Avui ja no tinc aquests somnis?

El Cardenal Carlo M.Martini, jesuïta, biblista, que va ser arquebisbe de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un religiós de diàleg, d’acollida, de renovació a fons tant de l’Església com de la Societat. En el seu llibre de confidències i confessions Col loquis nocturns a Jerusalem, diu: «Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que fa camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; a la que se li arrenqués d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa més obertament, que donés ànims, en especial, als que se senten petits i pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquets somnis». Aquesta afirmació categòrica de Martíni no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martíni continua somiant, tanmateix, amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.

Ell, i milions de persones a la Església, somiem amb “l’altra Església possible” al servei de «l’altre món possible». I el cardenal Martíni és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.

Tant a l’Església (l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar la recerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l'alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «hem d’instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altre globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres afamats…

La gran crisi econòmica actual és una crisi global de Humanitat que no es resol amb cap tipus de capitalisme, perquè no hi cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i l' usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: ¿Es tracta de salvar el sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En la llengua xinesa la paraula crisi es desdobla en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.

A la campanya electoral dels Estats Units es va enarborar repetitivament «el somni de Luther King» amb la intenció d' actualitzar aquest somni; i, amb ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serventa i pobre. El 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Pares Conciliars varen celebrar l’ Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i firmaren el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari del qual celebrem aquest any, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’Església com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.

Avui, nosaltres, en l’agitada conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als que de cap manera podem renunciar. Seguim rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme del diner i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que condemna a la pobresa i a la fam a una gran majoria de la Humanitat. I seguirem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial, OMC…) Ens comprometem a viure una «ecologia profunda i integral» promovent una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, de l’agrotòxic. Participarem a les transformacions socials, politiques i econòmiques, per una democràcia d’«alta intensitat».

Com Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macro ecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbà de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Prou ja de fer del nostre Déu l’únic Déu vertader. «El meu Déu ¿em deixa veure a Déu?». Amb tot els respectes per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no tan sols és possible, sinó que és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona a la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L'Església serà una xarxa de comunitats que preguen, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Seguirem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21, 26). Que l’autoritat sigui servei. El Vaticà deixarà de ser un Estat i el Papa no serà més cap d’estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).

Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenem a la paraula de Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria que ja estigués encesa» (Lc 12, 49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment del Crist, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums socials, les Vies Campesinas, els Moviments populars, les consultes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de la Nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, un cop més, i sempre «jo m’atenc al que ja és dit: l’Esperança».

Cadascú i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la mida d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa alguns dies aquesta definició: «La vellesa és una mena de postguerra», no necessàriament una claudicació. El Parkinson és tan sols un contratemps del camí i continuem Regne endins.

Pere Casaldàliga

La conya de seure al "Parlamento"

Però que contents, tots! I quants aplaudiments! I quines rialles! Hi trobo a faltar algun visca. Han passat els Reis abans d’hora i jo no me n’he adonat? Ooohhh, que toveta , aquesta cadira, deixa-m’hi posar bé el cul. Arrepenjo un braç, cop de cadera cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i xof! Ara sí, ben estarrufats com polls al niu pidolant cuquets amb el bec ben obert. Ara el coixí ja comença a memoritzar aquella empremta cular, si és que es pot dir així, que restarà a mode de fòssil per sempre més. Avui encara no es fa incòmoda la petja anterior, potser és que no hi ha princeses sensibles als pèsols en aquest Parlamento, i encara no tinc clar si això és bo, o dolent.

Quant de temps passarà abans no s’hagin de descordar el botó de la cintura, de tan arrepapats que estan ja el primer dia?

Ho va escriure una amiga ja fa dies, L., i ara tora a escaure's...

L'Escolania a la Marató de TV3

És el primer cop que l'Escolania de Montserrat, amb més de 800 anys d'història, canta una cançó pop. Es tracta de la cançó irlandesa "You Raise Me Up", cantada en català amb en Sergio Dalma sota el títol "Em dónes força", en motiu de La Marató de TV3 d'enguany.

Un vídeo que conté molt bones imatges que ajuden a que la música arribi a tocar la fibra sensible de qui l'escolta, en un estil que és fruit dels temps en què vivim. Tanmateix, la causa s'ho val.

O cooperem, o ens extingim

Elisabet Sahtouris, biòloga de l’evolució i futurista

Entrevista de Victor-M Amela, Ima Sanchís, Lluís Amiguet poer a La Vanguardia
14-11-2011

"Aquesta crisi és biològica: o cooperem o ens extingim"

Tinc 75 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Mallorca. Divorciada, tinc 2 fills i 3 néts. Políticament estem en un moment per créixer. No veig diferència entre la ciència i l'espiritualitat. Crec en un univers viu. Tinc diversos llibres i una teoria sobre l'evolució.

