dijous, 23 de desembre de 2010

Jesús, el que baixa...


Ho vaig pensar mentre veia la càpsula “Fènix” quan baixava cap a les entranyes de la terra per rescatar els 33 miners xilens: quina paràbola per entendre una mica millor el que celebrem per Nadal i per acostar-nos a Betlem, no sols amb la sabuda ovelleta i el gerricó de mel, sinó també amb la pregunta de si algú hi coneix un tal “Jesús, el que baixa”.

El tema de l’ascens/descens és determinant per entendre aquest món de fireta en què vivim, pujant o baixant com cavallets de Festa Major: puja el Tea Party, baixa l’Obama; puja Tomás, baixa la Trini, torna a pujar la Trini; pugen els dividends dels bancs, baixen les pensions; pugen els aturats, la factura de la llum i la previsió de despeses de la JMJ; baixen les partides per a projectes de desenvolupament i les possibilitats de papers per als immigrants. I, enmig d’aquest puja i baixa i amb tanta gent empenyent i trepitjant com sigui per poder pujar, algú calladament decideix baixar i senyala com a direcció del seu GPS vital: “llocs d’avall”. Censat en llocs tan poc emergents com Betlem o Natzaret, sabent bé de primera mà què vol dir viure “avall” i “fora”, incardinat entre aquells que ni llavors ni ara no tenen lloc en els hostals del món, encapçalant la seva llista de contactes amb els noms d’uns pelacanyes que vigilaven ovelles que no eren seves; ajuntant-hi de pas tots els qui continuen circulant per la vida sense currículum, sense cap màster i sense cap Erasmus, perquè als 16 anys ja es troben dins una pastera o fregant portals.

Engatjat, de gran, a baixar a buscar la gent més enfonsada, a fer saltar pels aires les sentències que els aixafaven (“és leprós”, “és una pecadora”, “és cec de naixement”, “està morta”, “ja fa pudor”…), per alçar-los cap a la vida amb l’autoritat de la seva paraula: “queda net”, “vés-te’n en pau”, “recobra la vista”, “no és morta: dorm”, “¡surt fora!”.

Estem avisats: una de les conseqüències de treure el cap per veure el nen Jesús, tan tendre i calladet en el seu pessebre, és que la visita ens pot deixar irremeiablement registrats en el col·lectiu dels “Afectats per Aquell que baixa” i sense cap altre manual d’instruccions per al descens que el seu Evangeli. Si ens animem a seguir pas a pas les seves indicacions, podríem començar per nosaltres mateixos i arriscar-nos a baixar al forat negre dels nostres errors, fracassos i fangs diversos: ens endurem la sorpresa de descobrir que un Altre els ha visitat abans que nosaltres i els ha il·luminats amb la seva presència. I ja que estem per aquells baixos fons, podem aprofitar-ho per desallotjar el jo “trepa/okupa” que s’amaga en el nostre soterrani amb la seva llista de pretensions. És increïble la quantitat d’espai que allibera quan se’n retira i la quantitat de noms que comencen a cabre dins nostre, a part de l’alleujament de fer-nos baixar de l’esglaó del personatge per poder ser senzillament allò que som de debò.

Pas segon: negar-nos a qualificar cap situació com a definitivament bloquejada, cap ferida com a incurable o cap bretxa com a irremeiable, perquè llavors estaríem negant al que baixa el seu poder de curar i de transfigurar qualsevol realitat.

Pas tercer: habitants d’una superfície en la qual tan sols es valora els qui pugen i que s’ha fet experta en ignorar i amagar els “llocs d’avall”, reflexionar en quin “Fènix” podem pujar per baixar a trobar els sepultats per tanta runa.

No hi baixarem sols: al nostre davant ens precedeix l’Expert en rescats, aquell que va baixar als inferns, el primer nascut d’entre els morts. En ell, l’Etern ha entrat en el temps, l’Immens s’ha fet petit, l’Altíssim s’ha abaixat, el Silenciós s’ha tornat Paraula.

No serà difícil trobar-lo: sortint de Betlem, deixes enrere la posada, continues en direcció Sud, arribes a un descampat on hi sol haver ramats i pastors i a prop hi ha una cova on s’hi guarden animals a l’hivern. Quan hi entris, hi trobaràs un nen faixat amb bolquers i reclinat en un pessebre. No té pèrdua.


Dolores Aleixandre RSCJ (ALANDAR, desembre 2010)


dijous, 16 de desembre de 2010

dimecres, 8 de desembre de 2010

Cosetes sobre educació

Ara que s'han fet públiques les dades de l'Informe PISA 2009 (clicant aquí en podeu trobar un bon resum), és un bon moment per mastegar les idees d'un expert en educació. Es tracta del Dr. Miguel Angel Santos Guerra, doctor en Ciències de l'Educació i catedràtic de Didàctica i Organització Escolar a la Universidad de Málaga.



Bon profit!

dijous, 25 de novembre de 2010

Catalans imbècils...


Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils.
¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?
No, sinó de deixar de ser imbècils.

Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

divendres, 19 de novembre de 2010

Un diari nou, per un nou país: ARA

El dia 28 comença un nou diari.



ARA és un diari creat per un grup d’emprenedors dels àmbits periodístic, editorial i empresarial de Catalunya que ens sentim compromesos amb la nostra societat. Som persones actives que hem demostrat que tenim iniciatives i que sabem dur-les a terme, inspirades per l’esperit crític però no instal·lades en la crítica.

ARA neix per ser una àgora pública, que mira i explica el món des de Catalunya. El món digital i les xarxes socials estan transformant el periodisme, desplaçant el lector cap a un protagonisme més gran. És en aquest sentit que ARA neix com alguna cosa més que un diari convencional, neix com una comunitat de persones lectores, connectades pel paper i per la pantalla. ARA serà un diari d’última generació tecnològica, un diari sense fronteres mentals.

Al mateix temps, ARA vol ser una resposta a un moment difícil per al periodisme, que afecta especialment la premsa escrita. És per això que ARA assumeix amb els seus lectors el compromís de recuperar els valors que ha donat al llarg de la història el periodisme del nostre país: la màxima qualitat i rigor ètic com a garant dels valors de la nostra societat. I per tot això també es compromet a fer un periodisme a favor del que ens fa grans, en contra del que ens empetiteix, amb l’autoexigència màxima i la recerca de l’excel·lència, valors indispensables que ens donaran l’autoritat moral per ser exigents amb els altres.

(...)

Tenim clar que la veritat té múltiples cares, que és un monstre meravellós i mític, que sempre la cerquem i mai l’arribem a trobar. Tindrem, doncs, la ingenuïtat i la valentia d’empaitar-la a cada pas i la humilitat de saber que mai serà nostra del tot. I tindrem, alhora, la convicció que el diari és dels qui el fem, però també dels qui el llegeixen. I per això, en primer lloc, entenem que un diari és més que un negoci privat: com el país al qual vol servir, és un ideal compartit, que es fa dia a dia, pàgina a pàgina, paraula a paraula. Amb tots els qui ens vulgueu fer confiança, comencem a escriure aquest futur des d’ARA.

(Extret del manifest fundacional del diari ARA)

diumenge, 14 de novembre de 2010

Sobre la democràcia, ara que vénen eleccions

O L'HORITZÓ D'UNA CULTURA DEMOCRÀTICA

La democràcia és una idea que va néixer a Grècia fa milers d'anys. Amb el pas dels segles i els mil·lenis, la idea inicial s'ha anat perdent o, en tot cas, ha anat canviant, tal i com mostren les manifestacions contemporànies dels processos democràtics.

