Pensar horitzons

La indefensió apresa

2012-01-30T05:47:00.000+01:00

Martin Seligman, la indefensió apresa i l’atribució causal

Al seu llibre ‘Indefensió’ (1975), Marin E.P. Seligman (1942) va estudiar el tema de
la ‘indefensió apresa’, un dels mecanismes que poden provocar una situació de
pessimisme crònic en els individus. Molt en resum, s’anomena ‘indefensió apresa’
aquella en què un individu arriba per ell tot sol a la conclusió que ‘no hi ha res a fer’
perquè, ‘passi el que passi, tot anirà malament’, ensorrant-se cada cap més. Fart i
tip que ‘tot surti malament’, l’individu es derrota tot sol, sense necessitat que el
venci ningú, negant-se fins i tot, a intentar cap canvi a millor quan disposa de les
condicions per intentar-lo. És una de les causes de la depressió.

Persones que van fracassar a l’escola poden creure durant la resta de la seva vida
que no serveixen per estudiar. Nens no estimats o tinguts de menys per la seva
mare poden interioritzar que són uns inútils totals. Criatures tingudes per caps
d’estopa al pati d’un col.legi ho patiran per sempre (i quan diuen que ‘no pensen en
res’, sovint els retorna alguna mala experiència). Gent amb una mala experiència
laboral malviuen en feines molt per sota de la seva qualificació per por a un nou
fracàs, etc. Aquests individus serien víctimes d’una ‘indefensió apresa’.

Seligman (President de l’Associació Nord-Americana de Psicologia l’any 1998 i un
dels vint psicòlegs més esmentats del segle 20 en publicacions professionals), es va
dedicar a torturar gossos i altres animals, provocant-los aquesta indefensió.

En un dels experiments més coneguts que va dissenyar, s’administraven
descàrregues elèctriques en dos gossos: l’un tenia a la seva gàbia una palanca per
aturar les descàrregues amb el morro i l’altre no. La descàrrega s’aplicava al mateix
temps, durava exactament igual en tots dos animals, tenia la mateixa intensitat i
s’aturava per a ambdós quan el primer tallava l’electricitat. Però l’efecte psicològic
era diferent en tots dos casos. Mentre el primer (l’anomenat ‘individu escapable’)
mostrava un ànim relativament normal, l’altre (el que no podia escapar, ni
modificar els esdeveniments) restava acoquinat, impotent, sense control. Quan es
procedia a canviar els gossos de gàbia, i el gos acovardit tenia la possibilitat
d’accedir a la palanca, era perfectament incapaç d’usar-la; li faltava capacitat per
adonar-se que podia impedir la seva situació i rebia descàrregues sense ser capaç
de fer res per impedir-ho. Simplement, havia interioritzat el seu paper d’ase dels
cops.

En situació de depressió per acció d’algun estresor crònic no veiem sortida a la
nostra situació. El depressiu considera que la depressió és responsabilitat seva i
que, a més, es quedarà aquí per a sempre. No tan sols estem malament, sinó que
no trobem cap manera de canviar. La nostra intenció de canvi està bloquejada pel
record de les males experiències patides en el passat i creiem no poder fer res per
impedir-ho. Quan un cop i altre fracassem, ens donem la culpa a nosaltres
mateixos i no a la circumstància o a l’individu que ens ho ha provocat.

La ‘indefensió apresa’ (I.A.) consisteix en la manca de convicció en l’eficàcia de la
pròpia conducta per canviar la marxa de les coses o per aconseguir un objectiu,
degut a que l’individu ha interioritzat les pròpies mancances i, en especial, la pròpia
manca de control.

En una situació de I.A. es produeixen tres tipus de dèficits:

1. Dèficit motivacional: passivitat, incapacitat per iniciar una nova conducta.

2. Dèficit cognitiu: incapacitat per aprendre coses noves o per iniciar noves
experiències.

3. Dèficit emocional: després d’una experiència incontrolable es produeixen
sentiments d’indefensió, impotència, frustració, depressió...

L’any 1978, Abramson, Teasdale i el mateix Seligman van reelaborar –i de fet,
ampliaren– la teoria, preguntant els subjectes que estaven en situació de
‘indefensió apresa’ sobre l’atribució o explicació causal que ells feien de la seva
situació. Una ‘atribució’ és la causa percebuda d’un fet. És a dir, l’atribució pot ser
perfectament irreal o fantasiosa però l’important és que un individu se la cregui i la
interioritzi.

Seligman mateix ha explicat que quan en una conferència a Òxford, el psiquiatre
Teasdale li va preguntar a què atribuïa el fet que una tercera part dels individus
fossin incapaços de deprimir-se, no va tenir una bona resposta a aquesta qüestió.
Així començà la segona etapa de les seves investigacions, que presenta el tema
d’una manera diferent.

La tesi de l’atribució que defensen aquests tres psicòlegs vindria a dir que, per regla
general, els individus prefereixen les explicacions disposicionals a les situacionals.
En resum, les persones s’estimen més creure que les coses que em passen ‘són
culpa meva’ i ‘em passen perquè sóc així’ que no pas atribuir-les a situacions
passatgeres o circumstancials. Subestimem la influència de la situació i, en canvi,
sobreestimem la importància de la nostra influència disposicional.

Fins i tot quan el propi individu atribueix un fracàs a situacions passatgeres (‘he
suspès perquè no he estudiat o perquè estava constipat’), els observadors externs
tendeix a donar explicacions disposicionals o caracterials (el professor quan et
suspén tendeix a pensar que l’alumne ‘és burro i no hi ha res a fer’). ‘L’estil
atributiu’ (la circumstància o la causa a què atribuïm el nostre èxit o el nostre
fracàs) és central en el pronòstic de l’èxit o el fracàs d’una acció i explica molts
casos de depressió. Un estil atributiu pessimista complica el pronòstic, mentre un
estil atributiu optimista el facilita. La persona d’estil atributiu pessimista manca
d’habilitats socials i això l’ajuda a fracassar, mentre que –en canvi– la persona
d’estil atributiu optimista té molta habilitat social i això l’ajuda a triomfar.

En aquesta situació, Abramson, Teasdale i Seligman teoritzaren que hi ha en els
individus dos tipus de dimensions diferents: interna (personal) i externa (social,
ambiental).

1. En la dimensió interna (disposicional) creiem que un resultat es deu a
nosaltres mateixos. Si crec que sóc bo em semblarà perfectament lògic
guanyar, però si crec que sóc ‘un potes’ interioritzaré que mereixo perdre.

2. En la dimensió externa (situacional), la persona atribueix la seva situació a
l’atzar, a problemes i circumstàncies que puc superar, etc.

Mentre allò que passa en la dimensió interna no pot canviar (‘sóc així’), el que
passa en la dimensió externa ho puc transformar (‘estava malalt, quan em trobi bé
ja estudiaré’). L’estiu atributiu pessimista ho atribueix tot a la dimensió global
interna i estable, mentre que l’estil atributiu optimista, en canvi, a remet a la
dimensió específica, externa i inestable. Qui creu que suspèn matemàtiques perquè
és un ase, creu saber també que no mai no es pot deixar de ser un ase i, per tant,
té mala peça al teler. Qui creu que suspèn matemàtiques perquè en una avaluació
no ha treballat prou pot rectificar i superar-les.

Tant la dimensió interna com l’externa poden ser ‘globals’ o ‘específiques’, ‘estables’
o ‘inestables’.

.- Situació global és aquella en què el resultat d’una acció o d’una tasca es
generalitza com si sempre inexorablement s’hagués de repetir.

.- Situació específica és la que només s’esdevé un cop o poc sovint, de manera que
un fracàs no repercuteix en la persona.

.- Situació estable és la que imaginem que mai no canviarà.

.- Situació inestable és aquella en què l’èxit o el fracàs futur d’una acció depèn de
tants factors que és imprevisible.

Una situació que atribuïm a problemes interns, globals i estables, no té remei i
equival a una condemna eterna (‘mai m’estimarà ningú’, diu la solterona crònica),
mentre que una situació externa, específica i inestable es pot resoldre amb més o
menys facilitat (‘en Pere és un despistat i per això passa de mi’, diu la noia
triomfadora). L’atribució determinarà si una situació té remei, o si no en té.

Semblaria, doncs, que el pessimista ‘s’amarga la vida’ i tendeix per ell tot sol a la
depressió. Però cal matisar-ho: en experimentar amb subjectes pessimistes i
optimistes sotmesos a situacions que requereixen especial atenció i molta
concentració mental, Alloy i Abramson van descobrir que els depressius i
pessimistes estan més atents que els optimistes. L’excés d’optimisme enganya
sobre les pròpies limitacions i, per això, en general les persones una mica –atenció,
només una mica!– pessimistes, són més interessants i més aptes per a entendre
matisacions de les coses, mentre el típic optimista tendeix a ser babau.

La periodista Jane Mayer a ‘The Dark Side: The Inside Story of How the War on
Terror Turned into a War on American Ideals’ (2008) ha afirmat tenir proves que
torturadors de la CIA han estat formats en seminaris de tortura psicològica en què
s’aplica la teoria de Seligman per aconseguir sembrar la impotència i l’autoodi en
individus torturats. Les tècniques de Seligman han estat també divulgades en
seminaris amb periodistes polítics espanyols per la Fundació FAES (2006) per
ensenyar a provocar estats de pessimisme i autoodi a través de la manipulació
d’informacions periodístiques, aconseguint divulgar la creença que determinades
situacions no tenen ni poden tenir mai cap remei. (R. Alcoverro)

Dictadura participada

2012-01-25T05:50:00.002+01:00

(Article d'Alfons Banda al seu bloc "L'ombra de la pau". Gener de 2012)

DICTADURA PARTICIPADA

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna) dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual i supraestatal, que pren mecàniques decisions amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure un dictador o treure-li el poder a una classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran? Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas
(Girona 1944. Quimic, trajectòria professional a l’ensenyament, docència i direcció de centres. Fundador i president de la Fundació per la Pau (1983- 2011) ara n’és patró i coordinador del Comitè Internacional. Membre de la Junta de Goverrn de l’ICIP.)

Carta oberta al Presidente del Gobierno

2012-01-20T05:47:00.000+01:00

Carta abierta al Presidente del Gobierno, sobre la crisis económica y el gasto militar

Sr. Presidente,

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

Z.Bauman, un savi del nostre temps

2012-01-15T05:27:00.001+01:00

ZYGMUNT BAUMAN: "La meritocràcia està greument ferida"

Perfil Zygmunt Bauman (Polònia, 1925), sociòleg i filòsof, arriba cinc minuts tard perquè venia de fumar i marxarà amb pressa per tornar a fumar. Fa 70 anys que ho fa. Expulsat el 1968 de la Universitat de Varsòvia per raons polítiques, des de fa quaranta anys està establert a la Gran Bretanya, a la Universitat de Leeds, de la qual és professor emèrit. Va formular el concepte de "modernitat líquida", molt dominant en el pensament de l'última dècada

CARLES CAPDEVILA | ARA

Esmorzar restringit de Zygmunt Bauman, 86 anys, amb quatre periodistes, els editors catalans (Arcàdia) i els organitzadors de Converses a la Pedrera . Una hora de respostes lúcides i molt sòlides de la qual surto entusiasmat per la claredat d'idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès. Les resumeixo en onze blocs. Amb tots vostès, i sense interrupcions, un sociòleg que no fa prediccions però les encerta.

1. El futur no existeix, només prediem el passat

La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.

2. La modernitat líquida s'escampa i es generalitza

La modernitat líquida ha anat més lluny del que jo pensava, estic sorprès de com s'ha estès i generalitzat en deu anys. L'estat líquid no era cap novetat, fondre's per tornar-se a fer sòlid era la manera d'avançar cap a la modernitat, els sòlids més fràgils es feien líquids, però de manera transitòria per solidificar-se encara més. El que vaig dir fa una dècada és que s'instal·laven en l'estat líquid. Cada cop queden menys illes d'estabilitat, i cada cop són més fràgils. La gent té por dels compromisos, triga a casar-se, els estudiants triguen a decidir de què treballaran. Ho ajornen perquè no creuen en l'estabilitat de cap professió. No ens agrada la solidesa. Si algú digués ara que vol fer una catedral gòtica el tancarien en un manicomi.

3. Et desitjo fins que n'aparegui un altre

La societat de consum triomfant té un patró: la fidelitat mentre duri la satisfacció. Vull aquest iPhone fins que vulgui el següent i llenci aquest, et desitjo fins que n'aparegui un altre. Anem entrant i sortint d'aliances de manera permanent. És una bola de neu: com que creiem que tot és fràgil no invertim en acords ni relacions a llarg termini, i per tant fem que les relacions siguin, en efecte, fràgils. Tot és interí, provisional fins a la propera novetat. És una resposta racional, seria estrany que agaféssim grans compromisos quan sabem que no es podran complir.

4. Nosaltres vivim molt més que el nostre món

Pascal estava desesperat perquè veia que la seva vida individual no era res comparada amb l'eternitat. Ara ha crescut l'esperança de vida dels homes i s'ha escurçat la durada de tota la resta, la nostra vida és més llarga que tot el que ens envolta, veiem néixer i morir el nostre entorn. Els joves saben que les condicions canviaran, les feines canviaran i ells encara seran aquí.

5. El divorci del poder i la política

Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l'habilitat de decidir què cal fer). Abans l'estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l'estat ho executés. Ara la política decideix però ha d'esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.

6. La sobirania zombi no té res a fer en el món global

El poder real que determina les nostres forces, el de l'economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l'abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l'equivalent de l'estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l'opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.

7. Cameron: mentider, antieuropeu, sense amics

La Gran Bretanya fora d'Europa no té possibilitat de sobreviure econòmicament. No pot controlar les conseqüències de les seves accions. Cameron va mentir, no va actuar per l'interès de la Gran Bretanya sinó pels dels tories . És clarament antieuropeu. Thatcher i Major eren molt diferents, eren euroescèptics però van entendre que, encara que fos per utilitzar Europa pel seu benefici, no podien deixar la Unió Europea. Major fins i tot es va fer amic de Khol, que li va permetre no entrar a l'euro. Cameron està sol, no té amics, i els interessos britànics estan en perill. Europa en surt reforçada perquè la Gran Bretanya era un factor que alterava, que molestava.

8. Incertesa: et canvien les regles a mitja partida

Hi ha dos valors, la solidaritat i la confiança, escassos i allunyats de les institucions, molt deficitaris en aquests moments. La incertesa és greu perquè les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc. Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat 38 anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.

9. El mercat crea problemes que no sap resoldre

Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S'ha demostrat que el mercat no és savi, i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre. Un altre concepte fort que ha caigut. I té conseqüències, un impacte psicològic fort. Si fóssim conseqüents ni tan sols estalviaríem els diners: per què no aplicar el carpe diem ?

10. Adéu a la meritocràcia, la loteria com a alternativa

Les societats són desiguals però en els últims 200 anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut tenir una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç i talent i determinació potser te'n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l'atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida.

11. Les revoltes les fan els frustrats en les expectatives

Si fem l'analogia amb altres èpoques, les grans revolucions no les han fet els pobres, les han fet gent frustrada en les seves legítimes expectatives. Comencem a acumular gent que ha anat a bones universitats, ha treballat molt i s'ha quedat encallada. Costarà aplacar l'enrabiada d'aquests frustrats. Als Estats Units quan els denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i han triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.

Neutrins i teologies

2012-01-10T05:12:00.003+01:00

(Article aparegut a El Pregó, Núm. 424 de 30 de novembre del 2011)

No fa gaire, anant a la Universitat vaig coincidir al tren amb un col·lega, catedràtic de física (especialista en nanotecnologia) i persona d’una agradable qualitat i conversa. Feia pocs dies que un grup de físics havien fet públics els resultats de l’enviament de neutrins (partícules subatòmiques) des del CERN de Ginebra al detector OPERA situat a l’interior del Gran Sasso (prop de la ciutat italiana d’Aquila) en un trajecte d’uns 730 quilòmetres. Els neutrins tenen l’elegància de travessar la matèria (ells que també són matèria) sense pràcticament topar amb res. El nostre cos està travessat constantment per bilions de neutrins que vénen del sol sense que ens n’adonem. La sorpresa consistia en el fet que semblava que els neutrins havien arribat 7,4 nanosegons abans del que hi hauria arribat la llum. Aquesta inquietant notícia (els neutrins haurien superat la velocitat de la llum) podria posar en dubte les teories d’Einstein, de manera que alguns ja clamaven per la fi de no sé quantes coses.

Jo, que no sé gran cosa de física, li vaig preguntar sobre el tema. Ell em va comentar alguns detalls de la situació (possible desajustament dels rellotges atòmics, poca precisió en registrar efectes gravitatoris, acció de fluctuacions quàntiques, deficiències en la precisió del GPS en relació a l’interior del Gran Sasso etc.). El que m’interessà més, però, és la seva interessant visió de la situació. Deia que potser hi ha errors en l’experiment, però si no n’hi hagués, i calgués revisar Einstein, ens trobaríem davant d’una situació estimulant. La ciència, recordàvem, no és una proposició de dogmes fixats per sempre. I revisar Einstein, si calia, no seria negar Einstein sinó reelaborar troballes i perspectives, tot plegat orientat cap a una maduració progressiva de l’esforç per conèixer aquesta fugissera matèria de què estem formats i que continua jugant a fet i amagar amb les nostres recerques. Aquesta perspectiva l’omplia de goig i no li desvetllava cap por ni li generava cap postura fonamentalista en la física. En tot cas podria estimular l’atenció cap a dimensions que no coneixem.

Quan ja ens vàrem separar per anar cada u al seu despatx, jo pensava en les estimades teologies. La matèria és relativament accessible i malgrat tot continua en un deliciós desconeixement en els seus aspectes més fins i profunds a l’espera de les contribucions de tots. Això als científics els entusiasma i no els fa cap por. Són cercadors poc condicionats, més exploradors que geògrafs, sobretot els de la física fonamental. En canvi, em sembla observar en molts teòlegs un fixisme poruc i escleròtic, solemnement convençut que el saber sobre Déu ja està ben establert i és immutable. No saben explorar, només llegeixen mapes ja acabats. Seguia pensant que si de la matèria, relativament accessible, en parlem amb precaució i oberts a les reinterpretacions que calgui per a enriquir-ne el coneixement que en tenim, ¿com pot ser que creguem que sobre Déu «el que ningú no ha vist mai, com diu el Nou Testament» ja està tot dit? ¿Com és possible que les autoritats religioses pretenguin saber que «Déu vol» tal cosa o tal altra, fins a detalls tan grotescos com les determinacions de si la química anticonceptiva és o no és moralment bona, o que els rituals o disfresses medievals que adornen la litúrgia tenen caràcter intocable? ¿Com pot ser que els faci tanta por anar revisant nocions, conceptes i valoracions de l’antigor que la cultura va modelant, precisament en funció d’una proposició més ajustada i digna del que diem sobre Déu? ¿No seria millor que, quan la cultura ens demana canvis de concepció i proposició, ens alegréssim de la possibilitat estimulant d’haver de modificar les teologies perquè així es poguessin ajustar una mica més a les pobres intuïcions que podem tenir sobre Déu?

I vaig seguir pensant que moltes teologies estan plenes de por que tot se’n vagi enlaire si toquem res, cosa que diu ben poc sobre la seva fiabilitat.

Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937) és catedràtic emèrit de la Unitat d'Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet estudis de Pedagogia, Filosofia i Teologia a Navarra i Salamanca, i és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballa en genètica de poblacions, especialment en poblacions humanes aïllades. Ha estudiat temes de neurobiologia evolutiva i ha col·laborat en equips interdisciplinaris de neuropsiquiatria amb la Fundació Vidal i Barraquer. En aquest context ha analitzat qüestions relatives a la neurobiologia de la religiositat. Ha intervingut en estudis de bioètica i en comissions oficials sobre aquesta disciplina. A Fragmenta ha publicat el llibre "Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió" (2007).

Molt abans de la crisi, ja hi havia crisi

2012-01-05T05:44:00.002+01:00

Molt abans de la crisi...
FERRAN SÁEZ | Diari ARA

És ben humana la tendència a encolomar totes les culpes a allò que tenim més a mà, i després xiular tot mirant el sostre (res millor que això, per dissimular). Divendres passat, a la sortida de la parada de metro de Fontana, vaig coincidir amb una persona a qui no veia des de feia temps. Caminava d'una manera estranya i, educadament, li vaig preguntar què li passava. "La crisi, noi!", em va respondre. "La crisi?", vaig inquirir. "Ara per anar a l'especialista has de demanar audiència!", em va dir enfurismat. Vaig constatar que ni tan sols havia demanat hora al metge: simplement, no hi anava per les coses catastròfiques que sentia per la tele. Quan em va dir que tenia fasciïtis vaig creure que parlava en broma, però resulta que hi ha un problema dels peus que es diu així. "M'acabes de donar un bon tema per a un article", vaig dir-li. Efectivament, la crisi és una cosa molt dura que està afectant aspectes ben concrets de la nostra vida quotidiana. Una altra cosa, però, és pensar que la crisi econòmica agreuja els peus plans o fa que la nostra transpiració sigui més fètida que abans. Hi ha coses ben molestes, com les llistes d'espera, que ja existien abans de la crisi. I tant, que existien! Abans de la crisi també hi havia atracaments, accidents laborals, inundacions, digestions pesades, embargaments, incendis, mal de queixals i moltes altres calamitats. Tot això passava abans de la crisi, continua passant ara i, si Déu vol, també continuarà pertorbant les nostres vides quan les coses vagin millor.

És cert que ningú no va preveure quan tocava la dimensió inaudita del daltabaix que estem vivint, però sí algunes coses a les quals no vam fer gaire cas, tot i que estan íntimament lligades al problema. A final dels anys noranta, experts de molts àmbits van argumentar que els vertiginosos canvis tecnològics associats a la digitalització implicaven, per força, una adaptació professional i laboral constant que, de manera inevitable, afectaria també la nostra manera de viure, els nostres costums, les nostres actituds quotidianes. En un assaig intitulat Nos temps modernes, publicat per Flammarion l'any 2000, Daniel Cohen contraposava el món rígid i repetitiu hereu de les primeres cadenes industrials amb un món en constant transformació que requeria una formació -i, sobretot, una actitud- polivalent i flexible. Per a alguns allò resultaria excitant, i per a d'altres potser estressant. El cas és que les coses eren així, i resultava més aviat absurd fer veure que no ens n'adonàvem. Repeteixo que tot plegat és molt anterior a la crisi econòmica i, en aquest sentit, ara no podem identificar aquest canvi amb coses tan recents com la bombolla immobiliària o la situació de Grècia. Aquest problema, si més no, ve de molt lluny.

Molt abans de la crisi ja era clar que els canvis qualitatius, substancials i profundíssims originats per la globalització econòmica i la deslocalització industrial, la revolució tecnològica associada a la digitalització, els canvis demogràfics en els quals confluïen la baixíssima natalitat amb l'altíssima immigració, etc., requerien una resposta simètricament qualitativa, substancial i profundíssima per part de tots. I quan dic de tots, vull dir de tots: dels poders públics, de les grans empreses i organitzacions, i de tots i cadascun de nosaltres. Però resulta que això no va ser així. Hi ha coses que són ben difícils de remoure. Per exemple, nosaltres associem l'oci a la mobilitat i creiem que això és "el normal", sense tenir en compte que els nostres avis el relacionaven justament amb el dolce far niente, amb la pura quietud. El mateix passa amb els nostres hàbits: sabem que vivim en un món canviant, però actuem igual que quan no era així. Ens comprem un piset, una propietat, com feien els nostres avis, i afegim: "Així podrem deixar alguna cosa als nostres fills!"

Aquesta estranya dissociació entre una mentalitat pràcticament decimonònica i una realitat que ja no té res a veure amb altres temps és anterior, molt anterior, a la crisi que vivim. Però com el meu amic R. i la seva fasciïtis (quin nom més inquietant!) volem fer veure que tot plegat és un assumpte que arriba ara, per sorpresa, i que a més a més és una conseqüència directa de la grip econòmica. Tots sabem que no és veritat. Amb crisi o sense crisi, el món del segle XXI reclamava uns canvis profunds d'actitud i un aggiornamento en l'esfera dels valors que encara no hem fet. Ens agrada pensar que és una sofisticada qüestió ideològica, però en realitat només és mandra.

2012

2011-12-31T17:00:00.003+01:00

Sí.
2012.
Aquest 2012,
surt de la closca
i travessa les reixes
que no et deixen caminar
ni ser tu mateix.
Per dins.
I per fora.

"La belle verte", de Coline Serreau. (1996)
91 minuts. IMPRESCINDIBLE!

Que aquest any 2012 no perdis la força ni l'escalf de la família, ni tot allò que no depèn de la triple A ni de la prima de risc que decreta algú. No perdis l'essencial.

