diumenge, 28 de febrer del 2010

Desequilibrant la terra...



Home és un documental de Yann Arthus-Bertrand de l'any 2009. Està compost quasi totalment per preses aèries de diversos llocs de la Terra. Mostra la diversitat de la vida a la Terra i com se suposa que la humanitat està posant en perill l'equilibri ecològic del planeta. La bellesa de les imatges capta l'atenció de manera excepcional.

Són unes belles imatges a través de les quals és fàcil fer una reflexió sobre el nostre propi compromís amb la terra, la mare terra. M'ha recordat una mica el discurs del gran cabdill Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, i sembla realment una actualització d'aquella provocativa reflexió indígena.

El film fou llançat simultàniament el 5 de juny de 2009 a cinemes de tot el món, en DVD, a la televisió, i a YouTube. Si voleu veure el documental HOME sencer cliqueu aquí (té una durada de 93 minuts i podeu triar l'idioma d'escolta). Val la pena!

divendres, 26 de febrer del 2010

Jo també sóc bomber!

Aquests dies, a la comissió parlamentària sobre el foc de l'Horta de Sant Joan els bombers cridats a declarar han dit el que pensa el poble: ja n'hi ha prou!

Els polítics critiquen d'aquestes declaracions dels bombers que aquesta comissió ha entrat innecessàriament en temes més emocionals de gent molt afectada, i és veritat: aquests desplegament d'emocions no servirà per aclarir o decidir massa coses, igual que les víctimes del terrorisme no haurien de legislar sobre les penes dels assassins. Però amb aquests comentaris poítics, aquests queden ben retratats: els interessos dels bombers i el dels polítics són ben diferents!

De nou aquests interessos polítics, i personals!, passen pel davant de la veritat  i la democràcia: s'han manipulat convesres de bombers, s'han filtrat dades que afecten vides d'altres persones... i tot a benefici propi, o d'un partit, pendents dels càlculs i els rèdits electorals.

Ja n'hi ha prou! Jo, avui, també sóc bomber perquè faig meves les seves contundents paraules i perquè crec que expressen el malestar d'un poble que viu amb la democràcia segrestada per uns partits incapaços de fer progressar-la (vegeu els cops de puny per la nova llei electoral!) i per uns polítics desafectes amb els mateixos ciutadans que els voten. Fixeu-vos: només ells poden presentar-se a les eleccions: ocupen l'espai mediàtic, es financen com volen, es defensen quan cal, i fan de la política un ofici, i no un servei. Són els més preparats? No cal. Hi seguiran essent ells. Només ells.

Tant de bo a les properes eleccions rebin una bona repassada. I que es vagin preparant que potser el proper incendi l'hauran d'apagar ells!

dimarts, 23 de febrer del 2010

¡Estoy vivo!

Dedicat a l'amic Manuel

 Una tarda de diumenge vaig conèixer en Manuel. Un home alt, alegre, i molt xerraire(a vegades també, molt malcarat). Havia arribat a estar molt greu degut a les droguesi l'alcohol, i s'havia estat recuperant en una casa d'acollida per malalts de sida.

Eren les eleccions municipals, i ell volia exercir el seu dret a vot. Vaig tenir la sort,doncs, d'acompanyar-lo al seu barri a votar.

Em va ensenyar on havia viscut, abans de que morís la seva dona. Em va explicarque la seva sogra tenia la tutela del seu fill, que feia molt temps que no veia.
"Pasaremos un momento a saludar unos amigos", em va dir,
"i os invito a tomar una cocacola".

Vam anar a un bar, prop de casa seva, i vaig conèixer el seu àngel de la guarda: la mestressa de la casa, que li preguntava com estava, que si ja feia bondat, ili donava ànims per recuperar-se.
"A tu hijo no le falta de nada", li deia, "es mejor que esté con su abuela"...

Però el que realment em va impactar va ser un frase que en Manuel deia amb
senzillesa i amb els ulls brillants: ens vam anar trobant amics seus que
s'alegraven de veure'l tan bé.
"Manuel, cómo estás?" li preguntaven. "estoy vivo!", contestava.

