Com podem anar-nos preparant per a no adormir-nos?

L'altre dia un amic em féu aquesta pregunta i jo li vaig contestar: "Com tot en la vida... amb exercici".

M'explico: hi ha qui diu que fent 21 vegades una mateixa cosa, de forma rigorosa, sistemàtica, sense saltar-nos ni un sol dia l'execució, s'aconsegueix fer-nos nostre l'objectiu plantejat. Dit d'una altra forma, si vas al gimnàs 21 dies seguit hauràs interioritzat aquest fet de tal manera que no et serà un esforç d'anar el dia 22 i els que segueixen.
El mateix, diuen, que es pot aplicar a les classes d'anglès, a escriure un diari o a qualsevol cosa a la qual us hagueu proposat i que no hagueu tingut la força per seguir fent.

Al cap i a la fi no importa tant la xifra de les 21 vegades seguides, i sí la idea de la constància, de l'esforç tenaç, de no defallir. Per aconseguir interioritzar com a part pròpia del nostre ésser una pràctica, la que sigui, el més important és no pensar tant en com fer-ho... sinó fer-ho !
No es tracta tant de rumiar quines coses faré per ser una persona millor en tal o qual actitud. Diria que molt més que tancar-nos en veure quina estratègia executar per aconseguir un objectiu, del que es tracta és de llençar-nos, fer-ho amb decisió, i no perdre el fil del que ens hem proposat. A més a més, al cap i a la fi, de tant donar voltes al cap acabem sense fer el que volíem i, el que és pitjor, el desànim i la frustració s'apoderen del nostre ésser.

L'objectiu final és que la forma de fer i de ser que ens interessa de viure, brolli amb naturalitat, que sorgeixi de forma innata de la nostra quotidianitat, que sigui una actitud de la nostra vida tan interioritzada, que aparegui sense que fem l'esforç de plantejar-nos que es manifesti.
I això només s'aconsegueix amb una disposició a que sigui possible... però no només intel·lectualment, sinó dia rera dia amb l'aixada, llaurant el camp del nostre ésser.

Com anar-nos preparant? Amb exercici. Pertinaços, constants, amb una sana obstinació.
I com en gaudirem de veure que la nostra suor significarà, no tan sols adonar-nos que hem crescut una miqueta més, sinó que des de la nostra senzillesa podem influir per canviar una miqueta el món.

Vaja, això és el que penso.