Les cebes de Renoir

2011-12-27T15:03:00.008+01:00

Avui hem anat tota la família a l'edifici del Caixa Fòrum de Barcelona, un d'aquells invents que et reconcilien un xic amb aquesta entitat -ja una gran corporació amb interessos inconfessables- que no para de fer diners a càrrec dels seus clients. Ja sé que és legítim que sigui així, però té coses que no m'agraden gens ni mica, entre les quals algunes inversions en empreses d'armament. Es veu que donen diners malgrat serveixen per al que serveixen... Però seguim.

Hi hem anat a gaudir de dos productes culturals tan ben fets que en podem dir "dos plaers culturals". El Caixa Fòrum, aquesta ànima benefactora que busca la redempció de CaixaBank, ja ho té això: sap oferir el bo i millor, i rebenta els preus! Per dos euros cadascun hem vist un espectacle musical fabulós, amb el quartet vocal masculí The Blackbirds. Sense paraules la qualitat sonora de cada intèrpret i la precisió dels atacs. Una joia! El públic s'ha implicat de valent, i hem acabat tots entonant, amb la canalla dalt de l'escenari al costat dels cantants.

Abans, però, hem pogut gaudir d'una veritable delicatessen: obres mestres impressionistes. Aquesta exposició gratuïta aplega un conjunt excepcional de pintura francesa del segle XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció de Sterling i Francine Clark. Vegeu l'enllaç.

Sterling Clark va reunir la major part de la seva col·lecció a París, en els primers anys de la dècada del segle XX, pel plaer d'estar envoltat de les grans creacions del seu temps. Va concebre la seva col·lecció a escala domèstica: les obres formaven part de l'entorn quotidià i es distribuïen per la casa seguint el gust del col·leccionista, que combinava peces de diferents períodes i estils. Clark buscava la continuïtat entre les creacions del passat i del present, des d'una perspectiva que avui podem sentir ben propera.

Les obres que va adquirir, principalment de la primera etapa de l'impressionisme, convivien amb els mestres antics i també amb la pintura immediatament anterior, sense ruptures. A la mostra, hi trobem els pintors realistes de l'escola de Barbizon –Corot, Millet, Rousseau– al costat dels grans mestres de l'impressionisme: Sisley, Pissarro, Manet, Monet, Degas i, sobretot, Renoir, que va ser el primer impressionista de la col·lecció Clark.

Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un patrimoni col·lectiu i el 1955 va crear el seu propi museu a Williamstown, a l'estat de Massachusetts. L'exposició reviu l'esplendor del noucents –quan París era la capital de la pintura– i ens acosta a alguns dels seus artistes més destacats, com Renoir, que té una presència molt important en la col·lecció Clark i en aquesta exposició.

Efectivament, el passeig entre aquestes obres mestres se succeeix amb calma, admiració rere admiració, apnea rere apnea, amb uns comentaris excepcionals al costat de cada pintura, però amb la lletra excessivament petita pel meu gust. Els fills hi han gaudit de valent, acostant-se i allunyant-se de cada quadre. Les sales diàfanes i obertes marquen un recorregut plaent i ample, i "topes" amb els quadres de manera natural.

I això fins que visualitzes les cebes, les cebes de Renoir. Tots els quadres fan perdre l'alè, però quan topes de cara amb aquestes cebes, en directe, plores, plores de debò. Ja ho tenen, això, les cebes.

Ser allà, entre aquelles obres mestres, amb la gent amb la pell de gallina, entre oohs i aahs, ha estat un plaer de primera magnitud a l'escala de Richter.

Ja diuen que un bon plat sense ceba no s'aguanta. Aquestes cebes de Renoir culminen una passejada excepcional.

A veure si us passa el mateix. Fins el 12 de febrer.

bon nadal

2011-12-25T05:50:00.006+01:00

Sàpigues que el Nadal es troba al carrer
-que no van trobar lloc a l'hostal, recordes?-,
en aquell desgraciat que no té casa
i et demana ajuda.
Doncs vés...

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

M.Martí i Pol

Reflexió sobre el nivell d'escriptura dels joves

2011-12-20T05:22:00.004+01:00

Un catedràtic colombià renuncia a la seva càtedra pel baix nivell d'escriptura dels seus alumnes en Comunicació Social.

El text en què es justifica fa pensar!

Trobeu l'enllaç a la pàgina web original aquí.

Profesor renuncia a su cátedra porque sus alumnos no escriben bien

Por: CAMILO JIMÉNEZ ESPECIAL PARA EL TIEMPO | 10:04 p.m. | 08 de Diciembre del 2011

Los nativos digitales no conocen la soledad ni la introspección. Tienen 302 seguidores en Twitter. Tienen 643 amigos en Facebook.

Camilo Jiménez, periodista y profesor de Comunicación Social de la Javeriana, renunció a su cátedra.

Un párrafo sin errores. No se trataba de resolver un acertijo, de componer una pieza que pudiera pasar por literaria o de encontrar razones para defender un argumento resbaloso. No. Se trataba de condensar un texto de mayor extensión, es decir, un resumen, un resumen de un párrafo, en el que cada frase dijera algo significativo sobre el texto original, en el que se atendieran los más básicos mandatos del lenguaje escrito -ortografía, sintaxis- y se cuidaran las mínimas normas: claridad, economía, pertinencia. Si tenía ritmo y originalidad, mejor, pero no era una condición. Era solo componer un resumen de un párrafo sin errores vistosos. Y no pudieron.

No voy a generalizar. De 30, tres se acercaron y dos más hicieron su mejor esfuerzo. Veinticinco muchachos en sus 20 años no pudieron, en cuatro meses, escribir el resumen de una obra en un párrafo atildado, entregarlo en el plazo pactado y usar un número de palabras limitado, que varió de un ejercicio a otro. Estudiantes de Comunicación Social entre su tercer y su octavo semestre, que estudiaron doce años en colegios privados. Es probable que entre cinco y diez de ellos hubieran ido de intercambio a otro país, y que otros más conocieran una cultura distinta a la suya en algún viaje de vacaciones con la familia. Son hijos de ejecutivos que están por los 40 y los 50, que tienen buenos trabajos, educación universitaria. Muchos, posgraduados. En casa siempre hubo un computador; puedo apostar a que al menos 20 de esos estudiantes tiene banda ancha, y que la tele de casa pasa encendida más tiempo en canales por cable que en señal abierta. Tomaron más Milo que aguadepanela, comieron más lomo y ensalada que arroz con huevo. Ustedes saben a qué me refiero.

Por supuesto que he considerado mis dubitaciones, mis debilidades. No me he sintonizado con los tiempos que corren. Mis clases no tienen presentaciones de Power Point ni películas; a lo más, vemos una o dos en todo el semestre. Quizá, ya no es una manera válida saber qué es una crónica leyendo crónicas, y debo más bien proyectarles una presentación con frases en mayúsculas que indiquen qué es una crónica y en cuántas partes se divide. Mostrarles la película Capote en lugar de hacer que lean A sangre fría. Quizá, no debí insistir tanto en la brevedad, en la economía, en la puntualidad. No pedirles un escrito de cien palabras, sino de tres cuartillas, mínimo. Que lo entregaran el lunes, o el miércoles.

De esas limitaciones y dubitaciones, quizá, vengan las pocas y tibias preguntas de mis estudiantes este último semestre, sus silencios, su absoluta ausencia de curiosidad y de crítica. De ahí, quizá, vengan sus párrafos aguados, con errores e imprecisiones, inútilmente enrevesados, con frases cojas, desgreñadas. Esos párrafos vacilantes, grises, que me entregaron durante todo el semestre. Pareciera que estoy describiendo a un grupo de zombis. Quizá, eso es lo que son. Los párrafos, quiero decir.

El curso se llama Evaluación de Textos de No Ficción y pertenece a la línea de Producción Editorial y Multimedial de la carrera de Comunicación Social de la Universidad Javeriana. En cuanto a lecturas, siempre propuse piezas ejemplares en los géneros más notorios de la no ficción: crónica, perfil, ensayo, memorias y testimonios. A partir de clásicos nacionales y extranjeros, los estudiantes componían escritos como los que debe elaborar un editor durante su ejercicio profesional. Primero, un resumen: todos los textos de los editores son breves, o deberían serlo -contracubiertas, textos de catálogo, solapas, etcétera-. Una vez que la mayoría hubiera conseguido un resumen pertinente y económico, pasábamos a escritos más complejos: notas de prensa y contracubiertas, para terminar con un informe editorial o una reseña.

En el centro de todo el programa estaban la participación y la escritura de textos breves a partir de otro texto mayor. Insistí siempre en la participación en clase para fomentar actividades que noto algo empañadas en la actualidad: la escucha atenta, la elaboración de razones y argumentos, oír lo que uno mismo dice y lo que dice el otro en una conversación.

El otro concepto transversal, la economía lingüística, buscaba mostrarles la importancia de honrar la prosa. Si uno en 100 palabras debe sintetizar un libro de 200 páginas, debe cuidar cada palabra, cada frase, cada giro. En últimas, la palabra escrita les dará de comer a estos estudiantes cuando sean profesionales, no importa si se desempeñan como editores de libros, revistas o páginas web, como periodistas o como profesores e investigadores.

Los estudiantes de este último semestre, y los de dos o tres anteriores, nunca pudieron pasar del resumen. No siempre fue así. Desde que empecé mi cátedra, en el 2002, los estudiantes tenían problemas para lograr una síntesis bien hecha, y en su elaboración nos tomábamos un buen tiempo. Pero se lograba avanzar. Lo que siento de tres o cuatro semestres para acá es más apatía y menos curiosidad. Menos proyectos personales de los estudiantes. Menos autonomía. Menos desconfianza. Menos ironía y espíritu crítico.

Debe ser que no advertí cuándo la atención de mis estudiantes pasó de lo trascendente a lo insignificante. El estado de Facebook. "Esos gorditos de más". El mensaje en el Blackberry.

Nunca he sido mamerto ni amargado ni ñoño: a los 20 años, fumaba marihuana como un rastafari y me descerebraba con alcohol cada que podía al lado de mis cuates. Quería ver tetas, e hice cosas de las que ahora no me enorgullezco por tocarlas. Empeñé mucho, mucho tiempo en eso. Pero leía.

No sé. En esos tiempos lo importante, creo, era discutir, especular, quedar picados para buscar después el dato inútil. Interesaba eso: buscar. Estoy por pensar que la curiosidad se esfumó de estos veinteañeros alumnos míos desde el momento en que todo lo comenzó a contestar ya, ahora mismo, el doctor Google.

Es cándido echarle la culpa a la televisión, a Internet, al Nintendo, a los teléfonos inteligentes. A los colegios, que se afanan en el bilingüismo, sin alcanzar un conocimiento básico de la propia lengua. A los padres que querían que sus hijos estuvieran seguros, bien entretenidos en sus casas. Es cándido culpar al "sistema". Pero algo está pasando en la educación básica, algo está pasando en las casas de quienes ahora están por los 20 años o menos.

Mi sobrino le dice a su madre, mi hermana, que él sí lee mucho, en Internet. Lo que debe preguntarse es cómo se lee en Internet. Lo que he visto es que se lee en medio del parloteo de las ventanas abiertas del chat, mientras se va cargando un video en Youtube, siguiendo vínculos. Lo que han perdido los nativos digitales es la capacidad de concentración, de introspección, de silencio. La capacidad de estar solos. Solo en soledad, en silencio, nacen las preguntas, las ideas. Los nativos digitales no conocen la soledad ni la introspección. Tienen 302 seguidores en Twitter. Tienen 643 amigos en Facebook.

Dejo la cátedra porque no me pude comunicar con los nativos digitales. No entiendo sus nuevos intereses, no encontré la manera de mostrarles lo que considero esencial en este hermoso oficio de la edición. Quizá la lectura sea ahora salir al mar de Internet a pescar fragmentos, citas y vínculos. Y en consecuencia, la escritura esté mudando a esas frases sueltas, grises, sin vida, siempre con errores. Por eso, los nuevos párrafos que se están escribiendo parecen zombis. Ya veremos qué pasa dentro de unos pocos años, cuando estos veinteañeros de ahora tengan 30 y estén trabajando en editoriales, en portales y revistas. Por ahora, para mí, ha llegado el momento de retirarme. Al tiempo que sigo con mis cosas, voy a pensar en este asunto, a mirarlo con detenimiento. Pongo el punto final a esta carta de renuncia con un nudo en la garganta.

Camilo Jiménez
Especial para EL TIEMPO .com

Serà inútil sembrar res

2011-12-15T05:55:00.000+01:00

Si el sol no ens dóna llum
Serà inútil sembrar res.
Tallem les soques
I fem-ne fum.
Són feixes tortes.

Si l'aigua és maleïda
Serà inútil sembrar res.
Arrencarem les hortes
N'esborrarem la vida.
Terres eixorques.

Si la vida no ve amb tu
Serà inútil sembrar res.
Falca bé les portes
Que no hi entri ningú.
Són terres mortes.

Escolta, para l'orella del teu cor...

2011-12-10T05:43:00.002+01:00

“Escolta... para l’orella del teu cor...” (de la Regla de St.Benet).

Aquestes paraules amb què sant Benet comença la seva Regla de vida ens inviten a copsar que una part de la realitat es revela en el silenci del cor i no s’atura en la imminència dels fets que ens ocupen, en els sorolls que ens atabalen, en el trànsit de les hores punta, en la cridòria i el brogit de la ciutat, en les veus estridents de la canalla, en la xerrameca inacabable, o en el neguit interior, o l’estrès que ens aclapara...

De vegades necessitem espais de silenci per escoltar en profunditat: escoltar per refer aquells vincles essencials que ens possibiliten una comunicació profunda, guaridora, que ens retorni el valor de la paraula, d’aquella paraula que es gesta en el silenci i que articula significativament la comprensibilitat de tot el que fem i som, i restaura la nostra capacitat d’establir relacions més humanes i humanitzadores al nostre entorn per a retrobar aquella harmonia amb nosaltres, amb la natura, i amb Déu.

La societat occidental ha deixat de dialogar amb el silenci. I és que el silenci fa por. Fa por perquè és un àmbit revelador que ens emmiralla en la pròpia veritat, i ens encara amb la pròpia solitud i això no sempre estem disposats a afrontar-ho.

L'acceptació de la solitud és un dels problemes del nostre món en aquest temps que vivim. No parlo de la solitud alienant que viuen tantes persones d'edat a les ciutats anònimes o en els nostres hospitals despersonalitzats, sinó d'aquesta soledat indispensable on hom es retroba com al costat d'una font per beure noves forces. L'home contemporani tem aquesta soledat interior i l’omple de mil i un sorolls que no s'escolten veritablement i s’evadeix per defugir les qüestions essencials de l’existència i en darrer terme, d’escoltar Déu, de deixar que ressoni dintre nostre aquella Paraula, en majúscula, que va ser dita en el Silenci.

Això és el que anomenem “contemplació” i que no té res a veure amb una evasió irreal i fugissera del món que ens toca viure. Més aviat és saber “veure” més que “mirar”, saber “escoltar” més que “oir”, saber copsar el món en què vivim com alguna cosa més que un objecte de consum, o les persones com alguna cosa més que màquines de gestionar, produir o transformar.

L’art de la contemplació només és assolit quan des del silenci aprenem a llegir la realitat des de la joia o el dolor; a escoltar en ella el batec d’un Misteri que ens depassa; a saber “perdre temps” per aturar-nos, respirar, asseure’ns tranquil·lament i deixar-nos interpel·lar pels colors, pels sorolls, per les olors i veus del món. És descobrir la bellesa de les coses petites, la tendresa d’un gest d’afecte o de perdó, i potser, fins i tot, saber descobrir que tot el que ens envolta, amb la seva complexa barreja de bé o de mal, pot esdevenir una metàfora, un sagrament, una Paraula que ens ve a l’encontre per omplir de sentit les nostres vides.

Lluís Juanós, monjo de Montserrat

Enxaneta

2011-12-05T05:34:00.003+01:00

Imatges espectaculars d'una de les nostres millors tradicions!

Avui ja no tinc aquests somnis?

2011-11-30T05:05:00.001+01:00

El Cardenal Carlo M.Martini, jesuïta, biblista, que va ser arquebisbe de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un religiós de diàleg, d’acollida, de renovació a fons tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col loquis nocturns a Jerusalem, diu: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que fa camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; a la que se li arrenqués d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa més obertament, que donés ànims, en especial, als que se senten petits i pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquets somnis». Aquesta afirmació categòrica de Martíni no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martíni continua somiant, tanmateix, amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell, i milions de persones a la Església, somiem amb “l’altra Església possible” al servei de «l’altre món possible». I el cardenal Martíni és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant a l’Església (l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «hem d’instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altre globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres afamats…

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l' usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetitivament «el somni de Luther King» amb la intenció d' actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serventa i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars varen celebrar l’ Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari del qual celebrem aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’Església com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…) Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral» promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, politiques i econòmiques, per una democràcia d’«alta intensitat».

Com Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Prou ja de fer del nostre Déu l’únic Déu vertader. «El meu Déu ¿em deixa veure a Déu?». Amb tot els respectes per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no tan sols és possible, sinó que és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona a la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats que preguen, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21, 26). Que l’autoritat sigui servei. El Vaticà deixarà de ser un Estat i el Papa no serà més cap d’estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenem a la paraula de Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria que ja estigués encesa» (Lc 12, 49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums socials, les Vies Campesinas, els Moviments populars, les consultes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre «jo m’atenc al que ja és dit: l’Esperança».

Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa alguns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra», no necessàriament una claudicació. El Parkinson és tan sols un contratemps del camí i continuem Regne endins.

Pere Casaldàliga

La conya de seure al "Parlamento"

2011-11-25T05:51:00.006+01:00

Però que contents, tots! I quants aplaudiments! I quines rialles! Hi trobo a faltar algun visca. Han passat els Reis abans d’hora i jo no me n’he adonat? Ooohhh, que toveta , aquesta cadira, deixa-m’hi posar bé el cul. Arrepenjo un braç, cop de cadera cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i xof! Ara sí, ben estarrufats com polls al niu pidolant cuquets amb el bec ben obert. Ara el coixí ja comença a memoritzar aquella empremta cular, si és que es pot dir així, que restarà a mode de fòssil per sempre més. Avui encara no es fa incòmoda la petja anterior, potser és que no hi ha princeses sensibles als pèsols en aquest Parlamento, i encara no tinc clar si això és bo, o dolent.

Quant de temps passarà abans no s’hagin de descordar el botó de la cintura, de tan arrepapats que estan ja el primer dia?

Ho va escriure una amiga ja fa dies, L., i ara tora a escaure's...

L'Escolania a la Marató de TV3

2011-11-20T05:31:00.016+01:00

És el primer cop que l'Escolania de Montserrat, amb més de 800 anys d'història, canta una cançó pop. Es tracta de la cançó irlandesa "You Raise Me Up", cantada en català amb en Sergio Dalma sota el títol "Em dónes força", en motiu de La Marató de TV3 d'enguany.

Un vídeo que conté molt bones imatges que ajuden a que la música arribi a tocar la fibra sensible de qui l'escolta, en un estil que és fruit dels temps en què vivim. Tanmateix, la causa s'ho val.

O cooperem, o ens extingim

2011-11-15T05:31:00.002+01:00

Elisabet Sahtouris, biòloga de l’evolució i futurista

Entrevista de Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet poer a La Vanguardia
14-11-2011

"Aquesta crisi és biològica: o cooperem o ens extingim"

Tinc 75 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Mallorca. Divorciada, tinc 2 fills i 3 néts. Políticament estem en un moment per créixer. No veig diferència entre la ciència i l'espiritualitat. Crec en un univers viu. Tinc diversos llibres i una teoria sobre l'evolució.

La família global
Ella entén l'evolució com un procés dinàmic en el qual la competència cedeix el pas a la col·laboració. La globalització és per a ella un procés d'evolució natural, biològic, que ens porta a la família global, així que riu sovint. Aplica l'èxit dels sistemes biològics al disseny d'organització d'empreses i governs. Ha impartit conferències en el Banc Mundial, Boeing, Siemens, EPA, els governs d'Austràlia i Holanda i escoles de lideratge. Al costat d'altres 20 pensadors i activistes internacionals participarà en e-devolució: el fòrum global d'una cultura creativa, una trobada en línia gratuït que se celebra entre el 14 i 18 de novembre. www.evolucionaonline.com

--------

Futurista?
Estudio el passat per saber a on ens dirigim.

I què ha descobert?
Un cicle de maduresa en l'evolució. La teoria de Darwin es basa en la competició i la de Kropotkin en la cooperació. Si ajuntes les dues tens una teoria completa.

I en què consisteix?
Ja les primeres formes de vida van haver de passar d'una etapa juvenil a una de maduresa per sobreviure. En l'etapa juvenil totes les espècies són competitives i creatives, després passen a la maduresa, etapa en què s'adonen que cooperar és més eficient a nivell energètic.

Tot va començar amb els bacteris.
Sí, la meitat de l'evolució va succeir quan només hi havia bacteris a la terra. La seva fase juvenil va ocasionar moltíssims problemes globals. Es van menjar tots els sucres i els àcids lliures que hi havia al planeta provocant una fam mundial (per als mateixos bacteris), però amb aquesta crisi es van tornar creatives.

I què van crear?
Dinar a partir del sol, de l'aigua i dels minerals, és a dir, van inventar la fotosíntesi. I van tenir tant èxit que van ocasionar pol·lució global, perquè en fer la fotosíntesi desprenien un gas residual, l'oxigen.

I això era contaminar el planeta?
Sí, perquè l'oxigen és un gas letal per a les molècules, aquesta és la raó per la qual tothom pren antioxidants, he, he. Al principi la terra i l'oceà van absorbir l'oxigen. La resta se'n va anar a l'atmosfera, que està composta d'un 21% d'oxigen.

Finalment tot es va equilibrar?
Sí, amb un 1 o 2% més d'oxigen a la nostra atmosfera tot es cremaria, i amb un 1 o 2% menys no podríem respirar.

Com es va aconseguir aquest equilibri?
L'oxigen estava matant molts bacteris, així que uns van amagar-se dins de la terra per escapar i altres van desenvolupar una mena d'escut solar i van començar a utilitzar l'oxigen per aixafar el menjar (molècules) i poder absorbir-lo: van aprendre a respirar. Aquestes eren les que tenien més energia, les més desenvolupades tecnològicament, i van inventar el "motor elèctric".

¿..?
Nosaltres ens assemblem més als bacteris que a qualsevol cosa que hi hagi hagut entre elles i nosaltres. Cap altra espècie natural ha causat tants problemes globals com elles i nosaltres.

Ens poblen.
Sí, estem fets d'elles. Tenim deu vegades més bacteris al nostre cos que cèl·lules. Un científic va dir que potser nosaltres siguem com grans taxis que els bacteris van inventar perquè les portem a través del temps d'una manera segura.

No s'oblidi de explicar-me això del motor elèctric.
Els bacteris, que estan fetes de 40 tipus diferents de molècules, tenen totes les parts d'un motor, molt semblant a un motor humà però molt més eficient. El fan servir per desplaçar-se de manera ràpida. Sap el que és l'esperma?

Aquí hi arribo.
Neden amb aquest motor, ha, ha. La qüestió és que els bacteris millor adaptats, encara en la seva fase juvenil, es van fer imperialistes perquè havien de trobar més menjar, així que s'introduïen dins d'altres bacteris, es menjaven les seves molècules i es reproduïen dins d'elles fins a extingir-se.

Després van madurar i van deixar de picar.
Sí, primer van evolucionar arran d'aquesta gran crisi que van produir la fam i la pol·lució, i amb el temps els tres tipus de bacteris van començar a cooperar. Si extreu el llim (fongs i fangs humits, residus) als angles d'una pica d'aigua que es forma per la humitat i ho observa pel microscopi veurà una cosa semblant a Nova York.

¡...!
Sí, sí, molts edificis i estructures, és sorprenent. Aquestes ciutats es van convertir en un nou tipus de cèl·lula. I les diferents bacteris van començar a tenir una divisió del treball: unes produïen el menjar a través del sol, altres empenyien amb els seus motors a les que produïen el menjar ...

Les ciutats van néixer de la cooperació entre els bacteris.
Sí, i de nou aquestes grans cèl·lules (les ciutats) estaven en fase juvenil. Durant milers de milions d'anys van competir, fins que van aprendre que és més rendible alimentar al teu enemic que lluitar contra ell, van evolucionar en criatures multicel·lulars i van arribar a una etapa madura de nou. Nosaltres som criatures multicel·luilars que demostren que la unió, la cooperació, és molt millor que la competència: som uns organismes evolucionadíssims respecte els orígens.

