dissabte, 26 de desembre de 2009

Herois del Nadal que eduquen per a la renúncia

O L'HORITZÓ D'UN NADAL AUSTER

Aquests dies tot ens convida a comprar i a ser clients d’aquesta mena de satisfacció que t’arriba pel simple fet de posseir allò que creus que et portarà una mica més de felicitat: és cert que la nostra societat privilegiada i rica ens ho posa tot a l'abast, i sembla que per a ser feliç has de poder fer-ho tot i tenir-ho tot! En un món ple d’aparadors, llumetes, regals perfectes, joguines, viatges, sorpreses, descomptes, facilitats de pagament, compres sense interessos... qui sigui capaç de renunciar a tot això és un veritable heroi!

Sí, cal ser un heroi per no caure en els tentacles del màrqueting de tota mena de productes i per no creure que la felicitat te la donen les coses que pots comprar: menjar de més categoria, regals d’una certa categoria, viatges especials, ... i els nostres fills, com a bons clients (que la publicitat adreçada a ells no dubteu que és molt bona i funciona!), ja s’encarregaran de fer-te creure que no podran viure sense les joguines de la seva carta de reis.

Aquesta societat ens tracta ben bé com a clients, i cal ser tot un heroi per anar contra aquest veritable tsunami.

I com que tot ens hi convida i sembla imparable, fem la vista grossa i “¡sálvese quién pueda!”, tinguem la festa en pau, i que almenys els nens facin bona cara!, pensem en el fons de la nostra ànima encara que tirem per la borda les converses que haguem pogut tenir amb els nostres fills aquest darrer any sobre compartir, la felicitat autèntica, les coses importants de la vida, tenir coses no ho és tot,... i totes les altres pijades pietoses que algun dia de mal de cap els vam voler vendre.

Sembla que no hi puguem fer res de res.

Doncs precisament, ara que ve el Nadal amb la seva força consumista devastadora, ara és un dels millors moments per educar les criatures... i això ens porta a proposar-vos una petita reflexió sobre la capacitat de renúncia.

En el dia a dia volem transmetre als nostres fills que viure és una meravella i que les coses importants no es veuen, es viuen,... i ara que arriba un moment en què podem demostrar-los que això va de debò i que ens ho creiem, és a dir que és un moment decisiu, ara hi renunciarem perquè no hi podem fer res de res?

Podem ensenyar que és possible renunciar a moltes coses sense deixar de ser feliç perquè, què és viure sinó renunciar?: sempre que a la vida fas una tria, renuncies alhora a moltes altres coses. I aleshores, si forma part de la vida, perquè ens costa tant renunciar?

El problema ens sembla que és insalvable perquè se situa l’obtenció de felicitat en l’experiència de posseir un objecte, una joguina, un mòbil de darrera generació, o el que sigui. Ah, amics!, però aquí hi ha la trampa en la que caiem tots: proporcionem als nostres fills objectes però no els proporcionem experiències! Pensem molt en la llista de coses que haurem de comprar aquests dies però no fem la llista de coses que volem viure i experimentar aquests dies. (Els de màrqueting en saben tant que fins i tot el llenguatge per parlar de coses que no siguin equivalents a consumir és limitat!)

Podem tenir tot el que volem, o hem d’aprendre a renunciar-hi? Adquirir la consciència que el món no és al nostre servei no resulta gens fàcil i se’ns fa difícil resignar-nos-hi. És difícil, sí, però és absolutament imprescindible per no ofegar-se en l’ofuscació de la insatisfacció permanent o de la tirania.

Renunciar. Renunciar a tenir-ho tot, i renunciar a ser el primer: Vostè primer! Segurament en aquesta fórmula elemental d’urbanitat, repetida mil i una vegades de manera convinguda, hi ha la possibilitat de superar la prepotència, d’obrir un espai per a l’alteritat contra la inèrcia egocèntrica. Vostè primer! significa: tinc els meus desitjos i els assumeixo però no els imposo als altres; sóc el que sóc, amb la meva cultura i el meu pensament, però sóc capaç d’entendre l’altre i de posar-me, provisionalment, entre parèntesis; tinc necessitats i les assumeixo, però no per això tinc el dret de saquejar el planeta per a satisfer-les. El vostè primer! em permet prendre distància de la necessitat d’immediatesa que em tanca en l’ara mateix per poder pensar en les conseqüències dels meus actes.

Vet aquí el valor educatiu de la renúncia, la seva força humanitzadora. Ens la deixarem perdre?