La família global
Ella entén l'evolució com un procés dinàmic en el qual la competència cedeix el pas a la col·laboració. La globalització és per a ella un procés d'evolució natural, biològic, que ens porta a la família global, així que riu sovint. Aplica l'èxit dels sistemes biològics al disseny d'organització d'empreses i governs. Ha impartit conferències en el Banc Mundial, Boeing, Siemens, EPA, els governs d'Austràlia i Holanda i escoles de lideratge. Al costat d'altres 20 pensadors i activistes internacionals participarà en e-devolució: el fòrum global d'una cultura creativa, una trobada en línia gratuït que se celebra entre el 14 i 18 de novembre. www.evolucionaonline.com

--------

Futurista?
Estudio el passat per saber a on ens dirigim.

I què ha descobert?
Un cicle de maduresa en l'evolució. La teoria de Darwin es basa en la competició i la de Kropotkin en la cooperació. Si ajuntes les dues tens una teoria completa.

I en què consisteix?
Ja les primeres formes de vida van haver de passar d'una etapa juvenil a una de maduresa per sobreviure. En l'etapa juvenil totes les espècies són competitives i creatives, després passen a la maduresa, etapa en què s'adonen que cooperar és més eficient a nivell energètic.

Tot va començar amb els bacteris.
Sí, la meitat de l'evolució va succeir quan només hi havia bacteris a la terra. La seva fase juvenil va ocasionar moltíssims problemes globals. Es van menjar tots els sucres i els àcids lliures que hi havia al planeta provocant una fam mundial (per als mateixos bacteris), però amb aquesta crisi es van tornar creatives.

I què van crear?
Dinar a partir del sol, de l'aigua i dels minerals, és a dir, van inventar la fotosíntesi. I van tenir tant èxit que van ocasionar pol·lució global, perquè en fer la fotosíntesi desprenien un gas residual, l'oxigen.

I això era contaminar el planeta?
Sí, perquè l'oxigen és un gas letal per a les molècules, aquesta és la raó per la qual tothom pren antioxidants, he, he. Al principi la terra i l'oceà van absorbir l'oxigen. La resta se'n va anar a l'atmosfera, que està composta d'un 21% d'oxigen.

Finalment tot es va equilibrar?
Sí, amb un 1 o 2% més d'oxigen a la nostra atmosfera tot es cremaria, i amb un 1 o 2% menys no podríem respirar.

Com es va aconseguir aquest equilibri?
L'oxigen estava matant molts bacteris, així que uns van amagar-se dins de la terra per escapar i altres van desenvolupar una mena d'escut solar i van començar a utilitzar l'oxigen per aixafar el menjar (molècules) i poder absorbir-lo: van aprendre a respirar. Aquestes eren les que tenien més energia, les més desenvolupades tecnològicament, i van inventar el "motor elèctric".

¿..?
Nosaltres ens assemblem més als bacteris que a qualsevol cosa que hi hagi hagut entre elles i nosaltres. Cap altra espècie natural ha causat tants problemes globals com elles i nosaltres.

Ens poblen.
Sí, estem fets d'elles. Tenim deu vegades més bacteris al nostre cos que cèl·lules. Un científic va dir que potser nosaltres siguem com grans taxis que els bacteris van inventar perquè les portem a través del temps d'una manera segura.

No s'oblidi de explicar-me això del motor elèctric.
Els bacteris, que estan fetes de 40 tipus diferents de molècules, tenen totes les parts d'un motor, molt semblant a un motor humà però molt més eficient. El fan servir per desplaçar-se de manera ràpida. Sap el que és l'esperma?

Aquí hi arribo.
Neden amb aquest motor, ha, ha. La qüestió és que els bacteris millor adaptats, encara en la seva fase juvenil, es van fer imperialistes perquè havien de trobar més menjar, així que s'introduïen dins d'altres bacteris, es menjaven les seves molècules i es reproduïen dins d'elles fins a extingir-se.

Després van madurar i van deixar de picar.
Sí, primer van evolucionar arran d'aquesta gran crisi que van produir la fam i la pol·lució, i amb el temps els tres tipus de bacteris van començar a cooperar. Si extreu el llim (fongs i fangs humits, residus) als angles d'una pica d'aigua que es forma per la humitat i ho observa pel microscopi veurà una cosa semblant a Nova York.

¡...!
Sí, sí, molts edificis i estructures, és sorprenent. Aquestes ciutats es van convertir en un nou tipus de cèl·lula. I les diferents bacteris van començar a tenir una divisió del treball: unes produïen el menjar a través del sol, altres empenyien amb els seus motors a les que produïen el menjar ...

Les ciutats van néixer de la cooperació entre els bacteris.
Sí, i de nou aquestes grans cèl·lules (les ciutats) estaven en fase juvenil. Durant milers de milions d'anys van competir, fins que van aprendre que és més rendible alimentar al teu enemic que lluitar contra ell, van evolucionar en criatures multicel·lulars i van arribar a una etapa madura de nou. Nosaltres som criatures multicel·luilars que demostren que la unió, la cooperació, és molt millor que la competència: som uns organismes evolucionadíssims respecte els orígens.

