"-Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu desprès de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
-Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat."
Sempre m'he portat (força) bé. He anat a missa. He sigut bon nen. He pregat per trobar el perdó dins meu, i m'he esforçat per no fallar a ningú. He sigut (crec) compassiu i comprensiu amb els altres. M'he mantingut allunyat dels excessos. En la meva adolescència, mentre els meus companys s'emborratxaven (d'altra banda fent un espectacle força lamentable), jo era abstemi. Mentre algun company esgarriat fumava “petes”, i jo preferit passar-ne. Mentre que el costum era que la virginitat no tenia cap valor, jo vaig respectar totes les meves parelles i vaig casar-me verge.
Però ara, de gran, més que afortunat m'he sentit reprimit, i faltat de tota aquesta experiència.
Mentre que els altres passaven de tot, jo feia el que creia convenient. Ara ells han crescut, i porten la mateixa vida que jo, però jo em sento idiota.
De què ha servit tot això?
I ara em plantejo d'on surt la meva veritat. I com a “meva veritat”, entenc el que em mou a actuar i a comportar-me com ho faig.
Sóc bona persona perquè ho sento així, o perquè m'hi sento obligat?
Vull dir, la meva expressió és autèntica? És lliure?
O potser respon a un personatge, a una imatge de bona persona, a un quedar bé i no defraudar la família, a una por de sortir-me del socialment acceptable, a una necessitat d'aprovació?
Potser és una incapacitat de sortir-me dels vells esquemes? Tant limitat estic per la meva educació i tots els “deures” i obligacions que m'he auto-imposat?
Espero alguna mena de recompensa per ser “bona persona” i escollir el camí de la Pau i l'Amor?
Vaig tenir l'oportunitat de compartir un recés de quaresma amb amics i companys, en els quals vam llegir la paràbola del fill pròdig. És curiós com cada cop que la llegeixo, a la llum de les meves circumstàncies actuals, trobo algun matís nou, i al posar-ho en comú d'altres persones fan la seva interpretació i comparteixen detalls molt bonics que em fan reflexionar força.
No sé si heu tingut l'experiència, com jo, de inicialment identificar-se amb el personatge del fill pròdig. Primer creiem que la paràbola ens parla de quan pequem, i de que Déu ens perdona quan tornem penedits.
Més enllà d'això, quan vaig arribar a aprofundir més en la història, vaig reconèixer que més aviat jo (i molts d'altres :-P) era el fill gran: el fill complidor, el fill que es veu amb “superioritat” respecte els que no compleixen (com els que no creuen o no van a missa). D'alguna manera, creiem que actuem millor, que som més feliços, que tenim més esperança. Però quan veiem que no és així, ens sentim decebuts, fins i tot frustrats.
Recordem la paràbola dels jornalers. Quan arribem al cel (perquè tots hi anirem), serem capaços de deixar que juntament amb nosaltres entrin tots aquells que s'han penedit fa 5 minuts? I si també entressin els que ni tant sols s'han penedit?
Volem creure que això no és possible, però la nostra justícia humana no és la justícia de Déu...
La nostra actuació sorgeix autènticament de la nostra veritat? Un indicador molt clar és la joia: quan ens donem, ho fem amb alegria, o amb obligació?
Actuem des de la llibertat, des de la convicció que fem el que creiem, i no pas el que no és pecat (o no està ben vist)?.
Si és així, no necessitarem una recompensa. No necessitarem un càstig per als que no actuen com nosaltres.
Provo de discernir, amb honestitat, quina és la meva voluntat i fer les coses tal com les sento, no perquè m'hi senti obligat.
Si no, no em serveix de res “complir”, perquè de totes maneres, no estaré amb el Pare.
Pare estimat, ajuda'm a veure el camí de retorn a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada