Alliberem-nos!

Vídeo-clip de la manifestació de l'11s2012:

 
CATALONIA 11s 2012 - Get Free - (Alliberem-nos) from CALIDOS on Vimeo.

Hem marxat!

Demà a la tarda posarem aquest cartell a la porta de casa: HEM MARXAT!



Aquest és l'anunci:

Abans s'ordenaran capellans casats que dones!

Entrevista a Enric Canet: "Abans s'ordenaran capellans casats que dones"

Compromís 

La teoria de l'alliberament el va portar a ordenar-se com a escolapi. 

Després de 12 anys treballant de professor a l'Escola Pia, va fer un canvi vital i va trobar el seu lloc i el seu projecte al Casal dels Infants del Raval

 

Escrit per LARA BONILLA | Diaria ARA el 25/08/2012

 

En els prop de 20 anys que fa que és al Casal dels Infants del Raval, ha fet tots els papers de l'auca. Ara n'és un dels directors. Enric Canet (Barcelona, 1957), escolapi i capellà, té una visió crítica de l'Església catòlica i no defuig cap tema. Afable, pròxim i compromès, reconeix que s'estima l'Església "amb desesperat dolor". Creu en la feina de transformació social del capellà.

La religió pertany a l'esfera privada?
Per mi una parròquia és un servei privat a un grup de persones, a un tipus de religió. Una altra cosa és que la religió pugui tenir una funció pública, però és de l'esfera privada. Jo entenc que l'esfera privada és tot el que segrega i l'esfera pública és el que és inclusiu. I, en principi, els catòlics segreguem.

Si pertany a l'àmbit privat, ¿l'Església ha d'intervenir en qüestions socials com l'avortament i les unions gais?
L'Església pot donar la seva opinió, però entenent que és la seva, i no ha d'incloure-hi tota la població. Ells confonen la seva opinió amb el que és el dret natural.

Amb l'actual diversitat religiosa, ¿té sentit que continuï tenint un paper prevalent a l'Estat?
Jo crec que gens. Això és un error que pagarem l'Església catòlica. Hi ha un tema greu, que és la classe de religió. És molt trist que sigui l'únic moment en què en una escola separem per religions. La religió hauria d'unir i l'Església catòlica planteja la classe de religió com un espai de segregació. Hauria de ser la classe del fenomen religiós.

Per què la gent s'ha allunyat de l'Església catòlica?
La por és el que ha mantingut les esglésies plenes, i ara no pot continuar jugant amb la por. L'Església catòlica ha volgut monopolitzar certs elements que són generals a la humanitat, com ara la transcendència -sortir de tu mateix i donar-te als altres-. Darrere d'això els cristians parlem de Déu, però Déu és una paraula tan ambigua que pot ser perillosa. Es pot malinterpretar. Igual que posar la creu en una sala. Jo en tinc a casa però hi ha gent a qui li pot ferir, i s'entén.

La jerarquia catòlica és molt monolítica i en canvi hi ha altres formes de viure la religió que tenen poca visibilitat. Per què?
Quan es busquen candidats a bisbe ja es busquen d'un perfil determinat, tot i la diversitat. Els bisbes que conec de portes enfora diuen una cosa i de portes endins una altra, perquè no poden sortir de la línia oficial, igual que passa ara als partits polítics.

¿I de portes endins hi ha debat sobre quin ha de ser el paper de la dona?
Els bisbes ni s'ho plantegen. Abans es plantejarien ordenar un capellà casat que una dona, perquè l'Església és misògina. La dona només pot ser monja o netejar l'altar. I el capellà no pot tenir sexualitat perquè es lliga el pecat a la dona. L'Església no vol capellans heterosexuals ni homosexuals, els vol asexuats.

Però una persona no pot ser asexuada.
I aquest és el problema. Quan les busques asexuades es generen bloquejos que són pitjors. Per exemple, la pederàstia és resultat de certs bloquejos.

I com viu un capellà la seva sexualitat?
Cadascú ha de fer el que pugui, però amb naturalitat. L'Església dóna excessiva prioritat a aquests temes per sobre de la pobresa quan l'Evangeli parla de pobresa i pràcticament no parla de sexualitat.

Com conviuen posicions com les teves dins de l'Església?
Doncs penso que convivim més nosaltres que no pas els partits polítics. Jo tinc l'avantatge de ser dins d'una congregació, que poden ser més progressistes. I el casal no és una entitat religiosa, tinc el meu sou, i si vull viure dins de l'Església i dins de l'Escola Pia és perquè m'ho crec, no perquè els necessiti.

No és democràtica l'Església?
Gens. Els bisbes haurien de tenir altres maneres de ser escollits. Els prínceps de l'Església escullen el Papa, i el Papa els prínceps de l'Església. Si això és democràcia, anem bé! Jo no lluito contra els bisbes, sinó contra l'estructura jeràrquica de l'Església, que és antievangèlica.

La teva feina al casal és teixir xarxes amb altres col·lectius. És aplicable a tot?
Per transformar l'entorn cal treballar conjuntament, i en moments de crisi, més. El nostre gran problema ara és la desesperança. Estem tots com morts i necessitem una resurrecció, però no que vingui de dalt, sinó de la gent.

Una revolució?
Sí. Una revolució humana.

"Aquest ordre mundial no és només assassí: és absurd!"

Jean Ziegler: “Aquest ordre mundial no és només assassí: és absurd!”

 Font: L'HUMANITÉ in English   Article en anglès Translated Tuesday 18 November 2008

Declarat opositor dels desequilibris mundials, a "La Haine de l'Occident" (L'odi a Occident) advoca per un nou contracte del món social basat en la solidaritat i el diàleg entre el Sud i l'Oest.
L'ex representant especial de les Nacions Unides per al Dret a l'Alimentació, Jean Ziegler, és ara membre de la Comissió de les Nacions Unides per als Drets Humans. El seu últim llibre, La Haine de l'Occident (Publicat per l'editorial Albin Michel) és una acusació contra el "capitalisme global i de l'ordre caníbal que imposa al planeta."
HUMA: El debat sobre la naturalesa de la crisi està en marxa. Alguns consideren que és més que una crisi del sistema financer que s'ha de corregir: una crisi de múltiples dimensions que fins i tot alguns qualifiquen com una crisi de la mateixa civilització. Comparteix vostè aquesta opinió?
Ziegler: Sí. El capitalisme salvatge està perdent la seva màscara. No és, d'una banda, el patiment dels treballadors nord-americans: 25 milions de famílies desallotjades de casa seva des del mes de març, a les quals es pot afegir 10.000 inquilins desallotjats cada dia a partir de setembre. Milers de fons de pensions va desaparèixer a l'aire. La desocupació està augmentant ràpidament a França. Els pressupostos socials es va a tallar. Un ha de sospesar la importància d'aquests desastres. Alhora, som testimonis d'un esdeveniment extraordinari: les màscares del neoliberalisme han caigut. Les teories que legitimen el capitalisme actual es trituren a trossos, a saber: l'autoregulació del mercat, la lliure transferència de capitals, serveis i mercaderies, la privatització de tots els sectors públics, l'afirmació que les lleis econòmiques són lleis de la naturalesa, la calúmnia contra l'Estat i el poder polític, i la seva normativa de força. Aquest ultraliberalisme fa que el poder dels treballadors desaparegui. El jugador real, la "mà invisible", contra la qual es diu que som impotents per fer-hi front, s'ha fet visible: els depredadors, els especuladors, les oligarquies de la borsa de valors que coneixen només la cobdícia, el cinisme i un obsessiu desig de poder. Aquest desemmascarament s'obre a un camí de coneixement de la naturalesa real del capitalisme globalitzat i de l'ordre caníbal que imposa al planeta.
HUMA: Segons vostè, ens hem adonat de l'impacte que aquesta crisi té sobre els països del Sud?
Ziegler: "Quan els rics baixen de pes, els pobres es moren de fam", diu un refrany. La fam al món està augmentant dramàticament. Un nen menor de deu anys mor de fam cada cinc segons, i 100.000 persones moren de fam o dels seus efectes immediats cada dia. 923 milions de persones - és a dir, més d'un de cada sis - estan constantment, de debò, desnodrits. Aquesta massacre de fam cada dia s'està intensificant. Alhora, el president Nicolas Sarkozy, ha reduït enormement l'ajuda pública al desenvolupament. A l'Àfrica, els projectes s'han posposat.
L'ONU ha identificat vuit tragèdies a eradicar, com a qüestió de prioritat. Aquests són els objectius a assolir per a l'any 2015: eliminar la pobresa extrema i la fam, que tots els nens petits puguin accedir a l'educació bàsica, promoure la igualtat entre els sexes i l'autonomia de la dona, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut de les mares, lluita contra la SIDA, garantir la salvaguarda del medi ambient, i establir un pacte mundial per al desenvolupament. Aquests objectius tenen un cost que s'estima en 82 mil milions de dòlars per any durant cinc anys. Des del 2000, Occident diu que no hi ha diners. No obstant això, el passat 12 d'octubre, a l'Elisi, 27 països de la Unió Europea han alliberat 1.700 milions d'euros en tres hores i mitja per al crèdit interbancari i augmentar el límit inferior de l'actual capital del banc del 3 a 5%. Per eliminar les vuit tragèdies que assoten països del tercer món, només l'1% d'aquests 1.700 milions de dòlars seria suficient. Aquest ordre mundial no és només assassí: és absurd.
HUMA: la cimera del G20 a Washington té com a objectiu l'elaboració de solucions a aquesta crisi a tot el món. Ho sabem: els països del Sud seran les absències més notables. No és això al que es refereix vostè en el seu darrer treball quan parla de l'augment d'aquest risc d'exclusió - un "odi raonat"- del Sud per part de l'Oest?
Ziegler: Per descomptat. "Es van treure els cascos, però, darrere seu, els seus caps segueixen sent colonials", va dir Régis Debray. L'Occident té polítiques suïcides. Durant cinc-cents anys, els blancs, que representen només el 13% de la població mundial, han dominat el món a través dels sistemes d'opressió successius: el genocidi dels nadius americans amb la conquesta d'Amèrica, el tràfic d'esclaus triangular per saquejar les matèries primeres, la deportació de 400 milions de persones d'Àfrica, i després, l'ocupació colonial i les massacres, i, finalment, la fi del capitalisme globalitzat del món. Edgar Morin va escriure: "La dominació d'Occident és la pitjor de la història humana en termes de durada i influència a tot el món." L'odi a Occident té dues fonts. En primer lloc, aquest ressorgiment de memòria misteriosa i tremenda que ningú esperava. L'esclavitud va ser abolida fa 125 anys. L'últim país a fer-ho va ser Brasil el 1888. El colonialisme també, fa uns cinquanta anys. No obstant això, és només ara que la gent està prenent consciència d'aquesta memòria ferida, aquest record dels horrors soferts. Es converteix en una demanda de reparació i un reclam per al penediment. Penseu en aquesta escena extraordinària de 2007, quan Nicolas Sarkozy, va arribar a Algèria per a signar diversos contractes. El president Bouteflika li diu per endavant: "En primer lloc, vostè ha de demanar disculpes per Sétif," la massacre del 8 de maig de 1945, quan milers d'algerians, dones i nens, van ser executats per l'exèrcit francès, quan no eren més que una manifestació pacífica. Nicolas Sarkozy respon que no ha vingut per a la "nostàlgia". Bouteklika respon: "La memòria abans de negocis". I els acords no se signaren. Hi ha una irrupció d'una força radicalment nova en la història: la demanda de memòria. A Bolívia, el 2006, l'elecció democràtica d'un indi a la presidència per primera vegada en cinc segles és el pur fruit d'aquesta afirmació per a la memòria. La segona font és el rebuig total del capitalisme globalitzat, el capitalisme dels quals la gent del Sud són les víctimes. El renaixement de la memòria i el rebuig total d'aquest últim sistema d'opressió són les causes d'aquest odi raonable.
HUMA: Vostè afirma al seu llibre que "la gent de l'hemisferi sud reclamen que s'empresonin els responsables". A qui van a dirigir?
Ziegler: A l'oest, és clar. Però Occident continua sent sord i cec a la memòria que clama el Sud. Mira el discurs vergonyós de Sarkozy a Dakar el juliol de 2007, o el fracàs de la Conferència Mundial contra el Racisme l'any 2001.
HUMA: En considerar l'Oest responsable, no queden absolts els governs dels països al Sud tot i tenir també responsabilitat?
Ziegler: Sí, el terrible exemple del règim nigerià, que parlo extensament en el meu llibre, es nota. Nigèria ocupa el lloc número vuit en la producció de petroli al món, i el número u a l'Àfrica. Amb 147 milions d'habitants, és el país més poblat del continent. L'esperança de vida és de tan sols quaranta-set anys. Més del 70% de la població viu en extrema pobresa. La desnutrició és constant. No hi ha escoles, ni serveis sanitaris. Tot això a causa de la corrupció endèmica dels dictadors militars que es van succeir des de 1966. El vincle de confiança entre els ciutadans i l'Estat s'ha trencat per la corrupció i saqueig.
Però ambdues parts són responsables. Les companyies petrolieres que exploten la gran riquesa del país-Shell, Elf, Exxon, Texaco, Repsol ... - participen activament en aquest procés amb els generals. Les companyies petrolieres estan a favor de la corrupció, ja que els ajuda a assolir els seus objectius. Negociar el percentatge de la riquesa que obtenen és infinitament més fàcil i favorable que fer front als corruptes, i millor que fomentar un govern elegit democràticament que protegís l'interès públic. Jo condemno la corrupció. Els generals d'Abuja són lladres, però, alhora, és procedent veure l'origen d'aquesta plaga i la forma en què aquests còmplices decideixen mantenir els lladres en el poder.
HUMA: Vostè afirma que la barbàrie capitalista mostra el seu veritable rostre. Quines podrien ser les conseqüències d'això?
Ziegler: La consciència comú serà part d'un procés d'aprenentatge i anàlisi. La resposta social s'aconseguirà organitzadament. Ara estem passant per un període favorable per a aquest moviment. França, sens dubte és socialment injusta, però és una democràcia viva. La paraula s'està estenent. La llibertat de premsa està garantida. Per tant, el raonament analític es pot iniciar. Moviments, per exemple, tenen l'origen en el dúmping social. Davant d'això, la reacció dels treballadors ha estat sovint la mera resignació: "No podem evitar-ho. El mercat decideix". Hi va haver un allunyament molt profund de les classes treballadores en contra d'aquesta "mà invisible" del mercat. Molts dels treballadors va acabar acceptant la idea que l'atur és inevitable, així com la desregulació dels mercats i la flexibilitat laboral. Mentrestant, en els últims deu anys, la protecció social dels treballadors es va reduir ràpidament. Ara, aquestes mentides s'han ensorrat. La mà invisible ja fa temps que es fa visible: és un dels depredadors. Com s'organitza una resposta social? No sabem encara, però aquest és un tema important.
HUMA: Dins de les accions d'emergència que cal prendre davant la crisi, és possible implementar una regulació dels paradisos fiscals?
Ziegler: Han de ser totalment eliminats. És una de les mesures més urgents a prendre. El secret bancari també ha de ser abolit i la preeminència del sector públic ha de ser restablert quan es tracta de serveis públics: revertir les privatitzacions, imposar una estricta normativa sobre el capital, prohibir les deslocalitzacions i regular el mercat de valors per evitar l'especulació. No hi ha dubte que les oligarquies financeres que treballen exclusivament amb la maximització dels guanys han de ser sotmeses a la legislació de l'Estat. El lliure comerç és nociu quan l'Estat perd la seva força normativa. La justícia social, el dret a la vida, un sistema impositiu progressiu que garanteixi una redistribució de la renda nacional, la prioritat absoluta del dret treball per a tothom, una distribució equitativa dels recursos i la democràcia social: aquests constitueixen els interessos del país.
HUMA: Creus que seria possible fer un front comú amb la gent del Sud i l'Oest?
Ziegler: Estic segur que aquest procés donarà lloc a un nou contracte social a tot el món. El contrari d'un mercat autoregulat és la llei. Jean-Jacques Rousseau va escriure a El contracte social: "Entre el feble i el fort, és la llibertat la que oprimeix i la llei la que allibera". Estic absolutament convençut que la gent d'Occident pot comprendre que la inhumanitat infligida als altres destrueix la humanitat que es troba dins d'ells mateixos. Estem dotats dels imperatius morals, amb la consciència d'identitat. Aquest ordre caníbal del món, aquesta regla depredadora, reconeixible per la massacre dels afamats de cada dia, ja no és acceptable per als ciutadans d'Occident. S'ha demostrat, amb la mobilització de fons colossals dels bancs, que hi ha una gran disponibilitat de riquesa per mitigar l'explotació i la misèria insondable de tants pobles del Sud. Un nou contracte de solidaritat i de diàleg entre el Sud i l'Oest serà establert pels pobles alliberats de la seva alienació.
HUMA: Els riscos de que aquesta crisi aprofundeixi en les desigualtats ja existents o que no afavorirà una reacció social, són reals. Però no és això ser massa negatiu?
Ziegler: Conec l'argument. La caiguda de la borsa de 1928 i la crisi econòmica mundial va ajudar a néixer el feixisme en diversos països europeus. Però el feixisme neix de la humiliació de la derrota d'Alemanya, és el resultat de la Primera Guerra Mundial, un desig de venjança. Els guanyadors occidentals van deixar que succeís, i preferien el feixisme i una la revolta bolxevic la qual espantava l'elit i les mateixes classe mitjanes. El món seguia sent predominantment colonial, llavors. La situació és completament diferent ara. L'amenaça d'avui, si Occident no es desperta, és l'odi patològic de petits grups del Sud i el violent racisme que es desenvolupa a l'Oest. No obstant això, els perills es poden evitar. Al llibre del Talmud de Babilònia, hi ha aquesta frase misteriosa: "El futur té un llarg passat". L'Oest primer ha d'acollir favorablement el renaixement de la memòria del sud, reconèixer els crims comesos, i dur a terme una reparació pràctica. I el més important, s'han de posar d'acord per desmantellar l'ordre mundial caníbal, allunyant-se del capitalisme per retornar a la civilització. Barack Obama ha arribat al poder d'un imperi agressiu, un poder sobrearmat que proclama l'hegemonia militar, econòmica i política del planeta (aquesta entrevista és feta poc després que Obama arribés al poder). ¿Serà capaç de desmantellar les estructures imperials per inaugurar les polítiques internacionals sobre la base de la reciprocitat, la igualtat dels pobles, en altres paraules, les polítiques amb subjecció a les normes del dret internacional? Ho dubto. La mobilització de les forces socials a Europa i al Sud i la resistència al capitalisme salvatge serà essencial per a una civilització humana que ha de néixer al nostre planeta. Però el formidable ressorgiment de la memòria afroamericana que va permetre la victòria d'Obama ja que constitueix una esperança per si sola.