A l'antiga Grècia només els més savis podien exercir el seu dret a vot per decidir l'acció de govern de cara al bé comú. Avui en dia hem aconseguit estendre el vot a tots els ciutadans, i això és molt positiu, però alhora hem negat als votant la possibilitat d'una educació íntegra.

El món polític actual només és modern en les seves manifestacions exteriors: tot sembla tant democràtic!, però realment la tecnologia ha aconseguit que les comunicacions siguin tan eficients que s'ha arribat a l'explotació i manipulació de la població que no té accés a l'educació, entenent per educació no només el fet d'haver anat a escola. La majoria dels votants de la nostra societat no tenen coneixements de cap de les arts o les ciències -cosa que els antics grcs pensaven que era essencial per entendre qualsevol forma de govern-, i són del tot incapaços de pensar més enllà del present i del futur immediat, cosa que els impossibilita entendre a fons les conseqüències de l'acció política.

El resultat és una societat doblement empobrida, fomentada pels mateixos polítics que actuen d'acord amb tàctiques, més que no pas amb estratègies, si volen mantenir-se al poder prou temps per introduir-hi canvis, i el públic és víctima d'aquesta manipulació i ignora quins són els temes realment importants.

Una llàstima.

dimecres, 10 de novembre de 2010

La dona a l'Església

Arran del debat sobre el paper que van tenir les monges durant la cerimònia de diumenge de dedicació de la Sagrada Família -netejant l'altar i el terra davant de tots els homes que tenien el protagonisme de la celebració-, l'abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les, Gertrudis Nin, juntament amb la resta de la comunitat, han fet arribar aquesta carta:

"Encara ens ressona per dins tota la festa de la dedicació de la Sagrada Família, en la que TV3 va estar a l’alçada de l’esdeveniment.

Va mencionar que érem nosaltres les qui paràvem l’altar, perquè havíem confeccionat les tovalles. Aprofitem per dir que no érem nosaltres.

Sí que vam fer les tovalles i altres peces, així com el coixí de la seu papal. També vam pintar un ciri molt petit, que tingué l’honor de ser el primer encès al Temple de la Sagrada Família.

Nosaltres, però, no som monges de clausura. La vida monàstica no té res a veure amb la clausura, va néixer molts segles abans que aquesta s’implantés. Per això lamentem alguns comentaris fets en la retransmissió en aquest sentit.

Tanmateix, en ple segle XXI, continua l’interrogant sobre el paper de la dona en l’Església. Es va fer palès en la celebració i ens n’han arribat tants comentaris que ens hem sentit mogudes a escriure aquestes ratlles als mitjans de comunicació. Cal trobar el lloc de la dona a l’Església. Per això és necessari establir un diàleg.

Diumenge es va desaprofitar una ocasió única.
"

dissabte, 6 de novembre de 2010

Joseph, un home com jo, un home com tu

Hi ha qui amb un posat seriós fa un gran esforç intel·lectual per veure totes les virtuts a aquest viatge i, en general, al seu ministeri com a successor de Pere. Creients de tota la vida. Ben formats. Ben confessats.

L'home ho pot justificar tot, avui.

És en Joseph Alois Ratzinger (Marktl, Baviera, 1927). Un home com tu. Un home com jo. Però al bell mig de totes les justificacions: les meves, les teves, les seves.

I quina mena de seguidor de Jesús és aquest? Elegit per qui, qui representa? Qui és aquest que substitueix l'ase pel mercedes a l'hora d'entrar a Jerusalem? Qui és aquest deixeble que predica amb escorta i vidres antibala? Es protegeix dels rics i dels mestres de la llei, potser? Qui és aquest servidor-de-tots que visita els pobres institucionalitzats amb la seva comitiva? Qui és aquest creient que no deixa espai a les dones i que condemna les polítiques de salut? Qui és aquest que es fa dir sant, i mestre, i s'apropia de la paraula de Jesús?

M'agrada especialment el somni que apareix al darrer número de El Pregó. Un somni, tanmateix... impossible per molt de temps.

Com diu la Laia de Ahumada en el seu bloc: "Mireu, a aquestes alçades només desitjo una cosa ben senzilla: que, com és habitual en aquests casos, els serveis de neteja dels carrers per on ha de passar la comitiva del papa, almenys no escombrin també les persones sense llar que hi dormen, que no els desapareguin els cartrons ni les mantes i que els estalviïn el neguit d’haver-se de buscar la nit. Això m’importa més que no pas que el papa els vegi, tot i que no estaria de més."

Deu viure tota aquesta parafernàlia, que el distancia de l'evangeli senzill i del seu llenguatge alliberador i arreligiós de Jesús, amb incomoditat, dintre seu? Segur que persegueix el seu itinerari particular d'honestedat... però, hi està atrapat?

Joseph, un home com jo, un home com tu. Pregaré per ell, per tu, per mi i per tots, a la capella de casa, aquest vespre que ell brinda amb cardenals i dorm en un coixí de lli.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Barcelona, posa't Papa!

- Que ve el Papa!
- Que bé, que nosaltres podrem remenar la cua... i altres la toga i la casulla!...
- Ui sí, i anar-hi a fer un tomb com qui no vol la cosa, que ve en diumenge...
- I fer-li alguna foto...
- Encara que no hi sortim amb ell de costat.
- Clar.
- Tant de bo que faci sol...
- I posats a demanar, que els turistes no ens facin nosa...
- Sí, sí, aquell dia ha de ser per a nosaltres.
- Ui sí, aquell dia ha de ser per als hoolligans del Papa!, que diu el meu nét.
- Ja, ja... Això, ben dit!
- Diuen que no el veurem pas de prop, oi?
- No ho sabem, això del papamòbil sempre fa que quedi darrere d'un vidre.
- Oh i tant, per seguretat! Déu nos en guard que li passés res!
- Oh, un vidre i uns quants segurates! Sí, sí... deunosenguard!
- I no hi vindré pas sola, no senyor. He de convèncer la filla...
- La separada?
- Sí, diu que té por que no li faci mala cara si la veu. Però jo li dic que no la coneix pas!, que no cal pas que hi porti el fill tot sol perquè no faci deduccions...
- És clar, és clar...
- I el teu fill?
- Ui, ja m'ha dit que no hi compti, que si el veu amb el seu nòvio agafat de la mà potser li destirotaria el dia, i no vol pas fer-li passar un mal tràngol!
- I tant, pobre Papa, per un dia que ve no cal que es vegi contradit!
- Això mateix, per un dia que ve... deunosenguard!
- La meva germana viu davant la Sagrada Família, i es veu que aparcarà el cotxe dos carrers més avall, que no pot pas arribar al seu pàrquing... però no hi podem anar, a mirar pel balcó, que l'ha llogat als de la tele!
- Caram, encara farà algun quarto!
- Li anirà bé, ara que el seu home és a l'atur.
- Ja ho crec, ja cal que ho aprofiti. I el pobre aquell que dorm al porxo del carrer del vostre edifici?
- Serà fora, deunosenguard! Passarà uns dies abans la Guàrdia Urbana per endur-se'l.
- Oh, i tant! Deunosenguard!
- ...
- ...
- Ja tinc ganes que arribi!
- I jo també!
- Aquell dia aniré a missa de 8, que no podrem pas entrar a la Sagrada Família, i de lluny no crec pas que valgui!
- Bona idea. Vindré amb tu. Deunosenguard que no anéssim a missa el dia que ve el Papa!
- I tant! Deunosenguard!
- I podríem fer un donatiu!
- Això. Hem de fer cas, que el bisbe demana que hi col·laborem tots.
- Oh, és que deu ser molt car tot això!
- Clar, dona, el dinar i el sopar, el cotxe, la seguretatd'un cap d'estat...
- Les cadires i les pantalles gegants...
- I vénen molts bisbes i cardenals, i no sé pas quants seran!
- Oh, i val molts diners, tot això!
- I quin goig que farà!
- Me'n recordaré tota la vida!
- No ens ho podríem pas perdre...
- Deunosenguard!
- I tant, deunosenguard!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Lip Dub per la Independència

No pensis què pot fer el teu poble per tu.
Pensa què pots fer tu pel teu poble.


