Poema d'estiu (2)

Sense pensar que res
no cau en terra eixorca,
reconduïm, a poc a poc,
els gestos que ens tenallen
i desposseïm de fosca
cada plec de la mirada.

Tenim la llum enllà,
després del marge,
i les passeres que
ens hi menen no fan por,
gens, ni basarda,
malgrat no sempre
hem pensat que ens
en quedava, d'esperança.

Veiem el far esvelt
a cada passa
sense saber del cert
on mena el raig de llum
que dansa entre les ombres
de les dunes i el blau
que trenca les onades.

Avui només sabem
que tenim una pedra
a les mans i,
cada nit, la llancem
al mar profund del son
i l'en traiem l'endemà,
xopa de vida,
xopa de llum.