Teresa Forcades: "El capitalisme no és ètic"

El proppassat 26 de juny, el programa Singulars conduït per Jaume Barberà va entrevistar la religiosa benedictina Teresa Forcades. Hi exposa la seva visió sobre el sistema econòmic mundial i la crisi actual.

Un luxe escoltar-la!

Joan Majó per la independència

En aquesta entrevista a Joan Majó (Mataró, 1939) aquest exministre socialista català exposa els seus arguments per la independència dins del marc de la Unió Europea.

L'ex-ministre socialista Joan Majó aposta
per la independència de Catalunya dins la UE

L'ex-ministre socialista i conseller assessor de la Comissió Europea, Joan Majó, declara en una entrevista del portal 'Amb independència' que aposta per una Catalunya independent dins de la Unió Europea. Considera que la independència ha d'arribar amb tres pactes que ho permetran: un pacte intern, que consisteix en una majoria suficient; un pacte amb la UE; i un pacte amb Espanya. A més, Majó afirma que Catalunya pot sortir molt beneficiada de formar part d'una UE potent, però que sense els tres pactes podria ser perillosa per a la convivència.

A l'entrevista, l'ex-ministre socialista exposa la seva visió sobre el camí que s'ha de seguir i les condicions que s'han de donar per arribar a la independència. Majó reflexiona sobre què significa ser independent dins de la Unió Europea, perquè el concepte d'independència ha canviat molt amb la pèrdua de les monedes estatals, el control de les fronteres i els exèrcits que operen coordinadament.

Majó afirma que Catalunya fora d'Espanya no perdria capacitat de defensar els seus interessos perquè podria fer-los valdre dins de la UE. Majó explica que l'estat espanyol no té lleialtat i no defensa els interessos dels catalans. 'El problema que tenim ara és que l'estat que ens ha de defensar, no ens defensa prou. Ni en la nostra llengua, ni en els nostres interessos comercials, ni en res. O resolem aquest problema o fora d'Espanya no perdrem pas capacitat de defensar-nos', afirma Majó.

Majó assegura que la llengua de treball a la UE serà l'anglès. 'El català serà una llengua oficial més, d'ús protocolari i de traducció de documentació', afegeix. Respecte el dèficit fiscal, Majó afirma que la redistribució regional continuarà existint a nivell europeu, 'però no serà tan excessiva com l'actual amb Espanya'.

Villatoro per la independència

Amb l'article SORTIR D'ESPANYA, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) exposa els seus arguments per la independència de Catalunya dins de la Unió Europea.

Diari ARA, 6 de juny de 2012:

Sortir d'Espanya

VICENÇ VILLATORO

 

A hores d'ara, em fa l'efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d'Espanya. Per sortir d'Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d'Espanya és sortir d'Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d'Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d'Europa, o si més no del nucli d'Europa.

En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l'estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l'assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l'existència d'una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d'Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d'Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l'estat propi. Però pot passar també per sortir d'Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l'autonomista.
Fins i tot per als partidaris d'aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d'haver sortit d'Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d'igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d'aquestes fórmules per l'evolució des de dins de l'Espanya actual. El canvi des de dins ja s'ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d'escoltar aquesta veu. I acabava dient: "Adéu, Espanya". Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se'n fora.

Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d'on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic... Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l'assoliment d'aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d'alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l'ha d'aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l'antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.

Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d'aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s'hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d'Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L'actitud espanyola a l'hora d'enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l'Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l'economia catalana, molt enfocada a Europa.

El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l'Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d'una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l'Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l'estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d'Espanya. No ser arrossegats.

Cosir Catalunya a Espanya amb fils d'acer!

El proppassat dia 29 de maig, el programa Singluars del Canal 33 entrevistava Germà Bel.

És un expert en infraestructures i catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Germà Bel ens explica per què a Espanya tenim en construcció tres vegades més de quilòmetres per habitant en línies d'alta velocitat que a França i sis vegades més que a Alemanya. I ens demostra que la concepció radial de comunicacions de Felip V no difereix gaire de la que tenim ara.

Josep Lluís Bausset, un Maulet de 101 anys!

El passat dia 3 de juny va morir en Josep Lluís Bausset a l'edat de 101 anys.

I, qui era el valencià Bausset? Un home d'una vida fecunda, al servei la de la llengua, la cultura i les llibertats nacionals del País Valencià. Fill Predilecte de L'Alcúdia, I Guardó d'Or del Bloc Nacionalista Valencià, I Premi Vicent Ventura, Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, Premi Valencià de l'Any 2000 de la Fundació Huguet, President d'Honor del Bloc Jaume I de L'Alcúdia, Soci d'Honor de l'Associació d''Escriptors en Llengua Catalana, membre del Comitè d'Honor de la Fundació Ernest Lluch, Premi de Periodisme Martí Domínguez d'Algemesí, Micalet d'Honor Extraordinari 2010 i Premi al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Pedreguer.

Exemple de civisme i d'honestedat i per damunt de tot  MAULET, ha treballat per la llibertat, la dignitat i el redreçament nacional del País Valencià.

La seua fidelitat i el seu compromís a favor del nostre País, ens seran un exemple i un estímul per a tots els qui hem admirat l'HOME SUBTERRANI.

Editorial de Vicent Partal a Vilaweb, arrel de la seva mort.

*  *  *  *  *  *

(Article aparegut al diari AVUI el 2010)

 JOSEP LLUÍS BAUSSET: UN MAULET DE 100 ANYS

El pròxim 19 d’agost Josep Lluís Bausset farà 100 anys! Recentment, i davant de l’allau de reconeixements rebuts enguany, el professor Bausset ens confessava als amics que l’únic mèrit d’ell en arribar al centenari era no haver-se mort. Doncs no, senyor Bausset! No és eixe l’únic mèrit que vostè té! El seu mèrit és haver-se mantingut fidel a la llengua i al País durant 100 anys.

