dimarts, 30 de març del 2010

Cada dia no em canso...

...de pregar.

Cada dia no em canso de donar gràcies a Déu pel que tinc: la vida que se m’ha fet el do de poder viure, la gent que he pogut conèixer, les oportunitats i possibilitats que tinc de créixer com a persona... Cada dia n’hi ha un munt!

Cada dia no em canso de pregar activament pels qui estimo: sobretot per la família, la comunitat, la gent de la feina, els amics... Tanta gent, tantes mirades, tantes carícies, tantes paraules... tantes possibilitats d’estimar i de pregar activament, aquella pregària que es completa en l'acció!... i de fer presents els rostres.

Cada dia no em canso de valorar les petites coses: recercar al llarg del dia els petits rastres de Regne que totes les persones i totes les ocasions deixen... Aquests trocets de Regne són Vida... si els sabem veure!

Cada dia no em canso de reconèixer-me limitat: em sé impotent del Regne... i cal que reconegui les pífies de cada dia per tal de comprendre i créixer.

Cada dia no em canso d'acceptar el silenci i el desert: sovint parlo massa perquè temo el desert i l’aridesa, la contradicció, el rebuig i la humiliació... la petitesa. Cal posar-la en mans del Senyor.

Tot arribarà, si és en el Senyor. Tot el que és amor, fruita.

dissabte, 27 de març del 2010

Pare en evolució

Voldria ser el pare perfecte.
Aprendre a escoltar-te atentament, i saber parlar-te de manera entenedora.
Acceptar els teus sentiments,
i saber callar quan el que esperes és tant sols una orella amiga i no un consell fàcil.
Veure't com un ésser en evolució, no com un nen.
Potenciar sempre la teva independència.
Deixar-te caure i deixar que t'aixequis tu mateix.
No sentir-te “meu”.
No perdre't mai el respecte.

Voldria tenir paciència infinita,
no posar-me a cridar quan tenim pressa, o quan estic cansat.
A vegades em poses tant a prova!
Voldria tenir respostes a les teves inquietuds,
estar atent per dedicar-te temps quan veig que el necessites,
donar-te sempre seguretat amb un somriure còmplice.

Però no sóc perfecte.
I a vegades no puc complir tot el que m'he proposat.
Hi ha dies que el cansament em venç,
o la crispació de les meves pròpies frustracions
Tu saps com buscar-me les pessigolles,
com enfrontar-me amb les meves contradiccions,
com plantar-me cara per aconseguir el que vols.
Tu saps perseguir incansablement els teus desitjos,
i no acceptes deixar res per demà, car el que t'importa és el present.

Jo també sóc pare en evolució.
I em cal demanar-te perdó quan he cridat i no calia,
quan he estat injust amb tu per descuit,
o per complir el cruel horari que el món dels adults imposa.
Provo d'estar molt atent a les meves accions, a les meves reaccions,
a les teves necessitats.
I m'arrapo a aquest moment increïble de la teva descoberta de la vida,
provant de disfrutar a fons el do de compartir amb tu aquest moment únic,
que s'escola tant ràpidament.

A voltes em fa patir veure les meves pròpies reaccions en tu.
Tants anys treballant la meva pròpia timidesa,
la meva vergonya,
la meva dependència de les opinions dels altres,
la meva baixa auto-estima...
ara tu has de tornar a obrir-te camí a través
dels esquemes que has heretat de mi.
Em sento culpable del pes de les meves limitacions que has heretat.

Però no crec pas que sigui un mal pare.
Tant sols és que a vegades fallo.
En ocasions perquè em vull exigir massa,
estar per tot alhora,
donar sempre la talla, donar cap a tot, i això no és possible.

Tu saps que em preocupo de buscar i reflexionar sobre quin ha de ser el meu paper,
i que no et deixo mai anar a dormir sense que vingui a fer-te un petó,
o una abraçada en silenci si el dia ha estat molt dur,
i et transmeti sense paraules que més enllà de tot,
sento un Amor que no podrà mai descriure en paraules,
aquell Amor que només un Pare o una Mare ha tastat.
Llavors et miro els ulls i veig la grandesa de tot el que ets i el que seràs,
i em sento orgullós de compartir-ho,
i accepto el repte d'estar al teu costat i de fer-ho el millor possible.

