Esperança de vida

Potser l'esperança de vida és el terme mitjà d'anys que un home o una dona d'un país determinat, que neixen el mateix any, viuran si la mortalitat es manté fixa per a cada grup d'edat en el futur. I això vol dir que l'esperança de vida és un mesurament de la qualitat de vida d'un país, i és un resum de la mortalitat de cada grup d'edat. És veritat que s'utilitza com a indicador del potencial de la taxa de rendiment del capital humà, entre altres coses. Per això, a un país amb una alta esperança de vida li espera un futur millor. Aquí però, ben bé, mai no se sap què vol dir "millor".

El meu pare deia que quan va viure la guerra -ell va ser de la quinta del biberó- pensava sovint que no voldria viure gaires anys en aquella situació, que preferia no sobreviure per no malviure sense vida: havia vist morts i havia odiat la vida, orfe als sis anys i atrapat aleshores a les tinxeres. De fet l'atzar va fer que, més d'un cop, sobrevisqués i pugués tenir més endavant dona i fills, entre altres coses. I, de ben segur, va viure feliç molts més dies dels que imaginava quan havia pensat, aquell dia, que volia renunciar a l'esperança de vida perquè, senzillament, no tenia esperança en la vida. Sé que la dona, i encara més els fills, li van omplir la vida d'esperança i va tenir moments de plenitud.

Contradient els paràmetres fixats pels estudiosos de la població de les comunitats humanes, hem de dir que l'esperança de vida no es mesura amb la quantitat de dies o d'anys viscuts. Això és una fal.làcia i una fotesa. La veritable esperança de vida es mesura en les possibilitats que ens donem de viure la vida en plenitud. Podem viure morint, senzillament, més de cent anys.

Uns dies concrets de la meva vida de ja fa anys vaig conèixer un noi que, contradient totes les estadístiques i paràmetres de la felicitat, va aconseguir viure mentre s'estava -literalment- morint. Contra tot càlcul de probabilitats sobre la taxa de la qualitat de vida, ell va assolir una esperança de vida que cap de nosaltres assolirem per més que visquem. O difícilment.

Quan li vaig preguntar quin era el secret per viure amb aquella esperança de vida ell em va respondre que, senzillament, el secret era descobrir que no hi havia secret, que com que estem empesos a pensar que la felicitat és fruit d'una descoberta amagada, d'una fórmula molt ben guardada que només pots elaborar amb la fermentació lenta de l'experiència, la convertim en quelcom inabastable. I no. Em va remarcar que és a l'abast de tothom i sempre, fins i tot quan les estadístiques figura que prediuen i certifiquen que no és possible l'esperança. És possible sempre ara i aquí.

Per això vaig crear, ja fa temps, un club secret del que molta gent forma part sense saber-ho.