El inicis del seu compromís es remunten als temps de la seua infantesa, a la dècada de 1920, quan va ser castigat per parlar en valencià a l’Acadèmia Cavanilles de València on estudiava. Aquella va ser la primera lliçó que va esvalotar la seua consciència identitària. La segona, la va aprendre molt més lluny, tres anys més tard, en 1927, arran del contacte que va mantindre amb uns estudiants bascos mentre estudiava Farmàcia a Madrid. Gràcies a aquell contacte, Bausset va descobrir la realitat d’una altra llengua, l’eusquera, que com el valencià era trepitjat per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Eixa situació d’injustícia tan pregona i el fet de viure lluny de la seua terra mentre estudia la carrera, reforcen el convenciment identitari del Bausset que a mitjan 1931 torna a València per a continuar els seus estudis. És aleshores, quan passa a l’acció i comença a sovintejar els cenacles del valencianisme com ara l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista o Acció Nacionalista Valenciana.

La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapcen de soca-rel tot aquest activisme valencianista. Amb 29 anys, Bausset es veu abocat a patir de nou l’actitud repressiva d’una altra dictadura: la del general Franco. Són els anys de l’exili interior i de l’anul·lació per part del Règim de les oposicions que havia pràcticament superat al cos de professors d’institut al juliol de 1936. Com a excombatent en el bàndol dels vençuts, a Bausset se li nega el pa i la sal, i no li queda cap altra eixida laboral que no siga guanyar-se la vida fent classes particulars a València. Fins i tot en aquells difícils anys, i quan molts havien cregut en la conveniència de canviar de jaqueta, Bausset es va mantindre fidel a eixe mateix compromís amb el País. Són els anys del retrobament amb Manuel Sanchis Guarner i amb altres amics de República, que es converteixen ara en referents de la nova generació d’intel·lectuals que no han fet la guerra. Entre ells hi ha Fuster, un eixerit xicot de Sueca que Bausset coneix a la pensió on ell resideix i que de seguida esdevé per a Fuster un mestre en el seu aprenentatge valencianista. Com a cicerone seu, Bausset ensenya a Fuster les claus de l’activisme cultural i polític de preguerra.

Malgrat l’escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset s’ho apanya per a fer el que pot. Des d’un segon plànol, Bausset tracta de reprendre el seu activisme participant en tertúlies, organitzant conferències i fent classes de valencià a l’Alcúdia i a altres pobles del voltant. Lluny de renunciar a l’acció, Bausset participa en actes destacats com ara la presentació del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València en 1951 o la famosa campanya “Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos”, impulsada a partir de 1965 arran del Concili Vaticà II.

Des d’un vessant més clandestí, i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé un propagandista a favor de l’ús de la llengua i d’actituds resistents com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l’ús de la llengua en l’homilia. Els pamflets amb què s’apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València.

Però a banda de l’activista, en Bausset hi ha també el professor. Un professor que, des de l’aula, no solament ha explicat els secrets de la química o la biologia, sinó l’estima per la llengua. Paral·lelament al seu magisteri docent desenvolupat a diversos instituts de Batxillerat de Catalunya i del País Valencià, Bausset ha exercit un magisteri destinat a ensenyar la llengua a centenars i centenars de valencians. Des dels temps més obscurs del franquisme, en què improvisava classes de valencià a sa casa, fins als anys setanta i vuitanta en què participa com a professor de la campanya Carles Salvador, Bausset ha sigut i és un professor estimat i recordat pels seus exalumnes. El seu sentit comú i la seua constància, volgudament subterrània, han fet possible que el País Valencià siga hui més lliure que fa 100 anys!

Josep Lluís Bausset és un Maulet de 100 anys!! I el seu mèrit, senyor Bausset, no és sols haver complit 100 anys, sinó haver-los viscut amb una fidelitat insubornable al nostre País! Per això, la seua actitud de compromís, lleialtat i resistència ens dignifica com a Poble i ens ajuda a creure en el redreçament i la vertebració del País Valencià. El seu compromís amb el País és per a tots els qui ens considerem amics i deixebles seus un exemple de lleialtat, de civisme i d’esperança en un futur que volem lliure i en valencià.

Gràcies senyor Bausset, perquè amb el seu treball de 100 anys, ens ha obert un camí de futur per a cent anys més. Gràcies professor Bausset, pel seu exemple i per la seua trajectòria! Les més sentides gràcies dels qui, amb gratitud i emoció, ens sentim orgullosos de ser deixebles i amics seus!

Per molts anys més, professor Bausset!!

Seu i de la Pàtria

Santi Vallés Casanoves (biògraf de Bausset)*
* Signen també aquest article: Vicent Sanchis (periodista), Joan Francesc Mira (escriptor), Vicent Partal (director de Vilaweb), Isabel-Clara Simó (escriptora), Eliseu Climent (president d’Acció Cultural del País Valencià), Esteban Morcillo (rector de la Universitat de València), Verònica Cantó (secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), Antoni Ferrando (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’AVL), Ramon Lapiedra (exrector de la Universitat de València), Francesc Pérez Moragón (escriptor), Jesús Huguet (secretari del Consell Valencià de Cultura), Ester Pinter (periodista), Vicent Soler (catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València), Alexandre Alapont (sacerdot), Francesc Martínez Gallego (professor d’Història del Periodisme de la Universitat de València), Rosa Serrano (editora), Ramon Trullenque (cirurgià), Vicent Pitarch (membre de l’Institut d’Estudis Catalans), Antoni Furió (catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València), Ernest González Fabra (jurista), Vicent Simbor (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València), Francesc Signes (diputat de les Corts Valencianes pel PSPV), Robert Martínez Correcher (alcalde de l’Alcúdia), Manolo Boix (pintor), Doro Balaguer (pintor i escriptor), Josep Iborra (filòsof), Josep Garcia Richart (jurista), Francesc de Paula Burguera (periodista), Antoni Benavent (productor teatral), Alfons Cervera (escriptor), Agustí Colomer (jurista), Pino Díaz Cuyàs (periodista), Miquel Francés (director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València), Josep-Lluís Millo (escriptor), Vicent Ortega (escriptor) i Josep-Lluís Doménech (professor de valencià i membre de l’AVL).

