Molt abans de la crisi, ja hi havia crisi

Molt abans de la crisi...
FERRAN SÁEZ | Diari ARA

És ben humana la tendència a encolomar totes les culpes a allò que tenim més a mà, i després xiular tot mirant el sostre (res millor que això, per dissimular). Divendres passat, a la sortida de la parada de metro de Fontana, vaig coincidir amb una persona a qui no veia des de feia temps. Caminava d'una manera estranya i, educadament, li vaig preguntar què li passava. "La crisi, noi!", em va respondre. "La crisi?", vaig inquirir. "Ara per anar a l'especialista has de demanar audiència!", em va dir enfurismat. Vaig constatar que ni tan sols havia demanat hora al metge: simplement, no hi anava per les coses catastròfiques que sentia per la tele. Quan em va dir que tenia fasciïtis vaig creure que parlava en broma, però resulta que hi ha un problema dels peus que es diu així. "M'acabes de donar un bon tema per a un article", vaig dir-li. Efectivament, la crisi és una cosa molt dura que està afectant aspectes ben concrets de la nostra vida quotidiana. Una altra cosa, però, és pensar que la crisi econòmica agreuja els peus plans o fa que la nostra transpiració sigui més fètida que abans. Hi ha coses ben molestes, com les llistes d'espera, que ja existien abans de la crisi. I tant, que existien! Abans de la crisi també hi havia atracaments, accidents laborals, inundacions, digestions pesades, embargaments, incendis, mal de queixals i moltes altres calamitats. Tot això passava abans de la crisi, continua passant ara i, si Déu vol, també continuarà pertorbant les nostres vides quan les coses vagin millor.

És cert que ningú no va preveure quan tocava la dimensió inaudita del daltabaix que estem vivint, però sí algunes coses a les quals no vam fer gaire cas, tot i que estan íntimament lligades al problema. A final dels anys noranta, experts de molts àmbits van argumentar que els vertiginosos canvis tecnològics associats a la digitalització implicaven, per força, una adaptació professional i laboral constant que, de manera inevitable, afectaria també la nostra manera de viure, els nostres costums, les nostres actituds quotidianes. En un assaig intitulat Nos temps modernes, publicat per Flammarion l'any 2000, Daniel Cohen contraposava el món rígid i repetitiu hereu de les primeres cadenes industrials amb un món en constant transformació que requeria una formació -i, sobretot, una actitud- polivalent i flexible. Per a alguns allò resultaria excitant, i per a d'altres potser estressant. El cas és que les coses eren així, i resultava més aviat absurd fer veure que no ens n'adonàvem. Repeteixo que tot plegat és molt anterior a la crisi econòmica i, en aquest sentit, ara no podem identificar aquest canvi amb coses tan recents com la bombolla immobiliària o la situació de Grècia. Aquest problema, si més no, ve de molt lluny.

Molt abans de la crisi ja era clar que els canvis qualitatius, substancials i profundíssims originats per la globalització econòmica i la deslocalització industrial, la revolució tecnològica associada a la digitalització, els canvis demogràfics en els quals confluïen la baixíssima natalitat amb l'altíssima immigració, etc., requerien una resposta simètricament qualitativa, substancial i profundíssima per part de tots. I quan dic de tots, vull dir de tots: dels poders públics, de les grans empreses i organitzacions, i de tots i cadascun de nosaltres. Però resulta que això no va ser així. Hi ha coses que són ben difícils de remoure. Per exemple, nosaltres associem l'oci a la mobilitat i creiem que això és "el normal", sense tenir en compte que els nostres avis el relacionaven justament amb el dolce far niente, amb la pura quietud. El mateix passa amb els nostres hàbits: sabem que vivim en un món canviant, però actuem igual que quan no era així. Ens comprem un piset, una propietat, com feien els nostres avis, i afegim: "Així podrem deixar alguna cosa als nostres fills!"

Aquesta estranya dissociació entre una mentalitat pràcticament decimonònica i una realitat que ja no té res a veure amb altres temps és anterior, molt anterior, a la crisi que vivim. Però com el meu amic R. i la seva fasciïtis (quin nom més inquietant!) volem fer veure que tot plegat és un assumpte que arriba ara, per sorpresa, i que a més a més és una conseqüència directa de la grip econòmica. Tots sabem que no és veritat. Amb crisi o sense crisi, el món del segle XXI reclamava uns canvis profunds d'actitud i un aggiornamento en l'esfera dels valors que encara no hem fet. Ens agrada pensar que és una sofisticada qüestió ideològica, però en realitat només és mandra.