dimarts, 10 de gener de 2012

Neutrins i teologies



(Article aparegut a El Pregó, Núm. 424 de 30 de novembre del 2011)

No fa gaire, anant a la Universitat vaig coincidir al tren amb un col·lega, catedràtic de física (especialista en nanotecnologia) i persona d’una agradable qualitat i conversa. Feia pocs dies que un grup de físics havien fet públics els resultats de l’enviament de neutrins (partícules subatòmiques) des del CERN de Ginebra al detector OPERA situat a l’interior del Gran Sasso (prop de la ciutat italiana d’Aquila) en un trajecte d’uns 730 quilòmetres. Els neutrins tenen l’elegància de travessar la matèria (ells que també són matèria) sense pràcticament topar amb res. El nostre cos està travessat constantment per bilions de neutrins que vénen del sol sense que ens n’adonem. La sorpresa consistia en el fet que semblava que els neutrins havien arribat 7,4 nanosegons abans del que hi hauria arribat la llum. Aquesta inquietant notícia (els neutrins haurien superat la velocitat de la llum) podria posar en dubte les teories d’Einstein, de manera que alguns ja clamaven per la fi de no sé quantes coses.

Jo, que no sé gran cosa de física, li vaig preguntar sobre el tema. Ell em va comentar alguns detalls de la situació (possible desajustament dels rellotges atòmics, poca precisió en registrar efectes gravitatoris, acció de fluctuacions quàntiques, deficiències en la precisió del GPS en relació a l’interior del Gran Sasso etc.). El que m’interessà més, però, és la seva interessant visió de la situació. Deia que potser hi ha errors en l’experiment, però si no n’hi hagués, i calgués revisar Einstein, ens trobaríem davant d’una situació estimulant. La ciència, recordàvem, no és una proposició de dogmes fixats per sempre. I revisar Einstein, si calia, no seria negar Einstein sinó reelaborar troballes i perspectives, tot plegat orientat cap a una maduració progressiva de l’esforç per conèixer aquesta fugissera matèria de què estem formats i que continua jugant a fet i amagar amb les nostres recerques. Aquesta perspectiva l’omplia de goig i no li desvetllava cap por ni li generava cap postura fonamentalista en la física. En tot cas podria estimular l’atenció cap a dimensions que no coneixem.

Quan ja ens vàrem separar per anar cada u al seu despatx, jo pensava en les estimades teologies. La matèria és relativament accessible i malgrat tot continua en un deliciós desconeixement en els seus aspectes més fins i profunds a l’espera de les contribucions de tots. Això als científics els entusiasma i no els fa cap por. Són cercadors poc condicionats, més exploradors que geògrafs, sobretot els de la física fonamental. En canvi, em sembla observar en molts teòlegs un fixisme poruc i escleròtic, solemnement convençut que el saber sobre Déu ja està ben establert i és immutable. No saben explorar, només llegeixen mapes ja acabats. Seguia pensant que si de la matèria, relativament accessible, en parlem amb precaució i oberts a les reinterpretacions que calgui per a enriquir-ne el coneixement que en tenim, ¿com pot ser que creguem que sobre Déu «el que ningú no ha vist mai, com diu el Nou Testament» ja està tot dit? ¿Com és possible que les autoritats religioses pretenguin saber que «Déu vol» tal cosa o tal altra, fins a detalls tan grotescos com les determinacions de si la química anticonceptiva és o no és moralment bona, o que els rituals o disfresses medievals que adornen la litúrgia tenen caràcter intocable? ¿Com pot ser que els faci tanta por anar revisant nocions, conceptes i valoracions de l’antigor que la cultura va modelant, precisament en funció d’una proposició més ajustada i digna del que diem sobre Déu? ¿No seria millor que, quan la cultura ens demana canvis de concepció i proposició, ens alegréssim de la possibilitat estimulant d’haver de modificar les teologies perquè així es poguessin ajustar una mica més a les pobres intuïcions que podem tenir sobre Déu?

I vaig seguir pensant que moltes teologies estan plenes de por que tot se’n vagi enlaire si toquem res, cosa que diu ben poc sobre la seva fiabilitat.

Ramon M. Nogués (Barcelona, 1937) és catedràtic emèrit de la Unitat d'Antropologia Biològica a la Facultat de Ciències i a la de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet estudis de Pedagogia, Filosofia i Teologia a Navarra i Salamanca, i és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona. Treballa en genètica de poblacions, especialment en poblacions humanes aïllades. Ha estudiat temes de neurobiologia evolutiva i ha col·laborat en equips interdisciplinaris de neuropsiquiatria amb la Fundació Vidal i Barraquer. En aquest context ha analitzat qüestions relatives a la neurobiologia de la religiositat. Ha intervingut en estudis de bioètica i en comissions oficials sobre aquesta disciplina. A Fragmenta ha publicat el llibre "Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió" (2007).