Alternatives al model econòmic

Aquest temps de crisi previst ens empeny a plantejar-nos nous models. És insostenible un model global en el que la riquesa d'uns sigui possible per la pobresa d'uns altres. A propòsit d'això, un alumne meu ha penjat aquest escrit al bloc Escoles en Xarxa, de Vilaweb i Òmnium, reflexionant sobre el deute ecològic, i les causes i conseqüències d'aquest.

A tots ens fa reflexionar aquesta situació, ja sigui un noi de 14 anys, ja sigui un pensador com
Christian Felber és un pensador sobre societat i economia. És membre del moviment anti-globalització Attac, fundador del Banc democràtic (Demokratischen Bank) i creador del concepte “Economia del bé comú” (Gemeinwohl-Ökonomie).

Aquest pensador austríac va protagonitzar aquesta entrevista al programa Singulars sobre aquest darrer concepte:

L'ECONOMIA DEL BÉ COMÚ

25 anys de l'ACAT

L'Acció dels Cristians per l'abolició de la Tortura, l'ACAT, compleix 25 anys. 540 persones van patir tortures o maltractaments durant l'any 2010 a l'estat espanyol. Entrevista a Emili Chalaux, president de l'ACAT a Catalunya.

ACAT-França:  www.acatfrance.fr


ACAT-Catalunya: http://acat.pangea.org

Xarxa ACAT al món:  http://www.fiacat.org/

Crisi, preu dels carburants i model de societat

JOSEP MARIA GALÍ, Professor a ESADE i consultor

Diari ARA-Emprenem, diumenge 15 d’abril de 2012

Quan els carburants arriben a 3 euros per litre

“No passarà mai!”, deien. També ho deien quan el barril de petroli anava a 38 euros, i ara es ven a 92. Mirin. El que passarà –i no falta gaire– és que escalfar-se a l’hivern amb els sistemes actuals serà inaccessible per a molta gent. Que els viatjants de comerç no podran fer 40.000 quilòmetres a l’any (els costarà una fortuna). Que no es vendran automòbils de gasolina ni de gasoil. Que tots els sectors que depenen de la mobilitat patiran. Volar sortirà molt més car, espero que posats a apujar preus, algun dia ens facin pagar pel CO2 que emetem volant. Fer turisme tornarà a ser un luxe només per a rics. Sortir els caps de setmana també. Els que vulguin viure com els rics sense ser-ho cremaran en carburants la meitat de la seva renda, potser alguns, esclavitzats pel mimetisme alienador dels rics i famosos, estaran disposats a deixar de menjar correctament i educar els fills per conduir automòbils de gran despesa energètica. No és gens diferent del que passava fa anys amb els nobles arruïnats que s’arruïnaven doblement per seguir les pautes de consum dels nobles o burgesos rics...

I qui hi guanyarà? Les empreses petrolieres, que ingressaran més i guanyaran més. Els bancs, que són els propietaris de les petrolieres. Els accionistes dels bancs, que són –entre d’altres– les grans fortunes. Si a aquesta dinàmica hi afegim que els més rics són els que paguen menys impostos, que ofereixen jubilacions daurades als polítics que han manipulat en els consells de les seves empreses i que fan pagar a l’estat (o sigui, a tothom) els costos ambientals i socials dels seus negocis, arribem a la conclusió que el sistema, a més d’insostenible per al medi, és socialment insostenible.

És una bomba de rellotgeria que ens esclatarà als nassos quan menys ens ho esperem: el capitalisme desregulat és bàsicament un sistema imparable de drenatge de recursos que van de la majoria, que cada vegada en té menys, cap a una minoria, que cada dia en té més. I, amés, el procés es fa sense estridències, d’una manera silenciosa, a través de la subtil apropiació privada dels elements que haurien de ser béns públics i comuns: el sòl, l’energia, l’aigua i l’aire.

Ah! Me’n descuidava. Passarà una altra cosa: que les petrolieres començaran a foradar l’escorça terrestre com talps en un camp de conreu, buscant el petroli que els preus alts permeten ara extreure i guanyar-hi calés. La prova: les perforacions petrolieres s’estan disparant a Espanya. A les Canàries (ja veurem què hi diu el Marroc) estan trobat bosses d’hidrocarburs importants. Al Cantàbric, també. A Catalunya, hi ha demanats permisos a Ripoll, Manresa i Solsona. Davant de Tarragona ja fa temps que s’hi treballa. I vinga, anar marxant. És aquest el model de societat que volem? Potser que ens ho fem mirar, tots plegats.

Entrevista a Teresa Forcades

Teresa Forcades: "Si les dones de l'Església volguéssim, això canviaria en 24 hores"

Diari ARA. Entrevista de Carles Capdevila. 26/2/2012

Fa dies que no tenim notícies seves. Quina en prepara?

Ep! Que jo no en vaig preparar cap! Allò de la grip no va ser buscat, sinó fruit d'un neguit personal i compartit que va tenir una difusió inesperada. El rebombori no s'ha acabat, tinc molta demanda d'ajut que vull respondre, tant amb particulars com amb mitjans, conferències... I preparo un llibre sobre la medicalització.

Me'n resumeix la tesi?

El títol potser acabarà sent La desmedicalització , perquè és possible fer-ho d'una altra manera. A l'època moderna medicalitzar era introduir mesures higièniques, cures antibiòtiques i, per tant, com més medicalitzada era la societat, més sana. Avui com més medicalitzada està una societat més malaltia hi ha, perquè atribuïm una etiqueta diagnòstica a fenòmens de la vida quotidiana que anys enrere a ningú se li hauria ocorregut etiquetar com a patologia, per exemple la fòbia social, que abans en dèiem ser tímid. A més, se li proposa un tractament farmacològic de per vida, perquè com que és un tret caracterològic...

Més exemples.

El sexe, amb el reduccionisme farmacològic que diu: "Això és un problema mèdic i hi ha una píndola que ho pot millorar". Un altre exemple és el de la mort, que la reduïm a converses del tipus: "Que ha passat el metge? Han apujat l'oxigen? Ja li han donat la pastilla?..." I amb això van passant les hores, i no hi ha hagut espai social per abordar la realitat espiritual o humana. Un altre cas, la hiperactivitat infantil. Hi ha hagut iniciatives -pagades per les cases que patrocinen un medicament- que són les informacions en les quals ens basem per dir que hi ha un gran percentatge de nens que tenen aquest problema, i han de comprar tal pastilla.