Així doncs, aquestes ciutats estan en nosaltres.
I la història continua: durant 100.000 anys els humans vivim de manera tribal, arribem a ser cooperatius en els sistemes locals i créixer, formem ciutats i arribem als imperis que, en la seva fase juvenil, van competir. Els primers van ser imperis nacionals, ara són els imperis de les corporacions. Així que penso que aquesta crisi ens portarà a la cooperació.

El nostre cos és com un planeta ...
Un sistema molt evolucionat i un bon model econòmic. Tenim cent trilions de cèl·lules en el cos i cadascuna d'elles és tan complexa com una ciutat humana. Cadascuna té uns 1.000 bancs (que regulen l'economia global i donen a cada cèl·lula el que necessita) i 30.000 centres de reciclatge.

Quin és el futur de la humanitat?
Aquesta crisi és biològica, i hem de triar entre l'extinció o la cooperació.

Un poemo...

Me asomé a la balcona
y contemplé la ciela
poblada por los estrellos.
Sentí fría en mi caro
me froté los monos
y me puse la abriga
y pensé: qué ideo,
qué ideo tan negro.
Diosa mía, exclamé:
qué oscuro es el nocho
y qué solo mi almo
perdido entre las vientas
y entre las fuegas,
entre los rejos.
El vido nos traiciona,
mi cabezo se pierde,
qué triste el aventuro
de vivir. Y estuvo a punto
de tirarme a la vacía...
Qué poemo.
Y con lágrimas en las ojas
me metí en el camo.
A ver, pensé, si las sueñas
o los fantasmos
me centran la pensamienta
y olvido que la munda
no es como la vemos
y que todo es un farso
y que el vido es el muerto,
un tragedio.
Tras toda, nado.
Vivir. Morir:
qué mierdo.

... de Jesús Lizano (Barcelona 1931).

Els oblidats dels oblidats!

El dia 4 de novembre han estrenat aquest documental:

"ELS OBLIDATS DELS OBLIDATS: la història de milers de malalts mentals i un boig"

Mireu l'avançament i, si voleu, llegiu els documents sobre aquest documental. Però, sobretot, feu-ne difusió!
Gràcies.

Los Olvidados de los Olvidados from Aigua Films on Vimeo.

Entrevista al director de l'Associació africana que treballa amb malalts mentals a l'Àfrica, de La Contra de La Vanguardia del dia 1/11/2011.

Aquest document en català explica el sentit del documental:

Open publication - Free publishing - More documental

Aquest altre document presenta la campanya per promocionar el documental:

Open publication - Free publishing - More documentals

Anunci publicitari del documental, amb en Tortell Poltrona:

Estrena ELS OBLIDATS DELS OBLIDATS from Aigua Films on Vimeo.

Tardor benigna... i acolorida!

Tardor benigna

Passen en llarga desfeta
damunt les flors dels terrats
núvols que vénen de ploure,
decandits i escabellats.

Naveguen en la mar dolça
d'un cel blau tot indolent,
i mira el sol i no mira,
amorosit en argent.

Més suau que en primavera,
la llum pinta els degotalls;
els carrers lluen i lluen
de finestres amb miralls.

I ara que al verger hi han a penes
roges pomes a collir
i rossegen tant els arbres
que encatifen el camí,

amb bell sucre d'indulgència
i l'humil foquet a punt,
hom fa encara melmelades
de records d'amor difunt.

Josep Carner (1884-1970)

El 99% del món contra la resta...

Escolteu: som el 99%

ANTONI BASSAS | Diari ARA

El nou eslògan dels 'indignats' de Nova York, "Som el 99%", ha sabut capturar la raó de la protesta, que és que la majoria se sent exclosa.
Amb aquella capacitat de síntesi que caracteritza els nord-americans, els indignats d'Ocupa Wall Street han creat l'eslògan "Som el 99%", que ha sabut capturar la raó de la protesta, que és que la majoria se sent exclosa, i ha sabut contraatacar, recordant les mans pretesament invisibles que mouen el mercat i que per més paradisos fiscals que s'inventin per no pagar impostos, per més treballadors nous que puguin explotar cada cop que deslocalitzen i per més advocats, polítics i periodistes que puguin buscar-se perquè defensin els seus interessos, estan en clamorosa i rotunda minoria.

Que el món està mal repartit no és nou, que diguéssim, la novetat és que anem cap enrere. Als països desenvolupats, on en els darrers setanta anys els nivells de redistribució de la riquesa han estat el somni de l'altra mitja humanitat que s'ho mirava, l'estat del benestar presenta símptomes de fallida i l'ascensor social, que durant dècades han estat pujant sense parar milions de famílies humils fins al pis on viuen les classes mitjanes, ara sembla que només fa viatges de baixada. La frustració és general, sobretot entre les àmplies classes complidores que sempre han cregut que estudiant s'accedeix a una feina digna i treballant tota la vida es té dret a una vellesa en pau.

