ROSALIA
La Rosalia sempre havia estat una nena invisible i silenciosa. Tant, que les amigues solien preguntar a la Teresa, sa mare, si havia vingut amb la Rosalia quan prenien el te i les pastes les tardes de dissabte. Les amigues de tota la vida de la Teresa, per bé que havien vist la seva ombra arrapada a les faldilles de sa mare quan li obrien la porta, l’oblidaven ben de pressa quan es feia fonedissa tan bon punt entraven a la sala gran de la casa del passeig de les flors número dos, una casa que feia l’olor del passeig on era instal·lada ja feia trenta-cinc anys, abans de la guerra.
El silenci de la Rosalia no era casual. Sa mare no l’havia sentida plorar mai, ni el dia del part, i sempre li deia que era millor estar callada que no pas parlar per no dir re, que prou que ja veia al baladrer de son pare el dia que bevia massa, quan duia una cantarella al damunt que només s’aturava amb un prou, Josep, que tanta xerrera no és bona i ta filla aprendrà males paraules. I la Rosalia, manyaga, que havia après que era petita i que el més assenyat que podia fer era ser en tot obedient, callava i callava perquè estava segura que els seus escassos pensaments no interessaven ningú.
I així, amb aquest silenci encastat a la llengua i al fons de l’ànima, la Rosalia es va anar fent gran. No va parlar quan en Ramon, el jove poeta i mestre d’escola, va demanar-li que recités el vers de Nadal i, davant el seu silenci, no menys silenciós que el d’altres ocasions, va entendre que darrere la lluïssor dels seus ulls clars la Rosalia tenia l’ànima encesa, però muda. Ni ho va fer quan mossèn Sebastià va donar-li l’hòstia per primera vegada i després del cos de crist calia dir amén, encara que el mossèn no va moure la cella que sempre inclinava davant les sorpreses perquè, el dia abans, durant la primera confessió per netejar-li l’ànima, ennuegada pel tràngol d’haver de parlar amb nostressenyor, ella havia romàs en silenci deu minuts davant l’insistent avemariapuríssima de mossèn Sebastià, qui la va absoldre sense cap penitència car sabia que no en diria ni un, de mot, i pensant que una nena incapaç de parlar era incapaç de pecar. Ni quan la tieta Rosa, que havia fet mans i mànigues perquè la seva neboda petita es digués com ella i al final la Teresa i el seu germà es van avenir a posar-li Rosalia, li comprava una altra llibreta el dia del seu aniversari perquè, ja que no parla, almenys que escrigui alguna cosa, aquesta nena. Però la Rosalia era buida de paraules.
A la Rosalia, encara nena, li va passar pel cap de fer-se monja d’un convent silenciós, pensant que en el silenci del claustre i de la cel·la potser trobaria la pau i l’aïllament que necessitava. Però, que no era déunostressenyor qui havia fet escriure el llibre més gruixut que hi havia a la post de casa i a l’ambó de la parròquia? No, no podia entendre-s’hi: al principi existia el qui és la paraula, com havia sentit llegir a mossèn Sebastià i ho recordava bé.
La Teresa amb bon criteri li va fer deixar els estudis i amb la millor de les intencions va decidir que seria modista, com ho havia estat la seva àvia Ramona, alcelsia, que cosia hores i hores amb la claror de la llum de l’eixida. La Teresa va introduir-la a la merceria de la plaça del poble, però una modista com cal ha de saber conversar i fer agradoses les teles amb el suau balanceig de les paraules a l’orella de les clientes. Per això, la Rosalia va quedar-se des del primer dia cosint, enfilant i repassant en un racó de la rerebotiga, al costat d’una finestra. I era com si no hi fos, perquè més d’un dia van estar a punt d’oblidar-la al baixar la persiana.
Va viure-hi hores i hores de silenci obstinat, sentint de lluny les converses amb les clientes i obeint amb docilitat les ordres de l’Àngela, la mestressa. Aquesta mossa treballa per dues, recony, no garla mai!, li deia a la Teresa quan li passava el sobre amb la setmanada que la filla s’havia ben guanyat. Només un ai havia sortit de la seva boca el dia que, badant per la finestra, s’havia punxat el dit amb l’agulla que tenia entre les mans i havia tacat amb sang el mantell de la majordoma de mossèn Sebastià. Almenys no és muda!, va remugar la mestressa.
I així va anar passant la vida quiescent de la jove Rosalia fins el dia que complia divuit anys, al capvespre, en què adreçà un adéu a l’Àngela, el primer mot després d’aquell ai de feia temps. I va desaparèixer. No va tornar al racó de la rerebotiga, com si el seu silenci s’hagués convertit ara en la quietud d’aquell espai mínim, com si ella s’hagués diluït amb el pas inert de les hores lentes. Ni rastre. L’endemà de bon matí començà el plor de la Teresa i el de les amigues, silenciós com la vida de sa filla, i en Josep deixà de viure i començà de plànyer-se.
A la mateixa hora, amb el primer raig de llum, en Ramon pentinava la cabellera rossa de la Rosalia, taral·lejant la cançó del lladre a la vora de la platja i sota els xiscles de les gavines. Ella, amb els ulls fits a l’horitzó, tenia un callat sentiment de benaurança. Durant quant de temps havia covat la mirada d’en Ramon d’ençà d’aquell dia a l’escola, quan ella s’havia declarat, com una nena, i ell la féu callar! Durant quant de temps, des que el veié per la finestra fugint del poble i avergonyit d’estimar una criatura -i ella sanglotà un ai-, l’havia imaginat i parlava amb ell dins la seva fantasia! Amb quina intensitat recordava l’et vindré a buscar el dia que seràs gran, i pregava callada perquè arribés aquell dia! D’aleshores ençà la Rosalia s’havia reclòs més que mai en el silenci que havia après des de ben petita, cosint i repassant, punt per punt, les llàgrimes que teixien amb dolor la seva ànima. I ara, ara s’afegia al cant del seu home… quan he tingut prou diners he robat també una nina, l’he robada amb falsedat dient que m’hi casaria. Adéu clavell morenet, adéu estrella del dia.
El trobareu enllaçat aquí: http://www.nuvol.com/opinio/xavier-padrissa-rosalia/
(8 d'agost de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada