dissabte, 30 d’octubre del 2010

Lip Dub per la Independència

No pensis què pot fer el teu poble per tu.
Pensa què pots fer tu pel teu poble.


Música: "La flama" del grup Obrint Pas.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Addicció al futur

Totes les persones tenim un mecanisme psicològic de funcionament que ens permet sobreviure amb optimisme davant la complexitat de la vida: creure que en general les coses aniran sempre una mica millor en el futur.

Certament si no puguéssim pensar que és possible una millora, un avenç, un creixement, i tinguéssim la certesa que demà sempre estarem pitjor que avui, que només ens espera el fracàs de les nostres accions, o la mateixa mort, les actituds optimistes i les ganes de viure despareixerien i deixarien de ser un motor per a la vida mateixa. La depressió, de fet, és la creença que no hi ha remei ni possibilitat de solució a les situacions presents. Una creença, perquè tanmateix tots hem vist, o viscut, experiències amb persones que saben sobreposar-se amb una altra creença: els límits se'ls posa únicament un mateix, i poden superar-se. En una entrada anterior es proposava una reflexió sobre els límits de les persones a partir d'un curtmetrage.

(Obro parèntesi: en part, l'esperança cristiana es basa en la creença que després de la mort hi ha una vida plena, i per això aquesta capacitat de lluita interior de tantes persones creients davant les adversitats ens són un testimoni concret de l'esperança, i alhora exemple d'aquest mecanisme psicològic.)

Aquest mecanisme, però, pot tenir un biaix quasi patològic quan, precisament perquè és la idea d'un futur millor la que alleugereix el present feixuc, fugim del present i no n'assumim les seves responsabilitats ni n'acceptem les seves limitacions. L'evasió de les sectes sol tenir aquest component. I això passa perquè precisament les persones solem tenir una idea de futur més simplificada que la complexitat del present, i així el futur es veu més fàcil de resoldre! Algunes d'aquestes persones s'evadeixen pensant en un futur millor sense lluitar en el present, cosa impossible. És l'addicció al futur.

A la nostra societat ja li va bé aquesta perspectiva de la felicitat d'un futur fàcil i a l'abast, i dóna mostres arreu, en tots els àmbits, que potencien aquesta expectativa patològica del futur. Potser per això els grans mestres espirituals ens conviden insistentment a no tenir por del present, i ens empenyen a fer els canvis -les conversions!- ara, sense esperar al demà, perquè ja saben que el futur serà també un present, que és l'únic que realment existeix.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Vells poemes nous...


Us ha passat mai que un poema de sempre et sembli nou?
Aneu a la Música de Poetes i en viureu l'experiència!


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?


Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!


Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.


Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?


Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!


1909-1910, Joan Maragall

dijous, 14 d’octubre del 2010

Llibertat de pensament

O L'HORITZÓ DE LA VERITABLE LLIBERTAT INDIVIDUAL

L'Ètica de Spinoza és el millor camp d'entrenament per al nostre intel·lecte, sobretot perquè ens ensenya la llibertat radical de pensament millor que molts altres.

La idea de llibertat de Spinoza no és un alliberament de la disciplina en favor d'una arbitrarietat de pensament, sinó un procés actiu. En la mesura en què hom és capaç de definir els seus propis pensaments, i crear d'aquesta manera la seva pròpia experiència de la realitat, tenim més possiblitats de ser independents i autodeterminar-nos, de ser realment lliures.

En la nostra civilització occidental moderna és fàcil arribar a creure que som lliures ja que disposem de moltes alternatives -on volem viure, què volem llegir, què volem fer...-, però en realitat aquest tipus de llibertat exigeix una consciència molt ferma del que hom realment desitja. Sense aquesta consciència, ens convertim en esclaus d'aquests desitjos i perdem la capacitat de donar forma a les nostres idees i accions.

Spinoza exigeix la integració de tots els aspectes de la vida humana per tal d'assolir la llibertat real. I això vol dir fer-se preguntes. Una de les temptacions del pensament lliure és voler fer més fàcil l'existència humana construint un sistema de creences que doni per suposat que és inútil fer-se preguntes. Sense cap mena de dubte, fer-se preguntes suposa un gran esforç, un esfroç que comporta el temor de no ser capaç de trobar una resposta a aquestes preguntes o, pitjor encara, de trobar respostes desconcertants. Però aquest esforç és l'arma més poderosa de què disposem per combatre els dogmes. I per ser lliures.

