dimecres, 29 de febrer de 2012

No vull ser important, vull ser útil!

Concert Solidari de l'Escolania de Montserrat 2011 from Arrels Fundació on Vimeo.

Imatges del concert solidari de l'Escolania de Montserrat per a la gent sense sostre acompanyada per Arrels Fundació. Nadal de 2011.


Reprodueixo a sota un escrit de ja fa temps sobre la gent sense sostre:

Conte d'hivern a Barcelona, ara que fa fred

Diuen que cada hivern, quan comencen a baixar les temperatures, emergeixen als mitjans de comunicació uns individus, que no se sap ben bé d’on surten, que comencen a omplir pàgines i més pàgines. Apareixen com criatures indefenses, especials, fràgils a la climatologia severa de l’hivern de la ciutat comtal. Durant la resta de l’any no se’n parla mai. Bé, o potser sí, només quan hi ha algun incident a la via pública, algun aldarull a una estació de tren o de metro, que molesta la tranquil.litat dels vianants de la ciutat. Però això passa poques vegades, sembla.

El que és cert, però, és que són els protagonistes de l‘hivern. No se sap ben bé per què. Diuen que potser és que a l’hivern, seguint les estacions de l’any, igual que els tarongers floreixen a l’estiu, les fulles cauen a la tardor i el blat grana a la primavera, resulta que a l’hivern, igual que floreixen els ametllers, aquests individus dels que parlem apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius. I, és veritat: no sol passar a cap més estació de l’any.

Diuen que això passa perquè fa fred. I que quan això passa, totes les autoritats competents s’afanyen a dur aquests individus a uns llocs on se’ls cuida i dóna aixopluc. Organitzen dispositius d’emergència que donin acolliment a aquests individus els dies de fred i de pluja, de vent i de neu. Així, els dies de Nadal tothom s’estalvia el neguit de veure, amb les bosses plenes de regals a les mans, pidolaires bruts i malvestits. Així, els qui apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius són ells, i no aquests individus bruts i amb poca presència. Diuen que val la pena donar bona imatge, de societat de progrés. I no pot ser que cada hivern perilli l’estabilitat de la capital del Mediterrani. Per això, diuen que alguns voldrien veure desaparèixer aquest individus, que tornessin a les seves terres, suposen que lluny d’aquí. Però el cert és que ningú no sap d’on vénen, ni d’on són.

Diuen que els convé aprendre moltes coses, i per això, quan han triat les persones que els han d’atendre, aquestes els exigeixen que deixin de fumar, que vagin nets, que siguin puntuals, que no cridin, que no portin gaire embalums que facin nosa, i que comprenguin que només poden donar-los aixopluc per a set nits als albergs municipals. Les altres, tant si fa fred com si fa calor, s’hauran d’espavilar. Clar!, no comptaven que de sota les pedres apareixerien tants individus com aquests. A la tardor ja s’havien oblidat que existien, i a l’hivern, de sobte i sense poder-ho planificar, no poden organitzar aixopluc per a tots... i cal repartir-ho.

Diuen que aleshores, per no quedar malament, fan dir als locutors de ràdio, als presentadors dels noticiaris televisius i als periodistes dels diaris, que aquests individus es resisteixen a anar-hi, fins i tot quan encara no hi han estat ni set nits. També els fan dir que cada any que passa n’hi ha menys d’aquests individus, i que ben aviat, abans de l’any 2014, l’any de la consagració de la ciutat com una ciutat moderna i competitiva, potser ja no n’hi haurà. De veritat, de veritat, ningú no ho sap del cert això, però d’aquesta manera diuen que la gent ja no es fa més preguntes, i no viuen l’aparició d’aquests individus com un problema de consciència.

Diuen que l’hivern s’acabarà, com cada any. I aleshores s’aturaran els dispositius d’acollida per aquests estranys individus. Segurament l’arribada del bon temps i la florida de les flors, farà que ja no es notin tant. Alguns segurament marxaran de Barcelona cap a altres terres. Ningú no sap quines, però són lluny. Altres es quedaran per aquí, discretament. Amb l’arribada de la primavera diuen que als diaris i a la televisió apareixeran altres notícies, potser més alegres i divertides.

Diuen que cada primavera, quan comencen a pujar les temperatures, la gent s’oblida de l’hivern. Una estació massa fosca, i freda, i molla, i trista, i plena de personatges estranys que vagaregen pels carrers pidolant escalfor. Diuen que cada primavera la ciutat somia que potser l’any vinent no hi haurà hivern.

dissabte, 25 de febrer de 2012

La Quaresma, temps de perdó


De Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat.

Els cristians venerem i estimem el Parenostre amb un afecte especial, ja que és la pregària que Jesús ensenyà als deixebles i que ells ens han transmès. En el Parenostre demanem a Déu que es faça realitat el seu Regne, així com el pa que hem de compartir i el perdó: el de Déu i el que ens hem de donar els uns als altres. És per eixa pregària, on demanem el perdó a Déu i als germans, que em van sorprendre les declaracions a la premsa de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló: «cuando rezo el Padre nuestro y llego al pasaje "perdonanos nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden" me lo salto. Yo no perdono a los que me han hecho vivir un auténtico calvario. No los perdonaré en mi vida».

