dimarts, 31 de juliol del 2012

Poema d'estiu (1)





Tots els capvespres
t'adorms mirant el cel.
Et fascina que la distància
i la vastitud
siguin allà mateix,
immòbils,
davant els teus ulls de plata.
I murmures paraules
que et connecten per dins
amb el més insondable,
perquè el cel és dins teu.
 
El cel ets tu,
i els estels
són garlandes que lluen
i et pisten debades
els nusos de l'ànima.
En cada núvol
t'hi veus reflectida,
i desitges tempestes
que et renoven
les ganes de viure,
poderosa,
la vida de cada dia.

Tots els capvespres
t'adorms mirant el cel,
i desitges
que arribi l'albada
dins el teu cel de plata.

2 comentaris:

Laura Domènech ha dit...

Què tenen els capvespres, que sempre ens fan veure més enllà?

Unknown ha dit...

Aquest poema és teu?
Molt bonic