El proppassat 19 de juny ens deixava l'escriptor i pedagog Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933 - Barcelona, 2012).
Aquesta entrevista a TV3 sobre la lectura és molt interessant, encara que el seu llibre "La lectura i la vida" (Columna, 2007) és de lectura obligada per a tots els mestres, pares, pedagogs, educadors...
dissabte, 30 de juny del 2012
dilluns, 25 de juny del 2012
Joan Majó per la independència
En aquesta entrevista a Joan Majó (Mataró, 1939) aquest exministre socialista català exposa els seus arguments per la independència dins del marc de la Unió Europea.
L'ex-ministre socialista Joan Majó aposta
L'ex-ministre socialista i conseller assessor de la Comissió Europea, Joan Majó, declara en una entrevista del portal 'Amb independència'
que aposta per una Catalunya independent dins de la Unió Europea.
Considera que la independència ha d'arribar amb tres pactes que ho
permetran: un pacte intern, que consisteix en una majoria suficient; un
pacte amb la UE; i un pacte amb Espanya. A més, Majó afirma que
Catalunya pot sortir molt beneficiada de formar part d'una UE potent,
però que sense els tres pactes podria ser perillosa per a la
convivència.
A l'entrevista, l'ex-ministre socialista exposa la seva visió sobre el camí que s'ha de seguir i les condicions que s'han de donar per arribar a la independència. Majó reflexiona sobre què significa ser independent dins de la Unió Europea, perquè el concepte d'independència ha canviat molt amb la pèrdua de les monedes estatals, el control de les fronteres i els exèrcits que operen coordinadament.
Majó afirma que Catalunya fora d'Espanya no perdria capacitat de defensar els seus interessos perquè podria fer-los valdre dins de la UE. Majó explica que l'estat espanyol no té lleialtat i no defensa els interessos dels catalans. 'El problema que tenim ara és que l'estat que ens ha de defensar, no ens defensa prou. Ni en la nostra llengua, ni en els nostres interessos comercials, ni en res. O resolem aquest problema o fora d'Espanya no perdrem pas capacitat de defensar-nos', afirma Majó.
Majó assegura que la llengua de treball a la UE serà l'anglès. 'El català serà una llengua oficial més, d'ús protocolari i de traducció de documentació', afegeix. Respecte el dèficit fiscal, Majó afirma que la redistribució regional continuarà existint a nivell europeu, 'però no serà tan excessiva com l'actual amb Espanya'.
L'ex-ministre socialista Joan Majó aposta
per la independència de Catalunya dins la UE
A l'entrevista, l'ex-ministre socialista exposa la seva visió sobre el camí que s'ha de seguir i les condicions que s'han de donar per arribar a la independència. Majó reflexiona sobre què significa ser independent dins de la Unió Europea, perquè el concepte d'independència ha canviat molt amb la pèrdua de les monedes estatals, el control de les fronteres i els exèrcits que operen coordinadament.
Majó afirma que Catalunya fora d'Espanya no perdria capacitat de defensar els seus interessos perquè podria fer-los valdre dins de la UE. Majó explica que l'estat espanyol no té lleialtat i no defensa els interessos dels catalans. 'El problema que tenim ara és que l'estat que ens ha de defensar, no ens defensa prou. Ni en la nostra llengua, ni en els nostres interessos comercials, ni en res. O resolem aquest problema o fora d'Espanya no perdrem pas capacitat de defensar-nos', afirma Majó.
Majó assegura que la llengua de treball a la UE serà l'anglès. 'El català serà una llengua oficial més, d'ús protocolari i de traducció de documentació', afegeix. Respecte el dèficit fiscal, Majó afirma que la redistribució regional continuarà existint a nivell europeu, 'però no serà tan excessiva com l'actual amb Espanya'.
dimecres, 20 de juny del 2012
Villatoro per la independència
Amb l'article SORTIR D'ESPANYA, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) exposa els seus arguments per la independència de Catalunya dins de la Unió Europea.
Diari ARA, 6 de juny de 2012:
A hores d'ara, em fa l'efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d'Espanya. Per sortir d'Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d'Espanya és sortir d'Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d'Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d'Europa, o si més no del nucli d'Europa.
En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l'estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l'assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l'existència d'una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d'Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d'Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l'estat propi. Però pot passar també per sortir d'Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l'autonomista.