El filòsof i teòleg Francesc Torralba, a propòsit del perdó, recomana el llibre de Vladimir Jankélevitch, «Le pardon», com el millor text sobre aquest tema. Torralba feia referència a Hannah Arendt, qui reconeixia en Jesús de Natzaret, el «lloc del perdó en la defensa dels assumptes humans», ja que és el perdó «el qui té el poder de trencar el cicle de la venjança». Segons Arendt, deixebla predilecta del filòsof Martin Heidegger, «el perdó actua sempre de nou», perquè expressa «la voluntat de canviar i de començar de nou», una actitud pròpia dels éssers humans.

Com diu el papa Benet XVI, «el perdó és l´esperança dels creients», perquè en el perdó, l´amor venç l´odi i el mal! I és que el perdó és sempre font d´alegria i de renovació interior! I també font de salut, com ho expressa sàviament mossèn Ballarín. En una entrevista que li va fer David Pagès a Serra d´Or, mossèn Josep Mª Ballarín deia: «en aquest món hi ha una cosa molt important que naix del Parenostre: que Déu ens salve del ressentiment. S´ha d´oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens ressentiment, ho pagues tu, més que no l´altre». I és veritat: el ressentiment fa més mal al qui el té, que a aquell a qui s´odia! Perquè el ressentiment és sempre font d´amarguesa i de fracàs!

També Sant Pau expressa l´actitud del cristià que vol ser fidel a l´Evangeli: «revestiu-vos de sentiments de bondat, de mansuetud, de paciència; suporteu-vos els uns als altres i perdoneu-vos mútuament si algú té contra un altre un motiu de queixa; tal com el Senyor vos perdonà, feu-ho també vosaltres» (Col 3: 12-13). I és que el perdó i l´amor (que són com les dues cares d´una moneda) han de ser els distintius dels seguidors de Jesús de Natzaret. Només perdonant i estimant, els cristians farem creïble la nostra fe. Si no, tot seran paraules buides i discursos sense continguts!

Com diu el teòleg J. A. Pagola, «la negació del perdó ens sembla la reacció més normal i fins i tot la més digna davant l´ofensa, la humiliació o la injustícia. Però no és això el que humanitza el món! Una parella sense comprensió mútua es destrueix. Una família sense perdó és un infern. Una societat sense compassió és inhumana».

Conten d´un pare del desert que deia al seu deixeble: «El teu amor serà com el de Déu, quan en el teu cor hages perdonat al teu germà, fins i tot abans que ell et demane perdó». Només així podrem construir un món en pau i més humà. I és que com digué Martin L. King, «el qui és incapaç de perdonar, és incapaç d´estimar». La Quaresma que comença hui és el camí que ens ensenya a demanar perdó i a perdonar.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Esperança de vida


Potser l'esperança de vida és el terme mitjà d'anys que un home o una dona d'un país determinat, que neixen el mateix any, viuran si la mortalitat es manté fixa per a cada grup d'edat en el futur. I això vol dir que l'esperança de vida és un mesurament de la qualitat de vida d'un país, i és un resum de la mortalitat de cada grup d'edat. És veritat que s'utilitza com a indicador del potencial de la taxa de rendiment del capital humà, entre altres coses. Per això, a un país amb una alta esperança de vida li espera un futur millor. Aquí però, ben bé, mai no se sap què vol dir "millor".

El meu pare deia que quan va viure la guerra -ell va ser de la quinta del biberó- pensava sovint que no voldria viure gaires anys en aquella situació, que preferia no sobreviure per no malviure sense vida: havia vist morts i havia odiat la vida, orfe als sis anys i atrapat aleshores a les tinxeres. De fet l'atzar va fer que, més d'un cop, sobrevisqués i pugués tenir més endavant dona i fills, entre altres coses. I, de ben segur, va viure feliç molts més dies dels que imaginava quan havia pensat, aquell dia, que volia renunciar a l'esperança de vida perquè, senzillament, no tenia esperança en la vida. Sé que la dona, i encara més els fills, li van omplir la vida d'esperança i va tenir moments de plenitud.

Contradient els paràmetres fixats pels estudiosos de la població de les comunitats humanes, hem de dir que l'esperança de vida no es mesura amb la quantitat de dies o d'anys viscuts. Això és una fal.làcia i una fotesa. La veritable esperança de vida es mesura en les possibilitats que ens donem de viure la vida en plenitud. Podem viure morint, senzillament, més de cent anys.

Uns dies concrets de la meva vida de ja fa anys vaig conèixer un noi que, contradient totes les estadístiques i paràmetres de la felicitat, va aconseguir viure mentre s'estava -literalment- morint. Contra tot càlcul de probabilitats sobre la taxa de la qualitat de vida, ell va assolir una esperança de vida que cap de nosaltres assolirem per més que visquem. O difícilment.

