dilluns, 30 d’abril de 2012

Crisi, preu dels carburants i model de societat


JOSEP MARIA GALÍ, Professor a ESADE i consultor
Diari ARA-Emprenem, diumenge 15 d’abril de 2012
Quan els carburants arriben a 3 euros per litre
“No passarà mai!”, deien. També ho deien quan el barril de petroli anava a 38 euros, i ara es ven a 92. Mirin. El que passarà –i no falta gaire– és que escalfar-se a l’hivern amb els sistemes actuals serà inaccessible per a molta gent. Que els viatjants de comerç no podran fer 40.000 quilòmetres a l’any (els costarà una fortuna). Que no es vendran automòbils de gasolina ni de gasoil. Que tots els sectors que depenen de la mobilitat patiran. Volar sortirà molt més car, espero que posats a apujar preus, algun dia ens facin pagar pel CO2 que emetem volant. Fer turisme tornarà a ser un luxe només per a rics. Sortir els caps de setmana també. Els que vulguin viure com els rics sense ser-ho cremaran en carburants la meitat de la seva renda, potser alguns, esclavitzats pel mimetisme alienador dels rics i famosos, estaran disposats a deixar de menjar correctament i educar els fills per conduir automòbils de gran despesa energètica. No és gens diferent del que passava fa anys amb els nobles arruïnats que s’arruïnaven doblement per seguir les pautes de consum dels nobles o burgesos rics...
I qui hi guanyarà? Les empreses petrolieres, que ingressaran més i guanyaran més. Els bancs, que són els propietaris de les petrolieres. Els accionistes dels bancs, que són –entre d’altres– les grans fortunes. Si a aquesta dinàmica hi afegim que els més rics són els que paguen menys impostos, que ofereixen jubilacions daurades als polítics que han manipulat en els consells de les seves empreses i que fan pagar a l’estat (o sigui, a tothom) els costos ambientals i socials dels seus negocis, arribem a la conclusió que el sistema, a més d’insostenible per al medi, és socialment insostenible.
És una bomba de rellotgeria que ens esclatarà als nassos quan menys ens ho esperem: el capitalisme desregulat és bàsicament un sistema imparable de drenatge de recursos que van de la majoria, que cada vegada en té menys, cap a una minoria, que cada dia en té més. I, amés, el procés es fa sense estridències, d’una manera silenciosa, a través de la subtil apropiació privada dels elements que haurien de ser béns públics i comuns: el sòl, l’energia, l’aigua i l’aire.
Ah! Me’n descuidava. Passarà una altra cosa: que les petrolieres començaran a foradar l’escorça terrestre com talps en un camp de conreu, buscant el petroli que els preus alts permeten ara extreure i guanyar-hi calés. La prova: les perforacions petrolieres s’estan disparant a Espanya. A les Canàries (ja veurem què hi diu el Marroc) estan trobat bosses d’hidrocarburs importants. Al Cantàbric, també. A Catalunya, hi ha demanats permisos a Ripoll, Manresa i Solsona. Davant de Tarragona ja fa temps que s’hi treballa. I vinga, anar marxant. És aquest el model de societat que volem? Potser que ens ho fem mirar, tots plegats.