Ho vaig pensar mentre veia la càpsula “Fènix” quan baixava cap a les entranyes de la terra per rescatar els 33 miners xilens: quina paràbola per entendre una mica millor el que celebrem per Nadal i per acostar-nos a Betlem, no sols amb la sabuda ovelleta i el gerricó de mel, sinó també amb la pregunta de si algú hi coneix un tal “Jesús, el que baixa”.
El tema de l’ascens/descens és determinant per entendre aquest món de fireta en què vivim, pujant o baixant com cavallets de Festa Major: puja el Tea Party, baixa l’Obama; puja Tomás, baixa la Trini, torna a pujar la Trini; pugen els dividends dels bancs, baixen les pensions; pugen els aturats, la factura de la llum i la previsió de despeses de la JMJ; baixen les partides per a projectes de desenvolupament i les possibilitats de papers per als immigrants. I, enmig d’aquest puja i baixa i amb tanta gent empenyent i trepitjant com sigui per poder pujar, algú calladament decideix baixar i senyala com a direcció del seu GPS vital: “llocs d’avall”. Censat en llocs tan poc emergents com Betlem o Natzaret, sabent bé de primera mà què vol dir viure “avall” i “fora”, incardinat entre aquells que ni llavors ni ara no tenen lloc en els hostals del món, encapçalant la seva llista de contactes amb els noms d’uns pelacanyes que vigilaven ovelles que no eren seves; ajuntant-hi de pas tots els qui continuen circulant per la vida sense currículum, sense cap màster i sense cap Erasmus, perquè als 16 anys ja es troben dins una pastera o fregant portals.
Engatjat, de gran, a baixar a buscar la gent més enfonsada, a fer saltar pels aires les sentències que els aixafaven (“és leprós”, “és una pecadora”, “és cec de naixement”, “està morta”, “ja fa pudor”…), per alçar-los cap a la vida amb l’autoritat de la seva paraula: “queda net”, “vés-te’n en pau”, “recobra la vista”, “no és morta: dorm”, “¡surt fora!”.
Estem avisats: una de les conseqüències de treure el cap per veure el nen Jesús, tan tendre i calladet en el seu pessebre, és que la visita ens pot deixar irremeiablement registrats en el col·lectiu dels “Afectats per Aquell que baixa” i sense cap altre manual d’instruccions per al descens que el seu Evangeli. Si ens animem a seguir pas a pas les seves indicacions, podríem començar per nosaltres mateixos i arriscar-nos a baixar al forat negre dels nostres errors, fracassos i fangs diversos: ens endurem la sorpresa de descobrir que un Altre els ha visitat abans que nosaltres i els ha il·luminats amb la seva presència. I ja que estem per aquells baixos fons, podem aprofitar-ho per desallotjar el jo “trepa/okupa” que s’amaga en el nostre soterrani amb la seva llista de pretensions. És increïble la quantitat d’espai que allibera quan se’n retira i la quantitat de noms que comencen a cabre dins nostre, a part de l’alleujament de fer-nos baixar de l’esglaó del personatge per poder ser senzillament allò que som de debò.
Pas segon: negar-nos a qualificar cap situació com a definitivament bloquejada, cap ferida com a incurable o cap bretxa com a irremeiable, perquè llavors estaríem negant al que baixa el seu poder de curar i de transfigurar qualsevol realitat.
Pas tercer: habitants d’una superfície en la qual tan sols es valora els qui pugen i que s’ha fet experta en ignorar i amagar els “llocs d’avall”, reflexionar en quin “Fènix” podem pujar per baixar a trobar els sepultats per tanta runa.
No hi baixarem sols: al nostre davant ens precedeix l’Expert en rescats, aquell que va baixar als inferns, el primer nascut d’entre els morts. En ell, l’Etern ha entrat en el temps, l’Immens s’ha fet petit, l’Altíssim s’ha abaixat, el Silenciós s’ha tornat Paraula.
No serà difícil trobar-lo: sortint de Betlem, deixes enrere la posada, continues en direcció Sud, arribes a un descampat on hi sol haver ramats i pastors i a prop hi ha una cova on s’hi guarden animals a l’hivern. Quan hi entris, hi trobaràs un nen faixat amb bolquers i reclinat en un pessebre. No té pèrdua.