dimecres, 7 de juliol de 2010

El salt al buit

Ja fa temps vaig aprendre
    que no pots salvar algú que no vulgui ser salvat.

Si algú escull viure en la seva pròpia mediocritat,
   en la seguretat del seu victimisme,
   en els seus propis hàbits autodestructius,
   o bé en una fe rància i dogmàtica,
ningú el pot treure d'allà, alliberar-lo de la seva pròpia presó,
   del seu aïllament, del seu propi dolor autoinflingit.

Perquè això ho esculls.
Tu ets tant lliure com tu vulguis ser-ho.
Doncs tu no fas res que no facis tu mateix,
    tu no penses res que no pensis tu mateix.
No t'enganyis i diguis que t'obliguen a fer-ho, que no pots escollir, que t'hi veus obligat:
    ningú t'ha "posseït" i realitza els actes per tu,
    sempre pots escollir dir que no.

Però tu esculls la seguretat del conegut.
I t'entenc, perquè fa por deixar les sòlides mentides que hem viscut tants anys
    i començar a donar-se compte de que som els amos de la nostra pròpia vida.
Perquè et sents insegur si qüestiones el teu sistema de creences, la fe que et van inculcar de petit, que tot i que no t'encaixa ja s'ha establert fortament dins teu.
Perquè seria massa trasbalsador donar-se compte de que el responsable de que no siguis feliç ets tu mateix/a.

Per això avui no et puc ajudar,
   fins que tu mateix/a decideixis fer el salt al buit.
Fins que el dolor et faci tocar fons, i l'angoixa que et crema per dins et faci decidir que JA N'HI HA PROU.
I cridis que no vols generar més dolor a la teva vida.
Que et donis compte que hi ha d'haver una millor manera de viure,
que només tu mateix/a pots canviar la situació.

Un salt al buit.
Deixar de negar la teva situació.
Deixar enrera creences, seguretat, i addicció a les teves emocions negatives,
    i tornar a començar.
Obrir els braços i demanar ajuda.
Obrir el cor, demanar-te perdó, i començar a estimar-te de veritat.
Perdonar el teu passat, passar pàgina, deixar anar llast, i començar una vida nova.

Tu ets la persona més important de la teva vida.
Tu ets de les persones més importants de la meva, també.

Si-us-plau, fes amb mi aquest salt.
Fa vertigen, ho sé. Ho he experimentat.
Un cop has començat a esquerdar els fonaments, la casa s'esfondra.
Les parets, fetes de mentida, d'aïllament, de distància, d'agresivitat, no poden sostenir-se més.
Ja no vols fugir més, i plantes cara als problemes;
    a vegades és esfereïdor,
    però t'asseguro que val la pena.

Cal netejar les ferides per tal que sanin. Fa mal, però és un dolor sanador, alliberador.
No pots curar-te si no veus clarament què t'ha passat, si no paeixes el que t'ha passat.
Accepta-ho i deixar-ho marxar. Ho has fet el millor que has pogut.
Ara ja res d'allò importa, tornaràs a estar alegre, tornarem a disfrutar de la teva companyia.

Obre't a la vida, a l'esperança:
    seràs lliure, seràs més feliç, seràs més amor.
Alguns ens diran bojos, són els que tenen por de caminar.
Provaran de riure's de nosaltres perquè els farem por.
    Els farà por que siguem lliures, que siguem feliços
    Els farà por de pensar que potser tenim raó.

Salta !