divendres, 5 d’octubre del 2012

Caic

Caic, 
a poc a poc me'n vaig,
la física em captiva 
i la gravetat m'inclina 
als teus peus...
caic, 
al mateix temps desfaig,
els nusos que regiren 
aquest fràgil equilibri, meu...
res no dura gaire...
em moc, no sóc d'enlloc,
d'aquest país d'aire...
mai, tornaré a viure, mai
amb el pes que arrossega la mentida, 
la rutina, el trist engany,
sense final jo caic,
el món sencer s'estimba 
contra els vidres dels meus dies,
caic,
m'enfonso dins l'aigua,
la corrent em porta a prop,
del meu país d'aire,
l'impuls d'un instant,
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc,
arribes, te'n vas,
la vida es desfà,
invisible en el mar dels anys,
canto sense xarxa,
salto i sempre caic,
res no dura gaire...
em moc, no sóc d'enlloc
del vell país d'aire,
l'impuls d'un instant,
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc,
arribes, te'n vas,
la vida es desfà,
invisible en el mar dels anys...

Lletra: Gerard Quintana

diumenge, 30 de setembre del 2012

Tapís de viatges









                                               photo not found!









Mentre respirem no deixem de viatjar. I ho fem, ni que no vulguem, simultaniejant les rutes. Els viatges interiors són els més especials, segurament, però no són els únics que fem. Amb cada compromís comença un viatge, o aquest potser també esdevé la continuació d'altres tries que un dia van ser, abocats en una cruïlla, opcions fetes de grat o per força. I som on som.

Saber on som, com hi hem arribat i on volem anar. Vet-ací allò que ens ocupa tantes hores de la nostra existència.

Dels nostres viatges en solem fer fotografies per immortalitzar els records i retenir les emocions i sensacions de l'aventura. Fotografies que intcanviem tan fàcilment! Però no podem transmetre els batecs de l'ànima de cada viatge. I es fa difícil compartir les emocions intenses de cada paisatge. Hi ha pocs amics que t'escoltin i, encara menys, que et comprenguin.

De vegades, com ara em passa a mi, podem tenir la sensació que hem d'emprendre'n un de nou, d'aquests viatges. Després d'uns anys desembarcats en una cala, quan aquesta empresona la vitalitat, cal reprendre els mapes i traçar noves sendes, i mirar de conjugar els fils de cada viatge per tal que, compassadament, puguin trenar el misteri de la vida i destiŀlar una mica de passió. D'aquest viatge no hi ha imatges, perquè encara està per fer.

La nostra vida és un tapís de viatges. Que sapiguem admirar-lo.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Moià és més que un deute municipal

El meu poble, Moià, viu una època difícil: té un endeutament monumental irretornable. Malgrat això, amb aquest pregó de la Festa Major de 2012, el poble manifesta amb l'alcalde al davant les ganes de tirar endavant... amb il·lusió!

(Si teniu 5 minuts, sormiureu...)

Bon inici de curs!

dimarts, 11 de setembre del 2012

Jordi Pujol, amb la independència

Jordi Pujol ens explica quines són les claus per aconseguir la independència de Catalunya. L'entrevista repassa les principals dificultats del procés a Catalunya, Espanya i Europa, en àmbits polítics, econòmics, diplomàtics i militars. Pujol apunta que les dificultats són moltes i variades, però també alerta de les conseqüències de mantenir la siutació actual. La conclusió de l'entrevista és molt senzilla, ...






De la web AmbIndependència.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Hem marxat!

Demà a la tarda posarem aquest cartell a la porta de casa: HEM MARXAT!



Aquest és l'anunci:


dimecres, 5 de setembre del 2012

Abans s'ordenaran capellans casats que dones!

Entrevista a Enric Canet: "Abans s'ordenaran capellans casats que dones"

Compromís 
La teoria de l'alliberament el va portar a ordenar-se com a escolapi. 
Després de 12 anys treballant de professor a l'Escola Pia, va fer un canvi vital i va trobar el seu lloc i el seu projecte al Casal dels Infants del Raval
Enric Canet: "Abans s'ordenaran Capellans casats que dones"  

En els prop de 20 anys que fa que és al Casal dels Infants del Raval, ha fet tots els papers de l'auca. Ara n'és un dels directors. Enric Canet (Barcelona, 1957), escolapi i capellà, té una visió crítica de l'Església catòlica i no defuig cap tema. Afable, pròxim i compromès, reconeix que s'estima l'Església "amb desesperat dolor". Creu en la feina de transformació social del capellà.

La religió pertany a l'esfera privada?
Per mi una parròquia és un servei privat a un grup de persones, a un tipus de religió. Una altra cosa és que la religió pugui tenir una funció pública, però és de l'esfera privada. Jo entenc que l'esfera privada és tot el que segrega i l'esfera pública és el que és inclusiu. I, en principi, els catòlics segreguem.

Si pertany a l'àmbit privat, ¿l'Església ha d'intervenir en qüestions socials com l'avortament i les unions gais?
L'Església pot donar la seva opinió, però entenent que és la seva, i no ha d'incloure-hi tota la població. Ells confonen la seva opinió amb el que és el dret natural.

Amb l'actual diversitat religiosa, ¿té sentit que continuï tenint un paper prevalent a l'Estat?
Jo crec que gens. Això és un error que pagarem l'Església catòlica. Hi ha un tema greu, que és la classe de religió. És molt trist que sigui l'únic moment en què en una escola separem per religions. La religió hauria d'unir i l'Església catòlica planteja la classe de religió com un espai de segregació. Hauria de ser la classe del fenomen religiós.

Per què la gent s'ha allunyat de l'Església catòlica?
La por és el que ha mantingut les esglésies plenes, i ara no pot continuar jugant amb la por. L'Església catòlica ha volgut monopolitzar certs elements que són generals a la humanitat, com ara la transcendència -sortir de tu mateix i donar-te als altres-. Darrere d'això els cristians parlem de Déu, però Déu és una paraula tan ambigua que pot ser perillosa. Es pot malinterpretar. Igual que posar la creu en una sala. Jo en tinc a casa però hi ha gent a qui li pot ferir, i s'entén.

La jerarquia catòlica és molt monolítica i en canvi hi ha altres formes de viure la religió que tenen poca visibilitat. Per què?
Quan es busquen candidats a bisbe ja es busquen d'un perfil determinat, tot i la diversitat. Els bisbes que conec de portes enfora diuen una cosa i de portes endins una altra, perquè no poden sortir de la línia oficial, igual que passa ara als partits polítics.

¿I de portes endins hi ha debat sobre quin ha de ser el paper de la dona?
Els bisbes ni s'ho plantegen. Abans es plantejarien ordenar un capellà casat que una dona, perquè l'Església és misògina. La dona només pot ser monja o netejar l'altar. I el capellà no pot tenir sexualitat perquè es lliga el pecat a la dona. L'Església no vol capellans heterosexuals ni homosexuals, els vol asexuats.

Però una persona no pot ser asexuada.
I aquest és el problema. Quan les busques asexuades es generen bloquejos que són pitjors. Per exemple, la pederàstia és resultat de certs bloquejos.

I com viu un capellà la seva sexualitat?
Cadascú ha de fer el que pugui, però amb naturalitat. L'Església dóna excessiva prioritat a aquests temes per sobre de la pobresa quan l'Evangeli parla de pobresa i pràcticament no parla de sexualitat.