Fins i tot per als partidaris d'aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d'haver sortit d'Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d'igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d'aquestes fórmules per l'evolució des de dins de l'Espanya actual. El canvi des de dins ja s'ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d'escoltar aquesta veu. I acabava dient: "Adéu, Espanya". Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se'n fora.
Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d'on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic... Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l'assoliment d'aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d'alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l'ha d'aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l'antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.
Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d'aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s'hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d'Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L'actitud espanyola a l'hora d'enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l'Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l'economia catalana, molt enfocada a Europa.
El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l'Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d'una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l'Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l'estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d'Espanya. No ser arrossegats.
Diari ARA, 6 de juny de 2012:
Sortir d'Espanya
A hores d'ara, em fa l'efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d'Espanya. Per sortir d'Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d'Espanya és sortir d'Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d'Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d'Europa, o si més no del nucli d'Europa.
En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l'estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l'assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l'existència d'una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d'Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d'Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l'estat propi. Però pot passar també per sortir d'Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l'autonomista.
Fins i tot per als partidaris d'aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d'haver sortit d'Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d'igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d'aquestes fórmules per l'evolució des de dins de l'Espanya actual. El canvi des de dins ja s'ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d'escoltar aquesta veu. I acabava dient: "Adéu, Espanya". Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se'n fora.
Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d'on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic... Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l'assoliment d'aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d'alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l'ha d'aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l'antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.
Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d'aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s'hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d'Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L'actitud espanyola a l'hora d'enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l'Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l'economia catalana, molt enfocada a Europa.
El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l'Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d'una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l'Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l'estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d'Espanya. No ser arrossegats.
divendres, 15 de juny del 2012
Ara és demà
Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.
ni el foc d’avui haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.
Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Miquel Martí i Pol
diumenge, 10 de juny del 2012
Cosir Catalunya a Espanya amb fils d'acer!
El proppassat dia 29 de maig, el programa Singluars del Canal 33 entrevistava Germà Bel.
És un expert en infraestructures i catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Germà Bel ens explica per què a Espanya tenim en construcció tres vegades més de quilòmetres per habitant en línies d'alta velocitat que a França i sis vegades més que a Alemanya. I ens demostra que la concepció radial de comunicacions de Felip V no difereix gaire de la que tenim ara.
És un expert en infraestructures i catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Germà Bel ens explica per què a Espanya tenim en construcció tres vegades més de quilòmetres per habitant en línies d'alta velocitat que a França i sis vegades més que a Alemanya. I ens demostra que la concepció radial de comunicacions de Felip V no difereix gaire de la que tenim ara.
dimarts, 5 de juny del 2012
Josep Lluís Bausset, un Maulet de 101 anys!
El passat dia 3 de juny va morir en Josep Lluís Bausset a l'edat de 101 anys.
I, qui era el valencià Bausset? Un home d'una vida fecunda, al servei la de la llengua, la cultura i les llibertats nacionals del País Valencià. Fill Predilecte de L'Alcúdia, I Guardó d'Or del Bloc Nacionalista Valencià, I Premi Vicent Ventura, Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, Premi Valencià de l'Any 2000 de la Fundació Huguet, President d'Honor del Bloc Jaume I de L'Alcúdia, Soci d'Honor de l'Associació d''Escriptors en Llengua Catalana, membre del Comitè d'Honor de la Fundació Ernest Lluch, Premi de Periodisme Martí Domínguez d'Algemesí, Micalet d'Honor Extraordinari 2010 i Premi al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Pedreguer.
Exemple de civisme i d'honestedat i per damunt de tot MAULET, ha treballat per la llibertat, la dignitat i el redreçament
nacional del País Valencià.
La seua fidelitat i el seu compromís a favor del nostre País, ens
seran un exemple i un estímul per a tots els qui hem admirat
l'HOME SUBTERRANI.
Editorial de Vicent Partal a Vilaweb, arrel de la seva mort.
JOSEP LLUÍS BAUSSET: UN MAULET DE 100 ANYS
El pròxim 19 d’agost Josep Lluís Bausset farà 100 anys! Recentment, i davant de l’allau de reconeixements rebuts enguany, el professor Bausset ens confessava als amics que l’únic mèrit d’ell en arribar al centenari era no haver-se mort. Doncs no, senyor Bausset! No és eixe l’únic mèrit que vostè té! El seu mèrit és haver-se mantingut fidel a la llengua i al País durant 100 anys.