Música: "La flama" del grup Obrint Pas.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Addicció al futur

Totes les persones tenim un mecanisme psicològic de funcionament que ens permet sobreviure amb optimisme davant la complexitat de la vida: creure que en general les coses aniran sempre una mica millor en el futur.

Certament si no puguéssim pensar que és possible una millora, un avenç, un creixement, i tinguéssim la certesa que demà sempre estarem pitjor que avui, que només ens espera el fracàs de les nostres accions, o la mateixa mort, les actituds optimistes i les ganes de viure despareixerien i deixarien de ser un motor per a la vida mateixa. La depressió, de fet, és la creença que no hi ha remei ni possibilitat de solució a les situacions presents. Una creença, perquè tanmateix tots hem vist, o viscut, experiències amb persones que saben sobreposar-se amb una altra creença: els límits se'ls posa únicament un mateix, i poden superar-se. En una entrada anterior es proposava una reflexió sobre els límits de les persones a partir d'un curtmetrage.

(Obro parèntesi: en part, l'esperança cristiana es basa en la creença que després de la mort hi ha una vida plena, i per això aquesta capacitat de lluita interior de tantes persones creients davant les adversitats ens són un testimoni concret de l'esperança, i alhora exemple d'aquest mecanisme psicològic.)

Aquest mecanisme, però, pot tenir un biaix quasi patològic quan, precisament perquè és la idea d'un futur millor la que alleugereix el present feixuc, fugim del present i no n'assumim les seves responsabilitats ni n'acceptem les seves limitacions. L'evasió de les sectes sol tenir aquest component. I això passa perquè precisament les persones solem tenir una idea de futur més simplificada que la complexitat del present, i així el futur es veu més fàcil de resoldre! Algunes d'aquestes persones s'evadeixen pensant en un futur millor sense lluitar en el present, cosa impossible. És l'addicció al futur.

A la nostra societat ja li va bé aquesta perspectiva de la felicitat d'un futur fàcil i a l'abast, i dóna mostres arreu, en tots els àmbits, que potencien aquesta expectativa patològica del futur. Potser per això els grans mestres espirituals ens conviden insistentment a no tenir por del present, i ens empenyen a fer els canvis -les conversions!- ara, sense esperar al demà, perquè ja saben que el futur serà també un present, que és l'únic que realment existeix.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Vells poemes nous...


Us ha passat mai que un poema de sempre et sembli nou?
Aneu a la Música de Poetes i en viureu l'experiència!


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?


Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!


Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.


Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?


Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!


1909-1910, Joan Maragall

dijous, 14 d’octubre de 2010

Llibertat de pensament

O L'HORITZÓ DE LA VERITABLE LLIBERTAT INDIVIDUAL

L'Ètica de Spinoza és el millor camp d'entrenament per al nostre intel·lecte, sobretot perquè ens ensenya la llibertat radical de pensament millor que molts altres.

La idea de llibertat de Spinoza no és un alliberament de la disciplina en favor d'una arbitrarietat de pensament, sinó un procés actiu. En la mesura en què hom és capaç de definir els seus propis pensaments, i crear d'aquesta manera la seva pròpia experiència de la realitat, tenim més possiblitats de ser independents i autodeterminar-nos, de ser realment lliures.

En la nostra civilització occidental moderna és fàcil arribar a creure que som lliures ja que disposem de moltes alternatives -on volem viure, què volem llegir, què volem fer...-, però en realitat aquest tipus de llibertat exigeix una consciència molt ferma del que hom realment desitja. Sense aquesta consciència, ens convertim en esclaus d'aquests desitjos i perdem la capacitat de donar forma a les nostres idees i accions.

Spinoza exigeix la integració de tots els aspectes de la vida humana per tal d'assolir la llibertat real. I això vol dir fer-se preguntes. Una de les temptacions del pensament lliure és voler fer més fàcil l'existència humana construint un sistema de creences que doni per suposat que és inútil fer-se preguntes. Sense cap mena de dubte, fer-se preguntes suposa un gran esforç, un esfroç que comporta el temor de no ser capaç de trobar una resposta a aquestes preguntes o, pitjor encara, de trobar respostes desconcertants. Però aquest esforç és l'arma més poderosa de què disposem per combatre els dogmes. I per ser lliures.

Siguem valents!

dissabte, 9 d’octubre de 2010

El dèspota

No podia més, és que ja n'estava fart del jou que havia de suportar.
El dèspota sempre estava sobre meu, criticant tot el que feia, mai res era prou bo ni estava prou ben acabat.
Sempre m'estava recordant tot el que hauria d'haver fet i no havia fet, el que havia fet i hauria, i el que havia de fer a partir d'ara.

Sempre es fixava en el pitjor de l'altra gent. Em criticava els meus companys i buscava maneres recargolades de justificar que eren dolents i que ens volien perjudicar, volia enemistar-me amb ells.

A voltes, em donava algun respir, sobretot quan notava que em sentia insegur, i m'afalagava d'alguna cosa que jo podia mostrar, però tot seguit, un cop a soles, em tornava a recriminar la meva petitesa, em recordava que no era tan bo com els altres, em feia notar les meves falles i treia importància al meu esforç, que titllava d'insuficient.

Però un dia vaig dir prou.
Em vaig declarar en vaga.
Em va costar, però, i molt. Tants anys escoltant-lo, explicant-li les meves confidències, fiant-me cegament del que em deia.
Vaig declarar invàlides totes les obligacions que el dèspota m'imposava, que havia acumulat al cap dels anys.
Vaig decidir que jo no tenia obligació de fer res més, de preocupar-me per tot, de tapar tots els forats que els altres deixaven, de complir tots els compromisos absurds que al llarg de tants anys havia anat acumulant.

Vaig començar a ignorar tot el que em deia.
Quan començava a criticar els meus companys, el tallava. "No m'interessa", li deia.
Quan em menysvalorava, ja no li feia cas. "Sóc així", li replicava, "per bé i per mal".
Si em comparava amb altre gent, també el desoïa. "Ells han fet altres eleccions", jo li deia.

I poc a poc, vaig anar guanyant un xic de pau, ja que em parlava menys, potser més fluix, i començava a respirar de no estar sentint la seva veu desagradable i persistent, menjant-me el coco tot el dia.

"Què fas, aturat, perquè no fas això i allò?"
- no he de fer res , no he de ser res, no vull aparentar més "Però que no veus que la gent pensarà malament?"
- ja no vull deixar-me guiar per l'opinió dels altres "Però que si no et mates a complir això i allò seràs un fracassat..."
- però seré lliure

Ja no escolto la veu que em castigava,
ja no escolto la veu del meu jo negatiu, insegur, ressentit.
Ara cerco escoltar el silenci i la vida.
Faig vaga de mi mateix, de l'ego traïdor que mai en té prou.
Ara sóc lliure.


Però em cal estar molt atent.
Ell, el dèspota, que és la meva pròpia veu, em ve incansablement al darrera, encara que no li faci cas.
A voltes, si estic despistat, torna amb força i em recorda els motius per el que he d'estar enfadat, trist, angoixat, o per els que he de recordar que sóc poca cosa, inútil, prescindible, o els pecats que fan que Déu estigui disgustat amb mi. Ell, la veu, sempre plena d'insatisfacció, de retrets, de judicis.
Però quan me'n dono compte, senzillament li somric, i llavors ell calla avergonyit, desproveït de tota la força.
D’això en dic 'presència' :-)

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Educació i política


Aristòtil escriu en el seu tractat de Política: “Ningú no pot posar en dubte que el legislador hauria d’adreçar la seva atenció sobretot a l’educació dels més joves; la negligència de l’educació perjudica la constitució. Cal emmotllar el ciutadà per tal que s’adapti a la forma de govern en la qual viu. Cada forma de govern té un caràcter especial que va forjar originalment i que es proposa de preservar. El caràcter de la democràcia crea la democràcia, i el caràcter de l’oligarquia crea l’oligarquia; i com millor sigui el caràcter, millor serà el govern”.


Serà per això que el comportament polític és directament proporcional als comportaments socials, egoistes i insaciables?

dimecres, 29 de setembre de 2010

Escoltar música

M'agrada llegir, però encara més m'agrada escoltar música. Escoltar música és diferent de llegir.

Quan obrim un llibre, llegim el text i fem les nostres pròpies associacions. Només hem de tenir en compte el text i nosaltres mateixos. Quan escoltem música, hem de tenir en compte les lleis físiques del so, del temps i de l'espai amb cada nota que sentim. Mentre escoltem una peça musical en un concert, és impossible reptir -rellegir, per dir-ho així- una frase o una secció que no hem acabat d'entendre del tot. Durant una actuació, l'oient ha d'adaptar la seva capacitat de concentració -fins i tot la seva consciència- per tal de rebre el material musical.

Per submergir-se completament en en la narració d'un llibre, cal que hom creï la seva pròpia experiència del pas del temps, o de la il·lusió del temps que passa en una narració; en el món de la música, en canvi, aquesta és una qualitat inherent. Evidentment, també és possible sentir sense escoltar, tal com ho és mirar sense veure. Per llegir un llibre no n'hi ha prou de mirar-se les paraules, també cal veure-les, convertir les paraules impreses en construccions mentals que ens permetin entendre la narració. De manera semblant, escoltar música implica també sentir, per tal d'entendre la narració musical.

Escoltar, doncs, és sentir i pensar, més o menys en el mateix sentit en què el sentiment és emoció i pensament. Quan sorgeix una emoció, aquesta no necessàriament ha d'estar vinculada a un esdeveniment o a una persona concreta; és la participació de la intel·ligència la que vincula l'emoció a un seguit de circumstàncies concretes i genera així un sentiment. Aquest mateix procés es produeix quan escoltem una peça musical.

dimecres, 15 de setembre de 2010

La religió és pecat

O L'HORITZÓ D'UNA RELIGIÓ QUE NO CONTROLI LA FE

Aquesta és una provocadora afirmació del el teòleg Karl Barth (Basilea, 10.5.1886 – 10.12.1968). Fou un influent teòleg protestant que es declarà públicament contrari als nazis. Durant la seva infància visqué a Berna. Entre 1911 i 1921 exercí de capellà al poble de Safenwil, al cantó d'Argòvia. El juliol de 1933 fundà una revista que defensava la fe luterana i atacava el cristianisme germànic esponsoritzat pels nazis. A diferència de la majoria de docents, refusà ser lleial a Hitler. L'any 1935 va ser cessat com a professor de la universitat de Bonn i retornà a Basilea, Suïssa.

Amb aquesta frase volia expressar que, així com la religió pot ajudar-te en alguns moments en el teu camí personal i intransferible de resposta a la crida de Déu, pot ser-te, també, una profunda nosa que, fins i tot, t'impossibiliti absolutament aquesta resposta.

Ai, las! No siguem dolents i travessem l'oceà: Terry Jones, aquest pastor americà que fa uns dies volia cremar alcorans en el si d'una petita comunitat de Florida, seria l'exemple perfecte que el professor Barth hagués posat als seus alumnes per il·lustrar la seva afirmació. Encara que...

...crec que la seva frase també pot interpretar-se de maneres més subtils i, ben probablement, bastant més a prop.

dissabte, 11 de setembre de 2010

He mirat aquesta terra (11 de setembre)

O L'HORITZÓ DE LA LLIBERTAT



Avui, diada nacional, us proposo un poema de Salvador Espriu (1913-1985) al qual va posar música i ànima en Raimon (Xàtiva, 1942): es tracta del poema XXIV del Llibre de Sinera.

Amb la tendresa i la força d'aquest poema-cançó és com va decidir acabar el darrer programa d'Afers Exteriors en Miquel Calçada la darrera temporada. Un final espectacular... per a un començament d'un camí espectacular.

És possible la independència? Quina pregunteta! Alguns miren de donar-hi respostes raonades (com a l'article d'avui de ElPunt/Avui), altres, respostes poètiques (Tot està per fer... i tot és possible), i, encara, respostes polítiques (Reagrupament, Solidaritat...).

Tenim un bon sofregit! Apa, bona diada!

dissabte, 28 d’agost de 2010

Les pedres interiors

Pensar horitzons de creixement personal

Deixo anar tot. I em costa molt.
Gairebé 40 anys alimentant un personatge,
alimentant imatge que tenia de mi mateix,
esquivant els meus fantasmes,
vivint en la por.

I és terrible viure amb por, t'ho asseguro.
Tota la energia consumida en témer perdre el que tinc: la salut, la seguretat, l'amor, el respecte que m'he guanyat,...
Tota la energia perduda en témer ser mediocre, convertir-me en no res, por de 'ser com els altres',
de no fer res important a la meva vida.
Tota la energia perduda en preocupacions pel futur, i retrets pel que no vaig fer bé.

Però va arribar un moment que vaig dir prou, no podia viure així, no estava disposat.

I m'he bolcat en el meu viatge intern personal,
que exigia anar aixecant capes de fang sedimentat, estructures internes, prejudicis, i reaccions establertes,
que no em deixaven ser lliure, que no em deixaven llaurar el meu nou camí.
Havia de treure totes les pedres, grosses i petites, les visibles i les amagades.
S'ha convertit en un projecte ambiciós: renéixer de nou.

Així que em calia fer neteja.

La primera pedra, la imatge de Déu que em van ensenyar.
  Interpretat per altres, quan ara sé que 'El que És' forma part de Mi Mateix i no li cal cap intermediari.
  Esquematitzat, humanitzat, i per tant caricaturitzat, empetitit, fals.

La segona pedra, haver incorporat les idees dels altres com a pròpies, i no tenir les meves.
  Començar a confiar en el que jo sento, deixant de buscar mestres externs.
  Deixar de creure que hi ha una sola veritat, i trobar la meva pròpia, alhora que respectar la dels altres.
  No necessitar que els altres em comprenguin.
  És dur, és un camí solitari, i en ell mateix he pogut contrastar les meves pròpies creences,
  davant la incomprensió (i la por) dels que m'estimen.