Com conviuen posicions com les teves dins de l'Església?
Doncs penso que convivim més nosaltres que no pas els partits polítics. Jo tinc l'avantatge de ser dins d'una congregació, que poden ser més progressistes. I el casal no és una entitat religiosa, tinc el meu sou, i si vull viure dins de l'Església i dins de l'Escola Pia és perquè m'ho crec, no perquè els necessiti.

No és democràtica l'Església?
Gens. Els bisbes haurien de tenir altres maneres de ser escollits. Els prínceps de l'Església escullen el Papa, i el Papa els prínceps de l'Església. Si això és democràcia, anem bé! Jo no lluito contra els bisbes, sinó contra l'estructura jeràrquica de l'Església, que és antievangèlica.

La teva feina al casal és teixir xarxes amb altres col·lectius. És aplicable a tot?
Per transformar l'entorn cal treballar conjuntament, i en moments de crisi, més. El nostre gran problema ara és la desesperança. Estem tots com morts i necessitem una resurrecció, però no que vingui de dalt, sinó de la gent.

Una revolució?
Sí. Una revolució humana.

dijous, 30 d’agost del 2012

Rosalia

Aquest estiu, la revista cultural digital NÚVOL va publicar-me aquest conte:



ROSALIA

La Rosalia sempre havia estat una nena invisible i silenciosa. Tant, que les amigues solien preguntar a la Teresa, sa mare, si havia vingut amb la Rosalia quan prenien el te i les pastes les tardes de dissabte. Les amigues de tota la vida de la Teresa, per bé que havien vist la seva ombra arrapada a les faldilles de sa mare quan li obrien la porta, l’oblidaven ben de pressa quan es feia fonedissa tan bon punt entraven a la sala gran de la casa del passeig de les flors número dos, una casa que feia l’olor del passeig on era instal·lada ja feia trenta-cinc anys, abans de la guerra.

El silenci de la Rosalia no era casual. Sa mare no l’havia sentida plorar mai, ni el dia del part, i sempre li deia que era millor estar callada que no pas parlar per no dir re, que prou que ja veia al baladrer de son pare el dia que bevia massa, quan duia una cantarella al damunt que només s’aturava amb un prou, Josep, que tanta xerrera no és bona i ta filla aprendrà males paraules. I la Rosalia, manyaga, que havia après que era petita i que el més assenyat que podia fer era ser en tot obedient, callava i callava perquè estava segura que els seus escassos pensaments no interessaven ningú.

I així, amb aquest silenci encastat a la llengua i al fons de l’ànima, la Rosalia es va anar fent gran. No va parlar quan en Ramon, el jove poeta i mestre d’escola, va demanar-li que recités el vers de Nadal i, davant el seu silenci, no menys silenciós que el d’altres ocasions, va entendre que darrere la lluïssor dels seus ulls clars la Rosalia tenia l’ànima encesa, però muda. Ni ho va fer quan mossèn Sebastià va donar-li l’hòstia per primera vegada i després del cos de crist calia dir amén, encara que el mossèn no va moure la cella que sempre inclinava davant les sorpreses perquè, el dia abans, durant la primera confessió per netejar-li l’ànima, ennuegada pel tràngol d’haver de parlar amb nostressenyor, ella havia romàs en silenci deu minuts davant l’insistent avemariapuríssima de mossèn Sebastià, qui la va absoldre sense cap penitència car sabia que no en diria ni un, de mot, i pensant que una nena incapaç de parlar era incapaç de pecar. Ni quan la tieta Rosa, que havia fet mans i mànigues perquè la seva neboda petita es digués com ella i al final la Teresa i el seu germà es van avenir a posar-li Rosalia, li comprava una altra llibreta el dia del seu aniversari perquè, ja que no parla, almenys que escrigui alguna cosa, aquesta nena. Però la Rosalia era buida de paraules.

A la Rosalia, encara nena, li va passar pel cap de fer-se monja d’un convent silenciós, pensant que en el silenci del claustre i de la cel·la potser trobaria la pau i l’aïllament que necessitava. Però, que no era déunostressenyor qui havia fet escriure el llibre més gruixut que hi havia a la post de casa i a l’ambó de la parròquia? No, no podia entendre-s’hi: al principi existia el qui és la paraula, com havia sentit llegir a mossèn Sebastià i ho recordava bé.

La Teresa amb bon criteri li va fer deixar els estudis i amb la millor de les intencions va decidir que seria modista, com ho havia estat la seva àvia Ramona, alcelsia, que cosia hores i hores amb la claror de la llum de l’eixida. La Teresa va introduir-la a la merceria de la plaça del poble, però una modista com cal ha de saber conversar i fer agradoses les teles amb el suau balanceig de les paraules a l’orella de les clientes. Per això, la Rosalia va quedar-se des del primer dia cosint, enfilant i repassant en un racó de la rerebotiga, al costat d’una finestra. I era com si no hi fos, perquè més d’un dia van estar a punt d’oblidar-la al baixar la persiana.

Va viure-hi hores i hores de silenci obstinat, sentint de lluny les converses amb les clientes i obeint amb docilitat les ordres de l’Àngela, la mestressa. Aquesta mossa treballa per dues, recony, no garla mai!, li deia a la Teresa quan li passava el sobre amb la setmanada que la filla s’havia ben guanyat. Només un ai havia sortit de la seva boca el dia que, badant per la finestra, s’havia punxat el dit amb l’agulla que tenia entre les mans i havia tacat amb sang el mantell de la majordoma de mossèn Sebastià. Almenys no és muda!, va remugar la mestressa.

I així va anar passant la vida quiescent de la jove Rosalia fins el dia que complia divuit anys, al capvespre, en què adreçà un adéu a l’Àngela, el primer mot després d’aquell ai de feia temps. I va desaparèixer. No va tornar al racó de la rerebotiga, com si el seu silenci s’hagués convertit ara en la quietud d’aquell espai mínim, com si ella s’hagués diluït amb el pas inert de les hores lentes. Ni rastre. L’endemà de bon matí començà el plor de la Teresa i el de les amigues, silenciós com la vida de sa filla, i en Josep deixà de viure i començà de plànyer-se.

A la mateixa hora, amb el primer raig de llum, en Ramon pentinava la cabellera rossa de la Rosalia, taral·lejant la cançó del lladre a la vora de la platja i sota els xiscles de les gavines. Ella, amb els ulls fits a l’horitzó, tenia un callat sentiment de benaurança. Durant quant de temps havia covat la mirada d’en Ramon d’ençà d’aquell dia a l’escola, quan ella s’havia declarat, com una nena, i ell la féu callar! Durant quant de temps, des que el veié per la finestra fugint del poble i avergonyit d’estimar una criatura -i ella sanglotà un ai-, l’havia imaginat i parlava amb ell dins la seva fantasia! Amb quina intensitat recordava l’et vindré a buscar el dia que seràs gran, i pregava callada perquè arribés aquell dia! D’aleshores ençà la Rosalia s’havia reclòs més que mai en el silenci que havia après des de ben petita, cosint i repassant, punt per punt, les llàgrimes que teixien amb dolor la seva ànima. I ara, ara s’afegia al cant del seu home… quan he tingut prou diners he robat també una nina, l’he robada amb falsedat dient que m’hi casaria. Adéu clavell morenet, adéu estrella del dia.