Una mà que ens escanya

El que tenim als carrers no és ben bé pobres contra rics, perquè objectivament el 99% no és pobre, i perquè no tots els rics produeixen la mateixa aversió. Steve Jobs ha mort i la gent que l'ha fet multimilionari ha anat a posar pomes a les seves botigues, i a Messi el deuen convidar a la meitat dels restaurants on va a sopar, sense que, en general, importi gaire que entre sous i anuncis guanyi uns 85.000 euros al dia. I no deu haver-hi treballador amb dos dits de front que no visqui més tranquil sabent que el seu empresari té beneficis.

El que ja és insuportable per a la majoria és que el sistema financer mundial no només visqui al marge de qualsevol noció social i hagi fet desaparèixer l'equilibri entre esforç i benefici, sinó que es dediqui a guanyar diners apostant contra el 99%, que, sigui per escoles, per hospitals o prestacions d'atur, depèn de pressupostos públics; uns pressupostos que tendeixen a ser deficitaris perquè normalment la cosa pública s'encarrega d'allò que no genera beneficis però que s'ha de fer, com ara salvar amb diners públics els mateixos bancs que continuen guanyant diners i repartint primes entre els seus directius. La mà del mercat s'ha fet visible i resulta que ens escanya.

Ja que la protesta contra la crisi està mostrant un gran desig d'ètica en els comportaments públics, serà bo també que reconeguem que dins el 99% hi ha hagut barruts que cobraven l'atur i treballaven i dque emanaven la baixa sense estar malalts i metges que donaven la baixa perquè no volien problemes, en un context general de "la sanitat és gratis" que tant ha portat a l'abús.

Ara tots preguntem el mateix: n'hi ha per a gaire estona? El candidat republicà Mitt Romney ha donat una solució genial: "Vull que tothom sigui ric", o sigui, el mateix 99%, però tothom forrat. Com que no sembla possible, no deixem el carrer, però, sobretot, no deixem la política, perquè, com deia l'historiador Tony Judt, "les eleccions són encara els únics mitjans de què disposem per convertir l'opinió pública en acció col·lectiva legal".

Conseqüències de la crisi: CONSTRUIR EL DECREIXEMENT

Article fonamental del diari ARA:

L'altra crisi

de JOAN M. TRESSERRAS


L'aparatositat de la crisi econòmica en les encara hegemòniques societats occidentals desplaça de la nostra atenció altres crisis coincidents. Això reforça la idea que la crisi és substancialment econòmica, no pas d'una altra naturalesa. D'aquesta manera, tot i remarcant que la davallada té una profunditat i un abast considerables, i que pot tenir una durada llarga, es delimita el seu àmbit. No és la nostra societat ni la nostra vida el que cal analitzar i avaluar. És tot just l'economia: deute, dèficit, manca de liquiditat, excés de despesa, imprevisió de directius i gestors, acumulació de riscos per causa del festival consumista... Tot just l'economia. I l'economia -ja se sap- té un funcionament cíclic. Després de la caiguda, adoptades les mesures correctores, vindrà una nova etapa de creixement i abundància.

Des de la mateixa economia ja ens avisen, però, que res no tornarà a ser igual, que haurem de privar-nos d'algunes coses i que haurem de treballar més. Tot un receptari costumista, assenyat i enraonat. Més per pal·liar els efectes de la crisi que no pas per comprendre'n les causes. És possible que, per aquesta via, aconseguim ser més eficients. Que puguem sanejar i revitalitzar un sistema financer que va fer de detonant del col·lapse. Que puguem reactivar les exportacions i el consum domèstic, i assolir altra vegada ritmes de creixement sostingut. Però potser caldria que ens interroguéssim sobre la naturalesa del sistema econòmic i les veritats que li proporcionen legitimació.

D'ençà de la segona postguerra mundial, la legitimació simultània del capitalisme i de la participació europea en el seu centre hegemònic es va fonamentar en el desplegament de l'estat del benestar. Una flexible combinació entre principis liberals i aspiracions socialdemòcrates van permetre la creació d'un model de societat que ha obtingut uns èxits notables i que, ara, està en risc d'esfondrament. Per què? Doncs perquè, sense canviar el sistema econòmic, aquest model social ja no és sostenible: no el podem pagar nosaltres sols; i els recursos que exigeix no permeten compartir-lo amb la resta de societats.

L'estil de vida occidental s'ha conformat absorbint recursos d'altres societats, econòmicament subordinades. La seva emancipació progressiva ha fet evident que no som capaços de garantir-nos els nostres drets i privilegis només amb el nostre esforç. La globalització ha fet més evident l'explotació a escala mundial. Avui, la continuació d'aquesta explotació resulta indefensable. Moralment inacceptable. Només hi podrà haver estat del benestar a Europa, doncs, si som capaços de pagar-lo amb el nostre esforç.