Així doncs, aquestes ciutats estan en nosaltres.
I la història continua: durant 100.000 anys els humans vivim de manera tribal, arribem a ser cooperatius en els sistemes locals i créixer, formem ciutats i arribem als imperis que, en la seva fase juvenil, van competir. Els primers van ser imperis nacionals, ara són els imperis de les corporacions. Així que penso que aquesta crisi ens portarà a la cooperació.

El nostre cos és com un planeta ...
Un sistema molt evolucionat i un bon model econòmic. Tenim cent trilions de cèl·lules en el cos i cadascuna d'elles és tan complexa com una ciutat humana. Cadascuna té uns 1.000 bancs (que regulen l'economia global i donen a cada cèl·lula el que necessita) i 30.000 centres de reciclatge.

Quin és el futur de la humanitat?
Aquesta crisi és biològica, i hem de triar entre l'extinció o la cooperació.

Un poemo...

2011-11-10T05:24:00.001+01:00

Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y qué solo mi almo
perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía...
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.

... de Jesús Lizano (Barcelona 1931).

Els oblidats dels oblidats!

2011-11-05T05:55:00.000+01:00

El dia 4 de novembre han estrenat aquest documental:

"ELS OBLIDATS DELS OBLIDATS: la història de milers de malalts mentals i un boig"

Mireu l'avançament i, si voleu, llegiu els documents sobre aquest documental. Però, sobretot, feu-ne difusió!
Gràcies.

Los Olvidados de los Olvidados from Aigua Films on Vimeo.

Entrevista al director de l'Associació africana que treballa amb malalts mentals a l'Àfrica, de La Contra de La Vanguardia del dia 1/11/2011.

Aquest document en català explica el sentit del documental:

Open publication - Free publishing - More documental

Aquest altre document presenta la campanya per promocionar el documental:

Open publication - Free publishing - More documentals

Anunci publicitari del documental, amb en Tortell Poltrona:

Estrena ELS OBLIDATS DELS OBLIDATS from Aigua Films on Vimeo.

Tardor benigna... i acolorida!

2011-10-30T05:22:00.004+01:00

Tardor benigna

Passen en llarga desfeta
damunt les flors dels terrats
núvols que vénen de ploure,
decandits i escabellats.

Naveguen en la mar dolça
d'un cel blau tot indolent,
i mira el sol i no mira,
amorosit en argent.

Més suau que en primavera,
la llum pinta els degotalls;
els carrers lluen i lluen
de finestres amb miralls.

I ara que al verger hi han a penes
roges pomes a collir
i rossegen tant els arbres
que encatifen el camí,

amb bell sucre d'indulgència
i l'humil foquet a punt,
hom fa encara melmelades
de records d'amor difunt.

Josep Carner (1884-1970)

El 99% del món contra la resta...

2011-10-25T09:40:00.000+02:00

Escolteu: som el 99%

ANTONI BASSAS | Diari ARA

El nou eslògan dels 'indignats' de Nova York, "Som el 99%", ha sabut capturar la raó de la protesta, que és que la majoria se sent exclosa.
Amb aquella capacitat de síntesi que caracteritza els nord-americans, els indignats d'Ocupa Wall Street han creat l'eslògan "Som el 99%", que ha sabut capturar la raó de la protesta, que és que la majoria se sent exclosa, i ha sabut contraatacar, recordant les mans pretesament invisibles que mouen el mercat i que per més paradisos fiscals que s'inventin per no pagar impostos, per més treballadors nous que puguin explotar cada cop que deslocalitzen i per més advocats, polítics i periodistes que puguin buscar-se perquè defensin els seus interessos, estan en clamorosa i rotunda minoria.

Que el món està mal repartit no és nou, que diguéssim, la novetat és que anem cap enrere. Als països desenvolupats, on en els darrers setanta anys els nivells de redistribució de la riquesa han estat el somni de l'altra mitja humanitat que s'ho mirava, l'estat del benestar presenta símptomes de fallida i l'ascensor social, que durant dècades han estat pujant sense parar milions de famílies humils fins al pis on viuen les classes mitjanes, ara sembla que només fa viatges de baixada. La frustració és general, sobretot entre les àmplies classes complidores que sempre han cregut que estudiant s'accedeix a una feina digna i treballant tota la vida es té dret a una vellesa en pau.

Una mà que ens escanya

El que tenim als carrers no és ben bé pobres contra rics, perquè objectivament el 99% no és pobre, i perquè no tots els rics produeixen la mateixa aversió. Steve Jobs ha mort i la gent que l'ha fet multimilionari ha anat a posar pomes a les seves botigues, i a Messi el deuen convidar a la meitat dels restaurants on va a sopar, sense que, en general, importi gaire que entre sous i anuncis guanyi uns 85.000 euros al dia. I no deu haver-hi treballador amb dos dits de front que no visqui més tranquil sabent que el seu empresari té beneficis.

El que ja és insuportable per a la majoria és que el sistema financer mundial no només visqui al marge de qualsevol noció social i hagi fet desaparèixer l'equilibri entre esforç i benefici, sinó que es dediqui a guanyar diners apostant contra el 99%, que, sigui per escoles, per hospitals o prestacions d'atur, depèn de pressupostos públics; uns pressupostos que tendeixen a ser deficitaris perquè normalment la cosa pública s'encarrega d'allò que no genera beneficis però que s'ha de fer, com ara salvar amb diners públics els mateixos bancs que continuen guanyant diners i repartint primes entre els seus directius. La mà del mercat s'ha fet visible i resulta que ens escanya.

Ja que la protesta contra la crisi està mostrant un gran desig d'ètica en els comportaments públics, serà bo també que reconeguem que dins el 99% hi ha hagut barruts que cobraven l'atur i treballaven i dque emanaven la baixa sense estar malalts i metges que donaven la baixa perquè no volien problemes, en un context general de "la sanitat és gratis" que tant ha portat a l'abús.

Ara tots preguntem el mateix: n'hi ha per a gaire estona? El candidat republicà Mitt Romney ha donat una solució genial: "Vull que tothom sigui ric", o sigui, el mateix 99%, però tothom forrat. Com que no sembla possible, no deixem el carrer, però, sobretot, no deixem la política, perquè, com deia l'historiador Tony Judt, "les eleccions són encara els únics mitjans de què disposem per convertir l'opinió pública en acció col·lectiva legal".

Conseqüències de la crisi: CONSTRUIR EL DECREIXEMENT

2011-10-20T05:09:00.000+02:00

Article fonamental del diari ARA:

L'altra crisi

de JOAN M. TRESSERRAS

L'aparatositat de la crisi econòmica en les encara hegemòniques societats occidentals desplaça de la nostra atenció altres crisis coincidents. Això reforça la idea que la crisi és substancialment econòmica, no pas d'una altra naturalesa. D'aquesta manera, tot i remarcant que la davallada té una profunditat i un abast considerables, i que pot tenir una durada llarga, es delimita el seu àmbit. No és la nostra societat ni la nostra vida el que cal analitzar i avaluar. És tot just l'economia: deute, dèficit, manca de liquiditat, excés de despesa, imprevisió de directius i gestors, acumulació de riscos per causa del festival consumista... Tot just l'economia. I l'economia -ja se sap- té un funcionament cíclic. Després de la caiguda, adoptades les mesures correctores, vindrà una nova etapa de creixement i abundància.

Des de la mateixa economia ja ens avisen, però, que res no tornarà a ser igual, que haurem de privar-nos d'algunes coses i que haurem de treballar més. Tot un receptari costumista, assenyat i enraonat. Més per pal·liar els efectes de la crisi que no pas per comprendre'n les causes. És possible que, per aquesta via, aconseguim ser més eficients. Que puguem sanejar i revitalitzar un sistema financer que va fer de detonant del col·lapse. Que puguem reactivar les exportacions i el consum domèstic, i assolir altra vegada ritmes de creixement sostingut. Però potser caldria que ens interroguéssim sobre la naturalesa del sistema econòmic i les veritats que li proporcionen legitimació.

D'ençà de la segona postguerra mundial, la legitimació simultània del capitalisme i de la participació europea en el seu centre hegemònic es va fonamentar en el desplegament de l'estat del benestar. Una flexible combinació entre principis liberals i aspiracions socialdemòcrates van permetre la creació d'un model de societat que ha obtingut uns èxits notables i que, ara, està en risc d'esfondrament. Per què? Doncs perquè, sense canviar el sistema econòmic, aquest model social ja no és sostenible: no el podem pagar nosaltres sols; i els recursos que exigeix no permeten compartir-lo amb la resta de societats.

L'estil de vida occidental s'ha conformat absorbint recursos d'altres societats, econòmicament subordinades. La seva emancipació progressiva ha fet evident que no som capaços de garantir-nos els nostres drets i privilegis només amb el nostre esforç. La globalització ha fet més evident l'explotació a escala mundial. Avui, la continuació d'aquesta explotació resulta indefensable. Moralment inacceptable. Només hi podrà haver estat del benestar a Europa, doncs, si som capaços de pagar-lo amb el nostre esforç.

Entre les crisis que han quedat dissimulades darrere de l'econòmica hi ha la del pensament social i les idees. El pensament europeu occidental ha estat sistemàticament teixit sobre postulats eurocèntrics. Sobre una autoatribuïda superioritat (ètnica, de creences, militar, cultural). La racionalitat il·lustrada va trobar arguments de superioritat per justificar el colonialisme i l'imperialisme. Els europeus exploraven, descobrien, catalogaven, inventaven, ocupaven, ensenyaven, civilitzaven, organitzaven, decidien..., com corresponia al nous déus de la modernitat. Dirigir, imposar, manar. Pura dominació. Per descomptat, a Europa mentrestant hi havia fam, injustícia, tensions socials, lluita per la vida. L'estat del benestar no hauria acabat emergint sense l'esforç de generacions d'uns sectors populars que no volien ser exclosos del progrés. No va ser un regal sinó una conquesta. Llavors, en la lluita per superar la pròpia misèria, es podia perdre la perspectiva de les altres misèries. Ara ja no.

L'eurocentrisme, empès per una certa cultura crítica, ha hagut de sofisticar el seu discurs. S'ha nodrit d'elements com el desenvolupament tecnològic, el dinamisme emprenedor o la tradició i la innovació empresarial. Sempre a la recerca de la distinció, del factor diferencial. Així, l'accent s'ha desplaçat cap a formes més estètiques de supremacia , aparentment desvinculades de les velles formes de dominació. En un context global d'interrelacions múltiples, segons el nou discurs, la gent europea tindríem unes especials aptituds en àmbits com el coneixement o la creativitat. D'aquests factors (economia del coneixement o de la creativitat) s'obtindria la productivitat que hauria de permetre nivells suficients de desigualtat en els intercanvis per poder mantenir l'estat del benestar. Coneixement i creativitat serien així la nostra especialització; la clau que determinaria la nostra favorable posició en la divisió internacional del treball.

Aclaparat pel cinisme neoliberal i pel fracàs de les experiències basades en les seves utopies, el pensament progressista europeu procura refer-se encara de la pròpia perplexitat. N'esperem amb urgència algunes anàlisis i modestes propostes de sentit. Que assumeixin que la vella hegemonia s'acaba, per no tornar. Que no som superiors a les altres societats i no tenim cap dret a sotmetre-les. I que la mena de vida que vulguem construir per a nosaltres ha de poder ser compartida per tothom. Divendres ha canviat de nom i ja és igual que Robinson.

Jordi Pujol i el document...

2011-10-15T05:24:00.003+02:00

Jordi Pujol: "L'empresariat ha de defensar la identitat del país amb passió"

El document. Pujol cita una conversa en què gent de molt nivell econòmic i polític a Madrid van dir unes frases que li confirmen el risc de convertir-nos en residuals: "Habéis perdido la guerra. Y además no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal". "Y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría" . "Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado".

CARLES CAPDEVILA | Diari ARA

Jordi pujol: "L'empresariat ha de defensar la identitat del país amb passió " XAVIER BERTRAL

Faci balanç de la seva conversió a l'independentisme.

Jo el que he dit és que estem ancorats en una disjuntiva: si Espanya segueix tenint l'actitud que té, ens residualitzarem i acabarem de desaparèixer. Enfront d'això què ens salvaria? La independència. Posats a triar entre una opció catastròfica i una de molt difícil ho tinc clar. Hem de lluitar per la nostra supervivència per difícil que sigui. Com a mínim hem de caminar en aquest sentit.

Tenia la necessitat de treure's aquesta espina?

No és cap espina, em sento amb l'obligació d'explicar als catalans quin és el repte, què ens hi juguem, que l'ofensiva que ens cau a sobre ens ofegaria.

N'hi ha que lamenten que aquesta revelació no la tingués quan era president.

No és cap revelació. Si de cas decepció. Jo des que tenia 16 anys estic actiu al servei de Catalunya i sempre havia jugat el paper dins del marc espanyol i europeu. Convençut. Ara tots dos estan en crisi.

A la Fundació rep intel·lectuals europeus. Com ens veuen?

Hi va haver un moment, encara que em faci una mica d'autoelogi, en què Catalunya va tenir prestigi, i a més teníem un missatge polític i intel·lectual que Europa comprava, el respecte per les llengües, les cultures, les autonomies. Això s'ha perdut en els últims anys, per errors nostres, per l'actitud d'Espanya i les pors d'Europa.

Les sentències contra el català ens porten a la confrontació?

Hi som, en la confrontació, per les sentències d'altes instàncies jurídiques i per una hostilitat mai tan forta contra nosaltres en els mitjans de comunicació, al carrer, en el món econòmic. A més, tenim problemes nous que ens amenacen i no tenim les armes necessàries per digerir la globalització. Les noves tecnologies, la crisi econòmica i una immigració tremendament massiva els hem de podem manejar amb poder polític. I amb garanties que aquest poder polític serà respectat.

El català pot ser l'espurna que acceleri la confrontació?

Un atac a fons contra el català és un casus belli per a Catalunya. Als valors de la llengua i la cultura no hi podem renunciar, perquè el nostre concepte de país no es basa com en altres nacionalitats en la religió, ni en l'ètnia ni el sentit de tribu, s'ha basat en fets culturals i lingüístics i una mentalitat basada en l'esforç. Gràcies a això no desemboca en violència.

Si reculem tant és que els consensos de la Transició han estat massa ambigus?

Hi ha ambigüitats que es van concretar amb fets precisos molt positius, com la política lingüística.

Espanya es va posar difícil amb Aznar?

Espanya es posa difícil des del començament, el que passa és que aconseguim frenar-ho. El 23-F es fa en part contra les autonomies, després ve la Loapa, i amb la majoria absoluta de Felipe hi havia aquella frase socialista, " ya vendréis a pedir alpiste ", del tot despectiva. Martín Villa el desembre del 80 em va dir: "Això no pot anar, hem de fer marxa enrere". No van poder perquè ens vam defensar molt bé.

Tinc la sensació que a vostè l'incomoda el pacte amb Aznar, és un mal final.

Els compromisos del Majestic Aznar els va complir, i vam avançar en els Mossos, per exemple. I en infraestructures. O fins i tot en la supressió del servei militar obligatori. I en altres coses també. Perquè l'Aznar té molts defectes però és complidor. Ara bé, un cop els va complir, la cosa ja va anar molt diferent.

No s'han vist?

No, no l'he vist més.

Ni ho ha provat vostè....

No, ni ell tampoc, evidentment...

Zapatero encarna la decepció de l'Espanya federal?

Jo no hi he cregut mai en l'Espanya federal, aquest discurs no entusiasma ningú, no ha donat de si.

I Zapatero hi va creure mai?

El primer que em va advertir que amb ell aniríem malament va ser en Duran, que va ser molt perspicaç. La seva manera de fer ha estat tocada per la lleugeresa, la inconstància i l'hedonisme, ha enganyat molt i s'ha enganyat molt.

De Rajoy, quina opinió personal en té?

Ell és una mica una incògnita, el que no és incògnita és el PP, la seva posició tradicional respecte a Catalunya com a nació, de no acceptar el fet nacional. Amb això el PP no ha enganyat.

Fa un balanç dolent del tripartit?

Ernest Maragall el va definir com un artefacte inestable sense projecte de país. No podien governar. En Castells, per exemple, és un bon economista, sensat, treballador, i mereix consideració, però era un conseller d'Economia que no manava. I el president tampoc no es podia imposar. No haurien d'haver permès que es fessin determinades inversions, que eren molts cares, que o no eren necessàries o no eren urgents, o podien ser menys costoses. I això en molts àmbits. Perquè algunes les haurem d'estar pagant fins al 2044. Això és carregar-se el futur! Això ara pesa com una llosa i a més fa més fràgil la valoració financera de la Generalitat.

Per què el món no té líders com abans?

És molt difícil que hi hagi lideratges ara. El lideratge ha de ser capaç de traduir, encarnar, projectar una actitud positiva. Des del 45 fins ara hi ha hagut projectes de reconstrucció, d'assegurar la pau, de fer justícia social amb l'estat del benestar. La ideologia europea dels últims 30 anys ha estat l'hedonisme, la pèrdua del pes dels deures i la supremacia dels drets. Amb aquesta mentalitat costa liderar.

En reconeix algun, de líder?

Home, en Mas, i li dic amb rotunditat, està assumint el cost de fer el que s'ha de fer, i això és liderar. Pot sortir malament, perquè ningú assegura que els líders tindran èxit.

Parlem de la crisi.

Ho he resumit en un editorial: ens hem fet grans de cop. De cop hem sabut que els Reis són els pares, i a més el pare és a l'atur i a la mare li han rebaixat el sou. Això és dramàtic.

És optimista?

Què s'entén per optimisme? Si podrem mantenir tot el que tenim fins ara? No. Que ens en sortirem? Sí, si recuperem la moral de l'esforç, no ens desanimem, no gastem el que no tenim, l'autèntica solidaritat. S'hauran de mirar certs aspectes de la política tributària. L'impost per als rics que promou en Mas va en aquesta línia. La Merkel va apujar tres punts l'IVA quan van ensumar que anava malament.

Que les eleccions retardin tant la presa de decisions per no perdre vots és un problema?

És un problema de la democràcia, fa anys que plantegem temes amb molta timidesa. El que han fet els alemanys, els austríacs, els suecs, els holandesos, aquí encara no ho hem fet.

Té por que l'empresariat català pacti amb Madrid sense defensar prou Catalunya?

Jo els vull demanar, sobretot als que els fa por l'increment de l'independentisme, que entenguin que la recuperació econòmica requereix coses que CiU sempre ha defensat, una política que ajudi el món empresarial, infraestructures, aeroport, TGV, port, autopistes, etc. Ara bé, hi ha més coses. ¿Com pagarem les escoles, els hospitals, les residències, les iniciatives culturals, les universitats? Aquí han de ser tan bel·ligerants com puguin amb la defensa de l'economia empresarial. I no han d'acceptar que d'això del català ja en parlarem quan s'hagi superat la crisi. Com un sol home, l'empresariat ha de defensar les tres coses: les indústries, el turisme i el comerç; el funcionament del país amb coses bàsiques com l'ensenyament i la sanitat, i la identitat del país. Les ha de defensar les tres amb la mateixa passió i, si cal, arribar a situacions d'extrem.

A l'Oriol l'afavoreix o el perjudica ser el seu fill?

El perjudica.

El veu president?

No hi ha de pensar, en això. Si es confirma que serà secretari general de Convergència tindrà molta feina per aconseguir que el partit tingui musculatura i ànima.

Dels dos fills , quin li demana més consell, l'Artur o l'Oriol?

De fills només en tinc set i entre ells no hi ha en Mas.

Com és que treballa tant? La seva agenda continua omplint tot el dia.

Això de treballar és un vici. Jo el que no sóc segur és hedonista. Vinc cada dia al despatx, també dissabte al matí. Tinc molts actes, conferències, rebo gent, vaig a estrenes. M'agrada escriure, ara vaig a Lausana a un acte europeista, també aniré a Guissona, el poble amb més immigrants i sense atur.

A la seva agenda no hi veig franges reservades per cuidar néts, i aviat besnéts...

No tinc besnéts, encara. Però ara ja es casa la primera néta, a Mèxic. És cert que tinc poc temps per a ells.

Els fills no li retreuen el poc temps que els va dedicar?

Ells no. M'ho retrec jo, m'ho retreu la meva dona, però ells em diuen que no estigui tan acomplexat perquè me n'he ocupat més del que jo em penso. Ja veu que són molt bons i molt amables amb mi.

En Miquel Calçada, al peu del canó!

2011-10-10T05:22:00.001+02:00

Perfil Com que vam néixer exactament el mateix dia (13-08-1965) m'avisa que aviat m'hauré de posar ulleres: ell acaba d'encarregar les primeres, de moment per llegir. Es mostra fascinat per la vida universitària i orgullós de l'aïllament que viu als EUA. L'estiu li va servir per recuperar vida social ("Aquí m'ha costat trobar temps per llegir, allà no faig res més"). Al gener torna del tot, sense pressa però decidit a prémer seriosament el botó personal de reiniciar.

CARLES CAPDEVILA - Diari ARA

MIQUEL CALÇADA: "Vull conèixer de prop la política per ajudar el país" CÈLIA ATSET

Explica'ns la teva nova vida d'estudiant.

Fa molt de temps que volia anar a estudiar un màster als Estats Units, per la qual cosa vaig treure'm una llicenciatura a la UOC. I vaig triar un màster d'administració pública a la Maxwell School de Syracuse, que mal m'està dir-ho però és la primera que es va crear i la número 1, molts funcionaris dels Estats Units hi van per progressar. M'he decantat cap a la resolució de conflictes, ho tenen molt avançat acadèmicament, tot i que ho apliquen poc.

Ets bon estudiant?

Vaig treure'm el màster amb plena satisfacció, i aquest curs ho arrodoneixo amb un altre de relacions internacionals, fins al desembre. He patit molt, com feia temps que no patia. Havia entrevistat centenars de compatriotes que viuen a fora i m'havien fet enveja, i ara els tinc admiració: és dur estar un any i mig fora.

Tens la sensació de començar una segona vida amb l'ordre correcte, com a estudiant primer?

Feia 14 anys que deia que m'agradaria anar als Estats Units. Als 40 i escaig és un bon moment per iniciar un altre procés, reinventar-te, fer el que hauries volgut fer.

És fàcil deduir que et vols dedicar a la política.

La política no només m'interessa sinó que m'agradaria conèixer-la molt més de prop, per això estudio conceptes de microeconomia i de macroeconomia, d'ètica i govern, vull veure com ho toquen als altres països.

Vols ser president?

Jo, ser president? Home, per a mi seria un privilegi, com per a molta gent, però el que per a mi sí que és bàsic és intentar ajudar i remar. Mentre pugui ajudar el meu país des d'on sigui estaré content, també pot ser des d'un organisme internacional. L'important és estar ben preparats.

Hi ha algun partit amb què et sentis còmode? O n'hauràs de fundar un?

No, home, em sabria molt greu haver-ho de fer. Hi ha una sèrie d'instruments vàlids, hi ha partits nacionals que són vàlids i les eines ja hi són, és qüestió de posar-se d'acord.

Com ens veus des de lluny?

Quan arribi el dia que siguem independents, i arribarà, ens farem creus dels anys que hem perdut discutint i fent teories, donant voltes i estudiant i conspirant sobre coses senzillíssimes. Que després de 30 anys la senyora Camacho faci servir el seu nen per negar una cosa tan exitosa com la immersió! Som un poble de compromís, ni a Bèlgica ni al Canadà ni al País Basc se n'han sortit amb la immersió, i nosaltres sí. No hem de perdre energies parlant-ne.

I com s'arriba a la independència?

La força sobiranista al Parlament ja hi és, a banda dels partits independentistes, hi hauria gent d'Iniciativa, una quarta part de parlamentaris socialistes votarien que sí, més de la meitat dels convergents, fins i tot algú del PP. Si el partit que governa creu que l'última frontera és el pacte fiscal i si no es produeix, haurem d'anar cap a altres horitzons, com m'he cansat de sentir en boca del mateix president. Una vegada més faig professió de fe i m'ho crec...

Dius que t'ho creus però em mires amb un somriure murri que la gent no veu...

Home, si no complissin el poble tindria memòria i diria: escolti, que vostè va dir que a partir d'aquí treballaríem cap a un objectiu més directe.

Des de la distància has notat la transició nacional que va prometre el president?

No em sembla que anem cap allà.

La conversió de Pujol a l'independentisme et va sobtar?

No. Jo recordo que tenia un pòster del president Pujol a la meva habitació de jove, i tot i així no acabàvem d'entendre el seu sí però no, no però sí. I entenc que deu ser dolorós arribar a admetre que no ha estat possible l'altra via. Dit això, estic convençut que el dia que siguem independents ens sorprendrà la bona relació que tindrem amb Espanya. És el millor veí que podem tenir i serà la millor gent amb qui ens podem entendre, i ells faran aquest esforç, n'estic convençut.