El trobareu enllaçat aquí: http://www.nuvol.com/opinio/xavier-padrissa-rosalia/
(8 d'agost de 2012)

dissabte, 25 d’agost del 2012

Poema d'estiu (i 6)




Una barca hi ha a la mar
que em durà petxines
amb missatges d'amor
i estels que s'han perdut
amb la marea d'aquests dies.

Amb la marea d'aquests dies
has marxat lentament
enllà de la sorra calenta
i un esquitx m'ha dut un bes
que a la galta es va desfent.

A la galta es va desfent
com el gel dins de la tassa
i tenyeix ben lentament
el meu ànim d'atzavara
d'un color que tot ho amara.

D'un color que tot ho amara
és la llum que surt del far
 que il·lumina dunes d'aigua
i m'ensenya que, debades,
una barca hi ha a la mar.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Poema d'estiu (5)



Fugiria lluny
si no fos per la fràgil
calidesa de la tendresa.

Fugiria lluny
si no fos per la vida sorprenent
dels fills que em reclamen.

Fugiria lluny
si no fos pel lleu reflex d'esperança
en la feina ben feta.

Fugiria lluny
si no fos per la mandra
de recomençar altra vegada.

Fugiria lluny
si no fos per la por
de no trobar la senda.

Fugiria lluny
si no fos que no hi ha més camí
que el traçat per cada passa.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Poema d'estiu (4)



Hi ha una casa petitona
amb espai per a tothom,
prop del mar i la muntanya
entre els llavis i el teu cor.

Hi ha moments que sembla feble,
d'altres, un castell potent,
però sempre acull, tothora,
gent senzilla i noble gent.

Una casa amb grans finestres
per on hi entra la claror,
però pot ser una cambra negra
on hi regna la foscor.

Tot depèn dels teus onatges,
de les teves il·lusions,
la caseta a tu s'adapta
i transforma els seus racons.

Tots, ja sigui un dia o altre,
hi passem els nostres jorns
amb madura senzillesa
o amb moltes complicacions.

Ara bé, arriba un dia
en què tots som expulsats
per la porta del darrere,
sense ser pas avisats.

Aprofita, doncs, l'estada
viu al dia, deixa llast,
i amara't de les coses
que sedueixen el teu cap.

I no oblidis que a la casa
un sol cop hi hauràs estat,
esperem que te n'adonis
que, sinó, ja faràs tard!

I és que aquells que viuen d'esma
i prefereixen 'nar tirant
no veuen pas cap finestra
ni la porta del davant.

Hi ha una casa petitona
amb espai per a tothom,
prop del mar i la muntanya
entre els llavis i el teu cor.

Corrandes de la iaia
el dia del seu sant.

divendres, 10 d’agost del 2012

Poema d'estiu (3)



                          Una llum enllà de les carenes

                          Lluu resplendent damunt els càntics

                          I transforma, amorosa, els nostres planys.

                          Sirenes que hem vençut es tornen dagues

                          Sota l'herm dels somnis enrunats.

                          En terra posem els peus i, al cel, les ales

                          Si és que som un home que vol la llibertat.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Poema d'estiu (2)

Image du Blog ageheureux.centerblog.net


Sense pensar que res
no cau en terra eixorca,
reconduïm, a poc a poc,
els gestos que ens tenallen
i desposseïm de fosca
cada plec de la mirada.

Tenim la llum enllà,
després del marge,
i les passeres que
ens hi menen no fan por,
gens, ni basarda,
malgrat no sempre
hem pensat que ens
en quedava, d'esperança.

Veiem el far esvelt
a cada passa
sense saber del cert
on mena el raig de llum
que dansa entre les ombres
de les dunes i el blau
que trenca les onades.

Avui només sabem
que tenim una pedra
a les mans i,
cada nit, la llancem
al mar profund del son
i l'en traiem l'endemà,
xopa de vida,
xopa de llum.

dimarts, 31 de juliol del 2012

Poema d'estiu (1)





Tots els capvespres
t'adorms mirant el cel.
Et fascina que la distància
i la vastitud
siguin allà mateix,
immòbils,
davant els teus ulls de plata.
I murmures paraules
que et connecten per dins
amb el més insondable,
perquè el cel és dins teu.
 
El cel ets tu,
i els estels
són garlandes que lluen
i et pisten debades
els nusos de l'ànima.
En cada núvol
t'hi veus reflectida,
i desitges tempestes
que et renoven
les ganes de viure,
poderosa,
la vida de cada dia.

Tots els capvespres
t'adorms mirant el cel,
i desitges
que arribi l'albada
dins el teu cel de plata.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Elogi de la dificultat



Publicat el 24 de Juliol de 2012 a La Vanguardia.
Versió original en castellà.
Autor: J. I. González Faus. 

ELOGIO DE LA DIFICULTAD

Tal como se esperaba la película “The artist” se cargó de óscars. Una película muda y en blanco y negro. Sin la inestimable ayuda expresiva de la palabra y sin el halago del color. Y he aquí que, privada de esos dos rodrigones, la película entusiasma y nos lleva a percibir, entre otras cosas, la increíble capacidad expresiva que pueden tener los rostros humanos…

Esta constatación me evocó un proceso inverso que se dio en la genialidad de Berlanga: cuando tuvo que filmar en los márgenes angostos de la censura franquista, resultó mucho más genial que cuando la liberación de la censura le permitió echar mano, con demasiada facilidad, del recurso fácil o grosero. Bienvenido Mr. Marshall o Calabuig son quizá lo mejor de Berlanga.

Siguiendo por la senda del cine, vayamos a “La fuente de las mujeres”, encantadora película iraní hecha también con claras restricciones de censura. Sin embargo la escena casi final de amor donde sólo se ven los rostros, tiene mucha más hondura y riqueza humana que todo el sexo explícito de muchas películas occidentales.

Estos datos vuelven inevitable el recuerdo de La Codorniz, aquella asombrosa revista de humor a la que la censura franquista hizo aguzar el ingenio y conseguir una calidad y una gracia no igualadas después. Todavía hoy, uno echa de menos la “nada con sifón”, los jeroglíficos alusivos o las marquesas de Serafín. Revistas posteriores como El Jueves, con pistas tan anchas de facilidad no le llegan ni a la suela del zapato.

“El hambre aguza el ingenio” dice el refrán; y efectivamente es así. Quizá pues ha llegado la hora de reconocer que la facilidad tiende a embotarlo: algo hemos perdido desde que nos deshicimos de la censura. Y es preciso evitar que la anhelada libertad de expresión degenere en embotamiento mental o en simple libertad de lo hortera, y encarcelamiento de la creatividad.

No estoy abogando por un regreso a la censura, por supuesto. Pero sí por un reconocimiento de que la dificultad saca muchas veces lo mejor de nosotros. Aviso muy necesario para ciertas izquierdas baratas que confundieron la imprescindible educación en libertad con una educación sin dificultad. Pero educar sin dificultad es más bien deseducar o entontecer. Lo que exige la educación es una dificultad que esté motivada por una buena meta, y que no sea excesiva sino proporcionada a las fuerzas del que la afronta. De lo contrario, como gustaba de repetir J. L. Segundo siguiendo a G. Bateson (Pasos para una ecología de la mente), la tendencia a la facilitonería estropea todo lo humano.