Entre les crisis que han quedat dissimulades darrere de l'econòmica hi ha la del pensament social i les idees. El pensament europeu occidental ha estat sistemàticament teixit sobre postulats eurocèntrics. Sobre una autoatribuïda superioritat (ètnica, de creences, militar, cultural). La racionalitat il·lustrada va trobar arguments de superioritat per justificar el colonialisme i l'imperialisme. Els europeus exploraven, descobrien, catalogaven, inventaven, ocupaven, ensenyaven, civilitzaven, organitzaven, decidien..., com corresponia al nous déus de la modernitat. Dirigir, imposar, manar. Pura dominació. Per descomptat, a Europa mentrestant hi havia fam, injustícia, tensions socials, lluita per la vida. L'estat del benestar no hauria acabat emergint sense l'esforç de generacions d'uns sectors populars que no volien ser exclosos del progrés. No va ser un regal sinó una conquesta. Llavors, en la lluita per superar la pròpia misèria, es podia perdre la perspectiva de les altres misèries. Ara ja no.

L'eurocentrisme, empès per una certa cultura crítica, ha hagut de sofisticar el seu discurs. S'ha nodrit d'elements com el desenvolupament tecnològic, el dinamisme emprenedor o la tradició i la innovació empresarial. Sempre a la recerca de la distinció, del factor diferencial. Així, l'accent s'ha desplaçat cap a formes més estètiques de supremacia , aparentment desvinculades de les velles formes de dominació. En un context global d'interrelacions múltiples, segons el nou discurs, la gent europea tindríem unes especials aptituds en àmbits com el coneixement o la creativitat. D'aquests factors (economia del coneixement o de la creativitat) s'obtindria la productivitat que hauria de permetre nivells suficients de desigualtat en els intercanvis per poder mantenir l'estat del benestar. Coneixement i creativitat serien així la nostra especialització; la clau que determinaria la nostra favorable posició en la divisió internacional del treball.

Aclaparat pel cinisme neoliberal i pel fracàs de les experiències basades en les seves utopies, el pensament progressista europeu procura refer-se encara de la pròpia perplexitat. N'esperem amb urgència algunes anàlisis i modestes propostes de sentit. Que assumeixin que la vella hegemonia s'acaba, per no tornar. Que no som superiors a les altres societats i no tenim cap dret a sotmetre-les. I que la mena de vida que vulguem construir per a nosaltres ha de poder ser compartida per tothom. Divendres ha canviat de nom i ja és igual que Robinson.

Jordi Pujol i el document...

Jordi Pujol: "L'empresariat ha de defensar la identitat del país amb passió"

El document. Pujol cita una conversa en què gent de molt nivell econòmic i polític a Madrid van dir unes frases que li confirmen el risc de convertir-nos en residuals: "Habéis perdido la guerra. Y además no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal". "Y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría" . "Además, todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado".

CARLES CAPDEVILA | Diari ARA

Jordi pujol: "L'empresariat ha de defensar la identitat del país amb passió " XAVIER BERTRAL

Faci balanç de la seva conversió a l'independentisme.

Jo el que he dit és que estem ancorats en una disjuntiva: si Espanya segueix tenint l'actitud que té, ens residualitzarem i acabarem de desaparèixer. Enfront d'això què ens salvaria? La independència. Posats a triar entre una opció catastròfica i una de molt difícil ho tinc clar. Hem de lluitar per la nostra supervivència per difícil que sigui. Com a mínim hem de caminar en aquest sentit.

Tenia la necessitat de treure's aquesta espina?

No és cap espina, em sento amb l'obligació d'explicar als catalans quin és el repte, què ens hi juguem, que l'ofensiva que ens cau a sobre ens ofegaria.

N'hi ha que lamenten que aquesta revelació no la tingués quan era president.

No és cap revelació. Si de cas decepció. Jo des que tenia 16 anys estic actiu al servei de Catalunya i sempre havia jugat el paper dins del marc espanyol i europeu. Convençut. Ara tots dos estan en crisi.

A la Fundació rep intel·lectuals europeus. Com ens veuen?

Hi va haver un moment, encara que em faci una mica d'autoelogi, en què Catalunya va tenir prestigi, i a més teníem un missatge polític i intel·lectual que Europa comprava, el respecte per les llengües, les cultures, les autonomies. Això s'ha perdut en els últims anys, per errors nostres, per l'actitud d'Espanya i les pors d'Europa.

Les sentències contra el català ens porten a la confrontació?

Hi som, en la confrontació, per les sentències d'altes instàncies jurídiques i per una hostilitat mai tan forta contra nosaltres en els mitjans de comunicació, al carrer, en el món econòmic. A més, tenim problemes nous que ens amenacen i no tenim les armes necessàries per digerir la globalització. Les noves tecnologies, la crisi econòmica i una immigració tremendament massiva els hem de podem manejar amb poder polític. I amb garanties que aquest poder polític serà respectat.

El català pot ser l'espurna que acceleri la confrontació?