"ESTOY VIVO!"... Aquestes paraules em van impactar profundament.
Molts cops m'emociono quan ho recordo...
Fins al punt que en faig pregària cada dia. Cada matí, agraeixo a Déu el do de la vida.

Passo mals moments, com tothom. Hi ha dies que no em ve gens de gust anara la feina. Però això no vol dir res, jo dono sempre gràcies per la vida.

"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor.
Cada dia és un regal insubstituïble.
Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.

Gràcies pel do de la vida!
Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em troboensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat.
Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu...
siguin benvinguts, doncs!

Gràcies pel do de la vida!
Que es el regal més valuós. També tinc l'Amor del Senyor, les meves mans,
la meva Fe, la salud i la vostra ajuda, la dels meus amics i familiars.
Tot el demés és prescindible. No vull lligar-me a les seguretats, a les possessions,
només vull posseir a fons la meva vida.

GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Us convido també, amics, a donar-ne gràcies.
A mi, m'ajuda a començar amb un somriure cada dia, a ser conscient de que he deviure profundament.
M'ajuda a relativitzar, i a provar de portar més alegria als ambients on em moc(es el do que jo tinc per als demés. Quin és el teu?).

Gràcies pel do de la vida!
M'esforço, cada dia, a recobrar el sentit de tot el que faig, i a posar-hoen la perspectiva que el Senyor em demana.

Gràcies, Senyor, perquè ESTIC VIU!

Segueixo veient en Manel, i juguem de tant en tant a escacs o a dames.
Potser a vegades està una mica despistat i va un xic lent, però jo hi disfruto molt.

Me l'estimo molt, en Manel. I sóc conscient de que aviat aquesta terrible malaltia el rosegarà per dins, i anirà al cel (jo crec que tots hi anirem) a reunir-se amb la seva dóna i la seva germana.

Mentrestant, som amics, i valoro molt tot el temps que passem junts.
Valoro molt, Manel, la teva amistat. Sóc jo, amic, el captaire d'amistat
i tu el qui me'n dones.

Gràcies pel do de la vida, Senyor.
Gràcies per el do de la Fe, per l'Amor que sé donar, i la salud de la que gaudeixo.
Gràcies per tots els dons que m'heu donat. Ajudeu-me a no guardar-los per mi sol.
Gràcies per la gent que m'envolta, font de totes les meves alegries.
Gràcies perquè us sento proper, perquè tinc ganes de ser millor,
i perquè us sé trobar en les meves nits.

Ajudeu-me, avui, a acostar-me més a Vós i als meus germans.
I tingueu cura de'n Manuel.
Amén.

(novembre del 2000 )

dissabte, 20 de febrer del 2010

És important...

És important expressar els sentiments, sinó se t'acaben menjant per dins.

és important acceptar el que és. Una cosa és voler canviar el que no t'agrada (actuar), una altra és no acceptar la realitat tal com és (negació).

és important deixar que cadascú sigui tal com és, sense intentar canviar-lo. és important deixar de jutjar-ho tot: no jutjar les situacions, no jutjar els altres, i tampoc jutjar-nos a nosaltres mateixos.

és important que no assumeixis problemes que no són teus, responsabilitats que no són teves. És important que canviïs la relació amb els teus fills i te n'adonis que ja no ets responsable d'ells, que són grans i fan les seves pròpies decisions.

és important trobar la Pau Interior, i tot i que puguem ser no feliços, o viure en un entorn que no ens agrada tal com és, si que podem estar en Pau Interior, amb serenitat. És el que ens donarà forces per continuar.

és important parar el cap (deixar de pensar), que se'ns menja, i fer més moments de silenci, d'escolta interna, d'escolta del cos. És allí on parla Déu, on trobem la força i la Fe, on despertem la Serenitat i la Pau interior.

és important observar-se, per veure els patrons que actuen en nosaltres (victimisme, por, reaccions, prejudicis, drama). Adonar-se'n ja és un pas molt important. I quan els vegis, alegra-te'n! perquè ara ja n'ets conscient.

és important creure en un mateix, i estimar-se. Cal estimar tot el que hem sigut, cal ser comprensius amb nosaltres. Cal deixar de castigar-se, i creure que ens ho mereixem tot.