Y éste no es un principio sólo pedagógico sino que parece brotar de la naturaleza misma de las cosas. En la física del bachillerato aprendíamos que la energía se degrada porque tiende a configurarse en la forma más fácil de energía que es el calor. Y el calor sólo hace sudar, sin poner nada en marcha. Luego la ciencia nos ha enseñado que la evolución del universo es tan infinitamente lenta porque tiende siempre a las síntesis más fáciles, mientras que los pasos adelante sólo los dan las combinaciones difíciles y minoritarias de hecho, que tardan mucho en producirse.

Pocos dudarán hoy de que el ser humano ha sido creado (o existe) para progresar. La pregunta es más bien si el camino del progreso es una pendiente hacia abajo o es una ascensión penosa: porque el primero sólo puede llevarnos al nivel del suelo o más abajo todavía, mientras que la segunda es la que nos permite alcanzar algunas cumbres. No diré con W. Benjamin que nuestro progreso se está convirtiendo en un “regreso a la barbarie”, pero es bueno que una persona tan de izquierdas dijera eso.

Porque detrás de todo lo dicho hay algo que las izquierdas deberían repensar mucho: el choque derecha-izquierda que antaño  sonaba a confrontación entre la insolidaridad y la justicia interhumana, se nos ha travestido hoy en un choque entre el esfuerzo y la comodidad.

¿Ha sido sólo por culpa de algunos medios hipócritas de comunicación? ¿O hay aquí un material para un buen examen de conciencia? Ya hablaremos de ello otro día. De momento sirvan estas obviedades para animar a los excursionistas estivales.

divendres, 20 de juliol del 2012

La cançó de cada ànima



Quan una dona d'una certa tribu de l'Àfrica sap que està embarassada, s'endinsa a la selva amb altres dones i juntes resen i mediten fins que apareix la cançó de l'infant.

Elles saben que cada ànima té la seva pròpia vibració que expressa la seva particularitat, unicitat i propòsit. Les dones troben la cançó, l'entonen i la canten en veu alta. Després tornen a la tribu i l'ensenyen a tots els altres.

Quan neix l'infant, la comunitat s'aplega i tots junts li canten la seva cançó. Després, quan l'infant començarà la seva educació, el poble s'aplega i li canta la seva cançó. Quan s'inicia com a adult, novament s'apleguen tots i li canten. Quan arriba el moment del seu casament, la persona escolta la seva cançó en veu del seu poble. Finalment, quan l'ànima ha de marxar d'aquest món, la família i els amics s'acosten al seu llit i, de la mateixa manera que ho van fer en el seu naixement, li canten la seva cançó per acompanyar-lo en el viatge.

En aquesta tribu, hi ha una altra ocasió en la qual els pobladors canten la cançó: si en algun moment durant la seva vida la persona comet un crim o un acte social aberrant, la porten al centre del poblat i tota la gent de la comunitat forma un cercle al seu voltant. I, llavors, li canten la seva cançó.

La tribu sap que la correcció per a les conductes antisocials no és el càstig i la repressió, sinó l'amor i el record de la seva veritable identitat. Quan reconeixem la nostra pròpia cançó ja no tenim desitjos ni necessitat de fer res que pugui fer mal als altres.

Els teus amics coneixen la teva cançó, i te la canten quan l'oblides. Els qui t'estimen no poden ser enganyats pels errors que comets ni per les imatges fosques que de vegades mostres als altres. Ells recorden la teva bellesa quan et sents lleig, la teva totalitat quan estàs trencat, la teva innocència quan et sents culpable, el teu propòsit i la teva missió quan estàs perdut i confós.

"No necessito cap garantia signada per saber que la sang de les meves venes és de la terra i bufa en la meva ànima com el vent, refresca el meu cor com la pluja i neteja la meva ment com el fum del foc sagrat". Tolba Phanen, poeta africana i lluitadora pels drets de les dones.

diumenge, 15 de juliol del 2012

"Aquest ordre mundial no és només assassí: és absurd!"

Jean Ziegler: “Aquest ordre mundial no és només assassí: és absurd!”

 Font: L'HUMANITÉ in English   Article en anglès Translated Tuesday 18 November 2008