Un atac a fons contra el català és un casus belli per a Catalunya. Als valors de la llengua i la cultura no hi podem renunciar, perquè el nostre concepte de país no es basa com en altres nacionalitats en la religió, ni en l'ètnia ni el sentit de tribu, s'ha basat en fets culturals i lingüístics i una mentalitat basada en l'esforç. Gràcies a això no desemboca en violència.

Si reculem tant és que els consensos de la Transició han estat massa ambigus?

Hi ha ambigüitats que es van concretar amb fets precisos molt positius, com la política lingüística.

Espanya es va posar difícil amb Aznar?

Espanya es posa difícil des del començament, el que passa és que aconseguim frenar-ho. El 23-F es fa en part contra les autonomies, després ve la Loapa, i amb la majoria absoluta de Felipe hi havia aquella frase socialista, " ya vendréis a pedir alpiste ", del tot despectiva. Martín Villa el desembre del 80 em va dir: "Això no pot anar, hem de fer marxa enrere". No van poder perquè ens vam defensar molt bé.

Tinc la sensació que a vostè l'incomoda el pacte amb Aznar, és un mal final.

Els compromisos del Majestic Aznar els va complir, i vam avançar en els Mossos, per exemple. I en infraestructures. O fins i tot en la supressió del servei militar obligatori. I en altres coses també. Perquè l'Aznar té molts defectes però és complidor. Ara bé, un cop els va complir, la cosa ja va anar molt diferent.

No s'han vist?

No, no l'he vist més.

Ni ho ha provat vostè....

No, ni ell tampoc, evidentment...

Zapatero encarna la decepció de l'Espanya federal?

Jo no hi he cregut mai en l'Espanya federal, aquest discurs no entusiasma ningú, no ha donat de si.

I Zapatero hi va creure mai?

El primer que em va advertir que amb ell aniríem malament va ser en Duran, que va ser molt perspicaç. La seva manera de fer ha estat tocada per la lleugeresa, la inconstància i l'hedonisme, ha enganyat molt i s'ha enganyat molt.

De Rajoy, quina opinió personal en té?

Ell és una mica una incògnita, el que no és incògnita és el PP, la seva posició tradicional respecte a Catalunya com a nació, de no acceptar el fet nacional. Amb això el PP no ha enganyat.

Fa un balanç dolent del tripartit?

Ernest Maragall el va definir com un artefacte inestable sense projecte de país. No podien governar. En Castells, per exemple, és un bon economista, sensat, treballador, i mereix consideració, però era un conseller d'Economia que no manava. I el president tampoc no es podia imposar. No haurien d'haver permès que es fessin determinades inversions, que eren molts cares, que o no eren necessàries o no eren urgents, o podien ser menys costoses. I això en molts àmbits. Perquè algunes les haurem d'estar pagant fins al 2044. Això és carregar-se el futur! Això ara pesa com una llosa i a més fa més fràgil la valoració financera de la Generalitat.

Per què el món no té líders com abans?

És molt difícil que hi hagi lideratges ara. El lideratge ha de ser capaç de traduir, encarnar, projectar una actitud positiva. Des del 45 fins ara hi ha hagut projectes de reconstrucció, d'assegurar la pau, de fer justícia social amb l'estat del benestar. La ideologia europea dels últims 30 anys ha estat l'hedonisme, la pèrdua del pes dels deures i la supremacia dels drets. Amb aquesta mentalitat costa liderar.

En reconeix algun, de líder?

Home, en Mas, i li dic amb rotunditat, està assumint el cost de fer el que s'ha de fer, i això és liderar. Pot sortir malament, perquè ningú assegura que els líders tindran èxit.

Parlem de la crisi.

Ho he resumit en un editorial: ens hem fet grans de cop. De cop hem sabut que els Reis són els pares, i a més el pare és a l'atur i a la mare li han rebaixat el sou. Això és dramàtic.

És optimista?

Què s'entén per optimisme? Si podrem mantenir tot el que tenim fins ara? No. Que ens en sortirem? Sí, si recuperem la moral de l'esforç, no ens desanimem, no gastem el que no tenim, l'autèntica solidaritat. S'hauran de mirar certs aspectes de la política tributària. L'impost per als rics que promou en Mas va en aquesta línia. La Merkel va apujar tres punts l'IVA quan van ensumar que anava malament.

Que les eleccions retardin tant la presa de decisions per no perdre vots és un problema?

És un problema de la democràcia, fa anys que plantegem temes amb molta timidesa. El que han fet els alemanys, els austríacs, els suecs, els holandesos, aquí encara no ho hem fet.

Té por que l'empresariat català pacti amb Madrid sense defensar prou Catalunya?

