dilluns, 30 de gener del 2012

La indefensió apresa



Martin Seligman, la indefensió apresa i l’atribució causal

Al seu llibre ‘Indefensió’ (1975), Marin E.P. Seligman (1942) va estudiar el tema de
la ‘indefensió apresa’, un dels mecanismes que poden provocar una situació de
pessimisme crònic en els individus. Molt en resum, s’anomena ‘indefensió apresa’
aquella en què un individu arriba per ell tot sol a la conclusió que ‘no hi ha res a fer’
perquè, ‘passi el que passi, tot anirà malament’, ensorrant-se cada cap més. Fart i
tip que ‘tot surti malament’, l’individu es derrota tot sol, sense necessitat que el
venci ningú, negant-se fins i tot, a intentar cap canvi a millor quan disposa de les
condicions per intentar-lo. És una de les causes de la depressió.

Persones que van fracassar a l’escola poden creure durant la resta de la seva vida
que no serveixen per estudiar. Nens no estimats o tinguts de menys per la seva
mare poden interioritzar que són uns inútils totals. Criatures tingudes per caps
d’estopa al pati d’un col.legi ho patiran per sempre (i quan diuen que ‘no pensen en
res’, sovint els retorna alguna mala experiència). Gent amb una mala experiència
laboral malviuen en feines molt per sota de la seva qualificació per por a un nou
fracàs, etc. Aquests individus serien víctimes d’una ‘indefensió apresa’.

Seligman (President de l’Associació Nord-Americana de Psicologia l’any 1998 i un
dels vint psicòlegs més esmentats del segle 20 en publicacions professionals), es va
dedicar a torturar gossos i altres animals, provocant-los aquesta indefensió.

En un dels experiments més coneguts que va dissenyar, s’administraven
descàrregues elèctriques en dos gossos: l’un tenia a la seva gàbia una palanca per
aturar les descàrregues amb el morro i l’altre no. La descàrrega s’aplicava al mateix
temps, durava exactament igual en tots dos animals, tenia la mateixa intensitat i
s’aturava per a ambdós quan el primer tallava l’electricitat. Però l’efecte psicològic
era diferent en tots dos casos. Mentre el primer (l’anomenat ‘individu escapable’)
mostrava un ànim relativament normal, l’altre (el que no podia escapar, ni
modificar els esdeveniments) restava acoquinat, impotent, sense control. Quan es
procedia a canviar els gossos de gàbia, i el gos acovardit tenia la possibilitat
d’accedir a la palanca, era perfectament incapaç d’usar-la; li faltava capacitat per
adonar-se que podia impedir la seva situació i rebia descàrregues sense ser capaç
de fer res per impedir-ho. Simplement, havia interioritzat el seu paper d’ase dels
cops.

En situació de depressió per acció d’algun estresor crònic no veiem sortida a la
nostra situació. El depressiu considera que la depressió és responsabilitat seva i
que, a més, es quedarà aquí per a sempre. No tan sols estem malament, sinó que
no trobem cap manera de canviar. La nostra intenció de canvi està bloquejada pel
record de les males experiències patides en el passat i creiem no poder fer res per
impedir-ho. Quan un cop i altre fracassem, ens donem la culpa a nosaltres
mateixos i no a la circumstància o a l’individu que ens ho ha provocat.

La ‘indefensió apresa’ (I.A.) consisteix en la manca de convicció en l’eficàcia de la
pròpia conducta per canviar la marxa de les coses o per aconseguir un objectiu,
degut a que l’individu ha interioritzat les pròpies mancances i, en especial, la pròpia
manca de control.

En una situació de I.A. es produeixen tres tipus de dèficits:

1. Dèficit motivacional: passivitat, incapacitat per iniciar una nova conducta.

2. Dèficit cognitiu: incapacitat per aprendre coses noves o per iniciar noves
experiències.

3. Dèficit emocional: després d’una experiència incontrolable es produeixen
sentiments d’indefensió, impotència, frustració, depressió...