Aquesta revelació divina l'has tingut als Estats Units o ja ho pensaves abans?

Segurament veure-ho de lluny m'hi ha ajudat. El procés de trencament de l'apartheid a l'Àfrica ha estat un èxit, la independència d'Algèria un fracàs. Sé que el nostre cas serà possible sense trencar lligams sentimentals, familiars. El més trist que ens podem trobar és que ens fotin fora, arribarà un moment que serà Espanya que dirà: "Que pesats amb el fet diferencial, marxeu ja".

Veuràs la independència?

Sí, i per veure-la cal que n'estiguem convençuts. I llavors podrem ser solidaris amb els nostres diners. Ens ho hem de creure perquè ens respectin. Ho comparo amb la segregació americana. Hi havia una part de la societat afroamericana que era del parer de no molestar els blancs, no els provoquem. Una part del catalanisme ha buscat l'encaix a través de la negació, de l'autoamputació.

Algú et dirà que no parlis tant d'independència i més de la crisi.

És fugir d'estudi, esclar que hem de tapar les vies d'aigua, però si és per continuar navegant sense saber on anem no té sentit.

Quan tornis, al gener, què és el primer que faràs?

D'entrada agrair al meu soci, Carles Cuní, que m'hagi permès estar un any i mig estudiant, i ajudar a consolidar aquests 20 anys de Flaix, que ens arriben sent líders d'audiència.

I tele?

Ja he tingut el privilegi de fer tot el que m'ha vingut de gust. Ara vull fer altres coses.

Com veus els Estats Units?

Ja no són econòmicament els amos però tenen la meitat del pressupost militar mundial i els queden dècades de continuar marcant la pauta, i tecnològicament són molt innovadors.

Què n'hauríem d'importar?

No es pot calcar ni copiar perquè hi ha una qüestió d'ànima de la societat, però assumeixen més responsabilitats. La llàstima és que ho fan motivats perquè no tenen xarxa de protecció social. I nosaltres que en tenim, n'abusem. Hi ha gent que no valora la sort de tenir un metge que t'atengui, et faci receptes, a sobre et digui bon dia i no et costi res. Als Estats Units hi ha un 30% de la població que sap que té una malaltia i no pot afrontar l'assegurança, i té mala peça al teler. I només quan estigui molt greu podrà anar a urgències, això és molt bèstia!

Els nostres fills aniran enrere?

Ho percebo absolutament. L'educació superior ha d'estar més lligada al món econòmic real. El 40% de gent jove no ha trobat la primera feina i això no ens ho podem permetre. I hem de tenir una FP més eficaç, com a Alemanya. I el model de pensions és insostenible, la piràmide demogràfica a Europa és invertida.

I l'any 2030, quan tu i jo farem 65 anys i ens jubilarem, diuen que ja no cobrarem pensió.

Què vol dir que ens jubilarem? L'experiència que tu puguis tenir de cop i volta ha de quedar frenada i asseure't en una cadira? Si puc i em ve de gust i estic creant alguna cosa de profit per a la societat vull treballar.

I mira que tu t'hi vas posar jove.

La gent comença la formació i després entra en el món del treball. Jo ho vaig fer just tot a l'inrevés i quan dic tot, és tot, també tenir fills als 22 anys. Si algú m'hagués dit "seu un moment, pensa" ho hauria agraït, i m'adono que hi ha coses que me les he perdudes.

Has arribat a odiar el personatge Mikimoto, o a lamentar un èxit tan prematur?

No, estic content i molt agraït a tothom que em va ajudar.

Però t'ha perjudicat quan volies fer informatius i et deien que no tenies credibilitat...

Hi ha un pensament erroni per part de molts gestors de mitjans de comunicació. Quan algú que ha fet informatius està cansat, pobret, té el dret de fer humor o fer entreteniment. I en canvi el camí invers el troben impossible. És l'absurditat màxima, m'irrita profundament veure gent mediocre fent broma, agafaria la radio i l'estamparia.

Ets guardiolista?

Catalunya produeix genis, si a més tinguéssim una xarxa no ens aturaria ningú. Guardiola és brutal, ens encegarà amb la seva llum, no tinc paraules per agrair el que està fent i l'exemple que està donant, millor fins i tot que les copes.

I què et sembla el personatge Mourinho?

El vaig conèixer al Persones humanes, acompanyant Stòitxkov, parlava català, tenia molt clar qui som, què fem. Li hauria agradat ser entrenador del Barça, porta el Barça al cor, i tal com gestiona la rivalitat està aconseguint que el Barça millori cada dia. Li hem d'estar molt agraïts.

Paraules de Moisès Broggi...

2011-10-05T03:22:00.002+02:00

Moisès Broggi: "La vellesa és interessant, veus com el cos se'n va"

Perfil Savi, coherent, encantador, tendre. No perd el somriure i assegura que li costa molt enfadar-se. Llueix bona memòria quan ens ensenya una foto de quan tenia 30 anys: "El fotògraf era el pare de Miss Europa, una infermera del Clínic tan guapa que era l'única que no tenia nòvio". Acaba de sortir un nou llibre seu, Reflexions d'un vell centenari (Edicions 62), amb la portada del primer ARA a la coberta, i un altre de converses amb el seu nét, Carles Brasó, titulat Sobre el camí de la vida (Edicions).

La primera pregunta és fàcil: com està?

Bé, els anys pesen però bé... De fet pels anys que tinc no puc estar millor.

Què fa en un dia normal?

Em llevo molt tard al matí, cap a les onze, perquè em costa adormir-me. Esmorzo al llit, duc una bona vida... Bec un suc de taronja, llet i una torrada... I llegeixo els diaris.

A internet hi ha entrat mai?

No, màxim a l'ordinador com una màquina d'escriure.

Ha fet més d'avi i de besavi que de pare?

De pare tenia molta feina jo, els veia poc perquè sempre estava als hospitals. Amb els néts he estat més carinyós.

Qui li fa de metge?

Tinc un fill metge i em veu sovint. Tinc la sort que tots els fills viuen a Barcelona, perquè el problema dels vells és quan es troben sols i han d'anar a una residència. En canvi jo en tinc dos que viuen a la mateixa casa. De fet jo visc a la casa dels porters. El que fa més alegria és tenir fills i néts, però, en canvi, hi ha massa gent al món, no hi cabrem.

Hi va haver algun moment en què vostè es plantegés com una il·lusió arribar als cent?

Sense adonar-me'n ja en tinc cent tres i mig... Això de la vellesa és molt interessant perquè veus que el cos se'n va anant, cada vegada perds més la força, vas més coix, la columna vertebral es deforma, les paraules no et surten, en fi, veus que vas cap avall, estàs en una pendent i t'hi has de deixar anar i vas a parar a no sé on. Penso que ja estic al final i ja em toca. Però que trigui...

És creient?

Sí. Crec que hi ha un esperit universal, que ho fa moure tot i nosaltres tenim una part d'aquest esperit. La personalitat nostra té tres plans: el físic, el mental i l'espiritual. El físic se'n va a passeig, a un piló de cucs, i això no ho paeix ningú; per això hi ha la cosa mental, que et dóna el concepte del jo, el jo separat de tota la resta. I queda l'esperit humà, que és una espurna de l'esperit universal que ho fa moure tot. L'esperit universal és Déu, no és un senyor amb una barba, l'error és personalitzar-lo, és una força intel·ligent que ho fa moure tot, un misteri.

Està optimista?

Per la cosa local nostra, optimista, perquè com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen. La paciència té un límit, eh?

Quan se li va acabar?

Jo penso que ja vaig néixer sense. El meu pare era partidari del Cambó, deia que Catalunya havia de catalanitzar Espanya i tenia un parent de la meva mare que era el Batista i Roca, separatista, deia que amb Espanya no hi havia res a fer, i tenia tota la raó.

Al president Pujol també se li ha acabat la paciència...

Sí, però va tardar... Ara és un bon moment perquè abans era normal que un país estigués a servei d'un altre; ara ja no.

I hi veu una data per a la independència?

No, perquè aquí encara hi ha por, i allà hi ha animadversió i a més ens necessiten, perquè Espanya sense Catalunya ¿en què queda? Ho aconseguirem anant a les bones i fent que a tot el món s'adonin de la injustícia que patim.

Coneix el president Mas?

Personalment no hi he parlat mai

Què li diria?

Que plantegés els problemes de Catalunya clarament. Ja ho fa una mica més clar que en Pujol, en Pujol parlava del cove i del peix... Ara aquest hauria de parlar i estar disposat a suportar les ires. Convèncer Madrid és impossible. A més de treure'ns el que tenim ens tanquen les sortides, fan tot el possible perquè no tirem endavant. Podrem ser amics però separats, amb un tracte de tu a tu.

És optimista respecte al món?

La crisi és total, es repeteix el que va passar el 29. Llavors les solucions van ser els totalitarismes, que no volem, i Keynes i l'economia de consum, que a la llarga tampoc no funcionen. I a més hi ha la demografia, ara hi ha massa gent.

De què té por?

No és acceptable el que va de salvador, ni el dictador. És molt important l'exemple del fracàs del comunisme del segle passat, era l'esperança al món, l'alliberació del capitalisme estricte dels Estats Units, però la gent no tenia estímul per prosperar i el sistema requeria un despotisme per funcionar.

I creu que avancem?

Fins ara el mecanisme de les relacions internacionals eren les guerres, però després dels terribles enfrontaments bèl·lics del segle passat tothom té por, ara la il·lusió és la pau del món i per tenir la pau és necessària la llibertat dels pobles, per això és un bon moment per a nosaltres. Però l'home en el fons és un animal de presa, viu dels altres, i la compassió és postissa, però ha de prevaldre.

A vostè li preocupa la demografia.

Hem d'equilibrar la balança entre la gent que mor i la que neix... Hi ha un càlcul fet que diu que si segueix així durant no sé quants anys pesarà més la humanitat que el planeta! Ens ensorrarem.

Qui ho arregla, això?

Ara és necessari un govern global que ho controli tot. Que corregeixi els desequilibris i les injustícies que hi ha a tot el món, i ha de ser un govern democràtic. La bona via és aquesta, impedir nous totalitarismes, tenir estats lliures, associats, amb bona relació, i un govern global, aquesta és la solució.

Parlem de medicina. Defensa el copagament?

Sí, és l'única manera, perquè no hi ha prou diners, i per evitar que els pacients no abusin dels serveis.

Què li ha donat fer de metge?

L'única cosa positiva de les guerres és la sanitat que mira de salvar vides. Després de la guerra atòmica es va fer una reunió de metges contra la guerra nuclear, em van cridar a mi a Cambridge i vaig conèixer el militar que havia tirat la bomba atòmica al Japó, ell no sabia el que estava tirant, i quan va veure que tot el món se n'anava a passeig i es va tornar boig.

Com veu el metge actual?

Ara el metge és un funcionari i la gent no fa cas i n'abusen, ha perdut molt... Si el malalt anava malament el metge estava al costat del malalt fins a l'últim moment, i ningú culpava el metge.Tot són màquines, i les màquines no consolen...

És de dretes o d'esquerres?

Jo sóc catalanista, i després ja ens arreglarem.

Com aconsegueix ser tan estimat?

Estimant també i tenint compassió, perquè això és recíproc.

Arran de la primera portada de l'ARA vam confirmar que el país li té molt d'afecte i de respecte.

La portada va ser fantàstica, devia ser per la nena, fa una cara...

Jo tinc la foto molt gran al meu despatx, i vostè sempre m'està vigilant, hi veig la mirada d'un home savi.

Pobre de mi, deu ser pel barret.

Els nostres dirigents tenen poder, però no autoritat!

2011-09-30T05:05:00.004+02:00

Lluís Duch, antropòleg, doctor en Teologia (Tübingen) i monjo de Montserrat.

Compleixo 75 anys: no vull imposar ni que m'imposin res. Vaig néixer a Gràcia. Sóc monjo de Montserrat des de fa 50 anys. Quan falta autoritat, fallen la política i l'economia, sorgeixen els feixismes i ens envaeixen els bàrbars.

Hora de mullar-se: Durant anys, intel.lectuals, emprenedors i personatges de tot tipus hanfet referència aquí als "polítics" amb una ganyota de superioritat i menyspreu. Per això resulta refrescant -prenguin nota els indignats - escoltar com el savi Duch abomina del narcisisme i pretesa puresa dels que es creuen superiors per no fer política. Així -adverteix- es forgen populismes i feixismes. I ell mateix es mulla quan demana llistes obertes per recuperar l'autoritat -el poder ja ho tenen- per als nostres dirigents, perquè la seva falta de legitimitat explica la crisi moral i econòmica que ens afligeix i la invasió dels "bàrbars" -Xina està comprant avui deute espanyol- en els nostres mercats i consciències.

Quan naixem, heretem valors que donem per vàlids ...

¿No els qüestionem?

La vida humana és curta i no dóna temps a provar-ho tot, així que hem de fiar-nos en part dels que heretem dels nostres pares. En la meva generació, el valor suprem era l'estabilitat: aconseguir permanència i ser fiable en el treball, l'estalvi, la família, les amistats ...

Per què avui ja no ho és?

Perquè el temps ha estat accelerat per una enorme quantitat de propostes de valors i informació: rebem tanta que, en comptes de millorar la comunicació, la entorpeix.

No donem res ja per fet?

No ens dóna temps d'assumir res. Per això vivim en angoixa permanent, perquè l'assumpció de nous valors és com els menjars: pots decidir menjar més de pressa, però no pots accelerar la digestió. Necessitaríem més temps per digerir tants canvis, però cada vegada n'arriben més i més...

No hi ha essències que romanen?

Seguim sent éssers en evolució i per tant en conflicte i, per tant, polítics.

Vaig creure que m'anava a parlar de religió.

N'hi estic parlant, perquè tota religió, al cap i a la fi, té apetències polítiques igual que tota política les té religioses.

En quin sentit?

Tota església acaba aspirant a administrar no només les ànimes, sinó també els cossos i béns dels seus fidels, i tot polític acaba volent dirigir no només les conductes dels ciutadans, sinó també els seus pensaments i consciències.

Doncs ara mateix no tenim ni béns ni ànimes en el seu millor moment.

Em preocupa molt aquesta coincidència de crisi. Fins ara hi havia crisi de valors, però l'economia funcionava...

Et fallaven les institucions, però et compraves un cotxe o xalet a la costa.

Però quan s'uneixen la crisi de valors i la material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l'esperança messiànica. I d'aquesta manera, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics.

¿Creu que els actuals no serveixen?

Aquest és part del problema. Hem confós la auctoritas amb la potestas, l'autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tenen algun poder, però no tenen, en general, autoritat.

¿L'autoritat no és manar?

Manar és el poder: només un mecanisme. Avui es guanya, per exemple, amb el control d'un partit. Però l'autoritat només s'adquireix amb el testimoni: donant exemple. I parlo de l'exemple no d'un sol moment, sinó de tota una vida.

Hi ha qui s'inventa la biografia.

És del que parlava! Quan un dirigent menteix, potser aconsegueixi mantenir el mecanisme del seu poder, però perd tota autoritat. Perquè la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets, de conductes. Per això l'exemplaritat del dirigent és crucial: és la seva autoritat. Amb ella guia la conducta de la ciutadania. Perquè actuem -és pura antropologia- sobretot per imitació.

No fingim tots a vegades?

Som actors sempre! Éssers que actuen i imiten a altres actors. És la raó de la crisi: el ciutadà ha imitat el malbaratament i la corrupció dels seus dirigents i els països s'endeuten i van a la ruïna. Ara aquest ciutadà per rectificar requereix exemples d'austeritat, productivitat i eficàcia. I no sé si els troba.

On s'adquireix avui l'autoritat?

El poder s'aconsegueix actuant davant els mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l'opinió publicada. Si no surts als mitjans, no existeixes: no tens poder. Però l'autoritat és testimoni i és tan poderós que troba les seves maneres de transmetre.

Com sorgeixen els populismes?

Quan falla l'autoritat i confiança que ens permeten viure en societat, la majoria sucumbeix a l'apatia, però al mateix temps sorgeixen nuclis de radicals. Els extrems es radicalitzen i en ells es forja el líder populista. I, en fi, mentre arriben nous messies a redimir la decadència d'Occident, ens envaeixen els bàrbars.

Àsia amb les seves mercaderies i ideologies.

El populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres.

És un error?

És una traïció a la democràcia. Tot ciutadà està obligat a fer política. I no em refereixo a votar, sinó a comprometre's activament en el govern de la seva comunitat. A Atenes privaven de la ciutadania i desterraven els que no volien ser polítics.

Avui les elits, als polítics, quan no els fan servir, els menyspreen.

Va passar igual en la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi: científics, advocats i tècnics i empresaris van deixar la política -considerant tasca de mediocres- en mans d'aventurers i polítics professionals.

I si els polítics inclouen "als millors" a les seves llistes?

Els millors haurien d'estar ja en els partits fent política per responsabilitat, sense haver d'anar a caçar-los. Jo proposo que s'instaurin llistes obertes perquè els ciutadans puguem votar no a unes sigles sinó a persones: a les seves biografies i a la seva exemplaritat. Així recuperaríem l'autoritat i no només el poder dels nostres dirigents. Som els ciutadans els qui hem de decidir qui són els millors.

Res no és mesquí...

2011-09-25T05:15:00.002+02:00

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924)

La solució ets tu!

2011-09-20T05:58:00.001+02:00

"La cultura de la queixa porta Occident a la decadència"

2011.09.06 La Vanguardia/La Contra
Lluís Amiguet

[La solució ets tu!
"Una dona bona et farà feliç: una de dolenta et farà filòsof", ironitza el swami (mestre) Parthasarathy i assenteix l'empresari Luis Daswani, pioner del vedanta a Catalunya propietari de la seva llotja del Camp Nou des d'on dóna bon karma al Barça. El vedanta no és religió ni secta ni demana diners ni fidels. És una disciplina mil·lenària de raciocini de la qual beuen tradicions com la socràtica, la aristotèlica, la cristiana o la musulmana. D'ella aprenc neutralització: per gaudir més de la beguda, beu menys (serveix per a qualsevol plaer). I em diu com localitzar problemes: busca el problema en tu mateix -corregeix la teva actitud- i deixa de donar la culpa als altres. En tu està tot problema i tota solució.]

Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l'harmonia personal ni col·lectiva, perquè, qui és educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per a la queixa.

I no és així?
Al contrari: si vius convençut que tens tots els drets, creus que l'única raó de la teva insatisfacció és que algú no us els ha donat. I d'aquesta manera perds l'oportunitat de tenir responsabilitats. I, per això, ets desgraciat, perquè perds el control sobre la teva pròpia existència.

Per què?
Perquè si només creus tenir drets, la causa de la teva insatisfacció no està en tu mateix, sinó en els altres, en alguna cosa que altres no et donen. I, en pensar així, et converteixes en un nen mimat i dependent al qual per molt que se li doni tot, sempre li faltarà alguna cosa.

La cultura dels drets és també la de la queixa i la insatisfacció?
Exactament. Per això Occident sempre es queixa i per això vostès sempre estan insatisfets per molt que tinguin.

Ara potser tinguem motius.
Tot està relacionat. La cultura de la queixa és la raó de la decadència d'Occident. Perquè, a més d'insatisfets, aquesta cultura dels drets individuals sense cap responsabilitat social també els fa a vostès egoïstes i improductius.

També aquesta cultura ens feia -fins ara- més pròspers que ningú.
El temps ha posat les coses al seu lloc i quan, per fi, a l'Índia i Àsia ens hem alliberat del seu colonialisme, el nostre sentit de la responsabilitat ens ha permès tornar a ser pròspers.

Com?
L'Índia i tota Àsia i les seves societats col·lectivistes estan basades en el sentit del deure cap als altres: el poble, la família, la societat. Per això ara ja estem competint amb vostès en el terreny econòmic.

No sé si veig la relació ...
Una societat com l'occidental, basada en la contínua reclamació de drets, els condemna a la queixa. I els culpables sempre són els altres: l'Estat, l'empresari, la teva família, els polítics, el municipi ... Però el pitjor és que, d'aquesta manera, deixes la responsabilitat de la teva vida a algú que no ets tu. Tu hauries de ser, en canvi, qui decidís sobre la teva pròpia satisfacció.

Com recuperes la iniciativa?
Donant. Basant la teva vida en les obligacions i les responsabilitats. Això tornaria a fer-los més productius a vostès els occidentals. Perquè, perquè et donin alguna cosa que creus merèixer, només has de ser prou insistent i fins rondinaire, i potser t'ho acabin donant. Però per poder donar alguna cosa als altres, abans has d'haver-ho produït i creat, i després ser generós.

Donar no és la cultura imperant aquí.
Si bases la teva existència en la responsabilitat i la generositat de donar, recuperes el control sobre la teva pròpia existència. Perquè donar depèn només de tu; rebre et posa a mercè dels altres. Si fundes teva família només per rebre amor i drets, mai obtindràs bastant i acabaràs abandonant.

Per què?
Perquè l'única manera d'aconseguir tenir una família duradora és viure per donar-li-ho tot. La meva única dona i jo portem 58 anys casats ... I feliços. Perquè mai pensem en el que ens deu l'altre, sinó en el que podem donar-li a ell i als nostres fills. El dia que penses més en el que reps que en el que dónes, la família deixa de tenir cap sentit. Mai et donarà força.

Aquesta actitud requereix tenir religió?
És universal i eterna en l'ésser humà que es coneix ell mateix. Les civilitzacions que progressen estan fundades en la generositat, en persones que treballen, creen i donen als altres.

Adam Smith creia que els egoismes individuals arbitrats en mercats eficients creen prosperitat col·lectiva.
Aquest tipus d'activitat pot donar-te prosperitat, però no pau interior. No és que la prosperitat sigui dolenta en si, però si no va acompanyada de creixement interior, no satisfà a ningú. Al contrari, aquesta hiperactivitat t'estressa, i et torna cregut i intractable.

Per què?
Perquè l'únic plaer real que dóna guanyar alguna cosa és poder compartir-lo. El descobreix el vedanta des de fa mil·lennis. I d'ell van beure Plató, Sòcrates, Jesucrist i Mahoma. I milers de mestres de totes les cultures.

En què consisteix?
No cal una fe cega, ni ascetisme, ni grans revelacions. Arribarà a aquesta veritat pel seu propi sentit comú. No es tracta de ser sant, sinó simplement sensat.

¿Disciplina mental?
Maduresa. I no em refereixo a l'acumulació de coneixement, sinó a saviesa vital. El plaer, per exemple, comporta el desplaer. Si vostè beu per plaer, acabarà patint per la beguda, llevat que aprengui a controlar el seu desig -és la neutralització- i maduri fins a descobrir que beure menys és la millor forma de gaudir més.

També depèn de amb qui beguis.
La causa d'una relació dolenta no està en l'altre, sinó en la teva pròpia actitud. El defecte no està en l'amic, el cotxe, la casa, l'esposa... sinó en tu mateix, en la teva actitud cap a ells. Tot conflicte de relació és una oportunitat per a estudiar -i corregir-. Abans de queixar-vos dels altres, estudieu-vos i veureu que el problema és en vosaltres.

Som un país imparable si...

2011-09-15T05:54:00.000+02:00

Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d'aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l'elogi debilita, estic fos, després de tot el que s'ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M'ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: "Creu-me, l'únic mèrit que tens és que has sigut l'escollit". I vaig pensar que era una molt bona manera d'afrontar la meva professió; la millor manera. Després d'això, em diuen: "Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat", i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d'altres, tots m'han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n'he après molt. Jo visc la meva professió d'aquesta manera. Només hi ha una cosa que m'imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L'adorava quan jugava, l'adoro quan l'entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d'això i d'allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me'n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m'he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m'acompanyen en aquesta aventura. M'assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l'equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l'esquerrà, l'extrem dret és més ràpid que l'esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així... I vaig apuntant tot el que se m'acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió... Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d'altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: "Ja ho tinc, demà guanyarem". No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: "Demà guanyarem". No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m'encarrego jo de dir als meus paios: "Nanos, ho hem de fer així", i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d'aquesta passió que no sé d'on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l'avi per part de mare prou feina tenia d'amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

I m'agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l'esport, no el futbol, l'esport. A mi els meus pares m'han educat força bé, molt bé, diria, l'escola m'ha ajudat, però el que m'ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m'han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m'ho ha donat haver fet esport. Allà m'han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m'han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t'ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L'esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m'ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d'handbol que un dia em va dir: "El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d'aquesta institució". És una altra cosa que m'ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n'arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d'Or de la institució més important d'aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m'hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d'orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure créixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l'objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.