Jo els vull demanar, sobretot als que els fa por l'increment de l'independentisme, que entenguin que la recuperació econòmica requereix coses que CiU sempre ha defensat, una política que ajudi el món empresarial, infraestructures, aeroport, TGV, port, autopistes, etc. Ara bé, hi ha més coses. ¿Com pagarem les escoles, els hospitals, les residències, les iniciatives culturals, les universitats? Aquí han de ser tan bel·ligerants com puguin amb la defensa de l'economia empresarial. I no han d'acceptar que d'això del català ja en parlarem quan s'hagi superat la crisi. Com un sol home, l'empresariat ha de defensar les tres coses: les indústries, el turisme i el comerç; el funcionament del país amb coses bàsiques com l'ensenyament i la sanitat, i la identitat del país. Les ha de defensar les tres amb la mateixa passió i, si cal, arribar a situacions d'extrem.

A l'Oriol l'afavoreix o el perjudica ser el seu fill?

El perjudica.

El veu president?

No hi ha de pensar, en això. Si es confirma que serà secretari general de Convergència tindrà molta feina per aconseguir que el partit tingui musculatura i ànima.

Dels dos fills , quin li demana més consell, l'Artur o l'Oriol?

De fills només en tinc set i entre ells no hi ha en Mas.

Com és que treballa tant? La seva agenda continua omplint tot el dia.

Això de treballar és un vici. Jo el que no sóc segur és hedonista. Vinc cada dia al despatx, també dissabte al matí. Tinc molts actes, conferències, rebo gent, vaig a estrenes. M'agrada escriure, ara vaig a Lausana a un acte europeista, també aniré a Guissona, el poble amb més immigrants i sense atur.

A la seva agenda no hi veig franges reservades per cuidar néts, i aviat besnéts...

No tinc besnéts, encara. Però ara ja es casa la primera néta, a Mèxic. És cert que tinc poc temps per a ells.

Els fills no li retreuen el poc temps que els va dedicar?

Ells no. M'ho retrec jo, m'ho retreu la meva dona, però ells em diuen que no estigui tan acomplexat perquè me n'he ocupat més del que jo em penso. Ja veu que són molt bons i molt amables amb mi.

En Miquel Calçada, al peu del canó!

Perfil Com que vam néixer exactament el mateix dia (13-08-1965) m'avisa que aviat m'hauré de posar ulleres: ell acaba d'encarregar les primeres, de moment per llegir. Es mostra fascinat per la vida universitària i orgullós de l'aïllament que viu als EUA. L'estiu li va servir per recuperar vida social ("Aquí m'ha costat trobar temps per llegir, allà no faig res més"). Al gener torna del tot, sense pressa però decidit a prémer seriosament el botó personal de reiniciar.

CARLES CAPDEVILA - Diari ARA

MIQUEL CALÇADA: "Vull conèixer de prop la política per ajudar el país" CÈLIA ATSET

Explica'ns la teva nova vida d'estudiant.

Fa molt de temps que volia anar a estudiar un màster als Estats Units, per la qual cosa vaig treure'm una llicenciatura a la UOC. I vaig triar un màster d'administració pública a la Maxwell School de Syracuse, que mal m'està dir-ho però és la primera que es va crear i la número 1, molts funcionaris dels Estats Units hi van per progressar. M'he decantat cap a la resolució de conflictes, ho tenen molt avançat acadèmicament, tot i que ho apliquen poc.

Ets bon estudiant?

Vaig treure'm el màster amb plena satisfacció, i aquest curs ho arrodoneixo amb un altre de relacions internacionals, fins al desembre. He patit molt, com feia temps que no patia. Havia entrevistat centenars de compatriotes que viuen a fora i m'havien fet enveja, i ara els tinc admiració: és dur estar un any i mig fora.

Tens la sensació de començar una segona vida amb l'ordre correcte, com a estudiant primer?

Feia 14 anys que deia que m'agradaria anar als Estats Units. Als 40 i escaig és un bon moment per iniciar un altre procés, reinventar-te, fer el que hauries volgut fer.

És fàcil deduir que et vols dedicar a la política.

La política no només m'interessa sinó que m'agradaria conèixer-la molt més de prop, per això estudio conceptes de microeconomia i de macroeconomia, d'ètica i govern, vull veure com ho toquen als altres països.

Vols ser president?

Jo, ser president? Home, per a mi seria un privilegi, com per a molta gent, però el que per a mi sí que és bàsic és intentar ajudar i remar. Mentre pugui ajudar el meu país des d'on sigui estaré content, també pot ser des d'un organisme internacional. L'important és estar ben preparats.

Hi ha algun partit amb què et sentis còmode? O n'hauràs de fundar un?

No, home, em sabria molt greu haver-ho de fer. Hi ha una sèrie d'instruments vàlids, hi ha partits nacionals que són vàlids i les eines ja hi són, és qüestió de posar-se d'acord.

Com ens veus des de lluny?

Quan arribi el dia que siguem independents, i arribarà, ens farem creus dels anys que hem perdut discutint i fent teories, donant voltes i estudiant i conspirant sobre coses senzillíssimes. Que després de 30 anys la senyora Camacho faci servir el seu nen per negar una cosa tan exitosa com la immersió! Som un poble de compromís, ni a Bèlgica ni al Canadà ni al País Basc se n'han sortit amb la immersió, i nosaltres sí. No hem de perdre energies parlant-ne.