L’any 1978, Abramson, Teasdale i el mateix Seligman van reelaborar –i de fet,
ampliaren– la teoria, preguntant els subjectes que estaven en situació de
‘indefensió apresa’ sobre l’atribució o explicació causal que ells feien de la seva
situació. Una ‘atribució’ és la causa percebuda d’un fet. És a dir, l’atribució pot ser
perfectament irreal o fantasiosa però l’important és que un individu se la cregui i la
interioritzi.

Seligman mateix ha explicat que quan en una conferència a Òxford, el psiquiatre
Teasdale li va preguntar a què atribuïa el fet que una tercera part dels individus
fossin incapaços de deprimir-se, no va tenir una bona resposta a aquesta qüestió.
Així començà la segona etapa de les seves investigacions, que presenta el tema
d’una manera diferent.

La tesi de l’atribució que defensen aquests tres psicòlegs vindria a dir que, per regla
general, els individus prefereixen les explicacions disposicionals a les situacionals.
En resum, les persones s’estimen més creure que les coses que em passen ‘són
culpa meva’ i ‘em passen perquè sóc així’ que no pas atribuir-les a situacions
passatgeres o circumstancials. Subestimem la influència de la situació i, en canvi,
sobreestimem la importància de la nostra influència disposicional.

Fins i tot quan el propi individu atribueix un fracàs a situacions passatgeres (‘he
suspès perquè no he estudiat o perquè estava constipat’), els observadors externs
tendeix a donar explicacions disposicionals o caracterials (el professor quan et
suspén tendeix a pensar que l’alumne ‘és burro i no hi ha res a fer’). ‘L’estil
atributiu’ (la circumstància o la causa a què atribuïm el nostre èxit o el nostre
fracàs) és central en el pronòstic de l’èxit o el fracàs d’una acció i explica molts
casos de depressió. Un estil atributiu pessimista complica el pronòstic, mentre un
estil atributiu optimista el facilita. La persona d’estil atributiu pessimista manca
d’habilitats socials i això l’ajuda a fracassar, mentre que –en canvi– la persona
d’estil atributiu optimista té molta habilitat social i això l’ajuda a triomfar.

En aquesta situació, Abramson, Teasdale i Seligman teoritzaren que hi ha en els
individus dos tipus de dimensions diferents: interna (personal) i externa (social,
ambiental).

1. En la dimensió interna (disposicional) creiem que un resultat es deu a
nosaltres mateixos. Si crec que sóc bo em semblarà perfectament lògic
guanyar, però si crec que sóc ‘un potes’ interioritzaré que mereixo perdre.

2. En la dimensió externa (situacional), la persona atribueix la seva situació a
l’atzar, a problemes i circumstàncies que puc superar, etc.

Mentre allò que passa en la dimensió interna no pot canviar (‘sóc així’), el que
passa en la dimensió externa ho puc transformar (‘estava malalt, quan em trobi bé
ja estudiaré’). L’estiu atributiu pessimista ho atribueix tot a la dimensió global
interna i estable, mentre que l’estil atributiu optimista, en canvi, a remet a la
dimensió específica, externa i inestable. Qui creu que suspèn matemàtiques perquè
és un ase, creu saber també que no mai no es pot deixar de ser un ase i, per tant,
té mala peça al teler. Qui creu que suspèn matemàtiques perquè en una avaluació
no ha treballat prou pot rectificar i superar-les.

Tant la dimensió interna com l’externa poden ser ‘globals’ o ‘específiques’, ‘estables’
o ‘inestables’.

.- Situació global és aquella en què el resultat d’una acció o d’una tasca es
generalitza com si sempre inexorablement s’hagués de repetir.

.- Situació específica és la que només s’esdevé un cop o poc sovint, de manera que
un fracàs no repercuteix en la persona.

.- Situació estable és la que imaginem que mai no canviarà.

.- Situació inestable és aquella en què l’èxit o el fracàs futur d’una acció depèn de
tants factors que és imprevisible.

Una situació que atribuïm a problemes interns, globals i estables, no té remei i
equival a una condemna eterna (‘mai m’estimarà ningú’, diu la solterona crònica),
mentre que una situació externa, específica i inestable es pot resoldre amb més o
menys facilitat (‘en Pere és un despistat i per això passa de mi’, diu la noia
triomfadora). L’atribució determinarà si una situació té remei, o si no en té.

