Caic

Caic, 
a poc a poc me'n vaig,

la física em captiva 
i la gravetat m'inclina 
als teus peus...
caic, 
al mateix temps desfaig,
els nusos que regiren 
aquest fràgil equilibri, meu...
res no dura gaire...
em moc, no sóc d'enlloc,
d'aquest país d'aire...
mai, tornaré a viure, mai
amb el pes que arrossega la mentida, 
la rutina, el trist engany,
sense final jo caic,
el món sencer s'estimba 
contra els vidres dels meus dies,
caic,
m'enfonso dins l'aigua,
la corrent em porta a prop,
del meu país d'aire,
l'impuls d'un instant,
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc,
arribes, te'n vas,
la vida es desfà,
invisible en el mar dels anys,
canto sense xarxa,
salto i sempre caic,
res no dura gaire...
em moc, no sóc d'enlloc
del vell país d'aire,
l'impuls d'un instant,
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc,
arribes, te'n vas,
la vida es desfà,
invisible en el mar dels anys...

Lletra: Gerard Quintana

Poema d'estiu (i 6)

Una barca hi ha a la mar
que em durà petxines
amb missatges d'amor
i estels que s'han perdut
amb la marea d'aquests dies.

Amb la marea d'aquests dies
has marxat lentament
enllà de la sorra calenta
i un esquitx m'ha dut un bes
que a la galta es va desfent.

A la galta es va desfent
com el gel dins de la tassa
i tenyeix ben lentament
el meu ànim d'atzavara
d'un color que tot ho amara.

D'un color que tot ho amara
és la llum que surt del far
 que il·lumina dunes d'aigua
i m'ensenya que, debades,
una barca hi ha a la mar.

Poema d'estiu (5)

Fugiria lluny
si no fos per la fràgil
calidesa de la tendresa.

Fugiria lluny
si no fos per la vida sorprenent
dels fills que em reclamen.

Fugiria lluny
si no fos pel lleu reflex d'esperança
en la feina ben feta.

Fugiria lluny
si no fos per la mandra
de recomençar altra vegada.

Fugiria lluny
si no fos per la por
de no trobar la senda.

Fugiria lluny
si no fos que no hi ha més camí
que el traçat per cada passa.

Poema d'estiu (4)

Hi ha una casa petitona

amb espai per a tothom,

prop del mar i la muntanya
entre els llavis i el teu cor.

Hi ha moments que sembla feble,

d'altres, un castell potent,

però sempre acull, tothora,

gent senzilla i noble gent.

Una casa amb grans finestres

per on hi entra la claror,

però pot ser una cambra negra

on hi regna la foscor.

Tot depèn dels teus onatges,

de les teves il·lusions,

la caseta a tu s'adapta

i transforma els seus racons.

Tots, ja sigui un dia o altre,

hi passem els nostres jorns

amb madura senzillesa

o amb moltes complicacions.

Ara bé, arriba un dia

en què tots som expulsats

per la porta del darrere,

sense ser pas avisats.

Aprofita, doncs, l'estada

viu al dia, deixa llast,

i amara't de les coses

que sedueixen el teu cap.

I no oblidis que a la casa

un sol cop hi hauràs estat,

esperem que te n'adonis

que, sinó, ja faràs tard!

I és que aquells que viuen d'esma

i prefereixen 'nar tirant

no veuen pas cap finestra

ni la porta del davant.

Hi ha una casa petitona

amb espai per a tothom,

prop del mar i la muntanya
entre els llavis i el teu cor.

Corrandes de la iaia
el dia del seu sant.

Poema d'estiu (3)

                          Una llum enllà de les carenes

                          Lluu resplendent damunt els càntics

                          I transforma, amorosa, els nostres planys.

                          Sirenes que hem vençut es tornen dagues

                          Sota l'herm dels somnis enrunats.

                          En terra posem els peus i, al cel, les ales

                          Si és que som un home que vol la llibertat.

Poema d'estiu (2)

Sense pensar que res
no cau en terra eixorca,
reconduïm, a poc a poc,
els gestos que ens tenallen
i desposseïm de fosca
cada plec de la mirada.

Tenim la llum enllà,
després del marge,
i les passeres que
ens hi menen no fan por,
gens, ni basarda,
malgrat no sempre
hem pensat que ens
en quedava, d'esperança.

Veiem el far esvelt
a cada passa
sense saber del cert
on mena el raig de llum
que dansa entre les ombres
de les dunes i el blau
que trenca les onades.