Tots dos creixem, evolucionem, aprenent un de l'altre.
Agafa'm de la mà, que farem camí plegats.

Quin misteri, fill, el teu pas per la nostra vida!

dimecres, 24 de març del 2010

La construcció de la voluntat

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(tercera part, i última)

En el procés d'acceptar assumir el deure és on es juga l'educació per la llibertat. Primer en el nivell de la construcció de la voluntat per part de l'infant, i després proporcionant-li sistemes d'orientació, és a dir, uns principis ètics bàsics o el que en diem la consciència moral.

Construir la voluntat demana aprendre quatre destreses:
  1. Aturar un impuls: És per això que l'infant ha d'aprendre a controlar els seus impulsos, primer sota la gestió dels pares que "aturen" l'infant i, més tard, de manera autònoma.

  2. Deliberar: també és per això que cal ajudar a que els infants trobin les solucions als seus conflictes, segurament en situacions interactives entre l'infant i els pares.

  3. Decidir: una tasca difícil davant la qual cal lluitar contra les pors, un sentiment que dificultat la posada en pràctica d'aquesta destresa.

  4. Suportar l'esforç per dur a terme aquesta decisió: és a dir, mantenir l'esforç sabent ajornar la recompensa. És la resistència, la capacitat per suportar molèsties, etc.

I, finalment, la consciència moral, els valors, l'ordre dels principis ètics, és el marc en el qual el futur adult generarà les decisions voluntàries lliures, independents i autònomes. Pot semblar anacrònic parlar d'una "educació moral", però la justícia i la injustícia, el comportament bo i el dolent, són paràmetres essencials per a la construcció interactiva de la societat. Els pares han d'exterioritzar conscientment els propis valors per tal que els fills puguin configurar els seus, i és en aquesta tasca de modelatge indirecte que l'infant pot vertebrar els motius de fons de les decisons que prendrà en el seu futur, com a exercici de la seva llibertat.


Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.

Escrit 3: La construcció de la voluntat.

diumenge, 21 de març del 2010

El llenguatge del deure

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(segona part, de tres)

Fomentar la independència i autonomia dels fills, aquesta és la finalitat de l'educació dels pares i aquesta, cronològicament, comença mirant de fomentar la seguretat bàsica de l'infant, el qual ha d'anar adquirint confiaça en els seus pares i en el món a través de l'ordre: primer en el son i el menjar, després en la previsibilitat de les reaccions dels cuidadors. Aquesta previsibilitat és essencial i es fomenta a través dels límits, que són viscuts interiorment per l'infant com una mostra d'estima: ha de saber que hi ha comportaments aprovats, i altres, censurats, i en certa manera, les barreres es converteixen en baranes per orientar el creixement. Amb vuit mesos miren a la cara dels pares per captar les seves reaccions.

I amb dos anys és el desig d'autonomia i independència el gran motor de desenvolupament de l'infant: els seus premis són l'aprovació dels pares i la consciència del propi progrés. És en aquest moment que cal començar a introduir un element cabdal en l'educació per a la llibertat: el llenguatge del deure.

L'infant ha de saber que tots tenim deures. La responsabilitat sorgeix de la combinació entre llibertat i deure. Psicològicament parlant és responsable una persona que pot respondre a tres preguntes: què fa?, per què ho fa?, quines conseqüències creu que té el que fa? Moralment parlant, és responsable qui compleix amb els seus deures: un metge responsable, un pare responsable,... Els deures determinen les nostres responsabilitats i, per això, conferir a l'infant algunes responsabilitats significa indicar-li que està obligat a complir-les. A l'hora d'introduir el llenguatge del deure cal raonar-lo sempre, encara que l'infant no sempre pugui entendre aquestes raons.

Decidir assumir el deure serà essencial per fomentar la seva independència i autonomia, la seva capacitat de llibertat.

Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

dimecres, 17 de març del 2010

Podem canviar i podem triar

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(primera part, de tres)

Ja sento de nou les veus dels pessimistes que bramen que no hi ha res a fer, que les persones som com som, que això no té futur ni solució! En boca de pares i de mestres sentim sovint les categories que ens limiten i no deixen espai al creixement i al canvi.