Potser som nosaltres els que demanem etiquetes, una solució fàcil per a cada cosa.

I tant. Hi ha uns interessos externs però la consciència humana sempre és més potent, a tu no et venen la moto si no et deixes. Però Illich ja va dir que "el sistema mèdic ha esdevingut un perill per a la salut" i també que "l'obsessió per la salut ha esdevingut una patologia". A Jesús l'haurien omplert de pastilles avui, perquè no crec que tingués complet benestar social i físic. Ningú no deixa -amb raó- que el capellà li digui com ha de viure, i en canvi tu vas al metge i allà sembla que et puguin dir el que has de fer i el que no has de fer. Això serà si tu vols.

No té por de criminalitzar tota una indústria que ha salvat moltes vides?

No pot ser que la salut sigui un negoci, en això sóc radical. Evidentment, la indústria no és tonta i, si hi ha una universitat que està fent una investigació que és bona, va allà i li compra la patent, però el que ha beneficiat la humanitat és el que s'estava inventant: que ens vingui una indústria i hi faci negoci no ens fa cap bé.

Però els investigadors ho fan amb l'esperança que els hi compri algú.

Si ho fan amb aquesta esperança no descobriran mai res de bo. Hi ha una crisi d'innovació perquè es fan drogues que són repeticions amb una variació de molècules mínima per poder-les patentar com a noves. Per innovar de veritat has de tenir un cor i una ment oberts, has de ser una mica geni i no pensar en els diners.

Què en pensa, de l'homeopatia?

L'homeopatia i les medicines alternatives han estat un descobriment per a mi des que sóc al monestir. La medicina convencional és molt decebedora per a les malalties cròniques. A més, ara sóc acupuntora. A una germana amb artrosi que té 90 anys la pastilla li fa efectes secundaris, i amb les agulles el mal li marxa igual.

La indústria farmacèutica no és tan intocable com diuen, vostè l'ha tocada i no li ha passat res. O sí?

Van retirar el finançament d'un congrés en què jo anava a parlar. Si estigués en exercici mèdic dintre del sistema sí que m'haurien passat coses.

Quines?

La promoció i el finançament cada vegada més depenen d'aquestes indústries, tant a la Facultat de Medicina com pel que fa a les possibilitats dels parcs biomèdics de recerca, que cada vegada més depenen de capital privat. Quan es parla de partenariat públic-privat, si la capacitat decisòria és del privat és una estafa a l'erari públic.

El que fa la indústria farmacèutica, primer espantar-nos i després vendre'ns la solució, no és també el que fa l'Església?

Sí, i quan ho fa és un abús de poder. La por és el pitjor argument que pots fer servir. Vendre un Déu que jutja, que castiga, que t'està vigilant a veure si t'equivoques i que té uns representants que et vigilen de més a prop és una perversió que m'indigna més que les farmacèutiques. El que m'agrada dels Evangelis és el missatge alliberador, que tu estàs fet a imatge de Déu, que Déu és amor i llibertat absoluts i tu ets una concreció de l'amor i la llibertat de Déu a l'espai i el temps, ets una peça única i ets estimat des del principi, t'han fet per amor i per amor t'esperen, a mi m'encanta això!

Els seus pares no eren creients, oi?

El meu pare es deia clarament ateu, ara ja no sé si se'n diria, i la mare no es diria atea però de l'Església més aviat m'havien ensenyat a sospitar-ne. Jo abans dels 15 no m'ho havia plantejat, em van dur a una escola laica i catalana. Més endavant, la meva experiència a l'escola Sagrat Cor era crítica perquè les monges ho feien tot en castellà, jo prenia els apunts en català i em deien roja... Però allà, en unes convivències en què ens van posar una Bíblia a les mans, vaig tenir un impacte molt gran, i vaig enfadar-me: "He perdut 15 anys de la meva vida! A mi ningú m'ha explicat això!"

Encara va trigar a fer-se monja.

Sí, no va ser fins anys més tard, vaig venir al monestir a preparar uns exàmens de medicina i va començar aquesta lluita interior, que és una barreja de fascinació i terror: "Això que sento és Déu que m'està parlant? Si ho és, és fascinant, i si no ho és potser m'estic tornant boja".

I veure que l'Església no avança en temes com l'homosexualitat i el paper de la dona...

Jo sóc fidel al que m'ha semblat que era de Déu i sóc crítica amb la institució. Els monestirs són espais de realització femenina independents de la societat patriarcal. És un àmbit de dones en què els rols típics de feminitat i masculinitat no poden jugar-hi cap paper.

Però quan veu el Papa a la Sagrada Família i veu aquelles monges allà que fan de minyones, o quan vostè no pot oficiar una missa...

Em situo amb tota la crítica, i amb la consciència que jo no vull esperar que canviïn les coses des de dalt. Si les dones de l'Església volguéssim, això canviaria en 24 hores. Només que no anéssim a les esglésies, ja cauria tot. I així estem. Jo crec que això no aguanta gaire més.

Deu estar a favor de tots els vels, si vostè en porta.

El criteri fonamental és: "Això és el que volen les dones o és el que diu algú que han de voler?" Si visc en una societat musulmana en què si no porto vel o burca em cremen o fuetegen, doncs això no pot ser.

Llegeix diaris?

Tinc una malfiança de la independència actual dels mitjans de comunicació. Això de Líbia és una vergonya com ha anat. És un assassinat descarat, és una intervenció injustificada i és una manera d'anar a fer de salvadors d'un país que provocarà el mateix que a l'Iraq i l'Afganistan, que estan molt pitjor ara. És d'escàndol la poca capacitat crítica de la informació en política internacional.

És independentista?

Sí, puc ser independentista perfectament. El que trobo ridícul és que això no es pugui plantejar com una opció. L'exercici de la política responsable per mi passa per integrar estructures cada vegada més solidàries. Hi ha prou experiència històrica acumulada per saber que un govern proper és el que tu pots fer responsabilitzar de manera més directa. I que com més amunt vagis, i ara passa a Europa, la burocràcia és complexa i allunyada de la presa de decisions. La Trinitat ja ens diu que la diversitat és òptima, que no hi ha una unitat més enllà de la diversitat.

