Com podem anar-nos preparant per a no adormir-nos?

L'altre dia un amic em féu aquesta pregunta i jo li vaig contestar: "Com tot en la vida... amb exercici".

M'explico: hi ha qui diu que fent 21 vegades una mateixa cosa, de forma rigorosa, sistemàtica, sense saltar-nos ni un sol dia l'execució, s'aconsegueix fer-nos nostre l'objectiu plantejat. Dit d'una altra forma, si vas al gimnàs 21 dies seguit hauràs interioritzat aquest fet de tal manera que no et serà un esforç d'anar el dia 22 i els que segueixen.
El mateix, diuen, que es pot aplicar a les classes d'anglès, a escriure un diari o a qualsevol cosa a la qual us hagueu proposat i que no hagueu tingut la força per seguir fent.

Al cap i a la fi no importa tant la xifra de les 21 vegades seguides, i sí la idea de la constància, de l'esforç tenaç, de no defallir. Per aconseguir interioritzar com a part pròpia del nostre ésser una pràctica, la que sigui, el més important és no pensar tant en com fer-ho... sinó fer-ho !
No es tracta tant de rumiar quines coses faré per ser una persona millor en tal o qual actitud. Diria que molt més que tancar-nos en veure quina estratègia executar per aconseguir un objectiu, del que es tracta és de llençar-nos, fer-ho amb decisió, i no perdre el fil del que ens hem proposat. A més a més, al cap i a la fi, de tant donar voltes al cap acabem sense fer el que volíem i, el que és pitjor, el desànim i la frustració s'apoderen del nostre ésser.

L'objectiu final és que la forma de fer i de ser que ens interessa de viure, brolli amb naturalitat, que sorgeixi de forma innata de la nostra quotidianitat, que sigui una actitud de la nostra vida tan interioritzada, que aparegui sense que fem l'esforç de plantejar-nos que es manifesti.
I això només s'aconsegueix amb una disposició a que sigui possible... però no només intel·lectualment, sinó dia rera dia amb l'aixada, llaurant el camp del nostre ésser.

Com anar-nos preparant? Amb exercici. Pertinaços, constants, amb una sana obstinació.
I com en gaudirem de veure que la nostra suor significarà, no tan sols adonar-nos que hem crescut una miqueta més, sinó que des de la nostra senzillesa podem influir per canviar una miqueta el món.

Vaja, això és el que penso.

Valors i idees per millorar el món

Hi ha una pàgina a internet que s'anuncia així:

Ideas worth spreading. Riveting talks by remarkable people, free to the world.

El sentit del qual podria ser: "Propaguem el valor de les idees: reforçant amb xerrades de persones notables l'alliberament del món". Molt americà.

Es tracta d'un seguit de petites conferències de 20 minuts aproximats de durada en els que gent destacada del món científic, cultural i del pensament és convidada a desenvolupar una idea, un valor, que contribueixi al desenvolupament de la humanitat, al seu "alliberament".

Sempre he admirat les persones capaces de parlar amb fluïdesa i de transmetre el sentit de les seves idees, a voltes més enllà de les paraules concretes que trien amb encert com a missatgeres. Doncs bé, en aquesta pàgina podeu trobar molts bons comunicadors que parlen sobre temes ben diversos amb un mateix denominador comú: aportar una idea per millorar el món. Suggerent, oi?

En trobareu d'increïbles! Jo us en proposo un exemple: es tracta del petit discurs sobre la passió d'Isabel Allende. Dura 18 minuts, és en anglès amb subtítols en castellà, i no té desperdici.

Sempre que disposeu de 20 minuts i busqueu una idea per millorar el món, ja sabeu on trobar-la.

Bon Sant Jordi... amb un poema!

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

Rainer Maria Rilke (1875-1926)

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli.
(Ed. Empúries. Barcelona, 1985. 22 cm. 76 pàg. Edició a cura de Feliu Formosa i Xavier Folch. Col. "Migjorn", 11.)

[Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:.

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.]

Banca ètica: els estalvis de la gent solidària coherent

O L'HORITZÓ DE LA COHERÈNCIA EN L'ECONOMIA FAMILIAR

Som prou conscients que allò que nosaltres mai no faríem amb els nostres diners, ho fan bancs i caixes amb els nostres estalvis?: finançar indústria militar, promocions immobiliàries quan hi ha tants pisos buits, construir golfs, finançar interessos comercials contraris a la gent dels països en vies de desenvolupament,.... És greu que algú hi inverteixi, però de cap manera no volem ser còmplices d’aquests negocis.