Quan li vaig preguntar quin era el secret per viure amb aquella esperança de vida ell em va respondre que, senzillament, el secret era descobrir que no hi havia secret, que com que estem empesos a pensar que la felicitat és fruit d'una descoberta amagada, d'una fórmula molt ben guardada que només pots elaborar amb la fermentació lenta de l'experiència, la convertim en quelcom inabastable. I no. Em va remarcar que és a l'abast de tothom i sempre, fins i tot quan les estadístiques figura que prediuen i certifiquen que no és possible l'esperança. És possible sempre ara i aquí.

Per això vaig crear, ja fa temps, un club secret del que molta gent forma part sense saber-ho.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Tenir muscle i tenir cervell


Lilian Thuram: "Vaig començar a ser negre a partir dels nou anys".

Sobre el Barça "No té preu que el millor club del món tingui valors".

Sobre la seva feina "La nostra fundació contra el racisme ha guanyat el premi a la millor exposició de l'any".

Diari ARA. 8-2-12

Lilian Thuram va parlar ahir al Camp Nou davant de 250 joves dins d'una campanya de la Fundació del Barça. Lilian Thuram va parlar ahir al Camp Nou davant de 250 joves dins d'una campanya de la Fundació del Barça.

Lilian Thuram (Guadalupe, 1972) segueix vinculat amb el Barcelona quatre anys després d'abandonar el club. El que va ser campió del món del 1998 va fundar la seva fundació quan jugava al Barça i, de fet, té seu a la capital catalana. Ahir Thuram va ser a Barcelona per parlar de la feina de la seva fundació i col·laborar en la campanya de sensibilització de la Fundació del Barça Som el que fem, som el que respectem .

Què és la seva fundació?

La Fundació neix a Barcelona, quan jugava al club. I jugadors com Puyol, Bojan i Eto'o van ser dels primers que hi van ajudar. L'objectiu de la Fundació és educar contra el racisme, i treballem sobretot a França. Faig xerrades a les escoles i editem llibres i manuals pedagògics per a professors perquè sàpiguen com han de tractar casos de racisme. Aquesta setmana hem guanyat el premi a la millor exposició de l'any a França, una exposició anomenada El zoo humà , en què parlem de la visió històrica de les races. Molts cops la gent parla de races com si no fóssim tots el mateix: Homo sapiens .

L'ha beneficiat ser jugador de futbol per poder treballar contra el racisme?

Quan ets jugador de futbol és més fàcil parlar amb els nens. No és just, perquè la meva veu no val més que la d'un professor o un intel·lectual, però és així. Els nens coneixen els futbolistes i volen ser com nosaltres. Cal aprofitar-ho per parlar amb ells. En sóc conscient i m'aprofito de la meva imatge d'exjugador per poder arribar a les escoles. Per això la feina de la Fundació del Barça és tan valuosa. El club més famós treballa contra el racisme, per promocionar valors, per parlar com he fet avui amb ONGs que treballen pels drets de la dona. La marca Barça té força i és bo que treballi en aquesta direcció.

Com es converteix un futbolista en un activista social i polític?

No t'hi converteixes, forma part de la teva vida, de la teva experiència. A mi sempre m'ha agradat entendre les coses, entendre per què passen segons quines coses. Jo sóc de Guadalupe i no vaig arribar a París fins que tenia 9 anys. De fet vaig, vaig començar a ser negre als 9 anys, perquè un esdevé un negre quan l'altre et mira com a tal, i a Guadalupe això no passava. En canvi, a l'escola de París els nens em cridaven amb el nom d'un dibuix animat que era una vaca negra molt estúpida. A la mateixa sèrie, en canvi, la vaca blanca era llesta. La meva mare no podia donar-me cap resposta de per què els altres nens se'n burlaven de mi, però amb el temps vaig aprendre que el racisme és una construcció política i intel·lectual que pot ser deconstruïda. Quan jugava a Itàlia ho vaig veure clar, ja que va ser quan em van començar a demanar que anés a parlar amb nens sobre el racisme. Vaig entendre que el racisme existeix perquè estem condicionats a tenir prejudicis. I amb la situació de la dona passa el mateix. Hi ha gent educada per pensar que l'home és superior.

Per tant intenta conscienciar a les escoles contra el racisme?

Cal educar a tot arreu. No només a les escoles i no només en les que tenen gent de diversos colors, perquè normalment aquí hi ha menys racisme: si tens 10 companys de classe negres veus que són diferents entre ells.

Segueix fent mal veure casos de racisme als estadis o fins i tot entre jugadors, com va passar amb John Terry a Anglaterra?

És normal. El futbol forma part de la societat, no n'estem exclosos. Si hi ha racisme a la societat, hi haurà racisme als estadis. Cal desdramatizar-ho tot plegat. Hi ha un problema? Sí, així que parlem-ne i busquem solucions, així de normal.

Farà el salt a la política?

Ara no penso en la política, jo només vull intentar fer alguna cosa per canviar les coses. Les coses estan molt millor ara que fa anys. Penseu que l'apartheid va acabar-se el 1990, no fa tant. Sóc optimista.

diumenge, 5 de febrer de 2012

El gest d'Abidal




"Tens al cap el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.

Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.

Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".

Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.

La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares.

(J. García Serra, a La Vanguardia, el dia 15-1-2012)