El inicis del seu compromís es remunten als temps de la seua infantesa, a la dècada de 1920, quan va ser castigat per parlar en valencià a l’Acadèmia Cavanilles de València on estudiava. Aquella va ser la primera lliçó que va esvalotar la seua consciència identitària. La segona, la va aprendre molt més lluny, tres anys més tard, en 1927, arran del contacte que va mantindre amb uns estudiants bascos mentre estudiava Farmàcia a Madrid. Gràcies a aquell contacte, Bausset va descobrir la realitat d’una altra llengua, l’eusquera, que com el valencià era trepitjat per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Eixa situació d’injustícia tan pregona i el fet de viure lluny de la seua terra mentre estudia la carrera, reforcen el convenciment identitari del Bausset que a mitjan 1931 torna a València per a continuar els seus estudis. És aleshores, quan passa a l’acció i comença a sovintejar els cenacles del valencianisme com ara l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista o Acció Nacionalista Valenciana.
La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapcen de soca-rel tot aquest activisme valencianista. Amb 29 anys, Bausset es veu abocat a patir de nou l’actitud repressiva d’una altra dictadura: la del general Franco. Són els anys de l’exili interior i de l’anul·lació per part del Règim de les oposicions que havia pràcticament superat al cos de professors d’institut al juliol de 1936. Com a excombatent en el bàndol dels vençuts, a Bausset se li nega el pa i la sal, i no li queda cap altra eixida laboral que no siga guanyar-se la vida fent classes particulars a València. Fins i tot en aquells difícils anys, i quan molts havien cregut en la conveniència de canviar de jaqueta, Bausset es va mantindre fidel a eixe mateix compromís amb el País. Són els anys del retrobament amb Manuel Sanchis Guarner i amb altres amics de República, que es converteixen ara en referents de la nova generació d’intel·lectuals que no han fet la guerra. Entre ells hi ha Fuster, un eixerit xicot de Sueca que Bausset coneix a la pensió on ell resideix i que de seguida esdevé per a Fuster un mestre en el seu aprenentatge valencianista. Com a cicerone seu, Bausset ensenya a Fuster les claus de l’activisme cultural i polític de preguerra.
Malgrat l’escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset s’ho apanya per a fer el que pot. Des d’un segon plànol, Bausset tracta de reprendre el seu activisme participant en tertúlies, organitzant conferències i fent classes de valencià a l’Alcúdia i a altres pobles del voltant. Lluny de renunciar a l’acció, Bausset participa en actes destacats com ara la presentació del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València en 1951 o la famosa campanya “Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos”, impulsada a partir de 1965 arran del Concili Vaticà II.
Des d’un vessant més clandestí, i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé un propagandista a favor de l’ús de la llengua i d’actituds resistents com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l’ús de la llengua en l’homilia. Els pamflets amb què s’apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València.
Però a banda de l’activista, en Bausset hi ha també el professor. Un professor que, des de l’aula, no solament ha explicat els secrets de la química o la biologia, sinó l’estima per la llengua. Paral·lelament al seu magisteri docent desenvolupat a diversos instituts de Batxillerat de Catalunya i del País Valencià, Bausset ha exercit un magisteri destinat a ensenyar la llengua a centenars i centenars de valencians. Des dels temps més obscurs del franquisme, en què improvisava classes de valencià a sa casa, fins als anys setanta i vuitanta en què participa com a professor de la campanya Carles Salvador, Bausset ha sigut i és un professor estimat i recordat pels seus exalumnes. El seu sentit comú i la seua constància, volgudament subterrània, han fet possible que el País Valencià siga hui més lliure que fa 100 anys!
Josep Lluís Bausset és un Maulet de 100 anys!! I el seu mèrit, senyor Bausset, no és sols haver complit 100 anys, sinó haver-los viscut amb una fidelitat insubornable al nostre País! Per això, la seua actitud de compromís, lleialtat i resistència ens dignifica com a Poble i ens ajuda a creure en el redreçament i la vertebració del País Valencià. El seu compromís amb el País és per a tots els qui ens considerem amics i deixebles seus un exemple de lleialtat, de civisme i d’esperança en un futur que volem lliure i en valencià.
Gràcies senyor Bausset, perquè amb el seu treball de 100 anys, ens ha obert un camí de futur per a cent anys més. Gràcies professor Bausset, pel seu exemple i per la seua trajectòria! Les més sentides gràcies dels qui, amb gratitud i emoció, ens sentim orgullosos de ser deixebles i amics seus!