Semblaria, doncs, que el pessimista ‘s’amarga la vida’ i tendeix per ell tot sol a la
depressió. Però cal matisar-ho: en experimentar amb subjectes pessimistes i
optimistes sotmesos a situacions que requereixen especial atenció i molta
concentració mental, Alloy i Abramson van descobrir que els depressius i
pessimistes estan més atents que els optimistes. L’excés d’optimisme enganya
sobre les pròpies limitacions i, per això, en general les persones una mica –atenció,
només una mica!– pessimistes, són més interessants i més aptes per a entendre
matisacions de les coses, mentre el típic optimista tendeix a ser babau.

La periodista Jane Mayer a ‘The Dark Side: The Inside Story of How the War on
Terror Turned into a War on American Ideals’ (2008) ha afirmat tenir proves que
torturadors de la CIA han estat formats en seminaris de tortura psicològica en què
s’aplica la teoria de Seligman per aconseguir sembrar la impotència i l’autoodi en
individus torturats. Les tècniques de Seligman han estat també divulgades en
seminaris amb periodistes polítics espanyols per la Fundació FAES (2006) per
ensenyar a provocar estats de pessimisme i autoodi a través de la manipulació
d’informacions periodístiques, aconseguint divulgar la creença que determinades
situacions no tenen ni poden tenir mai cap remei. (R. Alcoverro)

dimecres, 25 de gener del 2012

Dictadura participada


(Article d'Alfons Banda al seu bloc "L'ombra de la pau". Gener de 2012)


DICTADURA PARTICIPADA

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna) dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual i supraestatal, que pren mecàniques decisions amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure un dictador o treure-li el poder a una classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran? Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas
(Girona 1944. Quimic, trajectòria professional a l’ensenyament, docència i direcció de centres. Fundador i president de la Fundació per la Pau (1983- 2011) ara n’és patró i coordinador del Comitè Internacional. Membre de la Junta de Goverrn de l’ICIP.)

divendres, 20 de gener del 2012

Carta oberta al Presidente del Gobierno


Carta abierta al Presidente del Gobierno, sobre la crisis económica y el gasto militar

Sr. Presidente,

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

diumenge, 15 de gener del 2012

Z.Bauman, un savi del nostre temps

ZYGMUNT BAUMAN: "La meritocràcia està greument ferida"

Perfil Zygmunt Bauman (Polònia, 1925), sociòleg i filòsof, arriba cinc minuts tard perquè venia de fumar i marxarà amb pressa per tornar a fumar. Fa 70 anys que ho fa. Expulsat el 1968 de la Universitat de Varsòvia per raons polítiques, des de fa quaranta anys està establert a la Gran Bretanya, a la Universitat de Leeds, de la qual és professor emèrit. Va formular el concepte de "modernitat líquida", molt dominant en el pensament de l'última dècada

ZYGMUNT BAUMAN: "La meritocràcia està greument ferida"

Esmorzar restringit de Zygmunt Bauman, 86 anys, amb quatre periodistes, els editors catalans (Arcàdia) i els organitzadors de Converses a la Pedrera . Una hora de respostes lúcides i molt sòlides de la qual surto entusiasmat per la claredat d'idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès. Les resumeixo en onze blocs. Amb tots vostès, i sense interrupcions, un sociòleg que no fa prediccions però les encerta.

1. El futur no existeix, només prediem el passat

La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.

2. La modernitat líquida s'escampa i es generalitza

La modernitat líquida ha anat més lluny del que jo pensava, estic sorprès de com s'ha estès i generalitzat en deu anys. L'estat líquid no era cap novetat, fondre's per tornar-se a fer sòlid era la manera d'avançar cap a la modernitat, els sòlids més fràgils es feien líquids, però de manera transitòria per solidificar-se encara més. El que vaig dir fa una dècada és que s'instal·laven en l'estat líquid. Cada cop queden menys illes d'estabilitat, i cada cop són més fràgils. La gent té por dels compromisos, triga a casar-se, els estudiants triguen a decidir de què treballaran. Ho ajornen perquè no creuen en l'estabilitat de cap professió. No ens agrada la solidesa. Si algú digués ara que vol fer una catedral gòtica el tancarien en un manicomi.

