diumenge, 30 de gener del 2011

Ja en tinc prou de Canal 9!


Ja en tinc prou de Canal Nueve

[Article aparegut al diari Levante-emv, el dimarts 25 de gener de 2011]

Sí, ja en tinc prou d´una televisió que es diu valenciana i que menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res més d´una televisió que no és sinó escombraries!! Per a mi, s´ha acabat eixa televisió que vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la nostra cultura! Eixa és la política de RTVV! I eixe és el projecte d´informació que té el Govern Valencià!


Dic tot això perquè el dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a parar al programa DBT en el qual tots els anomenats «prestigiosos periodistes» (amb la pluralitat a que ens té acostumats Canal Nueve: ABC, Periodista Digital, Las Provincias, El Mundo...) i parlant en castellà debatien (millor diria que se´n reien i es burlaven) del debat del Senat, en el qual s´introduïen les llengües oficials no castellanes. Tot el «debat» va consistir en ridiculitzar la nostra llengua i també el gallec i el basc i en destacar el preu que costava eixa traducció. En cap moment, ni ho espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit els periodistes per menysprear la nostra llengua. I això en una televisió que es diu valenciana!! Entre bromes de mal gust i burles sense to ni so, els periodistes en qüestió només destacaven els diners que costaria «ese invento».


Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons professionals. Però quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia, una parcialitat descarada, l´insult, el menyspreu per tot allò que és valencià, és la tònica de Canal Nueve!! D´una TV que es diu valenciana!! Quin sarcasme!! I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I en els diners que costa mantindre uns periodistes que ni tan sols van tindre el detall de parlar en valencià!! Per a què, pensarien, si el mateix president Camps utilitza ben poc la nostra llengua!!


La demagògia, la mentida i la falsedat d´aquells «periodistes» en cap moment van fer menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a aquells que no en saben una d´elles, tot i que la major part dels suïssos en saben parlar més d´una!! O a Bèlgica, amb el neerlandès, el francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!


La manipulació a què ens té sotmesos als valencians Canal Nueve, que constantment utilitza l´encenser per riure-li les gracietes al poc Honorable Camps i als seus consellers, se´n passa de la ratlla! Per a mi s´ha acabat de vore una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.


Vergonya, Canal Nueve, vergonya!!!

dimarts, 25 de gener del 2011

Decàleg de la serenitat

    Només avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida tots de cop.

    Només per avui tindré una màxima cura del meu aspecte: cortès en les maneres, no criticaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú... sinó a mi mateix.

    Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.

    Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les circumstàncies s'adaptin totes als meus desitjos.

    Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.

    Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.

    Només per avui faré una cosa que no desitjo fer, i si em sentís ofès en els meus sentiments procuraré que ningú no se n'assabenti.

    Només per avui em faré un programa detallat. Potser no el compliré totalment, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

    Només per avui creuré fermament -encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la bona Providència de Déu s'ocupa de mi com si ningú més no existís al món.

    Només per avui no tindré temors. De manera particular no tindré por de gaudir del que és bell i de creure en la bondat.

Joan XXIII


dijous, 20 de gener del 2011

De dioses y hombres (2010)




Només quatre ratlles perquè en tinc necessitat. Fa uns dies, al vespre, vàrem anar al cinema a veure una pel·lícula extraordinària: "De dioses y hombres". El títol no és pas que engresqui massa.., però el seu contingut -en tots els sentits- és de gran categoria espiritual i humana, amb una realització tècnica de gran qualitat, amb unes vistes de les muntanyes d'Algèria corprenedores, tractada amb una finor exquisida...

La fitxa tècnica és: França/2010; dura 2 hores; ha obtingut el Gran Premi del Jurat al festival de Cannes...

I la sinopsi: un monestir cistercenc situat a les muntanyes algerianes, als anys 90... 7-9 monjos francesos viuen amb harmonia amb els seus germans musulmans, però progressivament va creixent la violència i el terror... Un grup fonamentalista assassina a un equip de treballadors estrangers i el pànic s'apodera de la regió. L'exèrcit ofereix protecció als monjos, però aquests la rebutgen. Malgrat les creixents amenaces que els envolten, la decisió dels monjos de quedar-se a qualsevol preu es fa més ferma dia rere dia...

