dijous, 5 de juliol de 2012

Jo camino...




Jo camino,
com tots, 
la sonata del temps,
que em fa creure
que ja m'omplen
les coses més belles.
Com tots,
camino
un xic poruc.

No em fa res
que la gent
sigui alada,
perquè estimo
la vida,
la música i
els contes de fades.
Visc per a mi,
poruc,
lleuger per als odis.

No fujo
del camí
de la vida:
cullo esperances
dels plançons
que s'enfilen.

Callo!
Estripo
els quaderns 
de somni
que amb fe
complien
el que pot ser
un home 
sense malícia...

I me'n ric, jo,
de la importuna tasca
de ser tan noble:
les veritats 
no m'entrebanquen...
n'hi han tan poques!

Deixo que riguin
els matussers
de sempre que,
quan fereixen,
contents,
pentinen
mil maneres
de viure.

Sembro i espero...
i no cal que fugi
del camí
de la vida.

Mig poruc,
m'adormo
i em desperto.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quin regust més de novembre en ple juliol! Feia dies que buscava carenes de vidre i ahir vaig recordar que era entre les pàgines de Torena. És clar!

M'encanten els teus versos :-)