La més grossa de totes, la meva incapacitat per respectar-me i estimar-me a mi mateix.
  Sempre posant davant els altres, sempre servint tothom.
  Sempre comprenent les altes postures, però deixant-me de banda a mi mateix.
  Ara vull posar-me en primer lloc. Estimar-me per estimar-te desprès.
 
Altres pedres: la falta de Fe,
la dificultat per Confiar en que tot em serà donat sense dificultat (tal com Jesús ens va assegurar),
  desterrar la seguretat per fluir amb la vida,
  i el meu Ego pompós autosatisfet, alhora que insegur i poruc,
  que pataleja per no perdre el control de la meva vida.

I així una darrera l'altre,
sense desanimar-me, amb paciència,
provant de fruir amb el procés en comptes d'atabalar-me amb que mai acabo,
tornant a començar quan em perdo,
contrastant-ho amb les poques persones amb qui puc compartir-ho.

Aprenent a anar més enllà de l'analítica,
i començar a escoltar el que sento callant la ment, a viure les meves emocions sense etiquetar-les,
a permetre'm sentir les emocions negatives i ofensives sense sentir-me culpable,
a observar-me per ser més conscient de com visc.

Aprenent a respectar la opció dels altres,
malgrat impliqui que s'auto-infligeixen dolor i drama.
Aprenent a callar, per no deixar anar un torrent de consells i filosofia barata,
ja que el vertader camí interior no té mapes, car és propi i és construeix caminant.

Tan sols provo de viure amb autenticitat,
amb coherència,
amb llibertat,
amb coratge,
i sobretot, amb joia.

Vaig fent:
èpoques que més, i èpoques que menys,
però sento la Seva crida que em desperta quan m’endormisco.

Jo sóc coratge.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Taizè, 3 d'agost de 1940



El 3 d'agost de 1940 el jove Roger arribava al poblet de Taizè en bicicleta. Era al bell mig de la trista segona guerra mundial.
Ahir va fer 70 anys.
La llavor que duia al cor el germà Roger encara germina. Aneu a Taizé i ho veureu.
Simplement és un record que ens empeny a seguir creient en l'esperança.

divendres, 30 de juliol de 2010

El Circ de la Papallona

Un curtmetratge per comprendre que som únics i que els nostres límits són més enllà del que sempre hem cregut...



dijous, 29 de juliol de 2010

Veure el món amb ulls nous

o pensar horitzons d'esperança

Veiem el món tal com volem veure'l. Cadascú de nosaltres porta dins una història, unes idees, unes experiències, que configuren uns prejudicis i unes tendències de pensament a través de les quals veu i interpreta el món.

Davant dels mateixos fets, davant d'una vida similar, davant dels reptes de cada dia, es pot respondre de maneres molt diferents.
Només has d'observar al teu voltant per veure les reaccions possibles:

Conec gent esperançada, brillant, alegre, oberta
   però també conec gent depriment, desencoratjadora, ressentida, tancada.
Conec gent que treu el suc de cada bri de vida, de cada instant,
   i en conec d'altre que passen el temps queixant-se, donant voltes a històries passades, o avorrint-se.
Conec gent que tira del carro, que no espera que li donin les coses mastegades, que s'automotiva, que busca com millorar cada dia, que posa de la seva banda per facilitar les coses.
  i en conec d'altre que sempre es queixa, culpant sistemàticament els demès dels seus problemes, i exigint que els hi solucionin, que només posen pals a les rodes, i que fan el mínim possible.
Conec gent generosa, que dóna sense esperar,
   i en conec d'altra que no dóna res sinó rep abans, i que només vigila la rentabilitat del tracte.
Conec gent que mira el món, veu el que no funciona, i ho proclama, i posa de la seva banda per que al seu voltant comenci un món nou, esperançat en que el petit gest de cadascú compta.
   I en conec d'altre que proclamen el desastre de tot plegat, amb un to desanimant que convida a tirar la tovallola, desanimar-se, i no fer res perquè tot està perdut. Evidentment, però, la culpa no és mai d'ells.

Segurament tu i jo som una petita barreja d'aquests dos extrems.
Tot depèn de les ulleres que portem. Les ulleres a través de les quals veiem el món.
Però la gran notícia és que podem escollir canviar-les.

Jo et convido a canviar-te les ulleres fosques per unes que deixin entrar més la llum.
I com es fa?
Doncs comença a apreciar també tot el que de bo hi ha al nostre voltant.
Comença també tu a creure en els gestos, a voltes senzills, que fan els més idealistes.
Comença a mirar tot el que hem caminat en comptes de fixar-te massa amb el que ens queda per davant. Tot vindrà.
Comença per meravellar-te amb el senzill (i a voltes molt desapercebut) miracle de la vida, de una senzilla respiració, de l'escalfor del sol a la cara, de l'amor i amistat dels teus companys i familiars en aquest preciós viatge.

Sí, hi ha molt a canviar. Ho sé.
Sí, hi ha coses inacceptables i a voltes estan molt arrelades.
Però també, Sí, som molts que volem canviar,
i Sí, també n'hi ha molt de tossuts que creuen en un món nou i no deixaran de treballar-hi.

Mai havia estat tant fàcil.
Cada cop és més difícil amagar la brutícia. Cada cop la informació i la denúncia corren més ràpids. Mai havíem estat tant connectats gràcies a la tecnologia, ara podem contactar i organitzar-nos amb molta facilitat.

Necessitem la teva ajuda. Ens aniria tant bé!
Et necessitem amb unes noves ulleres, que no descoratgin les petites tentines que comencem a fer plegats.
Necessitem que també donis esperança al teu voltant, que l'encomanis juntament amb les ganes de viure, car això marcarà la diferència.
No ens caldrà convèncer ningú, no ens caldrà raonar ni usar les paraules: la nostra joia, la nostra serenitat, la nostra esperança, es translluiran en els nostres actes, i seran les raons contundents que sembraran el canvi arreu, que mostraran que el canvi és possible.

Sapiguem aprendre a veure la màgia del camí.
La felicitat no vindrà de viure en un món perfecte, sinó de la joia de participar en la seva construcció, aquí i ara.

dissabte, 24 de juliol de 2010

Tempus fugit...

El temps passa. Tic. Tac.
Ja ha acabat un nou curs.
Ja ha passat tot un altre any: algunes coses segueixen igual, altres han canviat.
Nosaltres hem envellit, però potser som més savis i experimentats.
O potser, malgrat tot, hi ha coses que seguim sense entendre.
Ha arribat el temps amb -probablement- uns dies de descans, de família, de viatge, de lectura, d'aigua, de sol, de fotografies, de flexibilitat.
El temps mai no s'atura, inflexible, sempre al mateix ritme i la mateixa cadència. Tic. Tac.
Aquest any, has viscut en va?, o has aprofitat la vida?

Tranquil. Tens tot un altre any per endavant!

dissabte, 17 de juliol de 2010

Ajuda'm a canviar el món!


En Gerard Sesé (1986) és un musicàs: porta la música i la poesia a la sang.

Aquests dies ha decidit fer un regal. A través de la seva pàgina web regala el seu darrer disc Ajuda'm a canviar el món. Pots descarregar-te'l clicant aquí.

Hi posa el seu missatge viscut amb lletres directes i clares.

I veuràs que és a les teves mans,
ho tens al teu abast,
mai haguessis imaginat
que la teva ajuda és necessària,
ningú no és prescindible,
si tens clar que ets important
ja tenim molt de guanyat:
ajuda'm a canviar el món...!

dijous, 15 de juliol de 2010

Apreciar

o l'horitzó de sembrar esperança...