Destacaria moments emocionants.., moments decisius d'instrospecció personal i profunda sobre el sentit de la vida (i de la mort), sobre el sentit de la seva vocació i la seva fidelitat... especialment emotiva i profunda la ronda d'arguments que cada monjo aporta a l'hora de prendre la decisió de quedar-se o de fugir... amb tots els arguments "lògics" des del punt de vista humà que cadascun va desgranant... la por "vestida" amb argumentació fins i tot honesta... etc. També ens va agradar molt el tractament emocional... En cap moment el director n'abusa... Té poca música de fons... sí que té força moments amb cants litúrgics.., per tant hi ha moltes estones amb silencis (que s'agraeixen de debò!).., i a la sala no sentia ni el respirar del veí del costat... ningú es pot adormir ni despistar-se... tothom queda "enganxat" al guió... Aneu-hi! JCC

dissabte, 15 de gener del 2011

L'obsolescència programada

S'anomena obsolescència programada a la planificació volgudament limitada de la vida útil d'aparells i objectes, de manera que hagin de ser reposats, recomprats, al final d'aquesta vida útil i generar així un manteniment, o un augment, del consum. Aquesta vida útil està degudament programada i calculada per afavorir els beneficis de l'empresa fabricant amb les successives recompres del producte. És a dir: fabricar productes programats per durar menys temps o, dit amb més duresa, productes dissenyats per a fallar.

Podeu trobar una explicació de la Vikipèdia més detallada aquí. Encara podeu trobar més informació aquí.

Però us ofereixo aquest vídeo documental en català de 75 minuts que exposa gràficament i directa aquesta qüestió.


Comprar, llençar, comprar from Jordi el Boig on Vimeo.

.

dimarts, 11 de gener del 2011

Entrevista a un amic monjo...

El facebook i jo (FAQ)

per Àngel Pons el diumenge, 9 / gener / 2011 a les 10:16

Aeroport d'El Prat, 1 de setembre de 2010

Per què ara una nota quan mai abans ho havies fet? I per què en forma d'entrevista?

Feia dies que pensava en quelcom així. A més, ahir amb el pare d'un antic alumne meu vam parlar del facebook i algunes de les coses que vam dir surten aquí. No sóc gaire amic dels blogs i aquestes notes ho poden semblar, però de tant en tant va bé fer excepcions. Ho faig com si fos una entrevista perquè resulti més àgil, res més.

Tens més de 600 amics, no és molt això? Els coneixes a tots?

Els conec a tots o quasi. La immensa majoria d'aquests sis-cents amics del facebook són antics alumnes meus, de les tres escoles on he fet classe: la Sagrada Família de Santa Perpètua, el Casal dels Àngels de L'Hospitalet i evidentment l'Escolania de Montserrat. Els que em coneixen relament saben que per a mi els antics alumnes ho són tot, quasi són sagrats!! No podeu imaginar-vos com de content estic que un alumne meu, en Rafa Jordà, sigui ara un bon jugador de primera divisió de futbol i també de la selecció catalana! També tinc agregats antics companys d'escola o de la universitat, i gent de tot arreu, de tota la meva vida. El facebook té això: et permet retrobar-te amb la gent que ha marcat la teva vida. També hi ha, però, algunes persones que no conec personalment, molt poques, alguns són gent que em coneixen a mi, com a monjo de Montserrat, i que m'han demanat l'amistat, no els podia dir que no.

Molts diuen que estàs sempre connectat! Et consideres un viciat del facebook? No creus que un monjo no hauria d'estar tant de temps al facebook?

Fer molts cops una cosa que no és dolenta no és un vici, més aviat seria una virtut! Per altra banda, no sempre estic al facebook: quan dormo el tinc tancat! I justament puc estar molt temps connectat perquè sóc monjo: estic moltes hores a l'habitació, especialment ara a Roma, estudiant. Em connecto al facebook sobretot a les tardes i els vespres, quan estic a l'habitació estudiant. Em permet d'anar seguint el que hi passa, com qui de tant en tant mira per la finestra per veure la gent del carrer i saludar-los, però mentrestant vaig fent feina: no estic tota l'estona pendent del facebook, ni molt menys!