Pep Guardiola, 8 de setembre de 2011

Documental sobre la meva feina

2011-09-10T05:24:00.002+02:00

Fa uns mesos, uns periodistes francesos van proposar-nos fer un documental de mitja hora sobre el centre on treballo. Porta per títol "L'Escolania de Montserrat. Un choeur d'enfants". El document és en llegua francesa i dura 26 minuts.

La fotografia és molt bona i, malgrat que hi algunes inexactituds que el guionista no va contrastar abans d'editar-lo, he de dir que el producte final m'agrada prou. Tot és molt autèntic encara que el director s'ha permès dues llicències creatives amb escenes que no es donen al centre, encara que siguin ben versemblants. Però no us diré quines per no trencar la màgia.

L'escolà autèntic que fa de protagonista, en Pau-Joan, és un xaval fantàstic de la plana de Vic a qui li escau la mar de be el personatge que interpreta. Ni fet a mida!

Que en gaudiu!

Sant tornem-hi!

2011-09-05T07:57:00.002+02:00

S’ha acabat el bròquil (tots fossin com aquest!) i tornem novament a la rutina!

De fet, la rutina sempre s’ha identificat com una cosa monòtona i avorrida però, en realitat, podem fer moltes coses per tal que no sigui així.

La clau està en fer que la rutina sigui una eina per evolucionar i, a més a més, per fer que cada dia sigui una mica especial. Per exemple, amb una flor damunt la taula, una abraçada al company de camí, un pensament per als que ho estant passant malament, una mirada de complicitat, un somriure gratuït, un propòsit assequible dels que tenies apuntats fa temps en un paperet,...

Això sí: cal comprendre i acceptar que no som el centre del món.

Les subtileses són el millor condiment de la quotidianitat. Proveu-ho i el dia a dia deixarà de ser rutinari.

(Amb idees de l'Àngel... de la guarda).

Poemes d'estiu (i 6)

2011-08-30T05:30:00.002+02:00

Esclata en mil colors
i no remuguis
si a la paleta
hi manquen flors.
Pots vèncer
el blanc i negre
que t'assetja
aquesta nit.

Perfumada de joia
pariràs la pau
i la tendresa
en aigües calmes.
No deixis
per a demà
l'esforç solemne
d'aquest part.

A la riba
d'un estany
veuràs qui ets
ben dolçament.
Esclata en mil colors
i amara'n
cada instant
tot el teu cos.

Poemes d'estiu (5)

2011-08-25T05:32:00.005+02:00

Perdut,
estic perdut. Distretament
pensava en altres coses. Quan he volgut
encalçar-te, l'ombra de llum
que t'habita havia pres
les teves passes. I ja no hi ets
al fons dels ulls, on jugaves
amb una llàgrima a no deixar-la
caure galtes avall. Perdut,
estic perdut. I ja no hi ha
paraules flamejants per incendiar
l'alè oblidat a la carena que
ens separa aquesta nit. És de cotó
la boira que t'ullprèn i no puc pas
caçar-la amb la foguera. No tinc el mapa
que em farà de guia. Perdut,
estic perdut.

Poemes d'estiu (4)

2011-08-20T05:23:00.009+02:00

El pes del cel
que et vincla
no és sinó la por
de dir qui ets

i, lentament,
fugirà la força
de les branques
tremoloses.

Però serenament
un raig de llum
d'un clot de núvol
esvaïrà tenebres

i el pes del cel,
abans feixuc,
durà la pau
al teu fullam cansat.

A les arrels,
amic,
desmesurada
hi ha la força

que guareix
l'embat del vent
i que, impensat,
et fa més gran.

Poemes d'estiu (3)

2011-08-15T05:33:00.007+02:00

El somni

d'un futur
ben programat

no deixa espai

a l'imprevist,

quan tot es ara.

No volem

que el present

existeixi,

delerosos d'emocions

que no viurem,

almenys
com les pensem.

Retorna a l'ara!

"Ara mateix

enfilo aquesta agulla..."

i visc el gest, l'alè,

la pau i la tendresa,

el goig profund de ser,

per tu i aquí.

Aquí i per tu.

Viu el present

que tot és ara!

Poemes d'estiu (2)

2011-08-10T05:56:00.005+02:00

De vegades

em costa respirar.

L'aire, el meu aire,

són bombolles empresonades

per l'aigua

d'una riera vigorosa.

Al discret relleu

d'una pedra ferragosa,

s'arrapa el meu aire...

i no en pot sortir.

El cabal de la vida,

sovint,

no ens deixa espai

per l'aire fresc.

Però tot és vida.

Poemes d'estiu (1)

2011-08-05T05:26:00.003+02:00

Sabrem un dia

una cosa estranya:

perdre's al món

és la manera de trobar-se.

Reconec que costa creure-ho...

més, si ens sabem vençuts.

A la riba d'una platja

neix aquesta esperança.

Molt bones vacances!

2011-07-30T05:29:00.002+02:00

Cuida't una mica tu mateix, aquest estiu, m'ha dit un amic.

Quan tens família i fills, i feina, i compromisos actius... perds sovint el món de vista i la proporció de les coses. Si hagués mesurat el temps que he dedicat a allò veritablement important durant el curs que acabem el més probable és que m'endugués una decepció.

Després de tot allò que m'ha fet córrer tant i amoïnat tant, a vegades innecessàriament -ho reconec-, l'estiu m'ajuda a recol·locar les coses a lloc tot prenent distància. Com evitar els errors de l'any anterior? Com superar aquell escull? Com posar pistes abastables per als altres, que també caminen?

Ara sí: una mica de temps per a tu, una mica per a mi, una mica per a tu, una mica per a mi... com m'agrada la i! La vocal que he oblidat més durant tant de temps!

Tan de bo puguem tenir unes vacances que ens reconfortin, i ens facin millors.

Desitjos per a l'estiu
(Isabel Barriel)

Que l'estiu ens regali hores d'oci,
ombres fresques i frondoses,
sobre cadires acolorides o balancins
voltant taules generoses,
ventades d'aromes florals,
somnis que no acomplexin els dies,
salut, equilibri, saviesa, elegància,
projectes i un demà d'abundància.

Que l'estiu ens regali regalims de dolçor,
i calimes i boires i albades i onades
entre sorres netes i esquitxades salades.

Que l'estiu ens regali fruites madures,
gambes, tomàquets, pinyons
i boscos humits plens de rovellons.

Que l'estiu ens regali moments d'alegria,
estones vitals, dies brillants,
i camins retolats amb lletres gegants.
I llum, que l'estiu ens regali molta llum!

El meu fill també és immigrant

2011-07-25T05:25:00.002+02:00

Un text esplèndid i unes imatges impactants sobre la immigració. L'he trobat buscant materials per als meus alumnes.

Pot ferir la vostra sensibilitat.

Amb la crisi, els alcaldes, el Barça, les retallades, les eleccions generals, la calor... oblidem que segueixen arribant a les costes d'Europa, cada setmana, persones...

L'emoció per la bellesa del món

2011-07-20T05:12:00.000+02:00

Els nostres metres quadrats quotidians no ens permeten, ben sovint, ser conscients que som només un gra de sorra. La nostra necessitat de protecció ens fa veure el que ens envolta només des de la nostra perspectiva. Som el nostre centre.

Certes espiritualitats condueixen a un descentrament. N'hi ha que, al centre, hi volen posar la perfecció, o els altres, o l'absència de desig...

El nostre quotidià, a voltes, és un espai que omplim d'avorriment perquè hem perdut la capacitat d'emocionar-nos-hi. La significació de certs llocs, de certes persones, de certes olors... creix quan hi associem emocions viscudes.

Les imatges del món ens poden fer estremir. Emociona't!

Felicitat per a un aniversari...

2011-07-15T05:21:00.001+02:00

Hi ha una felicitat que no depèn del temps ni de les coses.
Hi ha una felicitat que no és proporcional a la salut ni als càlculs de probabilitats.
Hi ha una felicitat que no espera l'èxit ni coses meravelloses.
Hi ha una felicitat que no creix amb l'experiència ni s'omple amb seguretats.
Hi ha una felicitat que no es mesura amb el compte bancari ni en metres quadrats, ni amb els dies de vacances.
La felicitat a la que ens referim depèn de la mirada amb què fem nostres totes les coses, de la pau amb la que et perdones tu mateix, de l'estimació i la calidesa que regales als altres perquè si.
Nosaltres som una mica més feliços des que et coneixem i t'estimem.
La vida és llarga i tu ens portes un cert avantatge, i et volem agrair com ens has ajudat a caminar només pel fet de ser-hi.
Gràcies i per molts anys!
Que siguis ben feliç...

L'educació actual roba la consciència, el temps, la vida...

2011-07-10T05:20:00.001+02:00

Entrevista a Claudio Naranjo

La educación que tenemos roba a los jóvenes la conciencia, el tiempo y la vida

Por Alberto D. Fraile Oliver

Cuando uno escucha a este psiquiatra chileno de 75 años da la sensación de estar frente al Jean-Jacques Rousseau de nuestro tiempo.

Cuenta que estaba bastante dormido hasta que en los años 60 se fue a vivir a EE.UU., allí fue discípulo de Fritz Perls, uno de los grandes terapeutas del siglo XX y formó parte del equipo del Instituto Esalen en California. Allí tuvo grandes experiencias en el mundo terapéutico y en el mundo espiritual. Contactó con el sufismo y se convirtió en uno de los introductores de Eneagrama en occidente. También bebió del budismo tibetano y el zen.

Claudio Naranjo ha dedicado su vida a la investigación y a la docencia en Universidades como Hardvard y Berkeley. Ha fundado el programa SAT, una integración de la terapia Gestalt, el Eneagrama y la Meditación para enriquecer la formación de profesores. En este momento está lanzando un aviso muy contundente: o cambiamos la educación o este mundo se va a pique.

Dices que para cambiar el mundo hay que cambiar la educación ¿cuál es la problemática de la educación y cuál es tu propuesta?

La problemática en la educación no es de ninguna manera la que a los educadores les parece que es. Creen que los estudiantes ya no quieren lo que se les ofrece. A la gente se le quiere forzar a una educación irrelevante y se defiende con trastornos de la atención, con desmotivación. Yo pienso que la educación no está al servicio de la evolución humana sino de la producción o más bien de la socialización. Esta educación sirve para domesticar a la gente de generación en generación para que sigan siendo unos corderitos manipulables por los medios de comunicación. Esto es socialmente un gran daño. Se quiere usar la educación como una manera de meter en la cabeza de la gente una manera de ver las cosas que le conviene al sistema, a la burocracia. Nuestra mayor necesidad es la de una educación para evolucionar, para que la gente sea lo que podría ser.

La crisis de la educación no es una crisis más entre las muchas crisis que tenemos, sino que la educación está en el centro del problema. El mundo está en una crisis profunda porque no tenemos una educación para la conciencia. Tenemos una educación que en cierto modo le está robando a la gente su conciencia, su tiempo y su vida.

El modelo de desarrollo económico de hoy ha eclipsado el desarrollo de la persona.

¿Cómo sería una educación para que seamos seres completos?

La educación enseña a la gente a pasar exámenes, no a pensar por si misma. En un examen no se mide la comprensión, se mide la capacidad de repetir. ¡Es ridículo, se pierde una cantidad tan grande de energía! En lugar de una educación para la información, se necesitaría una educación que se ocupe del aspecto emocional y una educación de la mente profunda. A mi me parece que estamos presos entre una alternativa idiota, que es la educación laica y una educación autoritaria que es la educación religiosa tradicional. Está bien separar Estado e Iglesia pero, por ejemplo en España, han echado por la borda el espíritu como si religión y espíritu fueran la misma cosa. Necesitamos que la educación atienda también a la mente profunda.

¿Cuándo hablas de espiritualidad y de mente profunda a qué te refieres exactamente?

Tiene que ver con la conciencia misma. Tiene que ver con aquella parte de la mente de la que depende el sentido de la vida. Se está educando a la gente sin ese sentido. Tampoco es la educación de valores porque la educación de valores es demasiado retórica e intelectual. Los valores deberían ser cultivados a través de un proceso de transformación de la persona y esta transformación está muy lejos de la educación actual.

La educación también tiene que incluir un aspecto terapéutico. Desarrollarse como persona no se puede separar del crecimiento emocional. Los jóvenes están muy dañados afectiva y emocionalmente por el hecho de que el mercado laboral se traga a los padres y ya no tienen disponibilidad para los hijos. Hay mucha carencia amorosa y muchos desequilibrios en los niños. No puede aprender intelectualmente una persona que está dañada emocionalmente.

Lo terapéutico tiene mucho que ver con devolverle a la persona la libertad, la espontaneidad y la capacidad de conocer sus propios deseos. El mundo civilizado es un mundo domesticado y la enseñanza y la crianza son instrumentos de esa domesticación. Tenemos una civilización enferma, los artistas se dieron cuenta hace mucho tiempo y ahora cada vez más los pensadores.

A la educación parece solo interesarle desarrollar la parte racional de la gente ¿Qué otras cosas podrían desarrollarse?

Yo pongo énfasis en que somos seres con tres cerebros: tenemos cabeza (cerebro intelectual), corazón (cerebro emocional) y tripas (cerebro visceral o instintivo). La civilización está íntimamente ligada por la toma de poder por el cerebro racional. Con el momento en que los hombres predominaron en el dominio político, unos 6000 años atrás, se instaura esto que llamamos civilización. Y no es solamente el dominio masculino ni el dominio de la razón sino también de la razón instrumental y práctica, que se asocia con la tecnología; es este predominio de la razón instrumental sobre el afecto y sobre la sabiduría instintiva lo que nos tiene tan empobrecidos. La plenitud la puede vivir sólo una persona que tiene sus tres cerebros en orden y coordinados. Desde mi punto de vista necesitamos una educación para seres tri-cerebrados. Una educación que se podría llamar holística o integral. Si vamos a educar a toda la persona, hemos de tener en cuenta que la persona no es solo razón.

Al sistema le conviene que uno no esté tanto en contacto consigo mismo ni que piense por sí mismo. Por mucho que se levante la bandera de la democracia, se le tiene mucho miedo a que la gente tenga voz y tenga conciencia.

La clase política no está dispuesta a apostar por la educación.

La educación nos sumerge en un mar de conceptos que nos separan de la realidad y nos aprisiona en nuestra propia mente ¿Cómo se puede salir de esa prisión?

Es una gran pregunta y es una pregunta necesaria en el mundo educacional. La idea de que lo conceptual sea una prisión requiere una cierta experiencia de que la vida es más que eso. Para uno que ya tiene el interés en salir de la prisión de lo intelectual, es muy importante la disciplina de detener la mente, la disciplina del silencio, como se practica en todas las tradiciones espirituales: cristianismo, budismo, yoga, chamanismo… Parar los diálogos internos en todas las tradiciones de desarrollo humano ha sido visto como algo muy importante. La persona necesita alimentarse de otra cosa que conceptos. La educación quiere encerrar a la persona en un lugar donde se la somete a una educación conceptual forzada, como si no hubiera otra cosa en la vida. Es muy importante, por ejemplo, la belleza. La capacidad de reverencia, de asombro, de veneración, de devoción. No tiene que ver necesariamente con una religión o con un sistema de creencias. Es una parte importante de la vida interior que se está perdiendo de la misma manera en que se están perdiendo los espacios bellos de la superficie de la Tierra, a medida que se construye y se urbaniza.

Precisamente quería preguntarte tu opinión sobre la crisis ecológica que vivimos.

Es una crisis muy evidente, es la amenaza más tangible de todas. Se puede prever fácilmente que con el calentamiento de la Tierra, con el envenenamiento de los océanos y otros desastres que están pasando, no vamos a poder sobrevivir tantas personas como las que somos ahora.

Estamos viviendo gracias al petróleo y consumimos más recursos de los que la tierra produce. Es una cuenta atrás. Cuando se nos acabe el combustible será un desastre para el mundo tecnológico que tenemos.

La gente a la que llamamos más primitiva como los indígenas tienen una forma de tratar a la naturaleza que no viene del sentido utilitario. En la ecología como en la economía y otras cosas, hemos querido prescindir de la conciencia y funcionar sólo con argumentos racionales y eso nos está llevando al desastre. La crisis ecológica sólo puede pararse con un cambio de corazón, verdadera transformación, que sólo la puede dar un proceso educativo. Por eso no tengo mucha fe ni en las terapias ni en las religiones. Solo una educación holística podría prevenir el deterioro de la mente y del planeta.

¿Podríamos decir que has encontrado un equilibrio en tu vida a esas alturas?

Yo diría que cada vez más, aunque no he terminado el viaje. Soy una persona que tiene mucha satisfacción, la satisfacción de estar ayudando al mundo en el que estoy. Vivo feliz, si se puede ser feliz en esa situación trágica en la que estamos todos.

Desde tu experiencia, tu trayectoria y tu madurez, ¿cómo procesas el hecho de la muerte?

En todas las tradiciones espirituales se aconseja vivir con la muerte al lado. Hay que hacerse a esa evidencia de que somos mortales y creo que el que toma la muerte en serio no será tan vano. No tienes tanto miedo a cosas pequeñas cuando hay una cosa grande de la cual preocuparte más. Yo creo que la muerte sólo puede superarla uno que en cierto modo muere antes de morir. Uno tiene que morir a la parte mortal, a la parte intrascendente. Los que tienen suficiente tiempo y vocación y que llegan suficientemente lejos en este viaje interior se encuentran tarde o temprano con su verdadero ser. Y ese ser interior o ese ser lo que uno es, es algo que no tiene tiempo y que le da a una persona una cierta paz o un sentido de invulnerabilidad. Estamos muy absortos en nuestra vida cotidiana, en nuestros pensamientos de alegría, tristeza, etc… No estamos en nosotros, no estamos atentos a quien somos. Para eso necesitamos estar muy en sintonía a nuestra experiencia del momento. Esta es la condición humana, estamos viviendo hacia el pasado y el futuro, el aspecto horizontal de nuestra vida. Pero poco atentos a la dimensión vertical de nuestra vida, el aspecto más alto y más profundo, eso es el espíritu y es nuestro ser y la llave para acceder es el aquí y ahora.

A veces vamos en busca del ser y a veces nos confundimos en la búsqueda de otras cosas menos importantes como la gloria.

http://www.fundacionclaudionaranjo.com/

http://www.claudionaranjo.net/

Spain's Secret Conflict

2011-07-05T05:26:00.002+02:00

VERSIÓ ORIGINAL SUBTITULADA EN CATALÀ:

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

VERSIÓ ORIGINAL ANGLESA:

SPAIN'S SECRET CONFLICT from Endboard on Vimeo.

Spain’s Secret Conflict: documental encarregat per Sobirania i Progrés per internacionalitzar el cas català

Un dels objectius fundacionals de Sobirania i Progrés ha estat la internacionalització del procés cap a la sobirania. Amb aquesta finalitat, fa tres anys Sobirania i Progrés va encarregar a la productora Endboard la realització d’un documental de 40 minuts pensat per a una audiència internacional. El procés de producció ha estat llarg però finalment ja disposem del documental: una obra excel·lent i molt pedagògica que permetrà difondre el conflicte català arreu del món.

Aquesta tardor Sobirania i Progrés iniciarà una campanya de difusió internacional del documental que consistirà en presentacions i debats a ciutats d’arreu del món. El presentarem a Brussel·les, Londres, Amsterdam i altres ciutats europees, a Nova York i altres ciutats dels Estats Units. A mesura que tinguem els detalls de les presentacions us n’informarem.

Aquestes darreres setmanes el documental s’ha difós per internet a partir de còpies descarregades per diferents persones des del nostre link a vímeo i comença un debat i una difusió del film sense que els internautes en sabessin l’origen. Bé, doncs avui us desvetllem el misteri. Es tracta d’un documental encarregat per la Plataforma Sobirania i Progrés per fer difusió del conflicte amagat de l’Estat espanyol: Spain’s secret conflict, el cas català.

L'important és participar

2011-06-30T05:31:00.001+02:00

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

El futbol mou milions i, segurament, moltes i·lusions. Un negoci emmascarat. Una burla!

Però hem oblidat que és un joc. On l'important és participar. Aquest vídeo ens ho recorda d'una manera entranyable.

Manifestació indignada del 19 de juny

2011-06-25T05:39:00.007+02:00

Continuen passant coses que mereixen ser explicades. Us envio una crònica d'ambient de la manifestació de diumenge.

Aquest no sé si me'l publicaran. La meva impressió després d'haver vist la manifestació és que la televisió no explica la veritat i que poca premsa l'està explicant. Per entendre què està passant l'únic realment útil és anar al carrer a veure què hi passa.

Una abraçada

Josep-Francesc Delgado

Manifestació del 19 de juny a Barcelona,

crònica d'un ambient i descripció d’unes pancartes.

En tornar cap a casa la nit del diumenge 19 de maig i sentir per la ràdio que fonts policials valoraven l’assistència a la manifestació en unes 50.000 persones em vaig posar a riure. La manifestació del dia 19 de juny del 2011 ocupava des del Pla de Palau a tocar de l’estació de França fins a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Gran Via passant per Via Laietana i Plaça de Catalunya. És un espai semblant al de fa un any en superfície, ben ple de gent però menys atapeïda que a la manifestació de fa onze mesos. Entre la de la retallada de l’estatut i aquesta calculo que la relació és de quatre o tres per un. De la de fa un any se’n va arribar a dir que hi havia hagut un milió i mig de persones. Sigui com sigui la manifestació d’aquest mes de juny va ser una manifestació de les grosses. qualificar-la de “col·lectiu dels indignats” és erroni o maliciós perquè abastava amplis sectors de la societat.

La gent tampoc no era la mateixa. La manifestació del 2010 era molt intergeneracional, hi cridava l’atenció la quantitat de gent gran, va començar contra la retallada de l’estatut i s’hi va imposar clarament l’eslògan “independència”. La d’enguany era massivament juvenil. La de fa un any tenia un cert suport polític i mediàtic des de Catalunya. El silenci televisiu sobre la convocatòria per un cantó, i la insistència en els càstigs exemplars per les vexacions als diputats de fa uns dies explicaven algunes de les pancartes d’aquest diumenge: nous n’avons pas peur ( no tenim por, petita pancarta d’unes noies magrebines ). Hi havia molta referència a la por, por a la repressió i això no és bo perquè els qui deien que tenien por no treien pas les ungles, eren persones que es manifestaven pacíficament.

La bibliotecària de Can Butjosa de Parets del Vallès em va ensenyar ja fa anys que podia aplaudir silenciosament a l’acabament de l’explicació d’un conte aixecant els braços i obrint les mans. Aquests joves manifesten acord de la mateixa manera. Pertanyen a una generació que no mira gaire la televisió; quan eren petits els van ensenyar aquesta manera d’aplaudir a les biblioteques públiques. Una generació així no es construeix en quatre dies, i les seves reivindicacions tampoc no duraran quatre dies. Com pot haver-hi qui els considera quatre arreplegats?

Algú va tenir la bona pensada de situar els mossos d’esquadra pels voltants i l’interior de la Ciutadella, lluny dels manifestants. L’organització de la manifestació també va tenir la bona pensada de posar més servei d’ordre. Els manifestants van respectar la guàrdia urbana en tot moment, així que la policia municipal va gestionar eficaçment el trànsit. No vaig veure violents aquest diumenge passat, cap entre centenars de milers de persones, el que vaig veure fou molta gent jove que sortia per primera vegada tipa de no trobar feina i tenir preparació per treballar. I un to festiu, participatiu i imaginatiu que no veia des del maig del 68. N’hi havia que anaven amb nassos de pallasso, alguns amb la màscara del film V de Vendetta...

No traduiré les pancartes perquè s’ha parlat força d’un cert monolinguïsme castellà entre els manifestants i voldria que el lector jutgés per ell mateix. Els crits més corejats pel jovent que es manifestava foren “No nos representan”, “No nos mires, únete” (adreçat als mossos d’esquadra davant del Parlament) i “Felip Puig, dimissió”. Les pancartes més sovintejades feien referència a les retallades de sanitat i educació (gairebé totes en català) i proposaven retallar polítics, sous de polítics, suprimir el senat espanyol, i reduir l’exèrcit per no afectar educació i sanitat. Els bancs i els mitjans de comunicació també sortien malparats, els primers apareixien com a lladres “No és una crisi, és un robatori” i els segons, doncs: “Televisió, manipulació”... Hi havia molt poques banderes catalanes i poquíssimes d’espanyoles, les espanyoles que hi havia eren totes republicanes, algunes pancartes que qüestionaven la monarquia reblaven aquest caràcter republicà que també era espontani.