3. Et desitjo fins que n'aparegui un altre

La societat de consum triomfant té un patró: la fidelitat mentre duri la satisfacció. Vull aquest iPhone fins que vulgui el següent i llenci aquest, et desitjo fins que n'aparegui un altre. Anem entrant i sortint d'aliances de manera permanent. És una bola de neu: com que creiem que tot és fràgil no invertim en acords ni relacions a llarg termini, i per tant fem que les relacions siguin, en efecte, fràgils. Tot és interí, provisional fins a la propera novetat. És una resposta racional, seria estrany que agaféssim grans compromisos quan sabem que no es podran complir.

4. Nosaltres vivim molt més que el nostre món

Pascal estava desesperat perquè veia que la seva vida individual no era res comparada amb l'eternitat. Ara ha crescut l'esperança de vida dels homes i s'ha escurçat la durada de tota la resta, la nostra vida és més llarga que tot el que ens envolta, veiem néixer i morir el nostre entorn. Els joves saben que les condicions canviaran, les feines canviaran i ells encara seran aquí.

5. El divorci del poder i la política

Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l'habilitat de decidir què cal fer). Abans l'estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l'estat ho executés. Ara la política decideix però ha d'esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.

6. La sobirania zombi no té res a fer en el món global

El poder real que determina les nostres forces, el de l'economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l'abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l'equivalent de l'estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l'opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.

7. Cameron: mentider, antieuropeu, sense amics

La Gran Bretanya fora d'Europa no té possibilitat de sobreviure econòmicament. No pot controlar les conseqüències de les seves accions. Cameron va mentir, no va actuar per l'interès de la Gran Bretanya sinó pels dels tories . És clarament antieuropeu. Thatcher i Major eren molt diferents, eren euroescèptics però van entendre que, encara que fos per utilitzar Europa pel seu benefici, no podien deixar la Unió Europea. Major fins i tot es va fer amic de Khol, que li va permetre no entrar a l'euro. Cameron està sol, no té amics, i els interessos britànics estan en perill. Europa en surt reforçada perquè la Gran Bretanya era un factor que alterava, que molestava.

8. Incertesa: et canvien les regles a mitja partida

Hi ha dos valors, la solidaritat i la confiança, escassos i allunyats de les institucions, molt deficitaris en aquests moments. La incertesa és greu perquè les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc. Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat 38 anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.

9. El mercat crea problemes que no sap resoldre

Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S'ha demostrat que el mercat no és savi, i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre. Un altre concepte fort que ha caigut. I té conseqüències, un impacte psicològic fort. Si fóssim conseqüents ni tan sols estalviaríem els diners: per què no aplicar el carpe diem ?

10. Adéu a la meritocràcia, la loteria com a alternativa

Les societats són desiguals però en els últims 200 anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut tenir una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç i talent i determinació potser te'n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l'atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida.

11. Les revoltes les fan els frustrats en les expectatives

Si fem l'analogia amb altres èpoques, les grans revolucions no les han fet els pobres, les han fet gent frustrada en les seves legítimes expectatives. Comencem a acumular gent que ha anat a bones universitats, ha treballat molt i s'ha quedat encallada. Costarà aplacar l'enrabiada d'aquests frustrats. Als Estats Units quan els denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i han triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.

dimarts, 10 de gener del 2012

Neutrins i teologies



(Article aparegut a El Pregó, Núm. 424 de 30 de novembre del 2011)

No fa gaire, anant a la Universitat vaig coincidir al tren amb un col·lega, catedràtic de física (especialista en nanotecnologia) i persona d’una agradable qualitat i conversa. Feia pocs dies que un grup de físics havien fet públics els resultats de l’enviament de neutrins (partícules subatòmiques) des del CERN de Ginebra al detector OPERA situat a l’interior del Gran Sasso (prop de la ciutat italiana d’Aquila) en un trajecte d’uns 730 quilòmetres. Els neutrins tenen l’elegància de travessar la matèria (ells que també són matèria) sense pràcticament topar amb res. El nostre cos està travessat constantment per bilions de neutrins que vénen del sol sense que ens n’adonem. La sorpresa consistia en el fet que semblava que els neutrins havien arribat 7,4 nanosegons abans del que hi hauria arribat la llum. Aquesta inquietant notícia (els neutrins haurien superat la velocitat de la llum) podria posar en dubte les teories d’Einstein, de manera que alguns ja clamaven per la fi de no sé quantes coses.

