dijous, 24 de desembre de 2009

Sobre el Nadal que es viu ben endins...


O L’HORITZÓ D’UNA CRISTOLOGIA PER AL SEGLE XXI


Per què i per a què som al món?

Sembla una encantadora llegenda popular la que ens hi dóna resposta: Déu ha pres la condició humana en un nadó anomenat Jesús de Natzaret.


Sempre s’ha parlat sobre la divinitat de Jesús. Ara es destaca la divinitat en Jesús. No se’l deïfica, se l’entusiasma. El teòleg Karl Rahner sosté que Jesús no és un déu que es revesteix d’humanitat com si fos un vestit. La realitat és que era un home normal, cada vegada més conscient de la seva vocació o crida divina: la que brota de l’entranya de qualsevol ésser humà; el que de Déu tenim tots pel simple fet d’estar vius. L’encarnació de Déu en Jesús no és una irrupció celestial, sinó una cosa radical de la singular matèria humana, que porta l’empremta de la mà que la va modelar. És el que el bisbe claretià català Pere Casaldàliga en diu «l’ADN diví». Aquella consciència radical és una crida a la responsabilitat social i política. El Déu del profeta galileu és un déu revolucionari que no suporta la injustícia i l’opressió. Qualsevol ésser humà és sagrat. Lluitar contra tota mena de mal que se li faci és un deure religiós que pot comportar viure crucificat.


L’Església vaticana i jeràrquica ha donat sovint proves d’inhumanitat. En canvi, molts no creients han tingut més fe en l’home. La seva increença ho era respecte a la versió oficial de Crist, ja que la seva fe era la mateixa, a la pràctica, que la de Jesús de Natzaret. González Faus ha dit: «A moltes autoritats eclesiàstiques inquisidores els molesta tant la paraula Jesús que han donat ordre que en catecismes i llibres de text no es digui Jesús, sinó Crist. Potser per això assistim avui a persecucions cruels, que s’excusen dient que alguns (…) neguen la divinitat de Jesús. No és que la neguin. És que, a través de Jesús, se li dóna a Déu un rostre que no és el que voldrien els inquisidors. Perquè els posa en evidència».

L’entranyable llegenda de la nostra infància és que un nen pobre -que és Déu- neix en un estable desconegut perquè ningú acull la seva mare embarassada en una freda nit d’hivern, i són els pastors desgraciats, els més darrers de la societat, els primers a visitar-lo i adorar-lo. Sembla que les coses van anar d’una altra manera, però la llegenda respon a un savi instint popular, l’autèntic: Déu és un déu humà, desvalgut i pobre, que ningú acull. El Déu que es fa present al món -presència i regal- s’identifica amb tots nosaltres perquè ens identifiquem amb ell i, igual que Jesús, l’imitem en el seu amor per tots i en el combat per la pau en la justícia. Ell ens acompanya. Més enllà del cava, el pessebre i els regals, commemorem el principal misteri de l’existència humana: estem fets a imatge i semblança de Déu. Siguem, doncs, un Déu humà, desvalgut i pobre, perquè ens acullin com a part d’ells els humiliats i ofesos de la terra.


Mira'l als ulls... i bon Nadal!

(A partir d’un text de González Casanova)