Només ens cal fixar-nos una mica per apreciar tot el que de bo tenim al voltant.

un curt preciós! mireu-lo amb calma.


Validation en Español. from neuromanagement on Vimeo.

Aquest personatge del curt inclús anima i fa somriure als que el mirem des de l'altre banda de la pantalla...

dimecres, 7 de juliol de 2010

El salt al buit

Ja fa temps vaig aprendre
    que no pots salvar algú que no vulgui ser salvat.

Si algú escull viure en la seva pròpia mediocritat,
   en la seguretat del seu victimisme,
   en els seus propis hàbits autodestructius,
   o bé en una fe rància i dogmàtica,
ningú el pot treure d'allà, alliberar-lo de la seva pròpia presó,
   del seu aïllament, del seu propi dolor autoinflingit.

Perquè això ho esculls.
Tu ets tant lliure com tu vulguis ser-ho.
Doncs tu no fas res que no facis tu mateix,
    tu no penses res que no pensis tu mateix.
No t'enganyis i diguis que t'obliguen a fer-ho, que no pots escollir, que t'hi veus obligat:
    ningú t'ha "posseït" i realitza els actes per tu,
    sempre pots escollir dir que no.

Però tu esculls la seguretat del conegut.
I t'entenc, perquè fa por deixar les sòlides mentides que hem viscut tants anys
    i començar a donar-se compte de que som els amos de la nostra pròpia vida.
Perquè et sents insegur si qüestiones el teu sistema de creences, la fe que et van inculcar de petit, que tot i que no t'encaixa ja s'ha establert fortament dins teu.
Perquè seria massa trasbalsador donar-se compte de que el responsable de que no siguis feliç ets tu mateix/a.

Per això avui no et puc ajudar,
   fins que tu mateix/a decideixis fer el salt al buit.
Fins que el dolor et faci tocar fons, i l'angoixa que et crema per dins et faci decidir que JA N'HI HA PROU.
I cridis que no vols generar més dolor a la teva vida.
Que et donis compte que hi ha d'haver una millor manera de viure,
que només tu mateix/a pots canviar la situació.

Un salt al buit.
Deixar de negar la teva situació.
Deixar enrera creences, seguretat, i addicció a les teves emocions negatives,
    i tornar a començar.
Obrir els braços i demanar ajuda.
Obrir el cor, demanar-te perdó, i començar a estimar-te de veritat.
Perdonar el teu passat, passar pàgina, deixar anar llast, i començar una vida nova.

Tu ets la persona més important de la teva vida.
Tu ets de les persones més importants de la meva, també.

Si-us-plau, fes amb mi aquest salt.
Fa vertigen, ho sé. Ho he experimentat.
Un cop has començat a esquerdar els fonaments, la casa s'esfondra.
Les parets, fetes de mentida, d'aïllament, de distància, d'agresivitat, no poden sostenir-se més.
Ja no vols fugir més, i plantes cara als problemes;
    a vegades és esfereïdor,
    però t'asseguro que val la pena.

Cal netejar les ferides per tal que sanin. Fa mal, però és un dolor sanador, alliberador.
No pots curar-te si no veus clarament què t'ha passat, si no paeixes el que t'ha passat.
Accepta-ho i deixar-ho marxar. Ho has fet el millor que has pogut.
Ara ja res d'allò importa, tornaràs a estar alegre, tornarem a disfrutar de la teva companyia.

Obre't a la vida, a l'esperança:
    seràs lliure, seràs més feliç, seràs més amor.
Alguns ens diran bojos, són els que tenen por de caminar.
Provaran de riure's de nosaltres perquè els farem por.
    Els farà por que siguem lliures, que siguem feliços
    Els farà por de pensar que potser tenim raó.

Salta !

dijous, 1 de juliol de 2010

divendres, 18 de juny de 2010

Pregunta: Per què continua a l'Església?

Resposta de Hans Küng:

(...)Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.


Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (...). Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.


Les alternatives –una altra Església; sense Església– no em convencen: els trencaments condueixen a l’aïllament de l’individu o a una nova institucionalització. Qualsevol fanatisme ho demostra. No defenso en absolut un cristianisme de selectes que pretenen ser millor que altres, ni les utopies eclesials que somnien en una comunitat animada netament per uns mateixos sentiments. ¿No seria més emocionant, interessant, exigent –a desgrat de tot– i finalment més reconfortant i fructífer, lluitar per un “cristianisme amb rostre humà” en aquesta Església concreta, en la qual sé, almenys, amb qui em comprometo? ¿No seria millor una exigència sempre renovada de responsabilitat, de postura activa, de perseverança tenaç, de llibertat més viscuda, de resistència lleial?


La meva resposta decisiva fóra: resto en l’Església perquè l’afer de Jesús m’ha convençut i perquè la comunitat, a desgrat de tot defalliment, ha estat defensora de la causa de Jesucrist i ho ha de continuar essent.


La seva possibilitat efectiva dependrà del fet que en algun lloc un rector prediqui aquest Jesús; un catequista ensenyi cristianament; un individu, una família o una comunitat resin seriosament, sense frases; que es faci un baptisme en nom de Jesucrist; que se celebri la Cena
en una comunitat compromesa i que tingui conseqüències en la quotidianitat; que es prometi misteriosament, per la força de Déu, el perdó dels pecats; que en el servei diví i en el servei humà, en l’ensenyament, en la pastoral, en la conversa, en la diaconia, l’Evangeli sigui pre-dicat, pre-viscut i post-viscut de veritat.


(...)Està en mans de l’Església la manera de superar aquesta crisi. El programa no falta. ¿Per què continuo en l’Església? Perquè, de la fe, en faig esperança: esperança que el programa, és a dir, l’afer de Jesucrist, és més fort que tots els abusos que es donen en i amb l’Església. Per això val la pena la decisiva presa de postura en l’Església; per això val la pena la presa de posició més concreta en el ministeri eclesial, a desgrat de tot. No romanc en l’Església a desgrat de ser cristià: no em tinc per més cristià que l’Església. Sinó que resto en l’Església perquè sóc cristià.

divendres, 21 de maig de 2010

Catequesi per a persones amb disminucions psíquiques

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT OBERTA

Fa pocs dies vaig viure una experiència molt interessant. Vaig assistir a la festa posterior a la confirmació de nois i noies amb disminució psíquica a la parròquia de Sant Cristòfor, al barri de Ca N'Anglada de Terrassa.

Fa 25 anys que al Vallès s'organitza una catequesi especial per a persones molt especials, i és una interessant experiència d'acollida i d'incorporació social i eclesial. Actualment aquesta acció revolucionària queda ubicada definitivament en aquesta parròquia que compta amb el pal de paller de Mn. Joan Làzaro Padrós, un rector acollidor, franc i obert.

L'espontaneïtat, franquesa i cordialitat amb què els nois i noies confirmats participaven a la festa i convidaven tothom a bellugar-se de les cadires era, a més a més de contagiosa, també exemplar. És la proposta atrevida per a viure una una experiència, uns fets (i no només paraules), ben evangèlics!

Aquesta experiència senzilla és signe d'una veritable comunitat oberta, acollidora... lluminosa.

dimecres, 12 de maig de 2010

Cap a una espiritualitat sense religió?

El XIIè Simposi "Religions i Espiritualitat" organitzat per la Fundació Claret (20 de març de 2010) ens va deixar perles com aquesta exposició de la Laia de Ahumada. Podeu veure qui és ella a través d'aquest enllaç que presenta el seu llibre més llegit, "Monges", al costat d'un breu apunt biogràfic.