En canvi, el xat el tens molt sovint tancat. Per què?

Tinc massa amics i tindria un allau, a vegades m'ha passat. Qui realment vol parlar amb mi, pot trobar altres canals, per exempel el MSN, que en aquest aspecte m'agrada molt més.

La majoria de les teves intervencions al facebook són brometes i anècdotes, normalment amb els antics escolans. D'un monjo s'esperaria més aviat profundes reflexions sobre temes d'actualitat a la societat o a l'Església, no trobes?

Ja he dit que no sóc gaire amic dels blogs, ho respecto però no és el meu estil. Sóc un ferm partidari de l'educació i la pastoral de la proximitat i la confiança. Ara seria una mica llarg d'explicar això de la pastoral de la confiança: fa dos anys vaig escriure un treball de 150 pàgines sobre la teologia de la confiança! No visc el facebook com un lloc on abocar les meves idees sinó bàsicament com una eina de comunicació, i en aquest sentit, el facebook és una boníssima eina de comunicació i de contacte amb persones que tens lluny. Per a mi els antics alumnes són molt importants, ja ho he dit més amunt, i tinc clar, sobretot amb els temps que corren ara a l'Església, que és molts positiu que hi hagi religiosos que siguem propers i generadors de proximitat i confiança amb els joves del nostre país i amb les seves famílies.

Amb confiança: és necessari apuntar-se a tants grups?

Bona aquesta! Potser que us ho contesti en Joan Climent!!! No, en serio: la gent necessita agrupar-se, trobar-se, i els grups del facebook també poden ser això. Tot forma part de la pastoral de la confiança, que es basa en la proximitat. És com un joc, però un joc educatiu, encara que no ho sembli.

Amb el facebook, no perds intimitat?

El que no vull que surti no ho poso. Hi ha fotos que mai penjaria al facebook!!!! I quan he de dir alguna cosa a algú i no vull que se sàpiga, faig servir els missatges, que són secrets. Però penso, insisteixo, que és bo que la gent vegi què fa i què diu i com viu un monjo de Montserrat: que fa classes de mates o catequesi als escolans, o que porta el Montserrat Jove o que, com passa ara, estudia a Roma... La pastoral de la proximitat altre cop!

Alguns monjos de Sant'Anselmo es queixen que sempre escrius en català, quan ells normalment ho fan en italià.

És que la majoria dels meus amics i tots els meus antics alumnes parlen en català o en castellà, no en italià. Quan m'adreço concretament a un monjo o un resident de Sant'Anselmo ho faig en italià, bé: en alguna cosa que deu semblar italià!!

Per què aquesta foto?

Per mostrar amb imatges la pastoral de la proximitat i la confiança. També perquè l'he elegida foto de l'any 2010: significa el canvi de vida, de Montserrat a Roma. I perquè la foto ha estat possible, en part, gràcies al facebook. És una manera de mostrar que el facebook serveix per quelcom més que per escriure "XD" al final de qualsevol comentari! El facebook serveix també i sobretot per generar confiança, per donar una altra imatge de l'Església, per apropar persones, per quedar per veure'ns, per superar distàncies geogràfiques, per retrobar vells amics... Si non è vero, è ben trovato ;)

dimecres, 5 de gener del 2011

Et desitjo...



Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi

per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...


Victor Hugo

diumenge, 2 de gener del 2011

Ple

Ple de vida, d'energia, de ganes de posar-m'hi, d'optimisme, de vitalitat, de idees, d'empatia, d'entrega, de salut, de joia, d'amics, de força, de creativitat, d'impuls, de llum, d'amor, de confiança, de coratge, de serenitat, de ganes de viure, de ganes de compartir, de perspectiva, experiència, autoestima, poder, abundància, claredat, entusiasme, esperança, confiança.

Ple del que sempre he estat esperant. Complert.
La vida ha recomençat.