és important ser pacient (no es canvia en dos dies!). És important deixar de córrer i tenir pressa per tot, només acabem generant estrès i nerviosisme.

és important divertir-se i riure. També cal riure's d'un mateix. Ens prenem la vida massa seriosament, cal relaxar-nos més amb l'alegria.

és important viure el present plenament. Deixar de centrar-se en els records i remordiments, i tampoc en plans futurs i suposats canvis futurs. El moment present és l'únic que tenim i és on s'escola la vida, minut a minut.

i finalment, és important disfrutar del propi camí de creixement. Quan miro un any enrere veig un gran canvi. Ara sóc una persona renovada. Evidentment em queda molt, però ara disfruto de la meva evolució. Sé que puc anar caminant. Visc amb Esperança


Aquest és el meu camí, el meu treball. Tu esculls quin és el teu.
Si et ve de gust, deixa un comentari amb el que és important per tu.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Sobre la reforma de la llei electoral

O L'HORITZÓ DE RENOVAR LA DEMOCRÀCIA.



"Ets un pobre de necessitat!", diem en català col·loquial quan sentim llàstima. I les propostes polítiques entorn la reforma de la llei electoral són tan pobretes, tan a remolc dels càlculs electorals, que fan la mateixa llàstima. On queden les conviccions?, pregunto jo: lluitem per uns ideals i per perfeccionar la nostra democràcia?, o per mantenir l'autoestima (que mira que es deuen creure importants, els polítics!) i la feina? No tenim polítics amb conviccions sinó polítics de necessitat, i la primera desafecció que cal combatre no és la dels ciutadans, sinó la dels mateixos polítics desafectes vers la seva feina i vers la ciutadania!

Com m'agradaria que les plataformes cíviques del país proposessin una campanya amb el lema "llistes obertes o vot en blanc!", perquè crec que tindria molts seguidors. O que es convoqués un referèndum sobre el model electoral, perquè segur que seria amb un alt índex de participació. I és que, o renovem la vida política o, realment el perfil dels polítics és tan baix, amb tant descrèdit, que "ser un polític de solemnitat" serà un veritable insult que el IEC no trigarà a incorporar al diccionari!

diumenge, 14 de febrer del 2010

Conte d'hivern a Barcelona, ara que fa fred

Diuen que cada hivern, quan comencen a baixar les temperatures, emergeixen als mitjans de comunicació uns individus, que no se sap ben bé d’on surten, que comencen a omplir pàgines i més pàgines. Apareixen com criatures indefenses, especials, fràgils a la climatologia severa de l’hivern de la ciutat comtal. Durant la resta de l’any no se’n parla mai. Bé, o potser sí, només quan hi ha algun incident a la via pública, algun aldarull a una estació de tren o de metro, que molesta la tranquil.litat dels vianants de la ciutat. Però això passa poques vegades, sembla.

El que és cert, però, és que són els protagonistes de l‘hivern. No se sap ben bé per què. Diuen que potser és que a l’hivern, seguint les estacions de l’any, igual que els tarongers floreixen a l’estiu, les fulles cauen a la tardor i el blat grana a la primavera, resulta que a l’hivern, igual que floreixen els ametllers, aquests individus dels que parlem apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius. I, és veritat: no sol passar a cap més estació de l’any.

Diuen que això passa perquè fa fred. I que quan això passa, totes les autoritats competents s’afanyen a dur aquests individus a uns llocs on se’ls cuida i dóna aixopluc. Organitzen dispositius d’emergència que donin acolliment a aquests individus els dies de fred i de pluja, de vent i de neu. Així, els dies de Nadal tothom s’estalvia el neguit de veure, amb les bosses plenes de regals a les mans, pidolaires bruts i malvestits. Així, els qui apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius són ells, i no aquests individus bruts i amb poca presència. Diuen que val la pena donar bona imatge, de societat de progrés. I no pot ser que cada hivern perilli l’estabilitat de la capital del Mediterrani. Per això, diuen que alguns voldrien veure desaparèixer aquest individus, que tornessin a les seves terres, suposen que lluny d’aquí. Però el cert és que ningú no sap d’on vénen, ni d’on són.