Si la voleu llegir completa cliqueu ací: Anem cap a una espiritualitat sense religió? Comença així:

dissabte, 8 de maig de 2010

Vaig trampejant

Com tu, també a vegades em cau el món a sobre.
voldria que tot fos senzill, clar, pla, perfecte
voldria que les relacions no fossin tant complicades
voldria que no hi haguessin sempre trastos per terra, roba per rentar, la pica plena de paelles
voldria poder descansar més
voldria poder tenir la sensació de que he acabat tota la feina...

com tu, també a vegades em pregunto si val la pena
tot l'esforç en cuidar els petits detalls
en cercar sempre la coherència i la honestedat
en nedar contra corrent, si cal, quan crec que és necessari.

com tu, també a vegades perdo la perspectiva
i deixo que les obligacions, les exigències, els horaris m'aprisionin i em facin córrer
i m'enfado i crido per que els fills s'afanyin,
toco el clàxon quan el semàfor es posa verd si la cua no es mou,
i enyoro la serenitat i el silenci, però no em prenc temps per recuperar-la.

com tu, també a vegades em canso
i m'angoixa pensar tot el que em queda per davant,
totes les responsabilitats que pesen a les meves espatlles,
i totes les expectatives que he carregat damunt nostre,
de no poder fallar mai,
de voler complir amb tothom,
de saber que em seria molt fàcil cedir, i oblidar-me de ser autèntic.


però paradoxalment, és en els moments més baixos quan ho he vist més clar,
car aixeco la mirada amunt i veig la llum, la bellesa, l'esperança.
entenc que el meu camí no és en va, que és la meva pròpia elecció la que em mou.

em serveix per refermar-me, i arribo a la conclusió de que SÍ, de que val la pena
que si no estigués abocat participant en la preparació de coses, estaria assegut al sofà de casa
que si no volgués generosament la meva vida cap als meus fills, estaria tan sols mirant-me el melic,
de que cada gest, cada esforç, cada il•lusió, perduren per sempre en el cor de Déu.

em serveix per recordar, tal com diu la cançó,
que "cal que diguem que SÍ cada dia, a cada moment, a cada passa.
que cal que diguem que sí tot i els dubtes..."
,
cal que cada dia fem l'elecció conscient de la nostra opció de vida, de la nostra situació,
cal que veiem clar que el que fem val la pena, és autèntic, és expressió d'Amor.

em serveix per recuperar la perspectiva,
desfer-me dels esquemes de productivitat, de necessitat d'acceptació, de necessitat de resultats,
per obrir-me al misteri de la donació sense esperar res a canvi.

m'obro al misteri de fluir, de deixar fer,
d'apreciar totes les coses bones i boniques que passen al meu voltant, i que no hi presto atenció.
de definir el que vull, i amb coratge fer passes fermes cap als meus nous horitzons.

Avui, torno a dir que SÍ.

"Caldrà dir que sí, cada dia. A cada moment, cada passa.
caldrà dir que sí, tot i els dubtes,
fent un nou camí per els qui vénen.

Cada dia caldrà dir que sí,
cada passa caldrà dir que sí, dir que SÍ !"

divendres, 30 d’abril de 2010

Com podem anar-nos preparant per a no adormir-nos?

L'altre dia un amic em féu aquesta pregunta i jo li vaig contestar: "Com tot en la vida... amb exercici".

M'explico: hi ha qui diu que fent 21 vegades una mateixa cosa, de forma rigorosa, sistemàtica, sense saltar-nos ni un sol dia l'execució, s'aconsegueix fer-nos nostre l'objectiu plantejat. Dit d'una altra forma, si vas al gimnàs 21 dies seguit hauràs interioritzat aquest fet de tal manera que no et serà un esforç d'anar el dia 22 i els que segueixen.
El mateix, diuen, que es pot aplicar a les classes d'anglès, a escriure un diari o a qualsevol cosa a la qual us hagueu proposat i que no hagueu tingut la força per seguir fent.

Al cap i a la fi no importa tant la xifra de les 21 vegades seguides, i sí la idea de la constància, de l'esforç tenaç, de no defallir. Per aconseguir interioritzar com a part pròpia del nostre ésser una pràctica, la que sigui, el més important és no pensar tant en com fer-ho... sinó fer-ho !
No es tracta tant de rumiar quines coses faré per ser una persona millor en tal o qual actitud. Diria que molt més que tancar-nos en veure quina estratègia executar per aconseguir un objectiu, del que es tracta és de llençar-nos, fer-ho amb decisió, i no perdre el fil del que ens hem proposat. A més a més, al cap i a la fi, de tant donar voltes al cap acabem sense fer el que volíem i, el que és pitjor, el desànim i la frustració s'apoderen del nostre ésser.

L'objectiu final és que la forma de fer i de ser que ens interessa de viure, brolli amb naturalitat, que sorgeixi de forma innata de la nostra quotidianitat, que sigui una actitud de la nostra vida tan interioritzada, que aparegui sense que fem l'esforç de plantejar-nos que es manifesti.
I això només s'aconsegueix amb una disposició a que sigui possible... però no només intel·lectualment, sinó dia rera dia amb l'aixada, llaurant el camp del nostre ésser.

Com anar-nos preparant? Amb exercici. Pertinaços, constants, amb una sana obstinació.
I com en gaudirem de veure que la nostra suor significarà, no tan sols adonar-nos que hem crescut una miqueta més, sinó que des de la nostra senzillesa podem influir per canviar una miqueta el món.

Vaja, això és el que penso.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Valors i idees per millorar el món

Hi ha una pàgina a internet que s'anuncia així:

Ideas worth spreading. Riveting talks by remarkable people, free to the world.

El sentit del qual podria ser: "Propaguem el valor de les idees: reforçant amb xerrades de persones notables l'alliberament del món". Molt americà.

Es tracta d'un seguit de petites conferències de 20 minuts aproximats de durada en els que gent destacada del món científic, cultural i del pensament és convidada a desenvolupar una idea, un valor, que contribueixi al desenvolupament de la humanitat, al seu "alliberament".

Sempre he admirat les persones capaces de parlar amb fluïdesa i de transmetre el sentit de les seves idees, a voltes més enllà de les paraules concretes que trien amb encert com a missatgeres. Doncs bé, en aquesta pàgina podeu trobar molts bons comunicadors que parlen sobre temes ben diversos amb un mateix denominador comú: aportar una idea per millorar el món. Suggerent, oi?

En trobareu d'increïbles! Jo us en proposo un exemple: es tracta del petit discurs sobre la passió d'Isabel Allende. Dura 18 minuts, és en anglès amb subtítols en castellà, i no té desperdici.

Sempre que disposeu de 20 minuts i busqueu una idea per millorar el món, ja sabeu on trobar-la.

dijous, 22 d’abril de 2010

Bon Sant Jordi... amb un poema!


Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

Rainer Maria Rilke (1875-1926)


És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli.
(Ed. Empúries. Barcelona, 1985. 22 cm. 76 pàg. Edició a cura de Feliu Formosa i Xavier Folch. Col. "Migjorn", 11.)



[Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:.


Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.]

diumenge, 18 d’abril de 2010

Banca ètica: els estalvis de la gent solidària coherent

O L'HORITZÓ DE LA COHERÈNCIA EN L'ECONOMIA FAMILIAR


Som prou conscients que allò que nosaltres mai no faríem amb els nostres diners, ho fan bancs i caixes amb els nostres estalvis?: finançar indústria militar, promocions immobiliàries quan hi ha tants pisos buits, construir golfs, finançar interessos comercials contraris a la gent dels països en vies de desenvolupament,.... És greu que algú hi inverteixi, però de cap manera no volem ser còmplices d’aquests negocis.


Fa ja cert temps que hi ha una alternativa, la banca ètica, i a Catalunya disposem de diverses iniciatives per triar. Les tres més grans són les següents:


Triodos Bank: banc holandès creat el 1980, que posa l’èmfasi en el respecte mediambiental. Dels bancs ètics que operen a Catalunya, aquest és l’únic que ofereix serveis per a l’operatòria quotidiana (compte corrent, llibretes d’estalvi normals i infantils, domiciliacions, etc.), amb detalls com les targetes de crèdit de plàstic reciclable sense PVC. Això sí, es tracta d’una ètica tan cosmopolita que no veureu escrita ni una paraula en català.



Oikocredit: banc creat el 1975 pel Congrés Mundial d'Esglésies, amb la seu central ubicada també a Holanda. Atorga crèdits a centenars d'organitzacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits. S’hi pot col·laborar com a inversor, com a soci i com a voluntari.




Fiare Catalunya: associació per la promoció d’una banca ètica de la ciutadania. És a dir, de moment és una associació per fomentar la banca ètica, que el 2007 va obrir una oficina a Barcelona com agent de la Banca Popolare Etica. Els socis d’aquesta entitat esdevindran socis fundadors d’una cooperativa europea de crèdit amb criteris ètics, de propera creació (a partir de la fusió de la italiana Banca Popolare Etica i el banc francès Lanef). L’interès d’aquest projecte rau en l’èmfasi en la participació: és a dir, a part de buscar clients (per a préstecs i per a inversions), és fonamental per a l’èxit d’aquesta iniciativa la participació de la ciutadania i la implicació del tercer sector, que guia el projecte. Per tant, els nostres estalvis no només serviran per a finalitats ètiques (criteri comú de tota banca ètica), sinó que els socis promouen un banc del tercer sector al servei del tercer sector, és a dir, un banc que no serveix per oblidar-nos dels diners, sinó per ser conscients de la força que tenim tots els ciutadans amb els nostres petits estalvis.


Mentre vosaltres estalvieu, podeu fomentar grans projectes socials. Trobareu més detalls sobre la banca ètica a FETS-Finançament Ètic i Solidari.


Animeu-vos-hi, sense por.

Escrit del bloc de la comunitat familiar de Vallparadís

.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Oriol, fill de la llum

Escrit en motiu del bateig del nostre tercer fill, l'Oriol

Vocació
Sempre m'he preguntat perquè la gent té fills. També em pregunto perquè ens hem anat embolicant nosaltres, donat la feina que porten, però no acabo de treure'n l'entrellat.
Deu ser que és quelcom vocacional. De més jove jo ja cantava per als nanos, i sempre que podia m'apuntava de campaments i casals de monitor. Però l'avantatge dels casals, gran avantatge!, és que s'acaben a les 7 de la tarda, i tornes els nanos als seus pares. I si n'estàs cansat, l'any següent no t'hi apuntes com a voluntari.
Diuen que també està molt bé ser tiet, però els meus germans no els veig gens posats en el tema de perpetuar el cognom familiar, i els meus cunyats anaven més tard, i per tant de moment hem hagut d'obrir camí nosaltres.

La veritat és que no és fàcil ser pare. La majoria de vosaltres ja ho sabeu. De cop, ets responsable de l'educació i estimulació d'uns marrecs ben emprenyadors, que no entenen del nostre cansament ni les nostres obligacions d'un món adult ben complicat, i que sempre fa tard.

Ens donen satisfaccions, i disgustos (el percentatge depèn de l'època :-P), i sobretot molt de patiment, ja que voldríem que tot els hi anés bé, però sabem que han de caminar per ells mateixos, i els deixem anar de la mà temorosos, i caminem al seu costat esperant que no caiguin gaire, i que quan passi no es facin gaire mal.

Ja som 5 a casa!
El tema de ser família nombrosa també deu ser vocacional. La gent a vegades ens pregunta que perquè ens compliquem la vida, si és que ja teníem “la parelleta”.
Però ara que tenim lOriol aquí, cap dels que avui ens hem reunit per al seu bateig no podríem concebre el món sense ell. És una persona que no existiria.

Donem gràcies per tenir l'Oriol amb nosaltres, fent camí amb nosaltres.

Em podríeu dir: ei! tu ja sabies de què anava, això de tenir nanos...
Si: juguem amb força avantatge, però la veritat és que cada nen té un caràcter totalment diferent dels altres. A més, té la seva gràcia aconseguir estar un adult sol cuidant-los tots tres, incloent dutxes, pijames, sopars, i ben aviat deures de cole!...
però tot flueix, tot va sortint.
I en els moments durs, respiro fons i em recordo a mi mateix que no ho canviaria per res del món, ja que és amb ells on jo escullo estar. Jo ho escullo cada dia.

Oriol, fill de la llum
L'Oriol ha portat molta llum a casa. Paradoxalment, estem més relaxats des que està amb nosaltres.

Els primers mesos de tenir l'Oriol, era divertit parlar amb tothom que ens preguntava per com anava l'atabalament i l'enrenou a casa, pensant que estàvem superats per la situació de família nombrosa (això sobretot t'ho pregunten els que estan superats per el primer).
Els explicàvem que l'Oriol havia portat alegria i serenor a casa. Fins ara ha facilitat molt la feinada que comporta tenir un nadó a casa , amb la seva tranquil·litat i grans dosis de rialles !!! A més, té la delicadesa de dormir-se en moments estratègics, com per exemple a l'hora que faig el sopar i banyo els grans.

Potser serà que els germans tercers noten que ja hi ha prou enrenou a casa, i es solidaritzen amb els pares. Potser és que s'entretenen molt amb l'enrenou de casa, i no tenen tant temps per avorrir-se. Potser és que ens ha tocat la loteria. Qui sap.

Et canvien la vida
I l'Oriol, igual que en Roger i l'Anna, ens han canviat la vida. Són espurnes de Déu , un tros de cel, i han trastocat el nostre món fins a punts insospitats.
Per a ells jo m'he obligat a créixer en coherència, paciència, serenitat, i disponibilitat. Per a ells jo m'he hagut de replantejar molts aspectes de la meva Fe, tots els supòsits socials, la disciplina, i el meu paper com a pare.

Podria dir que m'han impulsat endavant, i que m'han convertit en una persona millor.

Som afortunats!
Donem gràcies d'estar aquí avui amb vosaltres. Us estimem a tots els que esteu aquí avui.
Tenim la gran sort de venir de famílies molt fermes, obertes, actives; recordant també tots els que ja no hi són presents.
Tenim la gran sort de tenir germans i cunyats amb qui compartir molt.
Tenim la gran sort de tenir molts amics que valen el seu pes en or (i que porten unes mones boníssimes als seus fiols :-P).

I tenim la gran sort de tenir, per un temps, uns fills que manifesten l'essència del que volem per al món: alegria, entusiasme, il·lusió, generositat, creativitat, viure en present, Amor, Esperança, Esperança, Esperança.

Ells són la llavor del demà. Ells són la nostra Esperança.
Ho celebrem amb goig i en donem gràcies.

Benvingut, Oriol, a la nostra comunitat.