Avui només sabem
que tenim una pedra
a les mans i,
cada nit, la llancem
al mar profund del son
i l'en traiem l'endemà,
xopa de vida,
xopa de llum.

Poema d'estiu (1)

Tots els capvespres

t'adorms mirant el cel.

Et fascina que la distància

i la vastitud

siguin allà mateix,
immòbils,

davant els teus ulls de plata.

I murmures paraules

que et connecten per dins

amb el més insondable,

perquè el cel és dins teu.

 

El cel ets tu,

i els estels

són garlandes que lluen

i et pisten debades
els nusos de l'ànima.
En cada núvol
t'hi veus reflectida,
i desitges tempestes
que et renoven
les ganes de viure,
poderosa,
la vida de cada dia.

Tots els capvespres
t'adorms mirant el cel,
i desitges
que arribi l'albada
dins el teu cel de plata.

La cançó de cada ànima

Quan una dona d'una certa tribu de l'Àfrica sap que està embarassada, s'endinsa a la selva amb altres dones i juntes resen i mediten fins que apareix la cançó de l'infant.

Elles saben que cada ànima té la seva pròpia vibració que expressa la seva particularitat, unicitat i propòsit. Les dones troben la cançó, l'entonen i la canten en veu alta. Després tornen a la tribu i l'ensenyen a tots els altres.

Quan neix l'infant, la comunitat s'aplega i tots junts li canten la seva cançó. Després, quan l'infant començarà la seva educació, el poble s'aplega i li canta la seva cançó. Quan s'inicia com a adult, novament s'apleguen tots i li canten. Quan arriba el moment del seu casament, la persona escolta la seva cançó en veu del seu poble. Finalment, quan l'ànima ha de marxar d'aquest món, la família i els amics s'acosten al seu llit i, de la mateixa manera que ho van fer en el seu naixement, li canten la seva cançó per acompanyar-lo en el viatge.

En aquesta tribu, hi ha una altra ocasió en la qual els pobladors canten la cançó: si en algun moment durant la seva vida la persona comet un crim o un acte social aberrant, la porten al centre del poblat i tota la gent de la comunitat forma un cercle al seu voltant. I, llavors, li canten la seva cançó.

La tribu sap que la correcció per a les conductes antisocials no és el càstig i la repressió, sinó l'amor i el record de la seva veritable identitat. Quan reconeixem la nostra pròpia cançó ja no tenim desitjos ni necessitat de fer res que pugui fer mal als altres.

Els teus amics coneixen la teva cançó, i te la canten quan l'oblides. Els qui t'estimen no poden ser enganyats pels errors que comets ni per les imatges fosques que de vegades mostres als altres. Ells recorden la teva bellesa quan et sents lleig, la teva totalitat quan estàs trencat, la teva innocència quan et sents culpable, el teu propòsit i la teva missió quan estàs perdut i confós.

"No necessito cap garantia signada per saber que la sang de les meves venes és de la terra i bufa en la meva ànima com el vent, refresca el meu cor com la pluja i neteja la meva ment com el fum del foc sagrat". Tolba Phanen, poeta africana i lluitadora pels drets de les dones.

Jo camino...

Jo camino,

com tots, 

la sonata del temps,

que em fa creure

que ja m'omplen

les coses més belles.

Com tots,

camino

un xic poruc.

No em fa res

que la gent

sigui alada,

perquè estimo

la vida,

la música i

els contes de fades.

Visc per a mi,

poruc,

lleuger per als odis.

No fujo

del camí

de la vida:

cullo esperances

dels plançons

que s'enfilen.

Callo!

Estripo

els quaderns 

de somni

que amb fe

complien

el que pot ser

un home 

sense malícia...

I me'n ric, jo,

de la importuna tasca

de ser tan noble:

les veritats 

no m'entrebanquen...

n'hi han tan poques!

Deixo que riguin

els matussers

de sempre que,

quan fereixen,

contents,

pentinen

mil maneres

de viure.

Sembro i espero...

i no cal que fugi

del camí

de la vida.

Mig poruc,

m'adormo

i em desperto.

Ara és demà

Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

Sabeu qui és l'Aida Sstrings?

L'estètica, el circ i la bellesa

L'art té moltes i variades formes. De vegades, fins i tot, fem servir les paraules per designar disciplines amb poca exactitud, però en realitat expressen moltes vegades l'evolució dels conceptes i de les experiències artístiques, cada vegada més adequades a les expectatives de la modernitat que segueix evolucionant.