Diuen que els convé aprendre moltes coses, i per això, quan han triat les persones que els han d’atendre, aquestes els exigeixen que deixin de fumar, que vagin nets, que siguin puntuals, que no cridin, que no portin gaire embalums que facin nosa, i que comprenguin que només poden donar-los aixopluc per a set nits als albergs municipals. Les altres, tant si fa fred com si fa calor, s’hauran d’espavilar. Clar!, no comptaven que de sota les pedres apareixerien tants individus com aquests. A la tardor ja s’havien oblidat que existien, i a l’hivern, de sobte i sense poder-ho planificar, no poden organitzar aixopluc per a tots... i cal repartir-ho.

Diuen que aleshores, per no quedar malament, fan dir als locutors de ràdio, als presentadors dels noticiaris televisius i als periodistes dels diaris, que aquests individus es resisteixen a anar-hi, fins i tot quan encara no hi han estat ni set nits. També els fan dir que cada any que passa n’hi ha menys d’aquests individus, i que ben aviat, abans de l’any 2014, l’any de la consagració de la ciutat com una ciutat moderna i competitiva, potser ja no n’hi haurà. De veritat, de veritat, ningú no ho sap del cert això, però d’aquesta manera diuen que la gent ja no es fa més preguntes, i no viuen l’aparició d’aquests individus com un problema de consciència.

Diuen que l’hivern s’acabarà, com cada any. I aleshores s’aturaran els dispositius d’acollida per aquests estranys individus. Segurament l’arribada del bon temps i la florida de les flors, farà que ja no es notin tant. Alguns segurament marxaran de Barcelona cap a altres terres. Ningú no sap quines, però són lluny. Altres es quedaran per aquí, discretament. Amb l’arribada de la primavera diuen que als diaris i a la televisió apareixeran altres notícies, potser més alegres i divertides.

Diuen que cada primavera, quan comencen a pujar les temperatures, la gent s’oblida de l’hivern. Una estació massa fosca, i freda, i molla, i trista, i plena de personatges estranys que vagaregen pels carrers pidolant escalfor. Diuen que cada primavera la ciutat somia que potser l’any vinent no hi haurà hivern.

Posa sostre a Barcelona!

dimecres, 10 de febrer del 2010

Un instant de lucidesa

Dedicat al meu amic Xavier, que em recorda que em toca escriure ;)

És dur viure el dia a dia...
Vull fer tantes coses, que no me les puc acabar.
Voldria estar sempre a l'altura de les circumstàncies,
    tenir idees brillants per resoldre els contratemps,
    saber acollir amb paciència l'evolució de les coses,
    portar sempre un somriure als llavis.
Voldria tenir la taula endreçada,
    i no plena de papers plens d'assumptes;
no tenir sempre encastat a la memòria
    el record de tot el que em manca per fer,
    i la culpabilitat per no haver-ho fet encara.

Vull ser tantes coses, que acabo esgotat..
Si, voldria ser super-heroi i arribar a tot.
    Passar nits en vetlla si això servia per avançar feina
    i reduir el neguit de tot el que queda per fer.
Tornar d'hora a casa per jugar amb els meus fills,
    i renyar-los amb paciència i un somriure, i no a crits.
    No haver-los d'estirar nerviosament pel carrer per no arribar tard.
    Escoltar embadalit les seves explicacions i raonaments,
        en comptes d'estar preocupat per l'hora.
Voldria ser resolutiu, pràctic.
    No arrossegar tant de temps els mateixos temes pendents.
Saber dir prou quan se'm pugen a la 'gepa',
    no assumir responsabilitats que no em toquen,
    deixar que les coses segueixin el seu propi curs.
Tenir paciència per esperar,
i no desanimar-me tant fàcilment.

Voldria ser més, sempre més ...
Voldria ser tant !
    Potser voldria ser quelcom que no sóc jo....

