dimarts, 29 de desembre de 2009

L'església: una comunitat lluminosa?

O L'HORITZÓ D'UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA


L'encuentro por la familia cristiana de Madrid de l'altre dia, amb la tenebrosa veu en off del cardenal Rouco Varela, m'ha recordat una reflexió sobre l'Església que va escriure Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), un pastor protestant, doctor i home resistent al nazisme, que va ser assassinat a la forca i prèviament empresonat durant un any i mig pels nazis. A la presó escrigué molt: cartes als seus pares, cartes als amics, apunts personals, i altres textos que queden recollits al llibre pòstum Resistència i submissió. El dolor i la por no el privaren de la seva llibertat intel·lectual.


El maig de 1944 va escriure uns pensaments sobre l'església en forma de carta adreçada al fill d'un amic seu en motiu del seu bateig. Comparteixo amb vosaltres la seva reflexió eclesiològica:


«Avui esdevindràs cristià pel baptisme. Tots els antics grans mots de la revelació cristiana es pronunciaran damunt teu, i s’acomplirà en tu el manament del baptisme donat per Crist, sense que tu n’entenguis res. Però també nosaltres mateixos hem estat llançats de bell nou al començament de la comprensió. El significat de la reconciliació i de la redempció, del reconeixement i de l’Esperit Sant, de l’amor a l’enemic, de la creu i de la resurrecció, de la vida en Crist i de la imitació de Crist, tot això ha esdevingut tan difícil i llunyà que a penes gosem parlar-ne. Pressentim una alenada nova i revolucionària en les paraules i en les accions tradicionals, però no la podem copsar ni expressar. Això és la nostra pròpia culpa. La nostra Església, que durant aquests anys només ha lluitat per la seva existència, com si aquesta fos una finalitat absoluta, és incapaç d’ésser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món.


Per aquesta causa, els mots d’abans han de perdre llur força i han d’emmudir, i la nostra existència cristiana constarà avui només de dues coses: pregar i fer justícia enmig dels homes. Tot el pensament, totes les paraules i tota l’organització de les coses del cristianisme han de néixer de bell nou d’aquest pregar i d’aquest actuar.


Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. La seva refosa encara no ha acabat, i cada assaig de donar-li prematurament una puixança organitzadora no farà sinó ajornar la seva conversió i purificació.


No és cosa nostra de predir el dia –però el dia vindrà- en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús. Els homes s’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança. Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu regne. I es meravellaran de tant de bé i de tanta pau com els donaré (Jeremies 33,9).


Fins que no arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada, però hi haurà homes que preguin i que facin allò que és just i que esperin el temps de Déu. Que siguis un d’aquests i que puguis dir de tu: La vida dels justos brilla com la llum que va creixent fins a ple dia (Proverbis 4, 18).»