En la història de la psicologia s'ha parlat molt i molt del dilema entre personalitat rebuda -genètica- i personalitat apresa -de l'entorn-: cadascú és com és?, o és com s'ha fet?, els educadors podem influir veritablement en una personalitat?, és possible el canvi?... i és que tots constatem que els fills d'una mateixa casa són tan diferents havent rebut la mateixa educació!

Els especialistes diuen que tenim una personalitat rebuda, com un motlle personal que conté les cartes amb les que comencem la partida de la vida, que comprèn les funcions cognitives bàsiques, el sexe i el temperament. I amb aquesta base que ens diferencia tant els uns dels altres, l'educació pretén augmentar les seves potencialitats i rebaixar les vulnerabilitats. Així incorporem elements que anem aprenent afegint-los a aquesta base de la nostra personalitat. En diuen la personalitat apresa: els hàbits afectius, cognitius i operatius -també els morals- que esdevenen molt estables i sòlids en la personalitat d'un individu.

Però això no és tot. En l'educació per la llibertat podem també parlar d'una personalitat escollida, que és la manera com una persona concreta, en una situació concreta, s'enfronta i decideix jugar les seves cartes de manera única i original, potser com mai ningú no ho havia fet abans.

Hi ha persones que viuen en un nivell temperamental, unes altres que es deixen portar pel seu caràcter i unes altres que escolliran un mode propi de viure aprofitant les possibilitats que el seu caràcter els ofereix. És evident que admetre aquesta tercera etapa suposa admetre prèviament la possibilitat d'escollir. I això depèn dels recursos de caràcter que cada persona hagi adquirit. El caràcter (l'ethós d'Aristòtil, o la virtus dels romans) és font de llibertat o d'esclavitud, i és per això que és el camp essencial de l'educació.

Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

diumenge, 14 de març del 2010

Envejo el fill pròdig

Lluc 15,30 (paràbola del fill pròdig)
"-Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu desprès de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
-Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat."

Sempre m'he portat (força) bé. He anat a missa. He sigut bon nen. He pregat per trobar el perdó dins meu, i m'he esforçat per no fallar a ningú. He sigut (crec) compassiu i comprensiu amb els altres. M'he mantingut allunyat dels excessos. En la meva adolescència, mentre els meus companys s'emborratxaven (d'altra banda fent un espectacle força lamentable), jo era abstemi. Mentre algun company esgarriat fumava “petes”, i jo preferit passar-ne. Mentre que el costum era que la virginitat no tenia cap valor, jo vaig respectar totes les meves parelles i vaig casar-me verge.
Però ara, de gran, més que afortunat m'he sentit reprimit, i faltat de tota aquesta experiència.
Mentre que els altres passaven de tot, jo feia el que creia convenient. Ara ells han crescut, i porten la mateixa vida que jo, però jo em sento idiota.
De què ha servit tot això?

I ara em plantejo d'on surt la meva veritat. I com a “meva veritat”, entenc el que em mou a actuar i a comportar-me com ho faig.
Sóc bona persona perquè ho sento així, o perquè m'hi sento obligat?
Vull dir, la meva expressió és autèntica? És lliure?
O potser respon a un personatge, a una imatge de bona persona, a un quedar bé i no defraudar la família, a una por de sortir-me del socialment acceptable, a una necessitat d'aprovació?
Potser és una incapacitat de sortir-me dels vells esquemes? Tant limitat estic per la meva educació i tots els “deures” i obligacions que m'he auto-imposat?
Espero alguna mena de recompensa per ser “bona persona” i escollir el camí de la Pau i l'Amor?


Vaig tenir l'oportunitat de compartir un recés de quaresma amb amics i companys, en els quals vam llegir la paràbola del fill pròdig. És curiós com cada cop que la llegeixo, a la llum de les meves circumstàncies actuals, trobo algun matís nou, i al posar-ho en comú d'altres persones fan la seva interpretació i comparteixen detalls molt bonics que em fan reflexionar força.
No sé si heu tingut l'experiència, com jo, de inicialment identificar-se amb el personatge del fill pròdig. Primer creiem que la paràbola ens parla de quan pequem, i de que Déu ens perdona quan tornem penedits.
Més enllà d'això, quan vaig arribar a aprofundir més en la història, vaig reconèixer que més aviat jo (i molts d'altres :-P) era el fill gran: el fill complidor, el fill que es veu amb “superioritat” respecte els que no compleixen (com els que no creuen o no van a missa). D'alguna manera, creiem que actuem millor, que som més feliços, que tenim més esperança. Però quan veiem que no és així, ens sentim decebuts, fins i tot frustrats.

Recordem la paràbola dels jornalers. Quan arribem al cel (perquè tots hi anirem), serem capaços de deixar que juntament amb nosaltres entrin tots aquells que s'han penedit fa 5 minuts? I si també entressin els que ni tant sols s'han penedit?
Volem creure que això no és possible, però la nostra justícia humana no és la justícia de Déu...

La nostra actuació sorgeix autènticament de la nostra veritat? Un indicador molt clar és la joia: quan ens donem, ho fem amb alegria, o amb obligació?
Actuem des de la llibertat, des de la convicció que fem el que creiem, i no pas el que no és pecat (o no està ben vist)?.
Si és així, no necessitarem una recompensa. No necessitarem un càstig per als que no actuen com nosaltres.

Provo de discernir, amb honestitat, quina és la meva voluntat i fer les coses tal com les sento, no perquè m'hi senti obligat.
Si no, no em serveix de res “complir”, perquè de totes maneres, no estaré amb el Pare.

Pare estimat, ajuda'm a veure el camí de retorn a casa.

divendres, 12 de març del 2010

Saltar al buit!

M'han fet arribar un vídeo amb imatges esplèndides de saltadors al buit...

Series capaç de fer un salt d'aquestes característiques? Series capaç d'aproximar-te al darrer pam del precipici?, capaç de fer la darrera passa... cap al buit?

Més enllà d'aquestes imatges espectaculars i captivadores, em pregunto si som capaços de fer salts d'aquest tipus en la nostra vida: deixar-ho tot quan et sents cridat a donar una resposta amb la teva vida. Els joves que apareixen a les imatges ho fan sense música de fons, sense la imatge picada des de l'helicòpter, sense aquesta edició audiovisual impecable i majestuosa,... són ells sols, allà, en aquell moment, amb el seu repte.

Poder saltar al buit potser també vol dir saber desprendre's de les seguretats i suportar la basarda de la intempèrie. Davant el repte d'estimar incondicionalment, què hi tinc a perdre?, per què calculo tots els riscos abans de posar-m'hi?, per què, la indecisió, en el darrer instant?

Quan vaig fer 40 anys em van regalar un val per a saltar des d'un avió. Encara no he gastat el val, però no sé si quan arribi (que arribarà!) aquest serà un salt gaire comparable a d'altres que m'ha portat a fer la vida.

En tot cas, gaudeix de les imatges i pregunta't si, a l'hora de la veritat, saltaràs...

dimarts, 9 de març del 2010

Tot canvia!



L'octubre passat Haydée Mercedes Sosa (1935-2009) ens va deixar. I ho va fer deixant-nos un rastre d'autenticitat a voltes invisible a través de la seva veu i de les seves interpretacions. Va iniciar el Movimiento del Nuevo Cancionero que tanta vitalitat, i tant compromís polític!, va tenir a l'Amèrica llatina. Per això la van anomenar La Voz de América. Va viure sempre en clau de compomís, per això es referia a ella mateixa no com a cantant sinó com a cantora: amb paraules de Facundo Cabral, "cantante es el que puede y cantor el que debe". Sovint recordo la lletra d'aquesta cançó que us adjunto en aquest vídeo ple d'una identificació popular que posa la pell de gallina.

Tot canvia. I em pregunto si som vulnerables als canvis, si els comprenem, si els acceptem. Ben sovint arribem a conclusions que ens ajuden a viure, a posar ordre i donar sentit, però fins i tot ja en aquell mateix moment tot segueix evolucionant. Els nostres fills fonamentaran la seva vida en noves coses ara impensables per a nosaltres.