Per molts anys més, professor Bausset!!
Seu i de la Pàtria
Santi Vallés Casanoves (biògraf de Bausset)*
* Signen també aquest article: Vicent Sanchis (periodista), Joan Francesc Mira (escriptor), Vicent Partal (director de Vilaweb), Isabel-Clara Simó (escriptora), Eliseu Climent (president d’Acció Cultural del País Valencià), Esteban Morcillo (rector de la Universitat de València), Verònica Cantó (secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), Antoni Ferrando (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’AVL), Ramon Lapiedra (exrector de la Universitat de València), Francesc Pérez Moragón (escriptor), Jesús Huguet (secretari del Consell Valencià de Cultura), Ester Pinter (periodista), Vicent Soler (catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València), Alexandre Alapont (sacerdot), Francesc Martínez Gallego (professor d’Història del Periodisme de la Universitat de València), Rosa Serrano (editora), Ramon Trullenque (cirurgià), Vicent Pitarch (membre de l’Institut d’Estudis Catalans), Antoni Furió (catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València), Ernest González Fabra (jurista), Vicent Simbor (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València), Francesc Signes (diputat de les Corts Valencianes pel PSPV), Robert Martínez Correcher (alcalde de l’Alcúdia), Manolo Boix (pintor), Doro Balaguer (pintor i escriptor), Josep Iborra (filòsof), Josep Garcia Richart (jurista), Francesc de Paula Burguera (periodista), Antoni Benavent (productor teatral), Alfons Cervera (escriptor), Agustí Colomer (jurista), Pino Díaz Cuyàs (periodista), Miquel Francés (director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València), Josep-Lluís Millo (escriptor), Vicent Ortega (escriptor) i Josep-Lluís Doménech (professor de valencià i membre de l’AVL).
Editorial de Vicent Partal a Vilaweb, arrel de la seva mort.
* * * * * *
(Article aparegut al diari AVUI el 2010) JOSEP LLUÍS BAUSSET: UN MAULET DE 100 ANYS
El pròxim 19 d’agost Josep Lluís Bausset farà 100 anys! Recentment, i davant de l’allau de reconeixements rebuts enguany, el professor Bausset ens confessava als amics que l’únic mèrit d’ell en arribar al centenari era no haver-se mort. Doncs no, senyor Bausset! No és eixe l’únic mèrit que vostè té! El seu mèrit és haver-se mantingut fidel a la llengua i al País durant 100 anys.
El inicis del seu compromís es remunten als temps de la seua infantesa, a la dècada de 1920, quan va ser castigat per parlar en valencià a l’Acadèmia Cavanilles de València on estudiava. Aquella va ser la primera lliçó que va esvalotar la seua consciència identitària. La segona, la va aprendre molt més lluny, tres anys més tard, en 1927, arran del contacte que va mantindre amb uns estudiants bascos mentre estudiava Farmàcia a Madrid. Gràcies a aquell contacte, Bausset va descobrir la realitat d’una altra llengua, l’eusquera, que com el valencià era trepitjat per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Eixa situació d’injustícia tan pregona i el fet de viure lluny de la seua terra mentre estudia la carrera, reforcen el convenciment identitari del Bausset que a mitjan 1931 torna a València per a continuar els seus estudis. És aleshores, quan passa a l’acció i comença a sovintejar els cenacles del valencianisme com ara l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista o Acció Nacionalista Valenciana.
La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapcen de soca-rel tot aquest activisme valencianista. Amb 29 anys, Bausset es veu abocat a patir de nou l’actitud repressiva d’una altra dictadura: la del general Franco. Són els anys de l’exili interior i de l’anul·lació per part del Règim de les oposicions que havia pràcticament superat al cos de professors d’institut al juliol de 1936. Com a excombatent en el bàndol dels vençuts, a Bausset se li nega el pa i la sal, i no li queda cap altra eixida laboral que no siga guanyar-se la vida fent classes particulars a València. Fins i tot en aquells difícils anys, i quan molts havien cregut en la conveniència de canviar de jaqueta, Bausset es va mantindre fidel a eixe mateix compromís amb el País. Són els anys del retrobament amb Manuel Sanchis Guarner i amb altres amics de República, que es converteixen ara en referents de la nova generació d’intel·lectuals que no han fet la guerra. Entre ells hi ha Fuster, un eixerit xicot de Sueca que Bausset coneix a la pensió on ell resideix i que de seguida esdevé per a Fuster un mestre en el seu aprenentatge valencianista. Com a cicerone seu, Bausset ensenya a Fuster les claus de l’activisme cultural i polític de preguerra.