El circ tradicional ha estat substituït, poc a poc, degut a l'aparició fulminant del Cirque du Soleil, per l'espectable estètic de les seves representacions. Un espectacle que guanya en la posada en escena, calculada i mil·limètrica, encara que perdi en frescor, improvisació o comunicació amb l'espectador.

Ha arribat als meus ulls aquest vídeo d'una intervenció a la gala dels Òscars de 2012. Una mostra de l'encorsetat món del cinema que no sempre té la frescor suficient per crear un bon espectacle en directe i ha de recórrer als mags de la bellesa per tirar endavant la seva funció:






Tot i així, el circ sempre serà el circ:

Ariadna performàtica

Una col·lega de feina, l'Ariadna Rodríguez Cima, és tota una artista.

Vegeu-la:

El poema de Sant Jordi

El dia de Sant Jordi vaig fer un invent amb la xarxa social Facebook: un poema cooperatiu.Vaig proposar un vers, i altres amics el van seguir. Aquest n'ha estat, el resultat.

Un sol gegant t'acoloreix les galtes

i il·lumina els teus cabells.

Besades de sol i d'esperança

perfum de cel sobre els terrats.

Fineja la letargia dels núvols

amb l'aire fresc d'un matí clar.

El teu somriure floreix per a tothom

i abelleix estances oblidades.

Friso perquè em regalis una tarda

en què el vent bufi de ponent,

tu i jo sense por ni basarda,

només un testimoni: el firmament.

Un dia arribarà, sense fer fressa,

en què podrem dir ben fort:

la llum del nou demà resplendeix

a través de la teva mirada.

Autors: Mercè Ventura, Marcos Navas, Pere Gomis, Sara Gallés, 

Laura Domènech, Àngel Pons, Mònica Estruch i Xavi Padrissa.

Desig a hores baixes

Quan sigui ben mort
colgueu-me de fang
sota el meu camí,
i planteu-hi flors.

Però no les xafeu,
regueu-les només:
oferiu al meu cos
una mica de plors.

Borreu mon neguit,
borreu mon camí.
Quan sigui ben mort
que morin amb mi.

xp 1987

Josep Padró, en el record

EL CAMINANT, de Josep Padró

Que el captard no m’atrapi desgranant el rosari 
de les llàgrimes ermes i dels dubtes passats. 
 Per què rendir-me dòcil a burxar la memòria, 
 quan els records fan nosa per seguir caminant? 
Mentre enfilo la senda, les mans buides de somnis, 
 escorcollant l’entranya fugaç de cada instant, 
 sento la veu inerme del Destí, que m’espera 
 i sotmès em pregunta: On em portes, company?

El passat 30 de març moria el músic manresà Josep Padró. Aquí ho explica el Regió 7. Músic discret però amb una dimensió molt àmplia dins el món musical del nostre país. Aquí en podeu trobar la ressenya a la Viquipèdia, i aquí el retrat que ell mateix feia de la seva vida i que presenta com un trajecte apassionant. Un trajecte que ha arribat a la darrera parada.

Quantes vegades havia ballat sota els arbres magnífics del parc de Moià al ritme de les seves notes!

Descansi en pau.

Sota la camisa

Déu és en tot tan sense nom,
que t'atrapa quan quelcom t'encanta.
Si et desvetlles un dia xiulant de bon matí
i somrius a tothom,
i a tothom dónes gràcies,
Déu és amb tu,
sota la camisa.

Solstici

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

És quan dormo que hi veig clar...

“És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX

L'esperança

La meva petita esperança
és aquella que es lleva cada matí.
La meva petita esperança
és aquella que diu bon dia al pobre,
a l'orfe i al malalt.
La meva petita esperança
és aquella que s'acotxa cada vespre
i es lleva cada matí
i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petitat esperança
és aquella que s'adorm cada vespre
al seu llit d'infant
després d'haver ben fet la seva pregària,
i cada matí es desperta i es lleva
i fa la seva pregària amb un esguard nou.
La meva petita esperança
no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s'anuncia al bell començament d'abril.
Doncs bé, jo us dic,
sense aquesta brotada
del bell començament d'abril,
sense aquesta única petita brotada de l'esperança,
que evidentment tothom pot trencar,
sense aquest tendre borró cotonós,
que el primer que ve
pot fer saltar amb l'ungla,
tota la creació
no seria sinó fusta morta.

-Charles Péguy-