I de sobte, aquesta idea il·lumina tot el meu món.
Enmig de tot plegat,
    la boira s'esvaeix i hi veig amb lucidesa;
    comprenc, llavors, que les coses estan bé com estan;
    que tot flueix,
    i que la vida s'expressa de formes realment belles.
Sobtadament, deixo anar les meves preocupacions
    i sóc capaç de degustar la vida amb tots els sentits.
Veig el món amb ulls nous,
    ulls d'infant,
    i em meravello de tot el que tinc i el que visc,
que es moltíssim.
Aixeco la cara cap al cel,
    tanco els ulls i deixo que el sol em besi el rostre.

Se'm fan presents els rostres de tanta i tanta gent que estimo,
    i amb qui faig camí;
    també de tots aquells que m'han fet de mestres,
    i dels que esperen de mi.
    Sóc referent de tanta gent....
        i a voltes potser aquesta responsabilitat m'espanta,
        però ara em convida a créixer.
No puc evitar esbossar un gran somriure
    i del fons del cor em surt un fort sentiment d'agraïment.
    Realment em sento privilegiat de tanta i tanta gent
        que m'acompanya en el meu viatge.
Gràcies, amics, per caminar amb mi.

En aquests moments de lucidesa,
deixo que la serenitat brolli del meu cor,
    i disfruto de la joia de viure en l'ara i l'aquí.

Però tot això a voltes tan sols dura un sospir...
    demà tornaran els neguits, les presses,
    el desencís, la incomprensió,
    la soledat,
    l'espina clavada al fons del cor,
    que clama com una crida per cercar altres horitzons.

Demà vindrà la feina endarrerida,
    els nervis per complir les exigències del rellotge,
    les paraules malsonants fruit del cansament,
    la incomprensió davant el dolor.

Però sempre em queda arraulir-me en un racó tranquil de casa,
    un cop la nit cobreix amb el seu silenci tot el neguit del món,
    i retrobar, a la llum d'una càlida espelma,
    el silenci que em retorna,
    i llavors recordo que Tu ets en mi,
    i que demà ho podré tornar a intentar.

Sé que Tu ets en mi, i que demà renaixeré amb força!

dilluns, 8 de febrer del 2010

Creus que Déu pot estar per tu?

Déu mira aquell nen
que avui ha perdut el seu pare a la guerra.
¿I creus que Déu pot estar per tu,
tu que tens pare i mare
i vius lluny dels bombarders?

Déu vetlla aquell home que dorm sota la pluja,
al llindar d’un comerç, vestit de sac.
¿I potser creus que Déu t’està vetllant a tu,
que dorms al llit d’una gran casa amb calefacció?

Déu escolta aquella dona embarassada que avui ha perdut la casa en un terratrèmol.
¿I potser creus que Déu estarà per tu,
que somies amb el teu fillet
preparant-ne la robeta, el llit i l’estel?

Déu s’acosta a aquella nena
que es malven cada dia de cada any
a un estranger ric.
¿Creus que Déu està per tu,
tu que tens un sou occidental per seure en un despatx?

Déu plora per aquell jove
que avui ja ha robat prou
per a la seva dosi, i la pren en un racó.
¿I encara creus que Déu plora per tu,
que menges i beus allò que vols
i no tens síndrome d’abstinència?

¿Creus, doncs, de veritat que Déu pot estar per tu,
per les teves pregàries i els teus cants,
els teus discursos i les teves obligacions,
la teva tranquil·litat i la teva opulència?

Doncs sí, Déu també està per tu.
Però no per aplaudir-te i felicitar-te
per com has reeixit en aquesta vida.
Sinó per ajudar-te a ser prou lúcid i valent
per tal que recordis i et comprometis cada dia
per tots aquells a qui deus la teva felicitat.

És aquest el Déu que tu escoltes?

dijous, 4 de febrer del 2010

Música i experiència espiritual

Una amiga ens ha ofert fa uns dies al seu bloc una música amb imatges. Un vídeo que travessa l'ànima.