Fa ja cert temps que hi ha una alternativa, la banca ètica, i a Catalunya disposem de diverses iniciatives per triar. Les tres més grans són les següents:

Triodos Bank: banc holandès creat el 1980, que posa l’èmfasi en el respecte mediambiental. Dels bancs ètics que operen a Catalunya, aquest és l’únic que ofereix serveis per a l’operatòria quotidiana (compte corrent, llibretes d’estalvi normals i infantils, domiciliacions, etc.), amb detalls com les targetes de crèdit de plàstic reciclable sense PVC. Això sí, es tracta d’una ètica tan cosmopolita que no veureu escrita ni una paraula en català.

Oikocredit: banc creat el 1975 pel Congrés Mundial d'Esglésies, amb la seu central ubicada també a Holanda. Atorga crèdits a centenars d'organitzacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits. S’hi pot col·laborar com a inversor, com a soci i com a voluntari.

Fiare Catalunya: associació per la promoció d’una banca ètica de la ciutadania. És a dir, de moment és una associació per fomentar la banca ètica, que el 2007 va obrir una oficina a Barcelona com agent de la Banca Popolare Etica. Els socis d’aquesta entitat esdevindran socis fundadors d’una cooperativa europea de crèdit amb criteris ètics, de propera creació (a partir de la fusió de la italiana Banca Popolare Etica i el banc francès Lanef). L’interès d’aquest projecte rau en l’èmfasi en la participació: és a dir, a part de buscar clients (per a préstecs i per a inversions), és fonamental per a l’èxit d’aquesta iniciativa la participació de la ciutadania i la implicació del tercer sector, que guia el projecte. Per tant, els nostres estalvis no només serviran per a finalitats ètiques (criteri comú de tota banca ètica), sinó que els socis promouen un banc del tercer sector al servei del tercer sector, és a dir, un banc que no serveix per oblidar-nos dels diners, sinó per ser conscients de la força que tenim tots els ciutadans amb els nostres petits estalvis.

Mentre vosaltres estalvieu, podeu fomentar grans projectes socials. Trobareu més detalls sobre la banca ètica a FETS-Finançament Ètic i Solidari.

Animeu-vos-hi, sense por.

Escrit del bloc de la comunitat familiar de Vallparadís

.

Oriol, fill de la llum

Escrit en motiu del bateig del nostre tercer fill, l'Oriol

Vocació

Sempre m'he preguntat perquè la gent té fills. També em pregunto perquè ens hem anat embolicant nosaltres, donat la feina que porten, però no acabo de treure'n l'entrellat.

Deu ser que és quelcom vocacional. De més jove jo ja cantava per als nanos, i sempre que podia m'apuntava de campaments i casals de monitor. Però l'avantatge dels casals, gran avantatge!, és que s'acaben a les 7 de la tarda, i tornes els nanos als seus pares. I si n'estàs cansat, l'any següent no t'hi apuntes com a voluntari.

Diuen que també està molt bé ser tiet, però els meus germans no els veig gens posats en el tema de perpetuar el cognom familiar, i els meus cunyats anaven més tard, i per tant de moment hem hagut d'obrir camí nosaltres.

La veritat és que no és fàcil ser pare. La majoria de vosaltres ja ho sabeu. De cop, ets responsable de l'educació i estimulació d'uns marrecs ben emprenyadors, que no entenen del nostre cansament ni les nostres obligacions d'un món adult ben complicat, i que sempre fa tard.

Ens donen satisfaccions, i disgustos (el percentatge depèn de l'època :-P), i sobretot molt de patiment, ja que voldríem que tot els hi anés bé, però sabem que han de caminar per ells mateixos, i els deixem anar de la mà temorosos, i caminem al seu costat esperant que no caiguin gaire, i que quan passi no es facin gaire mal.

Ja som 5 a casa!

El tema de ser família nombrosa també deu ser vocacional. La gent a vegades ens pregunta que perquè ens compliquem la vida, si és que ja teníem “la parelleta”.

Però ara que tenim lOriol aquí, cap dels que avui ens hem reunit per al seu bateig no podríem concebre el món sense ell. És una persona que no existiria.

Donem gràcies per tenir l'Oriol amb nosaltres, fent camí amb nosaltres.

Em podríeu dir: ei! tu ja sabies de què anava, això de tenir nanos...