Siguem valents!

dissabte, 9 d’octubre del 2010

El dèspota

No podia més, és que ja n'estava fart del jou que havia de suportar.
El dèspota sempre estava sobre meu, criticant tot el que feia, mai res era prou bo ni estava prou ben acabat.
Sempre m'estava recordant tot el que hauria d'haver fet i no havia fet, el que havia fet i hauria, i el que havia de fer a partir d'ara.

Sempre es fixava en el pitjor de l'altra gent. Em criticava els meus companys i buscava maneres recargolades de justificar que eren dolents i que ens volien perjudicar, volia enemistar-me amb ells.

A voltes, em donava algun respir, sobretot quan notava que em sentia insegur, i m'afalagava d'alguna cosa que jo podia mostrar, però tot seguit, un cop a soles, em tornava a recriminar la meva petitesa, em recordava que no era tan bo com els altres, em feia notar les meves falles i treia importància al meu esforç, que titllava d'insuficient.

Però un dia vaig dir prou.
Em vaig declarar en vaga.
Em va costar, però, i molt. Tants anys escoltant-lo, explicant-li les meves confidències, fiant-me cegament del que em deia.
Vaig declarar invàlides totes les obligacions que el dèspota m'imposava, que havia acumulat al cap dels anys.
Vaig decidir que jo no tenia obligació de fer res més, de preocupar-me per tot, de tapar tots els forats que els altres deixaven, de complir tots els compromisos absurds que al llarg de tants anys havia anat acumulant.

Vaig començar a ignorar tot el que em deia.
Quan començava a criticar els meus companys, el tallava. "No m'interessa", li deia.
Quan em menysvalorava, ja no li feia cas. "Sóc així", li replicava, "per bé i per mal".
Si em comparava amb altre gent, també el desoïa. "Ells han fet altres eleccions", jo li deia.

I poc a poc, vaig anar guanyant un xic de pau, ja que em parlava menys, potser més fluix, i començava a respirar de no estar sentint la seva veu desagradable i persistent, menjant-me el coco tot el dia.

"Què fas, aturat, perquè no fas això i allò?"
- no he de fer res , no he de ser res, no vull aparentar més "Però que no veus que la gent pensarà malament?"
- ja no vull deixar-me guiar per l'opinió dels altres "Però que si no et mates a complir això i allò seràs un fracassat..."
- però seré lliure

Ja no escolto la veu que em castigava,
ja no escolto la veu del meu jo negatiu, insegur, ressentit.
Ara cerco escoltar el silenci i la vida.
Faig vaga de mi mateix, de l'ego traïdor que mai en té prou.
Ara sóc lliure.


Però em cal estar molt atent.
Ell, el dèspota, que és la meva pròpia veu, em ve incansablement al darrera, encara que no li faci cas.
A voltes, si estic despistat, torna amb força i em recorda els motius per el que he d'estar enfadat, trist, angoixat, o per els que he de recordar que sóc poca cosa, inútil, prescindible, o els pecats que fan que Déu estigui disgustat amb mi. Ell, la veu, sempre plena d'insatisfacció, de retrets, de judicis.
Però quan me'n dono compte, senzillament li somric, i llavors ell calla avergonyit, desproveït de tota la força.
D’això en dic 'presència' :-)

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Educació i política


Aristòtil escriu en el seu tractat de Política: “Ningú no pot posar en dubte que el legislador hauria d’adreçar la seva atenció sobretot a l’educació dels més joves; la negligència de l’educació perjudica la constitució. Cal emmotllar el ciutadà per tal que s’adapti a la forma de govern en la qual viu. Cada forma de govern té un caràcter especial que va forjar originalment i que es proposa de preservar. El caràcter de la democràcia crea la democràcia, i el caràcter de l’oligarquia crea l’oligarquia; i com millor sigui el caràcter, millor serà el govern”.


Serà per això que el comportament polític és directament proporcional als comportaments socials, egoistes i insaciables?