En paraules de Gandhi, podem "ser el canvi que voldríem veure"? El més important del camí no és el canvi que s'esdevé de les circumstàncies, sinó el nostre propi canvi. Només acceptar canviar permet saber-se feliç. Saber-se feliç amb la pròpia vida no és una emoció transitòria que es modifica amb la distància que imposa el pas del temps, sinó que és quan t'adones i valores que estàs viu essent conscient de tot el risc que això suposa i, alhora, de tota la sort que això suposa.

Per cert, al vídeo, entre estrofes, la Mercedes va dient "¡ya cayó, ya cayó!"... es refereix a un des darrers dictadors de l'Amèrica del sud.

Una veritable alenada!

dissabte, 6 de març del 2010

Austeritat per al segle XXI

O L'HORITZÓ D'UNA VIDA MÉS AUSTERA


Voler proposar l’austeritat com a valor necessari per a l’inici del tercer mil.lenni és, possiblement, massa atrevit si no s’acompanya d’alguna explicació aclaridora. Venint del segle en què hem assolit els més alts nivells de benestar i de comoditat, per força es necessita més que una justificació de qui proposi un contracorrent que qüestioni aquesta victòria social del materialisme.

Potser ja coneixem aquella paràbola moderna del milionari que va proposar a un pescador senzill una dinàmica de treball i de producció que el portaria a ser ric i, segons ell, a ser feliç. La resposta del pescador, dient que ja n’era, de feliç sense aquella aferrissada dinàmica capitalista, ens permet començar tot desemmascarant el fals contingut que s’atribueix a l’austeritat.

No només el discurs oficial sinó també el discurs subconscient de les veus neoliberals, necessiten plantejar una falsa discussió entre la pobresa i la riquesa. Aquesta discussió afirma la necessitat de fugir de la pobresa, costi el que costi, perquè atempta contra la mateixa dignitat humana ja que és perjudicial i autodestructiva per a la persona. Evidentment, des de l’esquema materialista, la fugida de qualsevol forma de pobresa esdevé una superstició que domina el discurs i la retòrica dels poders socials, i queda reflectida en la mentalitat de la dona i de l’home occidentals, la qual és bombardejada constantment per esquemes, missatges, eslògans, plans de futur, imatges ideals de la felicitat fàcil, publicitat, propaganda,… on la vida és més profitosa i exitosa com menys pobre s’és. I així, des d’aquesta perspectiva, qui esdevé ric, amb possessions suficients per a viure feliç, segur i còmode, pot dir que ha aconseguit l’èxit en el seu particular recorregut per aquest món. Per altra banda, qui esdevé pobre no ha fet res més que fracassar, i la seva existència és només un assaig frustrat de la vida humana. Estem empesos a triomfar a nivell dels béns materials.

Tant com l’estigma negatiu que proporcionen certes malalties a les persones que les pateixen, per als occidentals la pobresa és la malaltia per excel.lència. Per això els pobres no pertanyen al mateix món dels rics. Els recursos lingüístics de la retòrica d’Occident prou s’encarreguen d’expressar-ho sorprenentment i gràfica en parlar d’un Tercer Món, per referir-se als pobres dels altres continents, i d’un Quart Món, per referir-se als pobres de la mateixa nació o ciutat, ben diferents del Primer Món. Així els pobres acaben essent uns fracassats.

Certament, des de la perspectiva materialista és impossible proposar l’austeritat i la pobresa com a valor per aquest final de mil.lenni, així com tampoc no pot entendre’s la dignitat dels pobres ni del qui viu volgudament amb austeritat.

Desfer aquesta discussió interessada ens demana una distinció important entre el que els tècnics anomenen pobresa absoluta, és a dir, el desposseïment obligat i extrem de les possessions materials que permeten ja no només viure sinó sobreviure, i la pobresa lliurement acceptada per als qui moderen les seves apetències naturals a favor d’una llibertat compartida a través de la senzillesa i de la privació de béns propis. Aquesta segona pobresa, la que nosaltres anomenem austeritat, és de fet una contracultura que pot ajudar-nos a retrobar la qualitat humana que la dinàmica materialista ha fet perdre. Com aquell acudit de la Mafalda en què després d’ensenyar el cotxe nou de la família als seus amics, un petit i rònec dos cavalls, ella diu: Bé, és l’únic cotxe en què l’important segueix essent el passatger!