Si: juguem amb força avantatge, però la veritat és que cada nen té un caràcter totalment diferent dels altres. A més, té la seva gràcia aconseguir estar un adult sol cuidant-los tots tres, incloent dutxes, pijames, sopars, i ben aviat deures de cole!...

però tot flueix, tot va sortint.

I en els moments durs, respiro fons i em recordo a mi mateix que no ho canviaria per res del món, ja que és amb ells on jo escullo estar. Jo ho escullo cada dia.

Oriol, fill de la llum

L'Oriol ha portat molta llum a casa. Paradoxalment, estem més relaxats des que està amb nosaltres.

Els primers mesos de tenir l'Oriol, era divertit parlar amb tothom que ens preguntava per com anava l'atabalament i l'enrenou a casa, pensant que estàvem superats per la situació de família nombrosa (això sobretot t'ho pregunten els que estan superats per el primer).

Els explicàvem que l'Oriol havia portat alegria i serenor a casa. Fins ara ha facilitat molt la feinada que comporta tenir un nadó a casa , amb la seva tranquil·litat i grans dosis de rialles !!! A més, té la delicadesa de dormir-se en moments estratègics, com per exemple a l'hora que faig el sopar i banyo els grans.

Potser serà que els germans tercers noten que ja hi ha prou enrenou a casa, i es solidaritzen amb els pares. Potser és que s'entretenen molt amb l'enrenou de casa, i no tenen tant temps per avorrir-se. Potser és que ens ha tocat la loteria. Qui sap.

Et canvien la vida

I l'Oriol, igual que en Roger i l'Anna, ens han canviat la vida. Són espurnes de Déu , un tros de cel, i han trastocat el nostre món fins a punts insospitats.

Per a ells jo m'he obligat a créixer en coherència, paciència, serenitat, i disponibilitat. Per a ells jo m'he hagut de replantejar molts aspectes de la meva Fe, tots els supòsits socials, la disciplina, i el meu paper com a pare.

Podria dir que m'han impulsat endavant, i que m'han convertit en una persona millor.

Som afortunats!

Donem gràcies d'estar aquí avui amb vosaltres. Us estimem a tots els que esteu aquí avui.

Tenim la gran sort de venir de famílies molt fermes, obertes, actives; recordant també tots els que ja no hi són presents.

Tenim la gran sort de tenir germans i cunyats amb qui compartir molt.

Tenim la gran sort de tenir molts amics que valen el seu pes en or (i que porten unes mones boníssimes als seus fiols :-P).

I tenim la gran sort de tenir, per un temps, uns fills que manifesten l'essència del que volem per al món: alegria, entusiasme, il·lusió, generositat, creativitat, viure en present, Amor, Esperança, Esperança, Esperança.

Ells són la llavor del demà. Ells són la nostra Esperança.

Ho celebrem amb goig i en donem gràcies.

Benvingut, Oriol, a la nostra comunitat.

Cristians de creences, o deixebles de Jesús?

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT DE JESÚS AUTÈNTICA

Sovint comencem el camí de la fe per la teulada: en comptes de construir les pròpies conviccions profundes a partir d'una experiència espiritual personal fonda i commovedora, comencem adoptant un seguit de creences i de normes esperant que aquestes siguin les que ens portin a una experiència veritablement transcendent.

Quan la nostra religió tenia unes condicions sociològiques favorables per a viure-la de manera col·lectiva ens vam adonar que la mediocritat espiritual era generalitzada. I aquesta mediocritat deu tenir relació amb la forma doctrinal i moralitzant de presentar la religió, i també amb la forma de convidar el poble cristià a viure exclusivament amb submissió i docilitat.

També actualment l'Església apunta més al coneixement de la doctrina i al respecte de la llei i la normativa que no pas a l'aprofundiment necessari perquè el cristià assoleixi el sentit de la seva vida i faci l'exercici de la seva llibertat, sense els quals no pot aproximar-se veritablement a Jesús i a Déu per la fe. Massa vegades l'autoritat eclesial creu que repetir reiteradament l'ensenyament doctrinal és suficient per a dur a terme la seva missió. Vetlla per la seva seguretat, organització i control perquè se sent amenaçada. Té por, i això fa que no sempre reconegui i valori els cristians que esdevenen veritables deixebles de Jesús, persones madures en la fe que han incomodat l'estructura poc flexible de l'Església.