Hi havia pintades molt ocurrents o imaginatives, amb una imaginació que recordava el maig del 68: “Calma, tenim pacifistes infiltrats entre els mossos d’esquadra”, “Millet, president”, “Senyor Artur Mas, vostè té un helicòpter i jo només tinc la RENFE”, “Para ellos no somos nadie, sólo dinero” (el manifestant duia un mallot gris que també li cobria la cara per remarcar que era ningú), “€rror”, “Esclavos del pacto del euro”... També hi havia pintades referents a les hipoteques. Molta pancarta espontània era feta amb cartró a casa i duta a la manifestació. No era, de forma ben clara, una manifestació de sindicats ni de partits, sinó de ciutadans individuals. Com que hi havia una certa por a anar-hi l’afluència de gent adquiria més relleu..

Va haver-hi algun moment de nerviosisme: quan els manifestants van passar per l’antiga seu de la policia nacional de Via Laietana (actualment dels mossos d’esuqadra) on el servei d’ordre dels manifestants era present i també a prop del Parlament de Catalunya, on sí que hi havia un desplegament espectacular de mossos amb passamuntanyes posat. La meva impressió és que, si a la manifestació del juliol del 2010 sortia al carrer un poble que se sentia retallat pel govern espanyol en la seva autonomia, a la del 2011 treia el cap una abstenció llargament callada i un jovent que ha patit també calladament fins ara la seva marginació laboral. No m’estranya que el jovent hagi sortit al carrer a reivindicar-se. El que em sorprèn és que hagi tingut tanta paciència abans de fer-ho. Després de tantes queixes dels més grans durant tants anys dient que el jovent no es mobilitza, ara no és una errada condemnar que es comprometin?

Sap greu aquesta visió negativa d’una policia nacional que fa tan poc que hem recuperat amb tant d’esforç. Però el respecte a la guàrdia urbana i l’animadversió pels mossos ens ha de fer pensar... En democràcia el respecte es guanya exclusivament a partir de l’encert de les accions i la carta de naturalesa no serveix a perpetuïtat.

És veritat que els parlamentaris representen el 50% de la ciutadania que vota i els han triat. També és veritat que tanta abstenció crida la classe política a la reflexió humil i constructiva més que no pas a l’abrandament. El nostre problema de legitimitats no ha de servir per justificar cap violència verbal ni física. Però també exigeix una democràcia més sufragista per recuperar-la. El cansament de tanta corrupció en forma d’escàndols repetits no és precisament una bona carta de presentació davant dels votants, no se soluciona amb una bona campanya electoral, perquè la saturació pot més i aquesta saturació és el que treia cap a la manifestació. Es demanava més consulta directa i més participació activa del ciutadà: “Qué pasivo estás después de votar”.

Aquest diumenge se sentien unes veus que no s’havien sentit fins ara i demanaven una “Democràcia real, ja/ya”. Aquests joves que vaig veure a la manifestació no són pas antisistema, més aviat defensen plantejaments socialdemòcrates tradicionals i algunes idees noves en un context en el qual els vells partits socialdemòcrates i demòcratacristians opten per solucions clarament liberals en matèria laboral i econòmica. Els plantejaments dels manifestants no pretenien pas canviar el sistema sinó més aviat mantenir-lo i millorar-lo, una diferència clara amb el 68. Si en les formes de comunicació aquests joves són moderníssims en els plantejaments econòmics són més aviat tradicionals si entenem l’estat del benestar com una tradició i l’actitud de conservar-lo com la defensa d’aquesta tradició. Pensar o fer pensar que uns quants maltractadors representen tota una generació que es manifesta pacíficament i canta “L’estaca” de Lluís Llach no ens durà a cap bon port, perquè no s’ajusta a la realitat. Ja la van cantar dimecres 15 de juliol a la tarda a la plaça Sant Jaume. La diferència és que fa quaranta anys es cantava contra Franco i ara a la plaça Sant Jaume perquè consideren que aquesta democràcia és insuficient. La cançó diria que és la mateixa, el context no. Els qui ara la senten des del poder segurament l’havien cantada de joves i ara els la canten i els toca sentir-la... Canvi de cicle i de papers.

Ja entenc que un diputat ha de ser respectat d’una manera curosa perquè ens representa. És clar que sí. Però un arbre no ens ha d’impedir de veure el bosc. Criminalitzar un corrent massiu d’opinió per uns quants violents pot ser, vistes les coses, un error polític de conseqüències desastroses, perquè vol dir tancar ulls i orelles a clams populars que demanen més control democràtic i això és bo. No criminalitzem pas el futbol per les seves manifestacions i en té molts més, de violents; tampoc no li hem demanat ni un servei d’ordre propi com en el cas dels indignats, més aviat ens en dolem i pensem que la majoria d’afeccionats són bona gent, fins i tot quan hi ha allaus al camp amb morts, una cosa que ha passat més d’una vegada. Doncs amb això és el mateix.

Crida poderosament l’atenció que successius governs no hagin abordat eficaçment la inseguretat ciutadana al carrer o la violència a les escoles i ara reaccionin amb tanta contundència quan els problema treu el cap prop del Parlament i peta. Aquest problema no és pas d’ara, ve de lluny, convé no barrejar les coses. Els mestres sabem que cal acostumar-se a fer: els deures. Qui és el qui no ha fet els deures?

Tot plegat recorda una mica allò del pastor que posa el poble en peu tres cops perquè ve el llop i no ve realment fins a la tercera, quan el poble ja no fa cas al pastor bromista i el llop se li menja les ovelles. Aquí ha anat a l’inrevés i el llop ja havia tret el cap uns quants cops, però el pastor feia l’orni, fins que li ha clavat la queixalada a ell. Mentrestant el poble cridava que el llop ja havia vingut unes quantes vegades en forma de bancs que es cruspien diners públics sense obrir crèdit a les empreses i després ha tret el cap en forma de degradació econòmica i social accelerada que les retallades encara acceleren més... I la gent s’ha cansat d’avisar un pastor que mirava cap a una altra banda. Ara li exigeixen que es captingui. Ens hem de tapar les orelles quan algú pateix i crida? Una de les pancartes més sovintejades era: “No hay suficiente pan para tanto chorizo”. La pancarta em va recordar una frase d’un gran poeta del romanticisme i l’idealisme alemany: “no hi ha res que tingui més força en aquest món que una idea a la qual li ha arribat la seva hora”. Aquesta frase no era a cap pancarta de la manifestació, la dic jo, però la manifestació la recordava, tota aquella gent sense poder me la recordava poderosament.

Josep-Francesc Delgado

Sobre el seguiment de Jesús i les primeres comunions

2011-06-20T05:01:00.005+02:00

DE LA PRIMERA CARTA DE SANT PAU ALS CREIENTS EN EL CORTEINGLÈS

Cuando os reunís para las primeras comuniones, eso ya no es celebrar la Cena del Señor. Porque una gran cadena comercial que encabeza tanto las listas de grandes beneficios como las de salarios y condiciones laborales injustas acaba de publicar un espectacular folleto en papel cuché, de 22 páginas, donde anuncia trajes para la primera comunión, entre 400 y 1.000 euros, con descripciones como: “vestido de fantasía, de seda, de organza, cuerpo bordado con torera, falda de gasa con vuelo”… para niñas y niños, rubitas ellas en su mayoría. También vestidos para niñas invitadas, cadenas y pulseras de oro, relojes Swatch o Viceroy, zapatos, libros de recuerdo, servicio de imprenta para invitaciones…

Y finalmente “la gran idea”: listas de primera comunión, paralelas a las listas de boda (”porque te aseguras de recibir justo lo que más te gusta”). En ellas hay desde joyeros y pulseras, hasta sillas giratorias, bicicletas, juguetes electrónicos… ¡incluso biblias!.. De modo que, entre eso y el inevitable convite igualmente fatuo, apenas habrá auténtica primera comunión que no supere el medio millón de las antiguas pesetas. Demasiado dinero para recibir al Dios de los pobres. Tanto que algunas familias han retrasado la primera comunión de sus niños por la crisis económica.

¿Es que no tenéis otros días del año para todas esas fatuidades? ¿O es que despreciáis a la Iglesia de Dios y avergonzáis a los que no tienen? La verdad es que en esto no puedo alabaros. Porque yo mismo recibí del Señor lo que ya os he transmitido: que el Señor Jesús, en la hora más negra de su vida, cuando iba a ser entregado por uno de los suyos y condenado a muerte por los sacerdotes, se sentó a la mesa a cenar con sus discípulos y, en aquella cena, tomó el pan, símbolo de la necesidad humana, lo partió y se lo pasó diciendo que aquel pan compartido era su persona entregada por nosotros. También tomó una copa de vino, símbolo de la alegría humana y se la pasó diciendo que aquel vino era su sangre (sede de la vida para los judíos) con la que Dios sellaba una alianza nueva e irrompible con el género humano. Y añadió que repitiéramos esos gestos como memorial suyo: de modo que cada vez que celebráis la comunión estáis anunciando esa vida de Jesús entregada hasta la muerte por solidaridad con nosotros. Por eso debemos examinarnos seriamente, porque quien come el cuerpo del Señor sin discernimiento se traga su propia condena… (cf. 1 ª Cor 11, 20sss)

¿No habéis oído el ejemplo de vuestros hermanos filipenses que han decidido celebrar la primera comunión de sus hijos del modo más sobrio posible, sin trajes ni alharacas, para dar todo el importe que eso hubiera supuesto a los niños de Haití? ¿No sabéis todavía que en ese mundo que habéis montado mueren cada hora mil niños menores de cinco años, por desnutrición o enfermedad (lo que hace unos once millones de niños al año)? ¿Creéis que el Señor entregó su persona y su vida (su cuerpo y su sangre) para que haya esas diferencias entre vosotros? ¿Es así como queréis preparar la Jornada Mundial de la Juventud? ¿No sabéis que, además, esa forma de primera comunión, se convierte para la gran mayoría de los niños en su última comunión?

Por eso quiero recordaros palabras de los antiguos profetas: “Detesto vuestras primeras comuniones – dice el Señor-,estoy harto de vestidos de seda, se me han vuelto una carga vuestras diademas y pulseras; aprended a practicar la justicia, enderezad a los oprimidos, proteged a los que no pueden valerse… Porque esta es la primera comunión que yo quiero: aprende a partir tu pan con el hambriento, a hospedar a los sin techo, a vestir al desnudo y a no cerrarte a los que son tu propia carne… Entonces irradiará tu luz como una aurora y tus oscuridades interiores se volverán mediodía” (cf. Isaías 1 y 58). “Y no os contentéis con decir: vamos a la iglesia, vamos a la iglesia… ¿creéis que la casa del Señor es una pasarela de modelos?” (cf. Jeremías 7). ¿No sabéis que el rico sólo puede traer a la iglesia su humillación porque Dios eligió a los pobres como ricos en el mundo de la fe y herederos del reino de Dios? ¿No son acaso los ricos los que nos zarandean y luego nos llevan a los tribunales, y afrentan el hermoso nombre de cristianos? (carta de Santiago 1,10; 2, 5ss)…

Hace años, y por estas razones aquí expuestas, el mes de mayo ya fue calificado como “el mes de los sacrilegios”. Por favor, no me ofendáis de esa manera, dice el Señor.

José Ignacio González-Faus, s.j.
La Vanguardia - 23 de maig de 2011

De la @ a la #: reflexió sobre la indignació

2011-06-15T05:36:00.006+02:00

Tal vez la caída del muro de Berlín en 1989 y la desaparición del bloque comunista hizo teorizar a alguno sobre el fin de la historia. Al eliminarse el conflicto, por la desaparición de un extremo, el otro quedaba triunfador y sin oposición alguna. La historia de lucha y enfrentamiento había acabado, y no quedaba otra cosa que administrar la victoria, sin ningún impedimento. Los Estados, las políticas públicas, la regulación laboral y fiscal se vieron atacadas, porque había triunfado el neoliberalismo. En 1992 aparece un movimiento que sorprende: Chiapas en México y con él la esperanza de que el grito de los desposeídos había retornado; se volvía a creer que efectivamente la historia no había acabado. Seguía habiendo disfunciones que generaba el propio sistema. El movimiento antiglobalización en Seatle (Estados Unidos), el movimiento del 0’7, de la Deuda Externa, el foro social de Río, ponen de manifiesto la tremenda desigualdad mundial y marcan también grandes hitos de referencia, señalando que no estábamos en el mejor de los mundos.

Estos movimientos utilizan las herramientas y son producto del propio sistema. No hubieran sido posibles sin internet y el correo electrónico, que conecta a miles de personas a lo largo de todo el mundo. Las herramientas que hicieron posible la globalización, dan la posibilidad de que surjan movimientos globales. Por eso cuando se habla de antisistema, no es tal cosa. Es un modo de posicionarse en el sistema. O dicho de otro modo, el sistema genera necesariamente su oposición.

El avance de la tecnología, producto del sistema, posibilita poner en acción ideas nuevas, que no sería posible llevarlas a cabo sin los medios necesarios para su realización. Las ideas pueden estar, el estado de ánimo también, pero si no existen los medios necesarios para ponerlo en acción no pasan de ser unos meros sueños. Por ejemplo, la aparición de la imprenta propició un cambio que culmina en la Revolución Francesa.

La movilización del 15M tiene también unas ideas, un estado de ánimo y una voluntad de cambiar las cosas. Y tiene también unas herramientas que han hecho posible que todo eso se ponga en acción. Gracias a las nuevas tecnologías se ha podido pensar de otro modo; se ha podido idear, por ejemplo, que el modo de decidir y consultar las propuestas puede ser inmediato; y también ha permitido sentir que se está interconectado, una especie de conexión de especie humana como totalidad. Vamos a destacar unas características de estas movilizaciones.

· Probablamente es la primera movilización que no va contra nada como elemento identificativo. Las anteriores iban o contra el capital, el burgués, el empresario, el varón… Los innumerables papeles, murales y otros escritos variopintos que se pueden leer en cualquier esquina de la Plaza de Sol o en cualquier plaza de pueblos o ciudades no llaman a la revolución, ni a tomar el palacio de invierno. Se pide que se hagan mejor las cosas: la política, las finanzas, que se sea responsable en los asuntos públicos. Se pide que se cuente más con las personas a la hora de organizar la vida colectiva, pero no tratan de guillotinar a nadie ni de voltear la situación. Se han tomado las plazas, no el palacio; el espacio ciudadano, no el del poder político o financiero; y se han tomado sin violencia: aposentándose en el territorio público. Tomando lo que es de todos: La calle y la plaza.

· La pregunta que inquieta a los “grandes observadores de la realidad” es ¿quién lo dirige? Y la respuesta es “nosotros”. No aparece ni persona ni organización que sea portavoz único, que sea el único interlocutor, el único informante. Es una voz plural, anónima. Es asambleario, que no se sabe muy bien qué es eso, pero las decisiones se toman y funciona y cada uno está responsabilizado de su parcela. Aquello de la vanguardia obrera que debía conducir a la masa ignorante, ha quedado olvidado y bien olvidado, porque es una nueva concepción de la tarea política y de la movilización: No hay que ir al paso del más fuerte; hay que ir todos acompasados, que no quiere decir uniformados.

· Otro elemento a tener en cuenta, y que saca de quicio a analistas y tertulianos varios, es que no se sabe poner nombre a esta movilización. Se preguntan ¿qué es esto? Y como la respuesta no está clara, porque ha surgido sin concepto y sin ninguna preocupación por encontrarlo, genera inseguridad. Desde la perplejidad de los que lo observan se hacen malabarismos, porque quieren reducir a un concepto una realidad tan plural y variopinta: Los más “tdts” los llaman antisistema, o perro-flautas. Otros los ignoran. Y otros, acaso desde la añoranza, los dan nombres caducos, de los que servían para sus tiempos de juventud.

· El movimiento 15M no utiliza los Medios de comunicación para hacerse oír; al contrario, se alejan de ellos, porque consideran que la información se da sesgada, que una vez puesta en la tele o radio o periódico, no refleja la realidad de lo que está pasando, sino que necesariamente es una información interesada. Probablemente, y es una muestra más de lucidez, es la primera vez que una “movida” de este estilo –o de cualquier otro- no utilice los Medios de comunicación para extender sus mensajes. Han desmentido aquello de “si no sale en la tele no existe”. No los necesitan, porque la comunicación es inmediata. No necesitan a nadie para hacer llegar sus mensajes. Lo hacen con la inmediatez de la luz. Ellos mismos son los propios periodistas y reporteros.

· La aparición de Facebook y twitter es el hecho que ha posibilitado la convocatoria y la continuidad de estas movilizaciones. Son herramientas que, unidas al dominio del inglés hablado y escrito, posibilitan estar informados en tiempo real de lo que ocurre en la Puerta del Sol, en la Plaza de Cataluña, en Egipto o Islandia. Y además se puede ver, porque se pueden enviar vídeos y fotografías. De ese modo el intercambio es directo; no necesitan al “medio” de comunicación, que esta mediado por el periodista y, además por el grupo editorial que lo sustenta. En consecuencia, los periodistas y las empresas de comunicación se han de resituar en esta nueva cultura de la inmediatez de la información.

· Otro tanto pasa con “los políticos”. Son otros “mediadores” que hay que poner en su lugar. No pueden ser los que hacen y deshacen. Se reclama una democracia real, y no el resultado de una acción de personas que se han convertido en una especie de casta, alejada de los problemas reales y sometidos a intereses financieros, empresariales, que en muchos casos degeneran en corrupción. La vida social se puede organizar de otra manera; hay posibilidades reales de participar más activamente en la vida colectiva. Y además las acampadas muestran muy a las claras, que si les dejan se puede organizar una acampada como se organiza una ciudad. O al revés.

· Las herramientas nuevas han dejado al e-mail fuera de juego. ¡Es lento! Con el correo electrónico no se hubiera podido organizar ni sostener las acampadas. Ni que decir tiene, que hubiera sido imposible de toda imposibilidad hacerlo con la convocatoria de octavillas y pasquines. Hoy a través de twitter se convoca inmediatamente y se puede tomar una decisión colectiva alejados en el espacio. Por eso la misma evolución de los recursos hacen que también evolucione la manera de percibir la realidad y el modo de actuar personal y colectivamente.

· Ha habido muchos comentarios de que los aparatos electrónicos y el uso de internet y todo lo que lleva consigo creaba un tipo de persona aislada, casi autista, metida en su mundo, sin interactuar con sus semejantes. El 15M ha desmentido este juicio. Al contrario, estas herramientas han creado una manera nueva de percibir el mundo: interconectado, plural, variopinto. Y ha generado también la necesaria tolerancia y aceptación, de un modo muy natural, del diferente. Ha posibilitado una conciencia de que todos corremos la misma suerte, y todo desde una convicción profunda de que las cosas se resuelven desde el diálogo y la negociación. No hay conflictos que destacar en las plazas acampadas, a no ser por la intervención de la policía. No hay censura ni enfrentamientos dignos de reseñar originados en la diferencias de opinión.

· En conclusión, las movilizaciones son propias de este tiempo, porque requieren también una persona que sea capaz de enterarse de lo que se dice con la velocidad que aparecen los mensajes en el twitter. Se requiere un tipo de persona propia de este tiempo con una capacidad de dispersión muy grande, que sea capaz de atender a varias cosas a la vez y enterarse. La anterior generación está educada en la galaxia Gutenberg y necesita papeles y párrafos densos para poder pensar. Esta generación, en cambio, es intuitiva y reacciona a la inmediatez, lo que no quiere decir irreflexivamente. Cualquiera que entrara en la Plaza del Sol, tendría la impresión de entrar en un caos, y sin embargo, para los acampados era su modo de estar, y sabían lo que había que hacer, y había organización y talleres y grupos de trabajo y servicio de orden (que se llamaba comisión de respeto) y todo ello sin grandes programas elaborados.

No sé dónde llegarán las movilizaciones, y casi da igual, pero sí hay algo claro: es propio, específico de esta época, de esta sociedad y de este ser humano. La historia no se ha acabado: la seguimos haciendo…

Hilario Ibáñez, fiosof i teòleg

Lip-Dub contra les retallades!

2011-06-10T05:37:00.000+02:00

LIP DUB from Escola La Roda on Vimeo.

El Lip-Dub de l'escola dels fills... Quanta alegria! (Malgrat les retallades!)

No menyspreeu els indignats

2011-06-05T05:48:00.001+02:00

Fa uns dies vaig prendre gust de llegir un article del professor de l’URL Josep M. Carbonell sobre la figura de Joan Maragall, exponent d’una manera de ser catòlic que Carbonell reivindica com a referent per als temps actuals. Carbonell cita diversos escrits de Maragall, i en destaca La Iglésia cremada, un article de 1909 en què el poeta reflexiona sobre els fets de la Setmana Tràgica. Les cites i comentaris que en fa, em van empènyer a llegir el text sencer de Maragall, i no he pogut evitar d’establir paral·lelismes amb el tema d’aquests dies, l’anomenat Moviment 15M, o moviment dels Indignats.

Maragall es va distanciar de les reaccions més habituals davant la crema d’esglésies i convents esdevinguda els darrers dies de juliol de 1909 a Barcelona. Mesos abans de l’esclat de la violència, el malestar social era públic i notori, però ni les institucions públiques, ni l’Església, ni les forces vives de la ciutat, no van ser capaços de veure el que se’ls venia al damunt, o almenys no van fer res per aturar-ho. En tot cas, majorment es va optar per la via de la repressió, i no hi van faltar les actituds de menyspreu contra la ignorància i la desorganització de les classes populars, així com la crítica per la manca de propostes alternatives viables. El resultat, és conegut.

Maragall, però, va a l’arrel: «Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats». I afegeix més endavant: «Ara ells no veuen el Crist i van contra la seva Iglésia: és a dir, contra la vostra. Per què? Perquè entre vosaltres no hi estan bé; perquè hi troben massa pau, massa ordenació, massa acabament. I el seu cor, aturmentat per la ignorància, per la pobresa, per la impotència del seu desig, no vol pau, que vol guerra; no vol ordre, que vol desordre; no vol acabament, sinó començament i novetat».

Salvant les distàncies, cosa d’açò passa amb els Indignats i amb les reaccions que suscita la seva protesta. D’acord, jo també compartesc moltes de les crítiques (i de les autocrítiques) que s’han fet, però no subscric, de cap manera, ni el desdeny —«és cosa de quatre perroflautas»— ni la crítica conservadora dels instal·lats, dels instal·lats allà on sigui: a un escó polític, a un sindicat o una patronal, a una plaça de funcionari, a la directiva d’una ONG o a una pila de seguretats que fan figa. El malestar social hi és, i conec moltes persones que participen en aquest moviment social espontani que em donen deu voltes en testimoniatge personal, en compromís social, en implicació activa a favor dels principals damnats de la bestialitat d’aquesta crisi i de les seves males solucions. El pitjor error és ficar-ho tot dins un mateix sac i no voler acceptar l’evidència: que si aquest moviment social s’ha produït és perquè els canals democràtics estan embussats, perquè els mecanismes socials de participació estan esclerotitzats, encarcarats, quan no podrits.

Fem com Joan Maragall, fem-nos les preguntes d’arrel. Per què s’ha produït aquest moviment? Què hi ha darrera la indignació, la dels manifestants i la dels qui no hi han participat però hi combreguen? I treballem per trobar respostes i alternatives.

Compartesc l’afirmació que el perill de destruir el sistema de partits polítics —tan defectuós com vulgueu— sense haver bastit una alternativa és suïcida. Ja coneixem el resultat d’aquest experiment: es diu Berlusconi (seria interessant analitzar en paral·lel el moviment dels Indignats amb la protesta italiana de 1993 contra la tangentopolis). Sostenc que els moviments socials són l’àmbit adequat per a la visualització del malestar, per a la protesta, per a l’anunci obert, i utòpic, de propostes de sortida dels camins barrats. Però no són l’espai on aquestes propostes s’han de negociar, formalitzar i traslladar a la realitat. Per això, la societat ja té els seus mecanismes, i si estan corromputs i espatllats, potser que ens esmercem a reparar-los abans de llençar-los al femer. Segurament, el buit seria omplert pels arribistes o pels poders fàctics.

No menyspreem el que significa i revela el moviment dels Indignats. Contra el cofoisme de les seguretats, contra el risc de la ruptura de la cohesió i la legitimitat democràtica, no humiliem els qui s’indignen. Identifiquem les causes i els qui causen la indignació, i agafem forces per a la lluita que ve. El camí és llarg i difícil.

Miquel Àngel Maria
a http://www.miquelmaria.cat/2011/05/27/no-menyspreeu-els-indignats/

El món possible, d'Eduardo Galeano

2011-05-31T21:05:00.003+02:00

Què us sembla si delirem una estoneta?
Què us sembla si clavem els ulls més enllà de la infàmia per endevinar un altre món possible?

L’aire serà net de tot verí que no provingui de les pors humanes i de les humanes passions.

Als carrers els automòbils seran aixafats pels gossos. La gent no serà conduïda pels cotxes, ni serà programada per l’ordinador, ni serà comprada pel supermercat, i no serà tampoc mirada pel televisor. El televisor deixarà de ser el membre més important de la família i serà tractat com la planxa o la rentadora.

