m'agrada prou. Tot és molt autèntic encara que el director s'ha permès dues llicències creatives amb escenes que no es donen al centre, encara que siguin ben versemblants. Però no us diré quines per no trencar la màgia.

L'escolà autèntic que fa de protagonista, en Pau-Joan, és un xaval fantàstic de la plana de Vic a qui li escau la mar de be el personatge que interpreta. Ni fet a mida!

Que en gaudiu!

dilluns, 5 de setembre de 2011

Sant tornem-hi!




S’ha acabat el bròquil (tots fossin com aquest!) i tornem novament a la rutina!

De fet, la rutina sempre s’ha identificat com una cosa monòtona i avorrida però, en realitat, podem fer moltes coses per tal que no sigui així.

La clau està en fer que la rutina sigui una eina per evolucionar i, a més a més, per fer que cada dia sigui una mica especial. Per exemple, amb una flor damunt la taula, una abraçada al company de camí, un pensament per als que ho estant passant malament, una mirada de complicitat, un somriure gratuït, un propòsit assequible dels que tenies apuntats fa temps en un paperet,...

Això sí: cal comprendre i acceptar que no som el centre del món.

Les subtileses són el millor condiment de la quotidianitat. Proveu-ho i el dia a dia deixarà de ser rutinari.

(Amb idees de l'Àngel... de la guarda).