dimecres, 29 de febrer de 2012

No vull ser important, vull ser útil!

Concert Solidari de l'Escolania de Montserrat 2011 from Arrels Fundació on Vimeo.

Imatges del concert solidari de l'Escolania de Montserrat per a la gent sense sostre acompanyada per Arrels Fundació. Nadal de 2011.


Reprodueixo a sota un escrit de ja fa temps sobre la gent sense sostre:

Conte d'hivern a Barcelona, ara que fa fred

Diuen que cada hivern, quan comencen a baixar les temperatures, emergeixen als mitjans de comunicació uns individus, que no se sap ben bé d’on surten, que comencen a omplir pàgines i més pàgines. Apareixen com criatures indefenses, especials, fràgils a la climatologia severa de l’hivern de la ciutat comtal. Durant la resta de l’any no se’n parla mai. Bé, o potser sí, només quan hi ha algun incident a la via pública, algun aldarull a una estació de tren o de metro, que molesta la tranquil.litat dels vianants de la ciutat. Però això passa poques vegades, sembla.

El que és cert, però, és que són els protagonistes de l‘hivern. No se sap ben bé per què. Diuen que potser és que a l’hivern, seguint les estacions de l’any, igual que els tarongers floreixen a l’estiu, les fulles cauen a la tardor i el blat grana a la primavera, resulta que a l’hivern, igual que floreixen els ametllers, aquests individus dels que parlem apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius. I, és veritat: no sol passar a cap més estació de l’any.

Diuen que això passa perquè fa fred. I que quan això passa, totes les autoritats competents s’afanyen a dur aquests individus a uns llocs on se’ls cuida i dóna aixopluc. Organitzen dispositius d’emergència que donin acolliment a aquests individus els dies de fred i de pluja, de vent i de neu. Així, els dies de Nadal tothom s’estalvia el neguit de veure, amb les bosses plenes de regals a les mans, pidolaires bruts i malvestits. Així, els qui apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius són ells, i no aquests individus bruts i amb poca presència. Diuen que val la pena donar bona imatge, de societat de progrés. I no pot ser que cada hivern perilli l’estabilitat de la capital del Mediterrani. Per això, diuen que alguns voldrien veure desaparèixer aquest individus, que tornessin a les seves terres, suposen que lluny d’aquí. Però el cert és que ningú no sap d’on vénen, ni d’on són.

Diuen que els convé aprendre moltes coses, i per això, quan han triat les persones que els han d’atendre, aquestes els exigeixen que deixin de fumar, que vagin nets, que siguin puntuals, que no cridin, que no portin gaire embalums que facin nosa, i que comprenguin que només poden donar-los aixopluc per a set nits als albergs municipals. Les altres, tant si fa fred com si fa calor, s’hauran d’espavilar. Clar!, no comptaven que de sota les pedres apareixerien tants individus com aquests. A la tardor ja s’havien oblidat que existien, i a l’hivern, de sobte i sense poder-ho planificar, no poden organitzar aixopluc per a tots... i cal repartir-ho.

Diuen que aleshores, per no quedar malament, fan dir als locutors de ràdio, als presentadors dels noticiaris televisius i als periodistes dels diaris, que aquests individus es resisteixen a anar-hi, fins i tot quan encara no hi han estat ni set nits. També els fan dir que cada any que passa n’hi ha menys d’aquests individus, i que ben aviat, abans de l’any 2014, l’any de la consagració de la ciutat com una ciutat moderna i competitiva, potser ja no n’hi haurà. De veritat, de veritat, ningú no ho sap del cert això, però d’aquesta manera diuen que la gent ja no es fa més preguntes, i no viuen l’aparició d’aquests individus com un problema de consciència.

Diuen que l’hivern s’acabarà, com cada any. I aleshores s’aturaran els dispositius d’acollida per aquests estranys individus. Segurament l’arribada del bon temps i la florida de les flors, farà que ja no es notin tant. Alguns segurament marxaran de Barcelona cap a altres terres. Ningú no sap quines, però són lluny. Altres es quedaran per aquí, discretament. Amb l’arribada de la primavera diuen que als diaris i a la televisió apareixeran altres notícies, potser més alegres i divertides.

Diuen que cada primavera, quan comencen a pujar les temperatures, la gent s’oblida de l’hivern. Una estació massa fosca, i freda, i molla, i trista, i plena de personatges estranys que vagaregen pels carrers pidolant escalfor. Diuen que cada primavera la ciutat somia que potser l’any vinent no hi haurà hivern.