Jo, que no sé gran cosa de física, li vaig preguntar sobre el tema. Ell em va comentar alguns detalls de la situació (possible desajustament dels rellotges atòmics, poca precisió en registrar efectes gravitatoris, acció de fluctuacions quàntiques, deficiències en la precisió del GPS en relació a l’interior del Gran Sasso etc.). El que m’interessà més, però, és la seva interessant visió de la situació. Deia que potser hi ha errors en l’experiment, però si no n’hi hagués, i calgués revisar Einstein, ens trobaríem davant d’una situació estimulant. La ciència, recordàvem, no és una proposició de dogmes fixats per sempre. I revisar Einstein, si calia, no seria negar Einstein sinó reelaborar troballes i perspectives, tot plegat orientat cap a una maduració progressiva de l’esforç per conèixer aquesta fugissera matèria de què estem formats i que continua jugant a fet i amagar amb les nostres recerques. Aquesta perspectiva l’omplia de goig i no li desvetllava cap por ni li generava cap postura fonamentalista en la física. En tot cas podria estimular l’atenció cap a dimensions que no coneixem.

Quan ja ens vàrem separar per anar cada u al seu despatx, jo pensava en les estimades teologies. La matèria és relativament accessible i malgrat tot continua en un deliciós desconeixement en els seus aspectes més fins i profunds a l’espera de les contribucions de tots. Això als científics els entusiasma i no els fa cap por. Són cercadors poc condicionats, més exploradors que geògrafs, sobretot els de la física fonamental. En canvi, em sembla observar en molts teòlegs un fixisme poruc i escleròtic, solemnement convençut que el saber sobre Déu ja està ben establert i és immutable. No saben explorar, només llegeixen mapes ja acabats. Seguia pensant que si de la matèria, relativament accessible, en parlem amb precaució i oberts a les reinterpretacions que calgui per a enriquir-ne el coneixement que en tenim, ¿com pot ser que creguem que sobre Déu «el que ningú no ha vist mai, com diu el Nou Testament» ja està tot dit? ¿Com és possible que les autoritats religioses pretenguin saber que «Déu vol» tal cosa o tal altra, fins a detalls tan grotescos com les determinacions de si la química anticonceptiva és o no és moralment bona, o que els rituals o disfresses medievals que adornen la litúrgia tenen caràcter intocable? ¿Com pot ser que els faci tanta por anar revisant nocions, conceptes i valoracions de l’antigor que la cultura va modelant, precisament en funció d’una proposició més ajustada i digna del que diem sobre Déu? ¿No seria millor que, quan la cultura ens demana canvis de concepció i proposició, ens alegréssim de la possibilitat estimulant d’haver de modificar les teologies perquè així es poguessin ajustar una mica més a les pobres intuïcions que podem tenir sobre Déu?

I vaig seguir pensant que moltes teologies estan plenes de por que tot se’n vagi enlaire si toquem res, cosa que diu ben poc sobre la seva fiabilitat.

Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937) és catedràtic emèrit de la Unitat d'Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet estudis de Pedagogia, Filosofia i Teologia a Navarra i Salamanca, i és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballa en genètica de poblacions, especialment en poblacions humanes aïllades. Ha estudiat temes de neurobiologia evolutiva i ha col·laborat en equips interdisciplinaris de neuropsiquiatria amb la Fundació Vidal i Barraquer. En aquest context ha analitzat qüestions relatives a la neurobiologia de la religiositat. Ha intervingut en estudis de bioètica i en comissions oficials sobre aquesta disciplina. A Fragmenta ha publicat el llibre "Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió" (2007).