Malgrat l’escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset s’ho apanya per a fer el que pot. Des d’un segon plànol, Bausset tracta de reprendre el seu activisme participant en tertúlies, organitzant conferències i fent classes de valencià a l’Alcúdia i a altres pobles del voltant. Lluny de renunciar a l’acció, Bausset participa en actes destacats com ara la presentació del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València en 1951 o la famosa campanya “Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos”, impulsada a partir de 1965 arran del Concili Vaticà II.
Des d’un vessant més clandestí, i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé un propagandista a favor de l’ús de la llengua i d’actituds resistents com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l’ús de la llengua en l’homilia. Els pamflets amb què s’apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València.
Però a banda de l’activista, en Bausset hi ha també el professor. Un professor que, des de l’aula, no solament ha explicat els secrets de la química o la biologia, sinó l’estima per la llengua. Paral·lelament al seu magisteri docent desenvolupat a diversos instituts de Batxillerat de Catalunya i del País Valencià, Bausset ha exercit un magisteri destinat a ensenyar la llengua a centenars i centenars de valencians. Des dels temps més obscurs del franquisme, en què improvisava classes de valencià a sa casa, fins als anys setanta i vuitanta en què participa com a professor de la campanya Carles Salvador, Bausset ha sigut i és un professor estimat i recordat pels seus exalumnes. El seu sentit comú i la seua constància, volgudament subterrània, han fet possible que el País Valencià siga hui més lliure que fa 100 anys!
Josep Lluís Bausset és un Maulet de 100 anys!! I el seu mèrit, senyor Bausset, no és sols haver complit 100 anys, sinó haver-los viscut amb una fidelitat insubornable al nostre País! Per això, la seua actitud de compromís, lleialtat i resistència ens dignifica com a Poble i ens ajuda a creure en el redreçament i la vertebració del País Valencià. El seu compromís amb el País és per a tots els qui ens considerem amics i deixebles seus un exemple de lleialtat, de civisme i d’esperança en un futur que volem lliure i en valencià.
Gràcies senyor Bausset, perquè amb el seu treball de 100 anys, ens ha obert un camí de futur per a cent anys més. Gràcies professor Bausset, pel seu exemple i per la seua trajectòria! Les més sentides gràcies dels qui, amb gratitud i emoció, ens sentim orgullosos de ser deixebles i amics seus!
Per molts anys més, professor Bausset!!
Seu i de la Pàtria
Santi Vallés Casanoves (biògraf de Bausset)*
* Signen també aquest article: Vicent Sanchis (periodista), Joan Francesc Mira (escriptor), Vicent Partal (director de Vilaweb), Isabel-Clara Simó (escriptora), Eliseu Climent (president d’Acció Cultural del País Valencià), Esteban Morcillo (rector de la Universitat de València), Verònica Cantó (secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), Antoni Ferrando (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’AVL), Ramon Lapiedra (exrector de la Universitat de València), Francesc Pérez Moragón (escriptor), Jesús Huguet (secretari del Consell Valencià de Cultura), Ester Pinter (periodista), Vicent Soler (catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València), Alexandre Alapont (sacerdot), Francesc Martínez Gallego (professor d’Història del Periodisme de la Universitat de València), Rosa Serrano (editora), Ramon Trullenque (cirurgià), Vicent Pitarch (membre de l’Institut d’Estudis Catalans), Antoni Furió (catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València), Ernest González Fabra (jurista), Vicent Simbor (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València), Francesc Signes (diputat de les Corts Valencianes pel PSPV), Robert Martínez Correcher (alcalde de l’Alcúdia), Manolo Boix (pintor), Doro Balaguer (pintor i escriptor), Josep Iborra (filòsof), Josep Garcia Richart (jurista), Francesc de Paula Burguera (periodista), Antoni Benavent (productor teatral), Alfons Cervera (escriptor), Agustí Colomer (jurista), Pino Díaz Cuyàs (periodista), Miquel Francés (director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València), Josep-Lluís Millo (escriptor), Vicent Ortega (escriptor) i Josep-Lluís Doménech (professor de valencià i membre de l’AVL).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)