S’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa que cometen els qui viuen per tenir o per guanyar en comptes de viure només per viure, com canta l’ocell sense saber que canta, i com juga l’infant sense saber que juga.

En cap país s’empresonaran els joves que es neguen a fer el servei militar sinó els qui el vulguin fer.

Ningú viurà per treballar però tots treballarem per viure. Els economistes no anomenaran nivell de vida al nivell de consum, ni anomenaran qualitat de vida a la quantitat de coses.

Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les bullin vives. Els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts. Els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses.

La solemnitat ja no serà considerada una virtut i ningú, ningú es prendrà seriosament cap persona que no sigui capaç de prendre’s el pèl ella mateixa.

La mort i el diner perdran els seus poders màgics. I ni per defunció ni per fortuna es convertirà el malfactor en cavaller virtuós.

El menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació, un negoci. Perquè el menjar i la comunicació són drets humans. Ningú morirà de fam perquè ningú morirà d’indigestió.

Els nens de carrer no seran tractats com si fossin escombraria, perquè no hi haurà nens de carrer. Els nens rics no seran tractats com si fossin diner, perquè no hi haurà nens rics.

L’educació no serà el privilegi dels qui la poden pagar, i la policia no serà la maledicció dels qui no poden comprar-la.

La justícia i la llibertat, germanes siameses, condemnades ara a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben enganxades, colze a colze.

A l’Argentina les boges de la “Plaza de Mayo” ens seran exemple de salut mental perquè elles es van negar a oblidar en temps d’amnèsia obligatòria.

La santa mare església corregirà algunes errades de les taules de Moisès i el sisè manament ordenarà celebrar el cos. L’església també manarà un altre manament que Déu havia oblidat: estimaràs la naturalesa de la que formes part.

Seran replantats els deserts del món i els deserts de l’ànima. Els desesperats seran esperats, i els perduts seran trobats, perquè els uns es van desesperar de tant esperar, i els altres es van perdre de tant buscar.

Serem compatriotes i contemporanis de tots els qui tinguin voluntat de bellesa i voluntat de justícia, hagin nascut quan hagin nascut, o hagin viscut on hagin viscut, sense que ens importin gens ni mica les fronteres del mapa ni del temps.

Serem imperfectes, perquè la perfecció seguirà essent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món, en aquest món cardat i fotut, serem capaços de viure cada dia com si fos el primer, i cada nit com si fos la darrera.

Eduardo Galeano
(Montevideo, 3-9-1940)

Podeu veure com recita aquest text al programa Singluras, de TV3:

I una cançó de Paco Ibáñez:

La ciutat desallotjada

2011-05-27T16:25:00.008+02:00

CARTA A FELIP PUIG
Bona tarda, sr. Felip Puig.

Sóc un ciutadà del seu país i li escric per protestar enèrgicament pel la manera de netejar la plaça Catalunya d'avui, 27/6/11, amb els antiavalots.

Igualment li explico que no és cert tot el que ha explicat a la roda de prema d'aquesta mateixa tarda a les 17:30. O no li han explicat bé, o ha mentit deliberadament. Vostè sabrà. Molta gent ho ha vist en directe, vostè no, i això s'escamparà com una taca d'oli. No es rifi la democràcia.

No sap pas les repercussions de la decisió que ha pres.

Atentament.
_______________________________________________

Fa unes setmanes, abans de les eleccions, la meva filla em va posar l’ordinador portàtil damunt de la taula i primer vaig veure una imatge en directe de la Porta del Sol de Madrid i després els punts que els indignats reclamaven en diverses llengües, asturià inclòs, que està molt bé. I em va preguntar què n’opinava.

En recordo alguns que em van cridar l’atenció. Per exemple: l’exigència de fer passar pels tribunals els responsables de les entitats financeres en crisi, la negativa a carregar sobre l’estat i, per tant, els ciutadans, el refinançament d’aquestes entitats, que és el que s’ha fet a tot el món. A tot el món? No, una tribu d’irresistibles víkings allà a Islàndia ha fet exactament això, ha dut els director de les entitats en fallida als tribunals. Aquí no, aquí ens hem quedat sense Astèrix i hem pagat la factura entre tots per por de mals majors...

Un altre dels punts que reclamaven era que no es carregués la retallada sobre sanitat i ensenyament públics, que és justament el que s’ha fet. Demanaven que es reduïssin la quantitat de càrrecs i assessors polítics per compensar la manca de recursos entre altres moltes coses. També hi havia un punt que reclamava que, quan un banc es quedés el pis per impagament, se saldés el deute de la persona hipotecada com passa a altres països civilitzats.

Vaig comentar a la meva filla que les propostes em semblaven raonables. Ella em va dir que volia baixar a la plaça de Catalunya un bon divendres 27 de maig en acabar l’escola i aquell dia li vaig aconsellar que no hi anés perquè la policia havia repartit durant el matí. El motiu esgrimit era una necessitat sanitària per si el Barça guanyava la champions. És una idea tan poc imaginativa que faria gràcia si el que va passar no fes molta pena. Una amiga bibliotecària que preparava paelles per als indignats a la plaça de Catalunya em parlava de les bones condicions sanitàries de l’indret. En canvi, com a veí de la Rambla durant molts anys, puc assegurar que les condicions sanitàries en les quals queda la famosa avinguda després d’una celebració esportiva són d’una franca perillositat: amb una autèntica catifa d’ampolles trencades que pot ferir a qualsevol que hi passi, un testimoni d’eufòries perfectament justificables i perfectament incíviques. Vés per on els ferits del matí de divendres no els van fer ampolles trencades per terra, no n’hi havia... Els van causar bales de goma i porres.

El desallotjament de divendres al matí no forma part del funcionament perfecte de la nostra Democràcia, sinó de les seves severes limitacions. Les democràcies consolidades es caracteritzen per votar les coses que afecten la comunitat, no només els partits polítics quan hi ha eleccions. A Suïssa ho fan així. Els resultats no sempre són els millors, el mètode sí que ho és. És una severa limitació de la democràcia que la gent no es pugui manifestar sempre que vulgui si ho fa pacíficament. També és una severa limitació que una autonomia no pugui votar democràticament si s’independitza i que els qui ho vulguin fer ho hagin de fer fora del sistema. És també una severa limitació que, quan hi ha delicte econòmic a gran escala com ha passat amb la crisi financera, l’estat de dret no dugui els culpables a judici.

La pregunta clau que introdueix la reivindicació dels indignats és precisament per què els punts que reclamen no s’han sotmès a vot directe. Gairebé sospito que si s’hagués fet hi hauria hagut una votació molt participada pels electors, més que les altres. En una Democràcia sabem que la gent es manifesta no tant per caprici com per carències. I la solució a les carències paradoxalment es troba precisament a no limitar la Democràcia, sinó a aprofundir-ne el drets de vot dels temes importants, els drets de reunió i de manifestació. No fer-ho implica encaminar-se cap al caos que només fa de llavor de la intolerància, que és el que hem vist en l’increment de la intolerància expressat a les urnes. És a dir en l’increment del mal a la Democràcia. I aquest no és mai un bon camí.

Josep-Francesc Delgado, escriptor

_______________________________________________________

Visita l'enllaç de AVAAZ.ORG
http://www.avaaz.org/es/spain_protests_c/?cl=1088039959&v=9238
I signa si hi estàs d'acord.
_______________________________________________________

Les coses de Déu són les coses dels homes

2011-05-21T05:00:00.003+02:00

[El diumenge de Pasqua, la periodista Pilar Rahola va escriure un text que va tenir ressò amb una brillant resposta del teòleg jesuïta José Ignacio González Faus, ambdós al diari La Vanguardia. Podeu llegir els dos escrits en la versió original.]

DIOS Y SUS COSAS por Pilar Rahola

Dios y sus cosas, o más bien las cosas de aquellos que creen en Dios. En días como hoy, y más allá de gozar del tiempo festivo robado a la agenda, siempre recalo en la idea de la trascendencia divina. Y no tanto como una interrogación personal, porque
hace años que descarté llenar con respuestas prefabricadas mis preguntas más hirientes. Prefiero militar en la duda, esa duda que aterriza en los miedos y en las soledades y que no da opción a ningún bálsamo. Ciertamente, como he escrito en alguna otra ocasión, creer en Dios significa vivir y morir más acompañado. No es mi caso, porque, aunque me esforzara en aceptar algún tipo de dogma, siempre sabría que me estoy haciendo trampas al solitario.

Los habitantes de la duda permanente nos llevamos mal con la fe y con sus intangibles. Pero con independencia de la actitud personal hacia el concepto de Dios, estos días me parecen especialmente bellos para los que gozan de una fe sincera. Gentes que han construido grandes edificios de buenas acciones, porque creer los ha hecho más nobles y más humanos. Gentes que cuando rezan, aman, y amando dan algo de luz a los rincones sombríos del mundo. Va para ellos este artículo, cuya incapacidad para entender a Dios no lo inutiliza para entender a los creyentes.

Hace tiempo leí una reflexión de Bertrand Russell que me pareció sublime: “Si Dios existe, no será tan vanidoso como para castigar a quienes no creen en él”. Toda idea de la trascendencia espiritual reconvertida en tortura, dolor, infierno y cualquier sentido de culpa me parece tan tortuosa como incomprensible.

No puedo entender de ningún modo ese tipo de fe que concibe un Dios castigador y punitivo, sin otra piedad que la exigencia de su dominio. Y reconozco que no me gusta la exhibición de martirio de los pasos de Semana Santa, quizás porque prefiero el Dios que renace el domingo que el que muere el viernes. La vida sobre la muerte. Pero con el Dios de las monjas de mi infancia, que enseñaba a amar al prójimo y dibujaba con renglones caritativos las líneas de la vida, con ese Dios me tuteo sin creer. Porque es la fuente de inspiración de gentes extraordinarias. Va por todos ellos.

Los que creen en los dioses de la vida y no en los de la muerte. Los que aprenden a entender a los demás, cuando aprenden a creer. Los que buscan respuestas sin imponer dogmas. Los que conciben sus creencias como una fuente de tolerancia. Los que ayudan a su prójimo porque lo conciben como su hermano. Los que gracias a Dios encuentran tiempo para construirse interiormente. Los que buscan dotar de trascendencia su paso por el mundo. Los que entienden que creer en Dios es creer en la ciencia. Los que tienen respuestas pero siguen haciéndose preguntas. Los que rezan porque aman. Para todos ellos, los creyentes del Dios del amor, feliz domingo de Resurrección.

CARTA A PILAR RAHOLA por J. I. GONZÁLEZ FAUS, teólogo

Querida Pilar: quisiera darte las gracias por la columna del día de Pascua sobre Dios y sus cosas: por tocar el tema con seriedad y respeto, único modo digno tanto para creyentes como no creyentes.

¿Me permites añadir algo sobre "las cosas de Dios", para ti y todos los habitantes de la duda? Ahí van cuatro reflexiones de creyentes que, para un cristiano, son decisivas.

Allá por los tiempos de Jesús se cuenta de un rabino que perdió la fe, con el comprensible escándalo social en una sociedad cerrada. Pero otro maestro comentó sobre él: "Dichoso el rabino X porque podrá practicar el bien sin esperar recompensa". Es la lección (y casi la envidia) que desde hace años me dais muchos de vosotros. Jesús dijo también que no es el que dice "Señor, Señor" el que entrará en el reino de los cielos, sino el que hace la voluntad del Padre. Y he visto que algunos no creyentes cumplís la voluntad de Dios mejor que muchos de nosotros.

Además, un gran profeta del catolicismo del siglo pasado (Emmanuel Mounier, fundador de la revista Esprit) escribió que, en el futuro, los hombres no se distinguirán por la postura que tomen ante el tema de Dios sino por la que tomen antes los condenados de la tierra. Y, en la misma línea, esa impresionante conversa que prefirió quedarse fuera (Simone Weil) dejó escrito: "No es por la forma en que un hombre habla de Dios, sino por la forma en que habla de las cosas terrenas como se puede discernir si su alma ha permanecido en el fuego del amor de Dios".

Todos esos testimonios apuntan hacia una línea en la que deberíamos encontrarnos mucho más, y que, para un cristiano, se fundamenta en las palabras de otro gran profeta mártir de Adolf Hitler (el pastor Dietrich Bonhoeffer): el Dios que se revela en Jesús, es "lo opuesto de todo lo que el hombre religioso espera de Dios". Cuesta tragarlo pero es así. Porque en Jesucristo, Dios no se ha revelado como "todopoderoso" sino como aquél que, en su relación con nosotros, renuncia a su poder para identificarse con la debilidad que somos y con las víctimas que producimos. Un Dios inútil como objeto de consumo pero buena noticia como horizonte y fuerza de vida.

Desde aquí puedo decirte que no te preocupes si no puedes creer. Conozco muchas gentes como tú. Pero los cristianos proclamamos eso de "la comunión de los santos" que significa que todo lo de Dios es común y que, por eso, es tarea nuestra creer por (y para) los que no creen y esperar por (y para) los que no esperan, si vosotros intentáis amar incluso a los que no aman.

Quizá puedas entender ahora por qué hace ya muchos años, en uno de mis primeros escritos, comenté unos versos de Atahualpa Yupanki. Son estos: "Hay cosas en este mundo / más importantes que Dios / que un hombre no escupa sangre / pa que otros vivan mejor". Y los comenté de esta manera: para quien cree en Jesús no es el ser humano quien dicta esta estrofa; es Dios mismo quien nos hace saber que, para él, hay cosas más importantes que el que los hombres se ocupen de Dios, a saber: que no tengan unos que escupir sangre para que otros puedan vivir mejor (quizá también más piadosamente).

Eso mismo, con otras palabras, podrás encontrarlo en textos de hace muchos siglos, como la primera carta del apóstol Juan, y varias páginas de san Agustín.

Luego de esto hemos de ser perdonados de muchas incoherencias, bien lo sabemos. Un saludo y gracias por haber devuelto dignidad al tema.

Els camins d'una vida

2011-05-16T05:54:00.003+02:00

La vida de cada persona és un camí, i un camí és un recorregut imprevist.

En la vida de les persones aquest camí neix com a resultat de moltes variables de tal manera que cap camí està preestablert de bell antuvi: cada passa construeix les possibilitats de la passa següent. Com diu el poeta 'caminant, no hi ha camí: / es fa camí al caminar'. (AM)

Cada camí, per tant, és obert i cap camí és idèntic a un altre.

De la mateixa manera que quan hom recorre un llarg camí que s'enfila fins el cim d'una muntanya observa que tot canvia a diferents nivells ben sovint relacionats entre ells -la vegetació, la geologia, la temperatura, les espècies animals, la panoràmica, el vent, les olors, el cansament, etc.-, així mateix el camí de la vida conjuga diferents nivells interrelacionats en molts moments de tal manera que, si bé parlem d'un sol camí, en realitat son cinc els camins que tota persona recorre en la seva vida.

• Un camí biològic. El cos creix, salut, esport, sexualitat, relaxació, malalties, dolor, veu, mirada, flexibilitat,...

• Un camí intel.lectual. Aprendre, especialitzar-se, raonar, dialogar, ètica, valors, expressar-se, educar, aprofundir, cultura, relacionar, analitzar, sintetitzar, sospitar,...

• Un camí emocional. Estimar, sentiments, expressar-los, educar, relacionar-se, fills, moral, contenir, plorar, emocionar-se, humor, empatia, felicitat, art,...

• Un camí social. Posseir, rols, relacions, modernitat, tecnologia, societat i món, ideologies, codis culturals, civilització, etnocentrisme, socialització,...

• Un camí espiritual. Pregar, Déu, valors, pau interior, austeritat, descentrament, el propi cor, estètica, cordialitat, Jesús, moments forts, ser, tenir set, consciència personal, desig profund, compromís al que estem cridats,...

Assassinar en nom de la Pau?

2011-05-11T05:01:00.001+02:00

[Hanna Arendt ho va dir ben clar. La violència no és un signe de poder, sinó expressió de la impotència de qui perd poder per protegir els seus interessos d'un altra manera realment eficaç.]

Una notícia d'impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d'Al-Qaida. No es pot negar que des dels atemptats de l'11-S Bin Laden ha estat un personatge clau per entendre la primera dècada del segle XXI. Pel que va fer (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l'eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L'alegria als Estats Units ahir era notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat que té l'11-S com un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. El més sorprenent ha estat veure desenes de caps d'estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats és una magnífica bona notícia. Que se l'hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d'agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l'estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, se sentencia després d'un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, no s'ha produït res d'això. Cal ser tan escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència envers ell, sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defensar dels atacs exteriors.

La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d'una cultura de pau, són coses que cal proclamar, però sobretot practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l'estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, esclar, que l'estat democràtic més poderós del món faci bandera d'una execució extrajudicial, i que la resta d'estats l'aplaudeixin, no és afavorir la democràcia ni la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, sí: que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat perquè respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que això era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segurament. Però res comparable amb l'execució extrajudicial com a espectacle global.

D'altra banda, si l'estructuració d'un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins al 2002), és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units, sota el mandat de Bush, van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI, però sense plantejar-se, en cap cas, l'adhesió al tribunal.

En una de les celebracions d'ahir es podia llegir un cartell que deia: "Obama 1, Bin Laden 0". Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l'imperi de la llei és moralment i pràcticament superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida arreu del món. Obama ha guanyat Bin Laden, però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau

Què treu el millor de mi?

2011-05-05T22:00:00.002+02:00

La vida que portem en aquest nostre món occidental no és massa simplificada: la gestió del temps (horaris personals, familiars, laborals... Tot té un horari!), les previsions (del temps i del trànsit, econòmiques, esportives, fins i tot per a ser feliç!), la possessió de tota mena d'estris i invents en nom de la comoditat i l'eficiència, etc.

Així és la nostra vida. I ens costa simplificar-la, fins i tot en objectes senzills que tenim "per si de cas!" encara que els fem servir ben poques vegades.

Atapeïts sota tot això, sota aquesta pressió que no sabem esquivar, quin criteri usem per sotmetre'ns-hi? Penso que un bon criteri seria tenir o amotllar-se només a allò que fes sortir el millor de nosaltres mateixos. És a dir que tot allò que ens corseca i encongeix, allò que ens redueix i escapça, físicament o mentalment, espiritualment o emocionalment, hauria de ser evitat.

Perquè, podem triar. O no?

Gandhi va dir que "potser no pots evitar allò que et passa, però sí que pots triar com hi reacciones".

Despullar-se no és perdre coses.
És fer possible que en surtin de noves.
Com els arbres a la tador.

Què treu el millor de mi?
L'evangeli.
Adhereix-t'hi.

Tornant a la consciència

2011-04-08T14:46:00.002+02:00

Fa pocs dies quasi ens atropella un cotxe, i he de constatar que per culpa meva. Anava com una moto, empenyent el cotxet sortint de la guarderia, pensant en les mil coses que havia de fer, en els conflictes laborals del matí, en què feia tard a l’escola dels grans...
el meu semàfor estava vermell, jo de reüll vaig veure brillar el semàfor verd dels cotxes. Poca visibilitat per cotxes aparcats en semi bateria...
i Zas! Un cotxe em va passar davant dels nassos a tota velocitat.

No va passar res, però va ser com una bufetada, un avís, una frenada en sec i tornada al present.
No anem bé... on queda aquell caminar reposat que abans em caracteritzava? Aquella serenitat i saber fer-se present en l’ara i disfrutar de les petites coses? Aquell menjar tranquil i degustant, el vigilar la postura, el no enganxar-se al victimisme habitual en aquesta època de canvis, el mantenir-se prop de l’alegria experimentant el perenne somriure als llavis,...

Ara tornava tot a mi, de cop, com una onada de consciència. Vaig tornar a sentir el meu cos, la molèstia a les cervicals, el cansament. Em vaig donar compte que sentia ocells. Oh! Fantàstica primavera. Temperatura agradable. Vaig tornar a sentir l’agraïment pel miracle de tenir menuts, vaig tornar a fer l’elecció conscient de dedicar-los el meu temps, i no pas viscut des de la obligació pesada o la renúncia a les coses que m’agradaria. Vaig tornar a ser conscient que la feina és només feina, i que demà ja encararia les preocupacions amb més energia si ara en descansava...
Va entrar un sospir de pau dins meu.

Em cal anar recordant de tant en tant, ja que sinó em perdo, que he de tornar a la font: parar rellotges, obligacions, activitats i preparacions, per asseure’m a casa al marge de tot , respirar profundament i buidar-me de tot. Em cal riure, ballar, fer coses espontàniament per alliberar-me del dèspota interior que cruix la meva vida en trossos. Em cal mirar a la cara dels que m’amarguen i llavors, amablement, perdonar-los: deixar d’oposar-los resistència. Així em torno més lliure.
Em cal aturar el cap, tenir-lo sota control.

Perquè el meu cap, com el de tothom, no para mai de donar la murga: sembla que la feina no està prou acabada, mai prou ben feta, i em fa sentir culpable de tot el que està per fer, i responsable d’acontentar tothom. “ Sí, sé que em cal parar, però ara tinc coses super-urgents per fer.... la casa no s’endreçarà sola....”

Em cal parar, descansar, sortir, donar un pas enrere per recuperar la perspectiva.
Sovint costa, creiem que no ens ho podem permetre.
Però cal. T’hi va la salut. T’hi va el sentit.

És una qüestió de prioritats: primer tu, malgrat que tota l’educació que has rebut et diu el contrari.
Perquè si no estàs bé, no pots donar res de bo.

Quan tu estiguis bé, ho il•luminaràs tot al teu voltant....
Brilla amb força!

Mentre espero la teva partida

2011-02-23T20:43:00.001+01:00

Avui ens ha arribat la notícia;
colpidora; angoixant.
Els metges diuen que ja no s’hi pot fer res més.
Caps baixos, abatuts,
entre els companys, silencis; ulls entelats.
Mirades tristes.

Sentiments profunds que no troben sortida ni expressió en cap paraula,
que no troben consol, ni entenen la raó de ser,
i que martellegen el cervell.

Tots sabíem que arribaria aquest dia,
però els alts i baixos de la teva malaltia
i la teva força i ganes de viure
han anat allargant aquest temps extra regalat,
potser enverinat amb les molèsties i angoixes dels tractaments i baixons físics,
però també ple de moments grandiosos en que t’hem vist revifar-te i has vingut a compartir una estona amb nosaltres, serena, alegre, optimista com sempre.

Mentre espero la fatal notícia,
i em fa un bot al cor cada cop que el mòbil xiscla que hi ha un missatge nou,
se’m barregen records dolços amb la punyent imatge del teu dolor,
i alterno la tristesa amb el somriure,
ja que també se’m fa present tot el que has inspirat en mi, en nosaltres.

Són moments en que descobreixes la pregona petjada que a voltes deixa la gent en els altres, l’estimació que has generat entre tots nosaltres, i molts dels que t’han conegut.

És una pena que no pugui recollir tot aquest amor, tota aquesta admiració,
i posar-ho tot junt en un cabàs per entregar-ho a la teva família.
És una pena que no es pugui expressar el que cada un porta dins el cor,
per fer aquest comiat més dolç, més compartit.
Però és que sembla les paraules no basten per expressar-ho, que fan empetitir el que sentim,
i tan sols queden els gestos, les mirades, els sospirs, les llàgrimes contingudes,
que queden en la intimitat de cada persona.

Mentre espero la teva partida,
em quedo en silenci, en un racó,
escrivint un xic, a voltes plorant,
deixant que s’expressi tota aquesta emoció continguda.

I m’adono que per sobre de tot sento agraïment: d’haver-te conegut, del teu testimoni, d’haver format part del teu equip, dels amics que he fet aquí, i de la teva força i llum, i ganes de viure.

Mentre et faig present i et vetllo des de casa,
deixo escrit el meu testimoni de l’aiguabarreig d’emocions, sentiments i records que brollen de dins meu, expressant toscament l’amor i l’agraïment que sento, que sentim, per tu.

Amiga Isa, que tinguis un dolç viatge.
:,)

La meva llengua

2011-02-19T05:08:00.002+01:00

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Carles Capdevila

Informe PISA 2009

2011-02-14T13:13:00.002+01:00

A finals de l'any passat van presentar-se els resultats del programa PISA 2009. Vodeu veure'n un resum molt ben fet clicant aquí.