Declarat opositor dels desequilibris mundials, a "La Haine de l'Occident" (L'odi a Occident) advoca per un nou contracte del món social basat en la solidaritat i el diàleg entre el Sud i l'Oest.
L'ex representant especial de les Nacions Unides per al Dret a l'Alimentació, Jean Ziegler, és ara membre de la Comissió de les Nacions Unides per als Drets Humans. El seu últim llibre, La Haine de l'Occident (Publicat per l'editorial Albin Michel) és una acusació contra el "capitalisme global i de l'ordre caníbal que imposa al planeta."
HUMA: El debat sobre la naturalesa de la crisi està en marxa. Alguns consideren que és més que una crisi del sistema financer que s'ha de corregir: una crisi de múltiples dimensions que fins i tot alguns qualifiquen com una crisi de la mateixa civilització. Comparteix vostè aquesta opinió?
Ziegler: Sí. El capitalisme salvatge està perdent la seva màscara. No és, d'una banda, el patiment dels treballadors nord-americans: 25 milions de famílies desallotjades de casa seva des del mes de març, a les quals es pot afegir 10.000 inquilins desallotjats cada dia a partir de setembre. Milers de fons de pensions va desaparèixer a l'aire. La desocupació està augmentant ràpidament a França. Els pressupostos socials es va a tallar. Un ha de sospesar la importància d'aquests desastres. Alhora, som testimonis d'un esdeveniment extraordinari: les màscares del neoliberalisme han caigut. Les teories que legitimen el capitalisme actual es trituren a trossos, a saber: l'autoregulació del mercat, la lliure transferència de capitals, serveis i mercaderies, la privatització de tots els sectors públics, l'afirmació que les lleis econòmiques són lleis de la naturalesa, la calúmnia contra l'Estat i el poder polític, i la seva normativa de força. Aquest ultraliberalisme fa que el poder dels treballadors desaparegui. El jugador real, la "mà invisible", contra la qual es diu que som impotents per fer-hi front, s'ha fet visible: els depredadors, els especuladors, les oligarquies de la borsa de valors que coneixen només la cobdícia, el cinisme i un obsessiu desig de poder. Aquest desemmascarament s'obre a un camí de coneixement de la naturalesa real del capitalisme globalitzat i de l'ordre caníbal que imposa al planeta.
HUMA: Segons vostè, ens hem adonat de l'impacte que aquesta crisi té sobre els països del Sud?
Ziegler: "Quan els rics baixen de pes, els pobres es moren de fam", diu un refrany. La fam al món està augmentant dramàticament. Un nen menor de deu anys mor de fam cada cinc segons, i 100.000 persones moren de fam o dels seus efectes immediats cada dia. 923 milions de persones - és a dir, més d'un de cada sis - estan constantment, de debò, desnodrits. Aquesta massacre de fam cada dia s'està intensificant. Alhora, el president Nicolas Sarkozy, ha reduït enormement l'ajuda pública al desenvolupament. A l'Àfrica, els projectes s'han posposat.
L'ONU ha identificat vuit tragèdies a eradicar, com a qüestió de prioritat. Aquests són els objectius a assolir per a l'any 2015: eliminar la pobresa extrema i la fam, que tots els nens petits puguin accedir a l'educació bàsica, promoure la igualtat entre els sexes i l'autonomia de la dona, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut de les mares, lluita contra la SIDA, garantir la salvaguarda del medi ambient, i establir un pacte mundial per al desenvolupament. Aquests objectius tenen un cost que s'estima en 82 mil milions de dòlars per any durant cinc anys. Des del 2000, Occident diu que no hi ha diners. No obstant això, el passat 12 d'octubre, a l'Elisi, 27 països de la Unió Europea han alliberat 1.700 milions d'euros en tres hores i mitja per al crèdit interbancari i augmentar el límit inferior de l'actual capital del banc del 3 a 5%. Per eliminar les vuit tragèdies que assoten països del tercer món, només l'1% d'aquests 1.700 milions de dòlars seria suficient. Aquest ordre mundial no és només assassí: és absurd.
HUMA: la cimera del G20 a Washington té com a objectiu l'elaboració de solucions a aquesta crisi a tot el món. Ho sabem: els països del Sud seran les absències més notables. No és això al que es refereix vostè en el seu darrer treball quan parla de l'augment d'aquest risc d'exclusió - un "odi raonat"- del Sud per part de l'Oest?
Ziegler: Per descomptat. "Es van treure els cascos, però, darrere seu, els seus caps segueixen sent colonials", va dir Régis Debray. L'Occident té polítiques suïcides. Durant cinc-cents anys, els blancs, que representen només el 13% de la població mundial, han dominat el món a través dels sistemes d'opressió successius: el genocidi dels nadius americans amb la conquesta d'Amèrica, el tràfic d'esclaus triangular per saquejar les matèries primeres, la deportació de 400 milions de persones d'Àfrica, i després, l'ocupació colonial i les massacres, i, finalment, la fi del capitalisme globalitzat del món. Edgar Morin va escriure: "La dominació d'Occident és la pitjor de la història humana en termes de durada i influència a tot el món." L'odi a Occident té dues fonts. En primer lloc, aquest ressorgiment de memòria misteriosa i tremenda que ningú esperava. L'esclavitud va ser abolida fa 125 anys. L'últim país a fer-ho va ser Brasil el 1888. El colonialisme també, fa uns cinquanta anys. No obstant això, és només ara que la gent està prenent consciència d'aquesta memòria ferida, aquest record dels horrors soferts. Es converteix en una demanda de reparació i un reclam per al penediment. Penseu en aquesta escena extraordinària de 2007, quan Nicolas Sarkozy, va arribar a Algèria per a signar diversos contractes. El president Bouteflika li diu per endavant: "En primer lloc, vostè ha de demanar disculpes per Sétif," la massacre del 8 de maig de 1945, quan milers d'algerians, dones i nens, van ser executats per l'exèrcit francès, quan no eren més que una manifestació pacífica. Nicolas Sarkozy respon que no ha vingut per a la "nostàlgia". Bouteklika respon: "La memòria abans de negocis". I els acords no se signaren. Hi ha una irrupció d'una força radicalment nova en la història: la demanda de memòria. A Bolívia, el 2006, l'elecció democràtica d'un indi a la presidència per primera vegada en cinc segles és el pur fruit d'aquesta afirmació per a la memòria. La segona font és el rebuig total del capitalisme globalitzat, el capitalisme dels quals la gent del Sud són les víctimes. El renaixement de la memòria i el rebuig total d'aquest últim sistema d'opressió són les causes d'aquest odi raonable.
HUMA: Vostè afirma al seu llibre que "la gent de l'hemisferi sud reclamen que s'empresonin els responsables". A qui van a dirigir?
Ziegler: A l'oest, és clar. Però Occident continua sent sord i cec a la memòria que clama el Sud. Mira el discurs vergonyós de Sarkozy a Dakar el juliol de 2007, o el fracàs de la Conferència Mundial contra el Racisme l'any 2001.
HUMA: En considerar l'Oest responsable, no queden absolts els governs dels països al Sud tot i tenir també responsabilitat?
Ziegler: Sí, el terrible exemple del règim nigerià, que parlo extensament en el meu llibre, es nota. Nigèria ocupa el lloc número vuit en la producció de petroli al món, i el número u a l'Àfrica. Amb 147 milions d'habitants, és el país més poblat del continent. L'esperança de vida és de tan sols quaranta-set anys. Més del 70% de la població viu en extrema pobresa. La desnutrició és constant. No hi ha escoles, ni serveis sanitaris. Tot això a causa de la corrupció endèmica dels dictadors militars que es van succeir des de 1966. El vincle de confiança entre els ciutadans i l'Estat s'ha trencat per la corrupció i saqueig.
Però ambdues parts són responsables. Les companyies petrolieres que exploten la gran riquesa del país-Shell, Elf, Exxon, Texaco, Repsol ... - participen activament en aquest procés amb els generals. Les companyies petrolieres estan a favor de la corrupció, ja que els ajuda a assolir els seus objectius. Negociar el percentatge de la riquesa que obtenen és infinitament més fàcil i favorable que fer front als corruptes, i millor que fomentar un govern elegit democràticament que protegís l'interès públic. Jo condemno la corrupció. Els generals d'Abuja són lladres, però, alhora, és procedent veure l'origen d'aquesta plaga i la forma en què aquests còmplices decideixen mantenir els lladres en el poder.
HUMA: Vostè afirma que la barbàrie capitalista mostra el seu veritable rostre. Quines podrien ser les conseqüències d'això?
Ziegler: La consciència comú serà part d'un procés d'aprenentatge i anàlisi. La resposta social s'aconseguirà organitzadament. Ara estem passant per un període favorable per a aquest moviment. França, sens dubte és socialment injusta, però és una democràcia viva. La paraula s'està estenent. La llibertat de premsa està garantida. Per tant, el raonament analític es pot iniciar. Moviments, per exemple, tenen l'origen en el dúmping social. Davant d'això, la reacció dels treballadors ha estat sovint la mera resignació: "No podem evitar-ho. El mercat decideix". Hi va haver un allunyament molt profund de les classes treballadores en contra d'aquesta "mà invisible" del mercat. Molts dels treballadors va acabar acceptant la idea que l'atur és inevitable, així com la desregulació dels mercats i la flexibilitat laboral. Mentrestant, en els últims deu anys, la protecció social dels treballadors es va reduir ràpidament. Ara, aquestes mentides s'han ensorrat. La mà invisible ja fa temps que es fa visible: és un dels depredadors. Com s'organitza una resposta social? No sabem encara, però aquest és un tema important.
HUMA: Dins de les accions d'emergència que cal prendre davant la crisi, és possible implementar una regulació dels paradisos fiscals?
Ziegler: Han de ser totalment eliminats. És una de les mesures més urgents a prendre. El secret bancari també ha de ser abolit i la preeminència del sector públic ha de ser restablert quan es tracta de serveis públics: revertir les privatitzacions, imposar una estricta normativa sobre el capital, prohibir les deslocalitzacions i regular el mercat de valors per evitar l'especulació. No hi ha dubte que les oligarquies financeres que treballen exclusivament amb la maximització dels guanys han de ser sotmeses a la legislació de l'Estat. El lliure comerç és nociu quan l'Estat perd la seva força normativa. La justícia social, el dret a la vida, un sistema impositiu progressiu que garanteixi una redistribució de la renda nacional, la prioritat absoluta del dret treball per a tothom, una distribució equitativa dels recursos i la democràcia social: aquests constitueixen els interessos del país.
HUMA: Creus que seria possible fer un front comú amb la gent del Sud i l'Oest?
Ziegler: Estic segur que aquest procés donarà lloc a un nou contracte social a tot el món. El contrari d'un mercat autoregulat és la llei. Jean-Jacques Rousseau va escriure a El contracte social: "Entre el feble i el fort, és la llibertat la que oprimeix i la llei la que allibera". Estic absolutament convençut que la gent d'Occident pot comprendre que la inhumanitat infligida als altres destrueix la humanitat que es troba dins d'ells mateixos. Estem dotats dels imperatius morals, amb la consciència d'identitat. Aquest ordre caníbal del món, aquesta regla depredadora, reconeixible per la massacre dels afamats de cada dia, ja no és acceptable per als ciutadans d'Occident. S'ha demostrat, amb la mobilització de fons colossals dels bancs, que hi ha una gran disponibilitat de riquesa per mitigar l'explotació i la misèria insondable de tants pobles del Sud. Un nou contracte de solidaritat i de diàleg entre el Sud i l'Oest serà establert pels pobles alliberats de la seva alienació.
HUMA: Els riscos de que aquesta crisi aprofundeixi en les desigualtats ja existents o que no afavorirà una reacció social, són reals. Però no és això ser massa negatiu?
Ziegler: Conec l'argument. La caiguda de la borsa de 1928 i la crisi econòmica mundial va ajudar a néixer el feixisme en diversos països europeus. Però el feixisme neix de la humiliació de la derrota d'Alemanya, és el resultat de la Primera Guerra Mundial, un desig de venjança. Els guanyadors occidentals van deixar que succeís, i preferien el feixisme i una la revolta bolxevic la qual espantava l'elit i les mateixes classe mitjanes. El món seguia sent predominantment colonial, llavors. La situació és completament diferent ara. L'amenaça d'avui, si Occident no es desperta, és l'odi patològic de petits grups del Sud i el violent racisme que es desenvolupa a l'Oest. No obstant això, els perills es poden evitar. Al llibre del Talmud de Babilònia, hi ha aquesta frase misteriosa: "El futur té un llarg passat". L'Oest primer ha d'acollir favorablement el renaixement de la memòria del sud, reconèixer els crims comesos, i dur a terme una reparació pràctica. I el més important, s'han de posar d'acord per desmantellar l'ordre mundial caníbal, allunyant-se del capitalisme per retornar a la civilització. Barack Obama ha arribat al poder d'un imperi agressiu, un poder sobrearmat que proclama l'hegemonia militar, econòmica i política del planeta (aquesta entrevista és feta poc després que Obama arribés al poder). ¿Serà capaç de desmantellar les estructures imperials per inaugurar les polítiques internacionals sobre la base de la reciprocitat, la igualtat dels pobles, en altres paraules, les polítiques amb subjecció a les normes del dret internacional? Ho dubto. La mobilització de les forces socials a Europa i al Sud i la resistència al capitalisme salvatge serà essencial per a una civilització humana que ha de néixer al nostre planeta. Però el formidable ressorgiment de la memòria afroamericana que va permetre la victòria d'Obama ja que constitueix una esperança per si sola.