Si no vol convertir-se en la sal insípida que cal llençar, davant l'evolució de la nostra societat l'Església s'ha de formular una pregunta: vol cristians de creences?, o vol deixebles de Jesús?

La creixent secularització -sota l'acció accelerada del progrés científic i tècnic amb les conseqüències sociològiques i psicològiques que se'n deriven-, fa més difícil la decisió de ser cristià. D'ara endavant viure com a cristià exigeix una profunditat humana que no era necessària abans per considerar-se un practicant correcte. Potser, ara que sociològicament la religió té un paper secundari en la nostra societat, hi ha més possibilitats per a l'autenticitat!

Els cristians estem cridats a una conversió profunda. Ser practicant o incorporar irreflexivament el llenguatge religiós no és el punt de partida, és a dir, que per als cristians es tracta d'esdevenir deixebles com ho van ser aquells que van seguir Jesús. Aquesta conversió ha de modificar totalment la vida religiosa dels cristians i ha d'ajudar a assolir el nivell d'interioritat on la presència de Jesús és nodrida i manifestada constantment pel seu record quan es reuneixen, on sigui, dos o tres en el seu nom. Per això mateix no serà important si les nostres paraules són religioses o no, però sí que hauran de ser alliberadores i salvadores com les paraules de Jesús i les dels primers deixebles.

[Podeu llegir més sobre aquest tipus de plantejament a través de les idees de Marcel Légaut (1900-1990) -el de la foto-, expressades al seu llibre "Itinerari", o amb el text colpidor de Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) inclòs en una entrada d'aquest mateix bloc.]

Respecto les teves eleccions

Pensar horitzons de respecte

Algun dia entendrem que totes les vides compten, que totes les idees compten, que tots els camins són vàlids. I quan dic “tots”, vull dir tots.

Arribarà un dia que ens sentirem còmodes essent únics en la nostra manera de creure, en la nostra manera de fer, en la nostra manera de ser. Ja no buscarem pertànyer a un grup. Ja no ens caldrà cercar modes o ideologies per sentir-se part de quelcom, acompanyat, segur.

Aquell dia ja no necessitarem negar les creences dels altres per reafirmar les nostres. No necessitarem insultar-les, perseguir-les, negar-les, enriure-nos-en. No necessitarem sentir compassió per ningú.

Aquell dia ja no necessitarem afirmar que el nostre camí és el camí vertader, perquè entendrem que hi ha tants camins com persones, tants missatges divins com parelles d'orelles hi ha hagut en la història del món.

Aquell dia ja no jutjarem ningú, ja no jutjarem cap situació, i considerarem la nostra opinió com a una opinió i no com la veritat. No menysprearem als que es creuïn al nostre pas per el seu aspecte, per el seu actuar, o per tenir una circumstància molt llunyana a la nostra.

Aquell dia respectarem les experiències dels altres, i deixarem que escullin el que vulguin per ells, encara que triïn el sofriment, el mal, o la mort. Cadascú farà la seva elecció, i cadascú tindrà la responsabilitat sobre les seves conseqüències.

Aquell dia entendrem que ningú no és bo ni dolent, ningú és millor ni pitjor, sinó que cadascú fa camí com pot, i que no és important on estàs sinó el camí que avances, i potser ni això. L'important és expressar qui ets, i avançar cap a qui vols ser

Ja sé que encara molt d'això pot ser que et grinyoli. Però jo crec que algun dia entendrem que totes les vides compten, que totes les idees compten, que tots els camins són vàlids.

Bona recerca ;)

Actuar o esperar... la pau?

O L'HORITZÓ DE LA PAU

Un dels temes de fons que més em menja l’olla habitualment és el de l’esperança. En els tallers amb nanos i no nanos, en taules rodones, en converses familiars i allà on sigui que parlem de pau, sempre em trobo persones plenes d’impossibles, de nohiharesafers, d’aixòsquediussónutopies i sóncosesdejoventuts (aquesta fa molta ràbia). No tenen esperança en que la pau sigui possible.

L’esperança és essencial per a no caure en la passivitat. Així que tinc un exemple que m’encanta per a convèncer-los (cosa que, honestament, difícilment consegueixo):

És tracta d’un experiment real, que m’ha explicat un que ho sap d’un que ho ha fet (o sigui, que no ve de cap missatge electrònic ni de cap llegenda urbana). En l’experiment, doncs, tenia 3 fases:

1a fase: van posar uns ratolins en un dipòsit d’aigua de tal manera que no feien peu i no podien agafar-se enlloc. Els ratolins nedaven per tal de no ofegar-se. Van comprovar que al cap d’uns 45 minuts aproximadament deixaven de nadar i s’ofegaven.