dijous, 5 de gener del 2012

Molt abans de la crisi, ja hi havia crisi



Molt abans de la crisi
...
FERRAN SÁEZ | Diari ARA

És ben humana la tendència a encolomar totes les culpes a allò que tenim més a mà, i després xiular tot mirant el sostre (res millor que això, per dissimular). Divendres passat, a la sortida de la parada de metro de Fontana, vaig coincidir amb una persona a qui no veia des de feia temps. Caminava d'una manera estranya i, educadament, li vaig preguntar què li passava. "La crisi, noi!", em va respondre. "La crisi?", vaig inquirir. "Ara per anar a l'especialista has de demanar audiència!", em va dir enfurismat. Vaig constatar que ni tan sols havia demanat hora al metge: simplement, no hi anava per les coses catastròfiques que sentia per la tele. Quan em va dir que tenia fasciïtis vaig creure que parlava en broma, però resulta que hi ha un problema dels peus que es diu així. "M'acabes de donar un bon tema per a un article", vaig dir-li. Efectivament, la crisi és una cosa molt dura que està afectant aspectes ben concrets de la nostra vida quotidiana. Una altra cosa, però, és pensar que la crisi econòmica agreuja els peus plans o fa que la nostra transpiració sigui més fètida que abans. Hi ha coses ben molestes, com les llistes d'espera, que ja existien abans de la crisi. I tant, que existien! Abans de la crisi també hi havia atracaments, accidents laborals, inundacions, digestions pesades, embargaments, incendis, mal de queixals i moltes altres calamitats. Tot això passava abans de la crisi, continua passant ara i, si Déu vol, també continuarà pertorbant les nostres vides quan les coses vagin millor.

És cert que ningú no va preveure quan tocava la dimensió inaudita del daltabaix que estem vivint, però sí algunes coses a les quals no vam fer gaire cas, tot i que estan íntimament lligades al problema. A final dels anys noranta, experts de molts àmbits van argumentar que els vertiginosos canvis tecnològics associats a la digitalització implicaven, per força, una adaptació professional i laboral constant que, de manera inevitable, afectaria també la nostra manera de viure, els nostres costums, les nostres actituds quotidianes. En un assaig intitulat Nos temps modernes, publicat per Flammarion l'any 2000, Daniel Cohen contraposava el món rígid i repetitiu hereu de les primeres cadenes industrials amb un món en constant transformació que requeria una formació -i, sobretot, una actitud- polivalent i flexible. Per a alguns allò resultaria excitant, i per a d'altres potser estressant. El cas és que les coses eren així, i resultava més aviat absurd fer veure que no ens n'adonàvem. Repeteixo que tot plegat és molt anterior a la crisi econòmica i, en aquest sentit, ara no podem identificar aquest canvi amb coses tan recents com la bombolla immobiliària o la situació de Grècia. Aquest problema, si més no, ve de molt lluny.

Molt abans de la crisi ja era clar que els canvis qualitatius, substancials i profundíssims originats per la globalització econòmica i la deslocalització industrial, la revolució tecnològica associada a la digitalització, els canvis demogràfics en els quals confluïen la baixíssima natalitat amb l'altíssima immigració, etc., requerien una resposta simètricament qualitativa, substancial i profundíssima per part de tots. I quan dic de tots, vull dir de tots: dels poders públics, de les grans empreses i organitzacions, i de tots i cadascun de nosaltres. Però resulta que això no va ser així. Hi ha coses que són ben difícils de remoure. Per exemple, nosaltres associem l'oci a la mobilitat i creiem que això és "el normal", sense tenir en compte que els nostres avis el relacionaven justament amb el dolce far niente, amb la pura quietud. El mateix passa amb els nostres hàbits: sabem que vivim en un món canviant, però actuem igual que quan no era així. Ens comprem un piset, una propietat, com feien els nostres avis, i afegim: "Així podrem deixar alguna cosa als nostres fills!"

Aquesta estranya dissociació entre una mentalitat pràcticament decimonònica i una realitat que ja no té res a veure amb altres temps és anterior, molt anterior, a la crisi que vivim. Però com el meu amic R. i la seva fasciïtis (quin nom més inquietant!) volem fer veure que tot plegat és un assumpte que arriba ara, per sorpresa, i que a més a més és una conseqüència directa de la grip econòmica. Tots sabem que no és veritat. Amb crisi o sense crisi, el món del segle XXI reclamava uns canvis profunds d'actitud i un aggiornamento en l'esfera dels valors que encara no hem fet. Ens agrada pensar que és una sofisticada qüestió ideològica, però en realitat només és mandra.