dissabte, 9 d’octubre de 2010

El dèspota

No podia més, és que ja n'estava fart del jou que havia de suportar.
El dèspota sempre estava sobre meu, criticant tot el que feia, mai res era prou bo ni estava prou ben acabat.
Sempre m'estava recordant tot el que hauria d'haver fet i no havia fet, el que havia fet i hauria, i el que havia de fer a partir d'ara.

Sempre es fixava en el pitjor de l'altra gent. Em criticava els meus companys i buscava maneres recargolades de justificar que eren dolents i que ens volien perjudicar, volia enemistar-me amb ells.

A voltes, em donava algun respir, sobretot quan notava que em sentia insegur, i m'afalagava d'alguna cosa que jo podia mostrar, però tot seguit, un cop a soles, em tornava a recriminar la meva petitesa, em recordava que no era tan bo com els altres, em feia notar les meves falles i treia importància al meu esforç, que titllava d'insuficient.

Però un dia vaig dir prou.
Em vaig declarar en vaga.
Em va costar, però, i molt. Tants anys escoltant-lo, explicant-li les meves confidències, fiant-me cegament del que em deia.
Vaig declarar invàlides totes les obligacions que el dèspota m'imposava, que havia acumulat al cap dels anys.
Vaig decidir que jo no tenia obligació de fer res més, de preocupar-me per tot, de tapar tots els forats que els altres deixaven, de complir tots els compromisos absurds que al llarg de tants anys havia anat acumulant.

Vaig començar a ignorar tot el que em deia.
Quan començava a criticar els meus companys, el tallava. "No m'interessa", li deia.
Quan em menysvalorava, ja no li feia cas. "Sóc així", li replicava, "per bé i per mal".
Si em comparava amb altre gent, també el desoïa. "Ells han fet altres eleccions", jo li deia.

I poc a poc, vaig anar guanyant un xic de pau, ja que em parlava menys, potser més fluix, i començava a respirar de no estar sentint la seva veu desagradable i persistent, menjant-me el coco tot el dia.

"Què fas, aturat, perquè no fas això i allò?"
- no he de fer res , no he de ser res, no vull aparentar més "Però que no veus que la gent pensarà malament?"
- ja no vull deixar-me guiar per l'opinió dels altres "Però que si no et mates a complir això i allò seràs un fracassat..."
- però seré lliure

Ja no escolto la veu que em castigava,
ja no escolto la veu del meu jo negatiu, insegur, ressentit.
Ara cerco escoltar el silenci i la vida.
Faig vaga de mi mateix, de l'ego traïdor que mai en té prou.
Ara sóc lliure.


Però em cal estar molt atent.
Ell, el dèspota, que és la meva pròpia veu, em ve incansablement al darrera, encara que no li faci cas.
A voltes, si estic despistat, torna amb força i em recorda els motius per el que he d'estar enfadat, trist, angoixat, o per els que he de recordar que sóc poca cosa, inútil, prescindible, o els pecats que fan que Déu estigui disgustat amb mi. Ell, la veu, sempre plena d'insatisfacció, de retrets, de judicis.
Però quan me'n dono compte, senzillament li somric, i llavors ell calla avergonyit, desproveït de tota la força.
D’això en dic 'presència' :-)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

m'ha agradat molt aquest escrit. de veritat. jo encara sóc presonera de la meva dèspota. Espero poder-me'n alliberar.

Gràcies.

El nen de la pluja ha dit...

Gràcies dèspota per fer realitat els meus desitjos inconscients d'una vida plena d'experiències dures... Ja de petit ens van instal·lar un
programa per anar per la vida sobre visquen, on calia anar escalant esglaons, com una víctima, i tu m'ho recordaves constantment... ara desitjo una vida fàcil i fluida, ja no hem cal escalar, simplement posar el cul al tobogan i baixar. La meva vida es una baixada vertiginosa a vegades! De tant en tant encara hem dones l'opció a desfer la meva decisió actual però... T'estimo tant dèspota! ara la feina es teva per sobreviure he! tranquil aviat m'ajudaràs anar pel tobogan mes ràpid!!! junts com al principi, però aquesta vegada en la meva direcció.