2a fase: van fer el mateix experiment, però, en aquesta ocasió, just abans del moment d’ofegar-se, van tirar una branca als ratolins per tal que s’hi agafessin i se salvessin.

3a fase: al cap d’uns dies, tornaven a posar els mateixos ratolins ’salvats’ al dipòsit i tornaven a calcular quan de temps aguantaven nedant. El resultat fou impressionant: 40 hores! 40 hores esperant la branqueta! Perquè sabien que era possible rebre-la, van fer l’esforç màxim sense rendir-se.

Doncs per mi, la pau igual: no puc demostrar pas que sigui possible. Però esperar que ho sigui, m’ajuda a treballar-hi amb més força. O sigui que no es tracta de contraposar actuar i esperar, sino de veure que una cosa va amb l’altra.

Del bloc amic Pausadament, apunts en brut d'educació per la pau...
de Job, el pacient (Toni Viader a la vida real)

Reflexió sobre la guerra i la pau d'un exsoldat de la guerra d'Irac a partir de la seva experiència colpidora, extreta del mateix bloc. Fort.

A més de ser emocionant, toca molts temes de fons: les raons econòmiques de la guerra, els culpables, el racisme i el militarisme en que es sustenta, l’objecció de consciència possible, i molt més.

Penso que estaria molt bé poder fer un exercici que consistís en agafar aquests arguments i adaptar-los a casa nostra. Amb els nostres governs, l’exèrcit espanyol i la seva presència a l’Afganistan. I també, és clar, el nostre paper com a ciutadans que ho permetem.

Algú s’atreveix a fer-ne un vídeo a la catalana?

Què hi fa Déu en una creu?

Segons el relat evangèlic, els que passaven davant Jesús crucificat sobre el turó del Gòlgota es burlaven d'ell i, rient-se de la seva impotència, li deien: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu!». Jesús no respon la provocació. La seva resposta és un silenci carregat de misteri. Precisament perquè és Fill de Déu romandrà a la creu fins a la seva mort.

Les preguntes són inevitables: Com és possible creure en un Déu crucificat pels homes? Ens adonem del que estem dient? Què hi fa Déu en una creu? Com pot subsistir una religió fundada en una concepció tan absurda de Déu?

Un "Déu crucificat" constitueix una revolució i un escàndol que ens obliga a qüestionar totes les idees que els humans ens fem d'un Déu a qui suposadament coneixem. El Crucificat no té la cara ni els trets que les religions atribueixen a l'Ésser Suprem.

El "Déu crucificat" no és un ésser omnipotent i majestuós, immutable i feliç, aliè al sofriment dels humans, sinó un Déu impotent i humiliat que pateix amb nosaltres el dolor, l'angoixa i fins la mateixa mort. Amb la Creu, o acaba la nostra fe en Déu, o ens obrim a una comprensió nova i sorprenent d'un Déu que, encarnat en el nostre patiment, ens estima de manera increïble.

Davant el Crucificat vam començar a intuir que Déu, en el seu últim misteri, és algú que pateix amb nosaltres. La nostra misèria l'afecta. El nostre patiment l'esquitxa. No hi ha un Déu que viu, per dir-ho així, al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està en tots els Calvaris del nostre món.

Aquest "Déu crucificat" no permet una fe frívola i egoista en un Déu omnipotent al servei dels nostres capricis i pretensions. Aquest Déu ens posa mirant cap al sofriment, l'abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. Aquest Déu ens el trobem quan ens acostem al patiment de qualsevol crucificat.

Els cristians seguim donant tota mena de voltes per a no topar-nos amb el "Déu crucificat". Hem après, fins i tot, a aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que tenim davant dels nostres ulls. No obstant això, la manera més autèntica de celebrar la Passió del Senyor és revifar la nostra compassió. Sense això, es dilueix la nostra fe en el "Déu crucificat" i s'obre la porta a tota mena de manipulacions. Que el nostre petó al Crucificat ens posi sempre mirant cap aquells qui, a prop o lluny de nosaltres, viuen patint.

Escrit del teòleg José Antonio Pagola (1937)
Lluc 22, 14-23, 56 - Diumenge de Rams (C) - 28 de març de 2010