dimarts, 10 de juliol del 2012

Teresa Forcades: "El capitalisme no és ètic"

El proppassat 26 de juny, el programa Singulars conduït per Jaume Barberà va entrevistar la religiosa benedictina Teresa Forcades. Hi exposa la seva visió sobre el sistema econòmic mundial i la crisi actual.

Un luxe escoltar-la!



dijous, 5 de juliol del 2012

Jo camino...




Jo camino,
com tots, 
la sonata del temps,
que em fa creure
que ja m'omplen
les coses més belles.
Com tots,
camino
un xic poruc.

No em fa res
que la gent
sigui alada,
perquè estimo
la vida,
la música i
els contes de fades.
Visc per a mi,
poruc,
lleuger per als odis.

No fujo
del camí
de la vida:
cullo esperances
dels plançons
que s'enfilen.

Callo!
Estripo
els quaderns 
de somni
que amb fe
complien
el que pot ser
un home 
sense malícia...

I me'n ric, jo,
de la importuna tasca
de ser tan noble:
les veritats 
no m'entrebanquen...
n'hi han tan poques!

Deixo que riguin
els matussers
de sempre que,
quan fereixen,
contents,
pentinen
mil maneres
de viure.

Sembro i espero...
i no cal que fugi
del camí
de la vida.

Mig poruc,
m'adormo
i em desperto.

dissabte, 30 de juny del 2012

La lectura i la vida

El proppassat 19 de juny ens deixava l'escriptor i pedagog Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933 - Barcelona, 2012).

Aquesta entrevista a TV3 sobre la lectura és molt interessant, encara que el seu llibre "La lectura i la vida" (Columna, 2007) és de lectura obligada per a tots els mestres, pares, pedagogs, educadors...


dilluns, 25 de juny del 2012

Joan Majó per la independència

En aquesta entrevista a Joan Majó (Mataró, 1939) aquest exministre socialista català exposa els seus arguments per la independència dins del marc de la Unió Europea.




L'ex-ministre socialista Joan Majó aposta
per la independència de Catalunya dins la UE

L'ex-ministre socialista i conseller assessor de la Comissió Europea, Joan Majó, declara en una entrevista del portal 'Amb independència' que aposta per una Catalunya independent dins de la Unió Europea. Considera que la independència ha d'arribar amb tres pactes que ho permetran: un pacte intern, que consisteix en una majoria suficient; un pacte amb la UE; i un pacte amb Espanya. A més, Majó afirma que Catalunya pot sortir molt beneficiada de formar part d'una UE potent, però que sense els tres pactes podria ser perillosa per a la convivència.

A l'entrevista, l'ex-ministre socialista exposa la seva visió sobre el camí que s'ha de seguir i les condicions que s'han de donar per arribar a la independència. Majó reflexiona sobre què significa ser independent dins de la Unió Europea, perquè el concepte d'independència ha canviat molt amb la pèrdua de les monedes estatals, el control de les fronteres i els exèrcits que operen coordinadament.

Majó afirma que Catalunya fora d'Espanya no perdria capacitat de defensar els seus interessos perquè podria fer-los valdre dins de la UE. Majó explica que l'estat espanyol no té lleialtat i no defensa els interessos dels catalans. 'El problema que tenim ara és que l'estat que ens ha de defensar, no ens defensa prou. Ni en la nostra llengua, ni en els nostres interessos comercials, ni en res. O resolem aquest problema o fora d'Espanya no perdrem pas capacitat de defensar-nos', afirma Majó.

Majó assegura que la llengua de treball a la UE serà l'anglès. 'El català serà una llengua oficial més, d'ús protocolari i de traducció de documentació', afegeix. Respecte el dèficit fiscal, Majó afirma que la redistribució regional continuarà existint a nivell europeu, 'però no serà tan excessiva com l'actual amb Espanya'.

dimecres, 20 de juny del 2012

Villatoro per la independència

Amb l'article SORTIR D'ESPANYA, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) exposa els seus arguments per la independència de Catalunya dins de la Unió Europea.