Així, l'Església espanyola no ha entès la Santíssima Trinitat?

No, en absolut. Aquesta idea d'uniformitzar és una idea absolutament contrària al que es dedueix de la visió del món cristiana.

Arribarà la independència de Catalunya?

Si volem, sí. Això és el mateix que les dones a l'Església. Si volem, en 24 hores. I no ho dic de broma, jo m'ho crec això, creure-s'ho és fonamental. Si esperes que ells moguin peça, ni en 24 hores ni en 24.000 anys.

És optimista malgrat la crisi?

Estic preocupada. Penso que els nivells de patiment, d'abús, d'injustícia que s'estan donant són d'escàndol majúscul i empitjoraran. Hem de fer cas de les reivindicacions més bàsiques del moviment dels indignats .

Amb tanta feina i la seva capacitat de lideratge, no se li fa estrany estar quieta al monestir?

La vida monàstica no és una república feminista independent on no ens importa el que passa. Tenim molts lligams, no és un refugi emmurallat.

Es veu tota la vida aquí, a Sant Benet?

Si Déu vol. Però si en algun moment he de dir alguna cosa que pot posar en perill que jo pugui continuar aquí, l'he de poder dir. És una exigència que tinc amb mi mateixa, la coherència i la fidelitat a la veritat. Aquí he trobat la meva llar i puc créixer i ser jo mateixa, però haig de ser capaç de posar-ho en joc. El cristià s'ha de mirar en Jesús, i a Jesús les coses no li van anar gaire bé. Sé que em poden passar coses que no espero.

El català a l'escola: qüestió de dignitat

Una qüestió de dignitat

La sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.

La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE.

Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

Antoni Bassas

No vull ser important, vull ser útil!

Concert Solidari de l'Escolania de Montserrat 2011 from Arrels Fundació on Vimeo.

Imatges del concert solidari de l'Escolania de Montserrat per a la gent sense sostre acompanyada per Arrels Fundació. Nadal de 2011.


Reprodueixo a sota un escrit de ja fa temps sobre la gent sense sostre:

Conte d'hivern a Barcelona, ara que fa fred

Diuen que cada hivern, quan comencen a baixar les temperatures, emergeixen als mitjans de comunicació uns individus, que no se sap ben bé d’on surten, que comencen a omplir pàgines i més pàgines. Apareixen com criatures indefenses, especials, fràgils a la climatologia severa de l’hivern de la ciutat comtal. Durant la resta de l’any no se’n parla mai. Bé, o potser sí, només quan hi ha algun incident a la via pública, algun aldarull a una estació de tren o de metro, que molesta la tranquil.litat dels vianants de la ciutat. Però això passa poques vegades, sembla.

El que és cert, però, és que són els protagonistes de l‘hivern. No se sap ben bé per què. Diuen que potser és que a l’hivern, seguint les estacions de l’any, igual que els tarongers floreixen a l’estiu, les fulles cauen a la tardor i el blat grana a la primavera, resulta que a l’hivern, igual que floreixen els ametllers, aquests individus dels que parlem apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius. I, és veritat: no sol passar a cap més estació de l’any.

Diuen que això passa perquè fa fred. I que quan això passa, totes les autoritats competents s’afanyen a dur aquests individus a uns llocs on se’ls cuida i dóna aixopluc. Organitzen dispositius d’emergència que donin acolliment a aquests individus els dies de fred i de pluja, de vent i de neu. Així, els dies de Nadal tothom s’estalvia el neguit de veure, amb les bosses plenes de regals a les mans, pidolaires bruts i malvestits. Així, els qui apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius són ells, i no aquests individus bruts i amb poca presència. Diuen que val la pena donar bona imatge, de societat de progrés. I no pot ser que cada hivern perilli l’estabilitat de la capital del Mediterrani. Per això, diuen que alguns voldrien veure desaparèixer aquest individus, que tornessin a les seves terres, suposen que lluny d’aquí. Però el cert és que ningú no sap d’on vénen, ni d’on són.

Diuen que els convé aprendre moltes coses, i per això, quan han triat les persones que els han d’atendre, aquestes els exigeixen que deixin de fumar, que vagin nets, que siguin puntuals, que no cridin, que no portin gaire embalums que facin nosa, i que comprenguin que només poden donar-los aixopluc per a set nits als albergs municipals. Les altres, tant si fa fred com si fa calor, s’hauran d’espavilar. Clar!, no comptaven que de sota les pedres apareixerien tants individus com aquests. A la tardor ja s’havien oblidat que existien, i a l’hivern, de sobte i sense poder-ho planificar, no poden organitzar aixopluc per a tots... i cal repartir-ho.

Diuen que aleshores, per no quedar malament, fan dir als locutors de ràdio, als presentadors dels noticiaris televisius i als periodistes dels diaris, que aquests individus es resisteixen a anar-hi, fins i tot quan encara no hi han estat ni set nits. També els fan dir que cada any que passa n’hi ha menys d’aquests individus, i que ben aviat, abans de l’any 2014, l’any de la consagració de la ciutat com una ciutat moderna i competitiva, potser ja no n’hi haurà. De veritat, de veritat, ningú no ho sap del cert això, però d’aquesta manera diuen que la gent ja no es fa més preguntes, i no viuen l’aparició d’aquests individus com un problema de consciència.

Diuen que l’hivern s’acabarà, com cada any. I aleshores s’aturaran els dispositius d’acollida per aquests estranys individus. Segurament l’arribada del bon temps i la florida de les flors, farà que ja no es notin tant. Alguns segurament marxaran de Barcelona cap a altres terres. Ningú no sap quines, però són lluny. Altres es quedaran per aquí, discretament. Amb l’arribada de la primavera diuen que als diaris i a la televisió apareixeran altres notícies, potser més alegres i divertides.

Diuen que cada primavera, quan comencen a pujar les temperatures, la gent s’oblida de l’hivern. Una estació massa fosca, i freda, i molla, i trista, i plena de personatges estranys que vagaregen pels carrers pidolant escalfor. Diuen que cada primavera la ciutat somia que potser l’any vinent no hi haurà hivern.