Una reflexió a propòsit d'aquests resultats:

Les possibilitats de l'Informe PISA per conèixer els rendiments educatius són de gran valor. Això implica analitzar els resultats, no tan sols com a indicador referenciat amb el conjunt de països que realitzen les proves sinó, sobretot, a la llum dels factors personals de l'alumnat i els factors contextuals de cada país. A partir del treball d'aquestes dades és possible aproximar-se a les diferències entre nois i noies, a la influència dels estudis dels pares i de l'origen socioeconòmic dels estudiants. També podem conèixer, si combinem les dades del PISA amb d'altres indicadors, el paper que té en els resultats el funcionament dels centres, o el dels valors i les actituds davant del saber, el pes de les estratègies d'aprenentatge o les inversions financeres i d'altres recursos en el sistema educatiu, etc. Aquest tipus d'anàlisi exigeix temps. És per això que convé aclarir que amb les primeres dades que ens ofereix l'informe executiu de l'OCDE només podem fer apreciacions de caràcter general sense possibilitat encara d'entrar en anàlisis més precises. Aquestes són algunes valoracions fruit d'una primera mirada:

Primer. Cal dir que l'alumnat espanyol se situa a la part baixa de la zona intermèdia dels països de l'OCDE (32), i no a la 'cua' com diuen alguns indocumentats. Són resultats que no permeten parlar de fracàs rotund però tampoc d'èxit.

Segon. El nombre d'alumnes que no arriba als resultats mínims coincideix amb els que ofereixen d'altres avaluacions i indicadors: gairebé un terç no assoleix el nivell esperat. Són alumnes que, com s'ha demostrat per a Catalunya, arrosseguen un dèficit des de l'ensenyament primari i que l'ESO no pot recuperar.

Tercer. El grup d'alumnes amb un nivell elevat és molt més baix que el dels països del nostre entorn. L'acumulació dels resultats en nivells mitjans no suposa que el nostre sistema sigui més equitatiu sinó més mediocre.

Quart. En el conjunt de països que han realitzat la prova (65), Espanya forma part del grup amb sistemes educatius amb resultats alts, tots plegats amb puntuacions properes a la mitjana de l'OCDE i amb sistemes que superen sempre els quatre mil cinc-cents dòlars (PPA) per alumne i any.

Cinquè. Els resultats espanyols, com els de la majoria de països, estan estabilitzats i se situen sempre en una franja similar des del primer estudi de l'any 2000. No s'hi aprecien indicis de millora però tampoc d'empitjorament. De tota manera, pot ser considerat un sistema eficaç en la mesura que ha mantingut uns resultats estables en un període que ha incorporat a les aules un deu per cent de població immigrant, que, com es pot observar en anys anteriors, obtenen resultats baixíssims.

Sisè. Les noies són molt millors que els nois en comprensió lectora. En canvi, els nois les superen en matemàtiques i, amb menys avantatge, en ciències.

Finalment, convé remarcar que, tot i que l'Informe PISA és una de les millors avaluacions internacionals de rendiments escolars, no és ni molt menys l'Oracle de Delfos ni un peu de rei de l'educació. No pot ser considerat tampoc com un diagnòstic complet dels sistemes educatius. Hi ha molts més elements per analitzar i més indicadors per considerar per tal de saber com va la nostra educació.

Publicat a Aula, núm. 197, gener 2011

Hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos!

2011-02-09T12:28:00.000+01:00

"Estem atontats, hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos"

Acció "Hauríem d'anar a l'aeroport i saltar-nos els controls de seguretat"
Indignació "Em subleva un sistema capitalista que permet que cada dia morin 60.000 persones de fam"
Crisi "És possible aturar-la, però no hi ha la voluntat política de fer-ho"

per SÍLVIA MARIMON

Oliveres, Barcelona CRISTINA CALDERER

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és un professor d'economia singular. Lector voraç de premsa, no perd la capacitat d'indignar-se i participa activament en diferents moviments socials. En el seu darrer llibre, Aturem la crisi, desemmascara els principals responsables de la crisi econòmica i fa una crida a la rebel·lió. Aboliria el capitalisme, diu, perquè és "pervers". Però també estira les orelles a la ciutadania per estar "esmorteïda".

Quan va decidir convertir-se en un activista de la solidaritat?

No va ser una decisió premeditada. Crec que ja era activista quan tenia 13 anys i vaig fer una cosa una mica atípica, perquè estàvem en plena dictadura. Va ser fer un simulacre d'eleccions nord-americanes, entre Kennedy i Nixon. Vaig fer propaganda dels dos candidats i vaig repartir paperetes entre els companys perquè votessin. Però suposo que vaig prendre consciència als 60 amb el síndicat clandestí universitari.

I durant aquests 50 anys no s'ha donat mai per vençut?

Enganxa el que feu vosaltres, que són els diaris. Quan llegeixo la premsa i veig la quantitat d'injustícies que hi ha en aquest món penso que he de continuar treballant.

No ha perdut la capacitat d'indignar-se...

No, això no s'ha de perdre mai.

Encara creu que és possible canviar coses?

Potser no és possible fer grans canvis: si ara em proposés abolir el capitalisme, cosa que ja m'agradaria, no crec que fos fàcil. Però sí que es poden canviar petites coses. Per exemple, el 1991 a Londres ens vam reunir uns 20 pacifisites perquè volíem fer una campanya per abolir les mines antipersones. L'any següent érem 40, més tard vam ser 4.000 i anys després 40.000. I vam aconseguir que s'aprovés un tractat internacional que abolia les mines antipersones.

Per què creu que s'ha d'abolir el capitalisme?

És un sistema criminal. Tenim un planeta amb prou aliments perquè tota la població tingui les calories necessàries per sobreviure. Però aquest sistema permet que cada dia morin 60.000 persones de fam. És un sistema assassí que va en contra del primer que em van explicar a les classes d'economia a la facultat. L'economia és la ciència que intenta administrar els recursos escassos que ens dóna la naturalesa i transformar-los per obtenir béns i serveis útils per satisfer les necessitats humanes.

Ara vivim un moment de crisi, creu que és possible aturar-la?

La crisi és perfectament aturable. El que m'entristeix és que ho hi ha cap reacció social. La població està esmorteïda, passiva, atontada... Però les solucions existeixen. Es poden prendre mesures financeres, socials, ecològiques, de reducció de despesa militar... Només fa falta voluntat política per tirar-les endavant.

I a què respon aquesta falta de voluntat política?

Ni els polítics de dreta ni els d'esquerra, ni els europeus ni els nord-americans, estan al servei dels ciutadans. Tots estan al servei dels poders econòmics que es beneficien molt d'aquesta situació La crisi té responsables?

Sí, i són uns senyors que es reuneixe a Wall Street i que han generat una especulació formidable.

Per què creu que som tan passius?

Hem de pagar una hipoteca, ens fa por perdre la feina... És més còmode està assegut al sofà mirant imbecil·litats a la televisió. I d'altra banda, tenim una mentalitat conservadora: és millor que et quedis a casa i siguis un bon xicot, i que consumeixis el que et diuen. No hi ha capacitat de rebel·lió.

Creu que de vegades s'ha de creuar la línia vermella?

Sempre s'ha de creuar la línia vermella, amb una única condició: ha de ser una acció no violenta. S'ha de practicar la desobediència civil, dir no a les autoritats. Tots plegats, per exemple, ens hauríem de posar d'acord, anar a l'aeroport, i saltar-nos els controls, perquè el que fan és vergonyós. El tracte als passatgers és humiliant i tot plegat ho fan per demostrar-te que són capaços de garantir-nos la seguretat, cosa que en realitat no poden fer. És un petit exemple.

Quins altres actes de rebel·lió proposa?

Per exemple, falsificar papers perquè tots els clandestins puguin entrar a l'Estat espanyol. El planeta és de tothom i nosaltres no tenim cap autoritat per posar-hi fronteres. També proposo l'objecció fiscal, em nego a pagar amb els meus diners la despesa militar.

Fa cinquanta anys que denuncia injustícies. Quines són les que més el subleven?

Que la gent mori de gana i la pena de mort. Tots els que dicten penes de mort són uns assassins i uns criminals. I deixar que la gent es mori de fam, tenint en compte que al món hi ha prou aliments per a tothom, és una perversitat absoluta.

[Entrevista de Sílvia Marimon a ARCADI OLIVERES, publicada al diari ARA el dimarts, 1 de febrer de 2011.]

QUÈ HEM DE CANVIAR EN L'EDUCACIÓ ACTUAL?

2011-02-04T05:40:00.003+01:00

Us convido a mirar aquest vídeo sobre els canvis de paradigma en l'educació. L'expert en educació i creativitat britànic Sir Ken Robinson diu coses molt interessants que ens haurien d'ajudar a encetar un debat necessari sobre el món educatiu i el nostre sistema actual.
Tant de bo que aquest debat pugui omplir pàgines i pàgines de diari com les omplen altres temes més trivials. L'educació de les nostres filles i fills necessita nous horitzons, no creieu?

Ja en tinc prou de Canal 9!

2011-01-30T05:51:00.000+01:00

Ja en tinc prou de Canal Nueve

per Josep Lluís Bausset

[Article aparegut al diari Levante-emv, el dimarts 25 de gener de 2011]

Sí, ja en tinc prou d´una televisió que es diu valenciana i que menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res més d´una televisió que no és sinó escombraries!! Per a mi, s´ha acabat eixa televisió que vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la nostra cultura! Eixa és la política de RTVV! I eixe és el projecte d´informació que té el Govern Valencià!

Dic tot això perquè el dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a parar al programa DBT en el qual tots els anomenats «prestigiosos periodistes» (amb la pluralitat a que ens té acostumats Canal Nueve: ABC, Periodista Digital, Las Provincias, El Mundo...) i parlant en castellà debatien (millor diria que se´n reien i es burlaven) del debat del Senat, en el qual s´introduïen les llengües oficials no castellanes. Tot el «debat» va consistir en ridiculitzar la nostra llengua i també el gallec i el basc i en destacar el preu que costava eixa traducció. En cap moment, ni ho espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit els periodistes per menysprear la nostra llengua. I això en una televisió que es diu valenciana!! Entre bromes de mal gust i burles sense to ni so, els periodistes en qüestió només destacaven els diners que costaria «ese invento».

Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons professionals. Però quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia, una parcialitat descarada, l´insult, el menyspreu per tot allò que és valencià, és la tònica de Canal Nueve!! D´una TV que es diu valenciana!! Quin sarcasme!! I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I en els diners que costa mantindre uns periodistes que ni tan sols van tindre el detall de parlar en valencià!! Per a què, pensarien, si el mateix president Camps utilitza ben poc la nostra llengua!!

La demagògia, la mentida i la falsedat d´aquells «periodistes» en cap moment van fer menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a aquells que no en saben una d´elles, tot i que la major part dels suïssos en saben parlar més d´una!! O a Bèlgica, amb el neerlandès, el francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!

La manipulació a què ens té sotmesos als valencians Canal Nueve, que constantment utilitza l´encenser per riure-li les gracietes al poc Honorable Camps i als seus consellers, se´n passa de la ratlla! Per a mi s´ha acabat de vore una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.

Vergonya, Canal Nueve, vergonya!!!

Decàleg de la serenitat

2011-01-25T05:42:00.000+01:00

Només avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida tots de cop.

Només per avui tindré una màxima cura del meu aspecte: cortès en les maneres, no criticaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú... sinó a mi mateix.

Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.

Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les circumstàncies s'adaptin totes als meus desitjos.

Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.

Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.

Només per avui faré una cosa que no desitjo fer, i si em sentís ofès en els meus sentiments procuraré que ningú no se n'assabenti.

Només per avui em faré un programa detallat. Potser no el compliré totalment, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

Només per avui creuré fermament -encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la bona Providència de Déu s'ocupa de mi com si ningú més no existís al món.

Només per avui no tindré temors. De manera particular no tindré por de gaudir del que és bell i de creure en la bondat.

Joan XXIII

De dioses y hombres (2010)

2011-01-20T05:24:00.000+01:00

Només quatre ratlles perquè en tinc necessitat. Fa uns dies, al vespre, vàrem anar al cinema a veure una pel·lícula extraordinària: "De dioses y hombres". El títol no és pas que engresqui massa.., però el seu contingut -en tots els sentits- és de gran categoria espiritual i humana, amb una realització tècnica de gran qualitat, amb unes vistes de les muntanyes d'Algèria corprenedores, tractada amb una finor exquisida...

La fitxa tècnica és: França/2010; dura 2 hores; ha obtingut el Gran Premi del Jurat al festival de Cannes...

I la sinopsi: un monestir cistercenc situat a les muntanyes algerianes, als anys 90... 7-9 monjos francesos viuen amb harmonia amb els seus germans musulmans, però progressivament va creixent la violència i el terror... Un grup fonamentalista assassina a un equip de treballadors estrangers i el pànic s'apodera de la regió. L'exèrcit ofereix protecció als monjos, però aquests la rebutgen. Malgrat les creixents amenaces que els envolten, la decisió dels monjos de quedar-se a qualsevol preu es fa més ferma dia rere dia...

Destacaria moments emocionants.., moments decisius d'instrospecció personal i profunda sobre el sentit de la vida (i de la mort), sobre el sentit de la seva vocació i la seva fidelitat... especialment emotiva i profunda la ronda d'arguments que cada monjo aporta a l'hora de prendre la decisió de quedar-se o de fugir... amb tots els arguments "lògics" des del punt de vista humà que cadascun va desgranant... la por "vestida" amb argumentació fins i tot honesta... etc. També ens va agradar molt el tractament emocional... En cap moment el director n'abusa... Té poca música de fons... sí que té força moments amb cants litúrgics.., per tant hi ha moltes estones amb silencis (que s'agraeixen de debò!).., i a la sala no sentia ni el respirar del veí del costat... ningú es pot adormir ni despistar-se... tothom queda "enganxat" al guió... Aneu-hi! JCC

L'obsolescència programada

2011-01-15T05:32:00.005+01:00

S'anomena obsolescència programada a la planificació volgudament limitada de la vida útil d'aparells i objectes, de manera que hagin de ser reposats, recomprats, al final d'aquesta vida útil i generar així un manteniment, o un augment, del consum. Aquesta vida útil està degudament programada i calculada per afavorir els beneficis de l'empresa fabricant amb les successives recompres del producte. És a dir: fabricar productes programats per durar menys temps o, dit amb més duresa, productes dissenyats per a fallar.

Podeu trobar una explicació de la Vikipèdia més detallada aquí. Encara podeu trobar més informació aquí.

Però us ofereixo aquest vídeo documental en català de 75 minuts que exposa gràficament i directa aquesta qüestió.

Comprar, llençar, comprar from Jordi el Boig on Vimeo.

Entrevista a un amic monjo...

2011-01-11T05:05:00.001+01:00

El facebook i jo (FAQ)

per Àngel Pons el diumenge, 9 / gener / 2011 a les 10:16

Aeroport d'El Prat, 1 de setembre de 2010

Per què ara una nota quan mai abans ho havies fet? I per què en forma d'entrevista?

Feia dies que pensava en quelcom així. A més, ahir amb el pare d'un antic alumne meu vam parlar del facebook i algunes de les coses que vam dir surten aquí. No sóc gaire amic dels blogs i aquestes notes ho poden semblar, però de tant en tant va bé fer excepcions. Ho faig com si fos una entrevista perquè resulti més àgil, res més.

Tens més de 600 amics, no és molt això? Els coneixes a tots?

Els conec a tots o quasi. La immensa majoria d'aquests sis-cents amics del facebook són antics alumnes meus, de les tres escoles on he fet classe: la Sagrada Família de Santa Perpètua, el Casal dels Àngels de L'Hospitalet i evidentment l'Escolania de Montserrat. Els que em coneixen relament saben que per a mi els antics alumnes ho són tot, quasi són sagrats!! No podeu imaginar-vos com de content estic que un alumne meu, en Rafa Jordà, sigui ara un bon jugador de primera divisió de futbol i també de la selecció catalana! També tinc agregats antics companys d'escola o de la universitat, i gent de tot arreu, de tota la meva vida. El facebook té això: et permet retrobar-te amb la gent que ha marcat la teva vida. També hi ha, però, algunes persones que no conec personalment, molt poques, alguns són gent que em coneixen a mi, com a monjo de Montserrat, i que m'han demanat l'amistat, no els podia dir que no.

Molts diuen que estàs sempre connectat! Et consideres un viciat del facebook? No creus que un monjo no hauria d'estar tant de temps al facebook?

Fer molts cops una cosa que no és dolenta no és un vici, més aviat seria una virtut! Per altra banda, no sempre estic al facebook: quan dormo el tinc tancat! I justament puc estar molt temps connectat perquè sóc monjo: estic moltes hores a l'habitació, especialment ara a Roma, estudiant. Em connecto al facebook sobretot a les tardes i els vespres, quan estic a l'habitació estudiant. Em permet d'anar seguint el que hi passa, com qui de tant en tant mira per la finestra per veure la gent del carrer i saludar-los, però mentrestant vaig fent feina: no estic tota l'estona pendent del facebook, ni molt menys!

En canvi, el xat el tens molt sovint tancat. Per què?

Tinc massa amics i tindria un allau, a vegades m'ha passat. Qui realment vol parlar amb mi, pot trobar altres canals, per exempel el MSN, que en aquest aspecte m'agrada molt més.

La majoria de les teves intervencions al facebook són brometes i anècdotes, normalment amb els antics escolans. D'un monjo s'esperaria més aviat profundes reflexions sobre temes d'actualitat a la societat o a l'Església, no trobes?

Ja he dit que no sóc gaire amic dels blogs, ho respecto però no és el meu estil. Sóc un ferm partidari de l'educació i la pastoral de la proximitat i la confiança. Ara seria una mica llarg d'explicar això de la pastoral de la confiança: fa dos anys vaig escriure un treball de 150 pàgines sobre la teologia de la confiança! No visc el facebook com un lloc on abocar les meves idees sinó bàsicament com una eina de comunicació, i en aquest sentit, el facebook és una boníssima eina de comunicació i de contacte amb persones que tens lluny. Per a mi els antics alumnes són molt importants, ja ho he dit més amunt, i tinc clar, sobretot amb els temps que corren ara a l'Església, que és molts positiu que hi hagi religiosos que siguem propers i generadors de proximitat i confiança amb els joves del nostre país i amb les seves famílies.

Amb confiança: és necessari apuntar-se a tants grups?

Bona aquesta! Potser que us ho contesti en Joan Climent!!! No, en serio: la gent necessita agrupar-se, trobar-se, i els grups del facebook també poden ser això. Tot forma part de la pastoral de la confiança, que es basa en la proximitat. És com un joc, però un joc educatiu, encara que no ho sembli.

Amb el facebook, no perds intimitat?

El que no vull que surti no ho poso. Hi ha fotos que mai penjaria al facebook!!!! I quan he de dir alguna cosa a algú i no vull que se sàpiga, faig servir els missatges, que són secrets. Però penso, insisteixo, que és bo que la gent vegi què fa i què diu i com viu un monjo de Montserrat: que fa classes de mates o catequesi als escolans, o que porta el Montserrat Jove o que, com passa ara, estudia a Roma... La pastoral de la proximitat altre cop!

Alguns monjos de Sant'Anselmo es queixen que sempre escrius en català, quan ells normalment ho fan en italià.

És que la majoria dels meus amics i tots els meus antics alumnes parlen en català o en castellà, no en italià. Quan m'adreço concretament a un monjo o un resident de Sant'Anselmo ho faig en italià, bé: en alguna cosa que deu semblar italià!!

Per què aquesta foto?

Per mostrar amb imatges la pastoral de la proximitat i la confiança. També perquè l'he elegida foto de l'any 2010: significa el canvi de vida, de Montserrat a Roma. I perquè la foto ha estat possible, en part, gràcies al facebook. És una manera de mostrar que el facebook serveix per quelcom més que per escriure "XD" al final de qualsevol comentari! El facebook serveix també i sobretot per generar confiança, per donar una altra imatge de l'Església, per apropar persones, per quedar per veure'ns, per superar distàncies geogràfiques, per retrobar vells amics... Si non è vero, è ben trovato ;)

Et desitjo...

2011-01-05T22:00:00.001+01:00

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi

per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...

Victor Hugo

Ple

2011-01-02T21:42:00.001+01:00

Ple de vida, d'energia, de ganes de posar-m'hi, d'optimisme, de vitalitat, de idees, d'empatia, d'entrega, de salut, de joia, d'amics, de força, de creativitat, d'impuls, de llum, d'amor, de confiança, de coratge, de serenitat, de ganes de viure, de ganes de compartir, de perspectiva, experiència, autoestima, poder, abundància, claredat, entusiasme, esperança, confiança.

Ple del que sempre he estat esperant. Complert.
La vida ha recomençat.

Jesús, el que baixa...

2010-12-23T05:27:00.000+01:00

Ho vaig pensar mentre veia la càpsula “Fènix” quan baixava cap a les entranyes de la terra per rescatar els 33 miners xilens: quina paràbola per entendre una mica millor el que celebrem per Nadal i per acostar-nos a Betlem, no sols amb la sabuda ovelleta i el gerricó de mel, sinó també amb la pregunta de si algú hi coneix un tal “Jesús, el que baixa”.

El tema de l’ascens/descens és determinant per entendre aquest món de fireta en què vivim, pujant o baixant com cavallets de Festa Major: puja el Tea Party, baixa l’Obama; puja Tomás, baixa la Trini, torna a pujar la Trini; pugen els dividends dels bancs, baixen les pensions; pugen els aturats, la factura de la llum i la previsió de despeses de la JMJ; baixen les partides per a projectes de desenvolupament i les possibilitats de papers per als immigrants. I, enmig d’aquest puja i baixa i amb tanta gent empenyent i trepitjant com sigui per poder pujar, algú calladament decideix baixar i senyala com a direcció del seu GPS vital: “llocs d’avall”. Censat en llocs tan poc emergents com Betlem o Natzaret, sabent bé de primera mà què vol dir viure “avall” i “fora”, incardinat entre aquells que ni llavors ni ara no tenen lloc en els hostals del món, encapçalant la seva llista de contactes amb els noms d’uns pelacanyes que vigilaven ovelles que no eren seves; ajuntant-hi de pas tots els qui continuen circulant per la vida sense currículum, sense cap màster i sense cap Erasmus, perquè als 16 anys ja es troben dins una pastera o fregant portals.

Engatjat, de gran, a baixar a buscar la gent més enfonsada, a fer saltar pels aires les sentències que els aixafaven (“és leprós”, “és una pecadora”, “és cec de naixement”, “està morta”, “ja fa pudor”…), per alçar-los cap a la vida amb l’autoritat de la seva paraula: “queda net”, “vés-te’n en pau”, “recobra la vista”, “no és morta: dorm”, “¡surt fora!”.

Estem avisats: una de les conseqüències de treure el cap per veure el nen Jesús, tan tendre i calladet en el seu pessebre, és que la visita ens pot deixar irremeiablement registrats en el col·lectiu dels “Afectats per Aquell que baixa” i sense cap altre manual d’instruccions per al descens que el seu Evangeli. Si ens animem a seguir pas a pas les seves indicacions, podríem començar per nosaltres mateixos i arriscar-nos a baixar al forat negre dels nostres errors, fracassos i fangs diversos: ens endurem la sorpresa de descobrir que un Altre els ha visitat abans que nosaltres i els ha il·luminats amb la seva presència. I ja que estem per aquells baixos fons, podem aprofitar-ho per desallotjar el jo “trepa/okupa” que s’amaga en el nostre soterrani amb la seva llista de pretensions. És increïble la quantitat d’espai que allibera quan se’n retira i la quantitat de noms que comencen a cabre dins nostre, a part de l’alleujament de fer-nos baixar de l’esglaó del personatge per poder ser senzillament allò que som de debò.

Pas segon: negar-nos a qualificar cap situació com a definitivament bloquejada, cap ferida com a incurable o cap bretxa com a irremeiable, perquè llavors estaríem negant al que baixa el seu poder de curar i de transfigurar qualsevol realitat.

Pas tercer: habitants d’una superfície en la qual tan sols es valora els qui pugen i que s’ha fet experta en ignorar i amagar els “llocs d’avall”, reflexionar en quin “Fènix” podem pujar per baixar a trobar els sepultats per tanta runa.

No hi baixarem sols: al nostre davant ens precedeix l’Expert en rescats, aquell que va baixar als inferns, el primer nascut d’entre els morts. En ell, l’Etern ha entrat en el temps, l’Immens s’ha fet petit, l’Altíssim s’ha abaixat, el Silenciós s’ha tornat Paraula.

No serà difícil trobar-lo: sortint de Betlem, deixes enrere la posada, continues en direcció Sud, arribes a un descampat on hi sol haver ramats i pastors i a prop hi ha una cova on s’hi guarden animals a l’hivern. Quan hi entris, hi trobaràs un nen faixat amb bolquers i reclinat en un pessebre. No té pèrdua.

Dolores Aleixandre RSCJ (ALANDAR, desembre 2010)

Un Nadal Digital...

2010-12-16T15:39:00.001+01:00

Perquè els temps estan canviant!

Bon Nadal!