Diari ARA, 6 de juny de 2012:

Sortir d'Espanya

Sortir d'Espanya 

A hores d'ara, em fa l'efecte que la major part dels camins de futur per a Catalunya passen per sortir d'Espanya. Per sortir d'Espanya i quedar-se a Europa, dues opcions que alguns ens presenten encara avui com a incompatibles -sortir d'Espanya és sortir d'Europa, ens profetitzen o ens amenacen-, però que segons com vagin les coses poden arribar a esdevenir més que complementàries: la manera de continuar a Europa pot arribar a ser sortir d'Espanya. I quedar-se a Espanya pot acabar sent sortir d'Europa, o si més no del nucli d'Europa.

En qualsevol cas, després de tres-cents anys de model francès a l'estat espanyol i amb una conjuntura marcada per la crisi econòmica, l'assumpció dels grans objectius fonamentals del catalanisme -aconseguir el progrés i el benestar dels catalans; mantenir una personalitat col·lectiva nacional basada en l'existència d'una llengua, una cultura i una història específiques; conservar la cohesió social de la comunitat en uns moments de diversitats irreversibles- passa per sortir d'Espanya. Però encara més paradoxal: també passa per sortir d'Espanya gairebé qualsevol de les fórmules polítiques que el catalanisme ha imaginat per aconseguir aquests objectius. Òbviament, hi passa la fórmula independentista, la de l'estat propi. Però pot passar també per sortir d'Espanya qualsevol de les altres fórmules imaginades: la confederal, la federalista, l'autonomista.
Fins i tot per als partidaris d'aquestes fórmules, seria més fàcil arribar-hi després d'haver sortit d'Espanya i tornar a negociar les coses de bon començament i d'igual a igual. Difícil? Dificilíssim! Però encara és més difícil arribar a qualsevol d'aquestes fórmules per l'evolució des de dins de l'Espanya actual. El canvi des de dins ja s'ha intentat, de totes les maneres. I totes han acabat amb un cop de porta. Joan Maragall ja demanava aquest canvi cap a una Espanya diversa, moderna, en xarxa. Però intuïa que no hi havia intenció d'escoltar aquesta veu. I acabava dient: "Adéu, Espanya". Sortir-ne. Per tornar-hi a entrar en condicions diferents o simplement per quedar-se'n fora.

Espanya té un model. De fa tres-cents anys. I la seva angoixa és no haver-lo pogut construir prou. Espanya vol ser França. Amb una llengua nacional i unes de regionals per a usos domèstics. Amb una capital d'on surten totes les xarxes de comunicació i que exerceix la capitalitat en tots els àmbits: polític, administratiu, financer, militar, econòmic, cultural, simbòlic... Amb un sentiment de pertinença únic i potent, complementat per orgulls regionals folklòrics. Espanya ha gastat i està gastant moltes energies, diners i esforços -visibles i invisibles, convencionals i no convencionals- en l'assoliment d'aquest objectiu. Per damunt de tota racionalitat. El tren d'alta velocitat o la xarxa de carreteres no són projectes que neixin de la racionalitat geogràfica o econòmica, sinó de la dèria identitària, del projecte ideològic, de la voluntat expressada en veu alta de cosir Espanya amb línies de tren. Espanya no creu que hagi de canviar aquest model. Creu en tot cas que l'ha d'aprofundir. I ho ha cregut també en democràcia, perquè aquest objectiu quedava llavors deslliurat de l'antiestètica del franquisme i podia aparèixer com a més modern i desacomplexat.

Espanya no vol canviar aquest model piramidal a la francesa. El catalanisme no pot assolir els seus objectius dins d'aquest model, ni els culturals ni els econòmics ni els polítics. Aquest model representa per a Catalunya la pèrdua de pes econòmic, el desgast del benestar dels seus ciutadans, la dissolució de la seva especificitat cultural i un risc de pèrdua de cohesió social. Els camins del mig han estat clausurats i s'hi ha posat una tanca. Només queda sortir. Però avui, a més, amb una necessitat afegida. La crisi econòmica és mundial, o molt especialment europea, però Espanya en aquests moments arrossega Catalunya. En la imatge, en la pràctica i en els objectius. Els problemes d'Espanya arrosseguen Catalunya, que també en té. L'actitud espanyola a l'hora d'enfrontar-se a la crisi -austeritat tardana i mal repartida, que a alguns llocs encara no ha arribat- difumina i tapa als ulls internacionals els esforços extraordinaris que estem fent els catalans. Els interessos espanyols, molt enfocats cap a l'Amèrica Llatina, poden xocar frontalment amb els interessos de l'economia catalana, molt enfocada a Europa.

El Tribunal Constitucional, amb la sentència de l'Estatut, va posar el senyal de direcció prohibida en la darrera via del mig, intentada des de Catalunya. Espanya no vol ser d'una altra manera. No escolta, en termes maragallians, la veu del fill que vol ser ell i demana poder-ho ser a casa. Com que l'Espanya que mana i compta no creu que Catalunya tingui la força interna, la unitat civil i la convicció ideològica necessàries per plantejar-se seriosament la separació, no li sembla necessari negociar. Parlar de sortir li sembla una pura xerrameca tàctica. Però, més enllà de Maragall, encara que tinguem opcions diferents sobre què hauríem de fer des de fora -quedar-nos-hi, renegociar de veritat i amb força, buscar una fórmula específica dins el marc europeu, dissenyar l'estat propi així o aixà- avui tenim una raó afegida per sortir d'Espanya. No ser arrossegats.

divendres, 15 de juny del 2012

Ara és demà



Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 10 de juny del 2012

Cosir Catalunya a Espanya amb fils d'acer!

El proppassat dia 29 de maig, el programa Singluars del Canal 33 entrevistava Germà Bel.

És un expert en infraestructures i catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Germà Bel ens explica per què a Espanya tenim en construcció tres vegades més de quilòmetres per habitant en línies d'alta velocitat que a França i sis vegades més que a Alemanya. I ens demostra que la concepció radial de comunicacions de Felip V no difereix gaire de la que tenim ara.


dimarts, 5 de juny del 2012

Josep Lluís Bausset, un Maulet de 101 anys!


El passat dia 3 de juny va morir en Josep Lluís Bausset a l'edat de 101 anys.

I, qui era el valencià Bausset? Un home d'una vida fecunda, al servei la de la llengua, la cultura i les llibertats nacionals del País Valencià. Fill Predilecte de L'Alcúdia, I Guardó d'Or del Bloc Nacionalista Valencià, I Premi Vicent Ventura, Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Jaume I de Barcelona, Premi Valencià de l'Any 2000 de la Fundació Huguet, President d'Honor del Bloc Jaume I de L'Alcúdia, Soci d'Honor de l'Associació d''Escriptors en Llengua Catalana, membre del Comitè d'Honor de la Fundació Ernest Lluch, Premi de Periodisme Martí Domínguez d'Algemesí, Micalet d'Honor Extraordinari 2010 i Premi al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Pedreguer.

Exemple de civisme i d'honestedat i per damunt de tot  MAULET, ha treballat per la llibertat, la dignitat i el redreçament nacional del País Valencià.
La seua fidelitat i el seu compromís a favor del nostre País, ens seran un exemple i un estímul per a tots els qui hem admirat l'HOME SUBTERRANI.

Editorial de Vicent Partal a Vilaweb, arrel de la seva mort.