Es tracta d'una composició del músic polonès Henryk Gorecki (1933) per a orquestra i veu, el tercer moviment de la seva tercera simfonia, anomenada "Simfonia de les lamentacions", composada ara farà 34 anys. Breument, aquesta peça és concebuda sota el signe de la Mare de Déu dels Set Dolors, una imatge molt venerada a Polònia, i està inspirada en la II Guerra Mundial. Una peça que commou amb la seva modernitat, simplicitat i intensitat, amb un text poètic i metafòric. El vídeo acompanya aquesta música amb imatges de conflictes durs però reals convertint-lo en una llança que no deixa tranquil·la cap consciència.

Per què la música pot tocar l'ànima humana?

Si bé no tota la música ha tingut històricament aquesta finalitat -Primo Levi ens parla dels concerts organitzats als camps d'extermini just abans de veritables massacres, o a Guantánamo la música s'ha usat per a torturar, o també s'ha usat històricament com un simple enaltiment de les guerres-, hem de reconèixer la seva capacitat de connexió emocional -quan provoca una emoció més epidèrmica- i també espiritual -quan pot provocar una veritable commoció-.

Potser només podem parlar de música amb finalitat espiritual quan està orientada a aquesta intenció, i per tant, quan porta a connectar amb la vida interior de les persones: el silenciament interior, fer callar l’ego i una experiència d'unitat de la vida.

Quan deixem de demanar a la música que ens distregui o que ens emocioni, la música queda com una gran metàfora que ens recorda que tot vibra i, per tant, que tot sona: en definitiva, que tot viu ja, aquí i ara. La música va més enllà de la paraula i pot quedar exclosa dels processos mentals i, per tant, sense el seu filtre esdevé pura experiència vivificant, com la sang, com una encarnació del so en la pròpia existència.

Tota la música que desplega un músic ja preexisteix: el músic només afina i fa aparent una possible música de les infinites músiques possibles, tria unes notes concretes, i en acabar, torna al silenci primordial en el que tota la música segueix existint. So i silenci no són doncs conceptes oposats, sinó diferents intensitats d'un mateix so unitari primordial.

L'experiència espiritual és transformadora i a vegades la música pot esdevenir un motor d'aquesta experiència.

dilluns, 1 de febrer del 2010

drets humans ???

Què vol dir defensar els drets humans?

El cap de setmana passat vaig participar a un taller sobre immigració..., i després de la feina feta i de tots els debats i comentaris sobre el dret que té qualsevol persona de desplaçar-se pel món i canviar el seu lloc de residència (si li bé de gust, no pas per obligació...), un dels participants, amb una innocent pregunta, apuntava una idea que feia canviar radicalment el plantejament de tot el debat..., i si no fos necessari que les persones s'haguessin de jugar la vida per intentar arribar a un altre pais desconegut, fora de la seva terra, lluny dels familiars i persones estimades...? és això una utopia? o podria arribar a ser una realitat?


Bé, crec que amb aquesta aportació, molt encertada per cert, el tema de la immigració pren un abast d'injusticia a tots nivells..., si tothom tinguès unes condicions dignes per a viure, dubto molt que tinguèssin ganes de jugar-se la vida per un somni, per una incertesa d'un futur millor...

Quins drets tenen els humans?...en teoria totes i tots tenim els mateixos, no?...per tant, hem de ser conscients que cadascú n'és responsable en major o menor grau..., els nostres "innocents" hàbits de consum, per exemple, malabaratant recursos naturals, que òbviament provenen de països en vies de desenvolupament, o fins i tot en l'obtenció dels productes acabats, en la majoria de casos fabricats on les condicions de treball ni els salaris són prou justos.

Els diners que tenim en alguna entitat financera..., sabem realment on es destinen?..., podriem asegurar que no s'utilitzen per a "subvencionar" empreses que treballen activament en el negoci de la destrucció, la guerra i la mort?

Però hi podem fer alguna cosa davant tantes injusticies que aboquen a persones desesperades a marxar de la seva terra?..., bé, jo crec que si, malgrat molts cops seran actuacions que dificilment tindran una repercussió directe, però si anem prenen consciència sobre quin impacte pot arribar a tenir tot el que fem cada dia..., i actuem en consequència, potser podrem avançar cap un món més just.

La reflexió i l'actuació ja és una cosa més personal, us convido a pensar-hi.