I, tan tranquils com estàvem, a què ve aquest clam en favor de l’austeritat?


El nostre planeta no té recursos suficients per donar a cada persona del planeta la mateixa quantitat de coses que absorvim els rics. És a dir, nosaltres som rics perquè uns altres no ho són. O dit amb més contundència: volent viure al mateix ritme que ara vivim nosaltres, condemnem bona part de la humanitat a la pobresa. I en aquesta consciència global en què cada poble i país del món reclamarà la possibilitat de créixer i desenvolupar-se al nivell al que nosaltres vivim, ens tocarà, de gust o per força, ser més austers.

Ja sé que els tècnics diuen que amb una mica més de temps portarem el benestar a tot el món. O sigui que el que diuen en el fons és que els pobres poden esperar.

En tot cas, mireu casa vostra i valoreu tot allò que teniu acumulat i que us sobra; mireu com consumiu, i què consumiu; mireu quins criteris poc reflexionats feu servir per a les despeses; mireu què us sembla falsament imprescidible; mireu... i, alhora, penseu on poseu la vostra felicitat (sí, sí, aquella que no pot esperar!)... i penseu que, de gust i sinó per força, haurem de ser feliços vivint amb més austeritat.

I si ens ho proposéssim?

dimecres, 3 de març del 2010

El Silenci interior

Pensant horitzons de pau interior

Tot comença amb el Silenci.
En el silenci som capaços de fer callar el nostre cap, l'activitat frenètica, i d'entrar més endins.
La nostra espiritualitat va molt més enllà de la ment.
Les paraules, les idees, són obstacles per a l'espiritualitat.

No necessites cap concepte, cap indicació, però et donaré algunes pistes.
Seu còmodament, però tampoc massa (per no adormir-te), amb l'esquena recta, els peus a terra, les mans sobre les cuixes, en un lloc tranquil. I prova de no pensar en res.
A mi m'agrada encendre una espelma blanca, m'ajuda a convertir-ho en un moment a part.
Per ajudar a no pensar, pots concentrar-te en observar la respiració. No la forcis, no la controlis, només observa-la.
Disfruta el fet de sentir l'aire entrant i sortint dels teus pulmons. El plaer de respirar.
Si vénen pensaments, deixa'ls passar. Tampoc t'hi molestis.
Fes-te conscient del teu entorn, dels sorolls, de les persones que hi ha al voltant (els teus veïns).
Fes-te conscient de tu mateix.

Comprovaràs que no és fàcil, però.
T'asseuràs a fer silenci, i immediatament recordaràs mil coses que has de resoldre, situacions del dia, trucades que has de fer. Pensaràs si estàs fent-ho bé, si amb un altre coixí estaries millor, si hauries de sentir quelcom especial.
Potser inclús et sentiràs improductiu, que estàs perdent el temps, ja que estàs acostumat a pregar xerrant pels descosits, i a treure suc al teu temps.

Persevera.
Si no fas silenci, no entrarà la serenitat a la teva vida.
Vés-ho provant fins que ho aconsegueixis. Primer et costarà, desprès cada cop serà més fàcil.
Hauries d'aconseguir fer quinze minuts diaris.
A mi m'agrada fer-ho al vespre, abans de sopar, per separar l'activitat del dia del moment de calma del vespre.
Després, anar incorporant silencis durant el dia. Potser de breus minuts, per recobrar la serenitat.

És necessari fer silenci.
“No tinc temps!”, em dius... tonteries! És qüestió de prioritats.
Sense silenci, no et centraràs mai.
Cal que anem deixar de voler fer tant, i que ens anem preocupant de ser més.

En el silenci t'apartes del món i et centres en tu mateix.
En el silenci fas callar el soroll i pots escoltar el teu interior i estar obert.
En el silenci tallem les preocupacions, la negativitat, el victimisme.
En el silenci recuperes la pau interior.

Practica el silenci, es el primer pas.