*  *  *  *  *  *
(Article aparegut al diari AVUI el 2010)

 JOSEP LLUÍS BAUSSET: UN MAULET DE 100 ANYS

El pròxim 19 d’agost Josep Lluís Bausset farà 100 anys! Recentment, i davant de l’allau de reconeixements rebuts enguany, el professor Bausset ens confessava als amics que l’únic mèrit d’ell en arribar al centenari era no haver-se mort. Doncs no, senyor Bausset! No és eixe l’únic mèrit que vostè té! El seu mèrit és haver-se mantingut fidel a la llengua i al País durant 100 anys.

El inicis del seu compromís es remunten als temps de la seua infantesa, a la dècada de 1920, quan va ser castigat per parlar en valencià a l’Acadèmia Cavanilles de València on estudiava. Aquella va ser la primera lliçó que va esvalotar la seua consciència identitària. La segona, la va aprendre molt més lluny, tres anys més tard, en 1927, arran del contacte que va mantindre amb uns estudiants bascos mentre estudiava Farmàcia a Madrid. Gràcies a aquell contacte, Bausset va descobrir la realitat d’una altra llengua, l’eusquera, que com el valencià era trepitjat per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Eixa situació d’injustícia tan pregona i el fet de viure lluny de la seua terra mentre estudia la carrera, reforcen el convenciment identitari del Bausset que a mitjan 1931 torna a València per a continuar els seus estudis. És aleshores, quan passa a l’acció i comença a sovintejar els cenacles del valencianisme com ara l’Agrupació Valencianista Republicana, el Centre d’Actuació Valencianista o Acció Nacionalista Valenciana.

La Guerra Civil, primer, i la immediata postguerra, després, escapcen de soca-rel tot aquest activisme valencianista. Amb 29 anys, Bausset es veu abocat a patir de nou l’actitud repressiva d’una altra dictadura: la del general Franco. Són els anys de l’exili interior i de l’anul·lació per part del Règim de les oposicions que havia pràcticament superat al cos de professors d’institut al juliol de 1936. Com a excombatent en el bàndol dels vençuts, a Bausset se li nega el pa i la sal, i no li queda cap altra eixida laboral que no siga guanyar-se la vida fent classes particulars a València. Fins i tot en aquells difícils anys, i quan molts havien cregut en la conveniència de canviar de jaqueta, Bausset es va mantindre fidel a eixe mateix compromís amb el País. Són els anys del retrobament amb Manuel Sanchis Guarner i amb altres amics de República, que es converteixen ara en referents de la nova generació d’intel·lectuals que no han fet la guerra. Entre ells hi ha Fuster, un eixerit xicot de Sueca que Bausset coneix a la pensió on ell resideix i que de seguida esdevé per a Fuster un mestre en el seu aprenentatge valencianista. Com a cicerone seu, Bausset ensenya a Fuster les claus de l’activisme cultural i polític de preguerra.

Malgrat l’escàs marge de maniobra que li permet la dictadura franquista, Bausset s’ho apanya per a fer el que pot. Des d’un segon plànol, Bausset tracta de reprendre el seu activisme participant en tertúlies, organitzant conferències i fent classes de valencià a l’Alcúdia i a altres pobles del voltant. Lluny de renunciar a l’acció, Bausset participa en actes destacats com ara la presentació del Diccionari català-valencià-balear a l’Ajuntament de València en 1951 o la famosa campanya “Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos”, impulsada a partir de 1965 arran del Concili Vaticà II.

Des d’un vessant més clandestí, i coincidint amb la seua estada a Tortosa com a professor, Bausset esdevé un propagandista a favor de l’ús de la llengua i d’actituds resistents com ara la que va portar molts catalans a declarar un boicot a La Vanguardia pels atacs del seu director Luis de Galinsoga a l’ús de la llengua en l’homilia. Els pamflets amb què s’apel·lava a aquell boicot al juny de 1959 i la declaració de Jordi Pujol davant del Consell de Guerra que el va jutjar pels Fets del Palau, ocorreguts al maig de 1960, van ser copiats a màquina per Bausset i distribuïts de nit també per ell mateix pels carrers de València.

Però a banda de l’activista, en Bausset hi ha també el professor. Un professor que, des de l’aula, no solament ha explicat els secrets de la química o la biologia, sinó l’estima per la llengua. Paral·lelament al seu magisteri docent desenvolupat a diversos instituts de Batxillerat de Catalunya i del País Valencià, Bausset ha exercit un magisteri destinat a ensenyar la llengua a centenars i centenars de valencians. Des dels temps més obscurs del franquisme, en què improvisava classes de valencià a sa casa, fins als anys setanta i vuitanta en què participa com a professor de la campanya Carles Salvador, Bausset ha sigut i és un professor estimat i recordat pels seus exalumnes. El seu sentit comú i la seua constància, volgudament subterrània, han fet possible que el País Valencià siga hui més lliure que fa 100 anys!

Josep Lluís Bausset és un Maulet de 100 anys!! I el seu mèrit, senyor Bausset, no és sols haver complit 100 anys, sinó haver-los viscut amb una fidelitat insubornable al nostre País! Per això, la seua actitud de compromís, lleialtat i resistència ens dignifica com a Poble i ens ajuda a creure en el redreçament i la vertebració del País Valencià. El seu compromís amb el País és per a tots els qui ens considerem amics i deixebles seus un exemple de lleialtat, de civisme i d’esperança en un futur que volem lliure i en valencià.

Gràcies senyor Bausset, perquè amb el seu treball de 100 anys, ens ha obert un camí de futur per a cent anys més. Gràcies professor Bausset, pel seu exemple i per la seua trajectòria! Les més sentides gràcies dels qui, amb gratitud i emoció, ens sentim orgullosos de ser deixebles i amics seus!

Per molts anys més, professor Bausset!!

Seu i de la Pàtria


Santi Vallés Casanoves (biògraf de Bausset)*
* Signen també aquest article: Vicent Sanchis (periodista), Joan Francesc Mira (escriptor), Vicent Partal (director de Vilaweb), Isabel-Clara Simó (escriptora), Eliseu Climent (president d’Acció Cultural del País Valencià), Esteban Morcillo (rector de la Universitat de València), Verònica Cantó (secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), Antoni Ferrando (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’AVL), Ramon Lapiedra (exrector de la Universitat de València), Francesc Pérez Moragón (escriptor), Jesús Huguet (secretari del Consell Valencià de Cultura), Ester Pinter (periodista), Vicent Soler (catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València), Alexandre Alapont (sacerdot), Francesc Martínez Gallego (professor d’Història del Periodisme de la Universitat de València), Rosa Serrano (editora), Ramon Trullenque (cirurgià), Vicent Pitarch (membre de l’Institut d’Estudis Catalans), Antoni Furió (catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València), Ernest González Fabra (jurista), Vicent Simbor (catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València), Francesc Signes (diputat de les Corts Valencianes pel PSPV), Robert Martínez Correcher (alcalde de l’Alcúdia), Manolo Boix (pintor), Doro Balaguer (pintor i escriptor), Josep Iborra (filòsof), Josep Garcia Richart (jurista), Francesc de Paula Burguera (periodista), Antoni Benavent (productor teatral), Alfons Cervera (escriptor), Agustí Colomer (jurista), Pino Díaz Cuyàs (periodista), Miquel Francés (director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València), Josep-Lluís Millo (escriptor), Vicent Ortega (escriptor) i Josep-Lluís Doménech (professor de valencià i membre de l’AVL).