I com s'arriba a la independència?

La força sobiranista al Parlament ja hi és, a banda dels partits independentistes, hi hauria gent d'Iniciativa, una quarta part de parlamentaris socialistes votarien que sí, més de la meitat dels convergents, fins i tot algú del PP. Si el partit que governa creu que l'última frontera és el pacte fiscal i si no es produeix, haurem d'anar cap a altres horitzons, com m'he cansat de sentir en boca del mateix president. Una vegada més faig professió de fe i m'ho crec...

Dius que t'ho creus però em mires amb un somriure murri que la gent no veu...

Home, si no complissin el poble tindria memòria i diria: escolti, que vostè va dir que a partir d'aquí treballaríem cap a un objectiu més directe.

Des de la distància has notat la transició nacional que va prometre el president?

No em sembla que anem cap allà.

La conversió de Pujol a l'independentisme et va sobtar?

No. Jo recordo que tenia un pòster del president Pujol a la meva habitació de jove, i tot i així no acabàvem d'entendre el seu sí però no, no però sí. I entenc que deu ser dolorós arribar a admetre que no ha estat possible l'altra via. Dit això, estic convençut que el dia que siguem independents ens sorprendrà la bona relació que tindrem amb Espanya. És el millor veí que podem tenir i serà la millor gent amb qui ens podem entendre, i ells faran aquest esforç, n'estic convençut.

Aquesta revelació divina l'has tingut als Estats Units o ja ho pensaves abans?

Segurament veure-ho de lluny m'hi ha ajudat. El procés de trencament de l'apartheid a l'Àfrica ha estat un èxit, la independència d'Algèria un fracàs. Sé que el nostre cas serà possible sense trencar lligams sentimentals, familiars. El més trist que ens podem trobar és que ens fotin fora, arribarà un moment que serà Espanya que dirà: "Que pesats amb el fet diferencial, marxeu ja".

Veuràs la independència?

Sí, i per veure-la cal que n'estiguem convençuts. I llavors podrem ser solidaris amb els nostres diners. Ens ho hem de creure perquè ens respectin. Ho comparo amb la segregació americana. Hi havia una part de la societat afroamericana que era del parer de no molestar els blancs, no els provoquem. Una part del catalanisme ha buscat l'encaix a través de la negació, de l'autoamputació.

Algú et dirà que no parlis tant d'independència i més de la crisi.

És fugir d'estudi, esclar que hem de tapar les vies d'aigua, però si és per continuar navegant sense saber on anem no té sentit.

Quan tornis, al gener, què és el primer que faràs?

D'entrada agrair al meu soci, Carles Cuní, que m'hagi permès estar un any i mig estudiant, i ajudar a consolidar aquests 20 anys de Flaix, que ens arriben sent líders d'audiència.

I tele?

Ja he tingut el privilegi de fer tot el que m'ha vingut de gust. Ara vull fer altres coses.

Com veus els Estats Units?

Ja no són econòmicament els amos però tenen la meitat del pressupost militar mundial i els queden dècades de continuar marcant la pauta, i tecnològicament són molt innovadors.

Què n'hauríem d'importar?

No es pot calcar ni copiar perquè hi ha una qüestió d'ànima de la societat, però assumeixen més responsabilitats. La llàstima és que ho fan motivats perquè no tenen xarxa de protecció social. I nosaltres que en tenim, n'abusem. Hi ha gent que no valora la sort de tenir un metge que t'atengui, et faci receptes, a sobre et digui bon dia i no et costi res. Als Estats Units hi ha un 30% de la població que sap que té una malaltia i no pot afrontar l'assegurança, i té mala peça al teler. I només quan estigui molt greu podrà anar a urgències, això és molt bèstia!

Els nostres fills aniran enrere?

Ho percebo absolutament. L'educació superior ha d'estar més lligada al món econòmic real. El 40% de gent jove no ha trobat la primera feina i això no ens ho podem permetre. I hem de tenir una FP més eficaç, com a Alemanya. I el model de pensions és insostenible, la piràmide demogràfica a Europa és invertida.

I l'any 2030, quan tu i jo farem 65 anys i ens jubilarem, diuen que ja no cobrarem pensió.

Què vol dir que ens jubilarem? L'experiència que tu puguis tenir de cop i volta ha de quedar frenada i asseure't en una cadira? Si puc i em ve de gust i estic creant alguna cosa de profit per a la societat vull treballar.

I mira que tu t'hi vas posar jove.

La gent comença la formació i després entra en el món del treball. Jo ho vaig fer just tot a l'inrevés i quan dic tot, és tot, també tenir fills als 22 anys. Si algú m'hagués dit "seu un moment, pensa" ho hauria agraït, i m'adono que hi ha coses que me les he perdudes.

Has arribat a odiar el personatge Mikimoto, o a lamentar un èxit tan prematur?

No, estic content i molt agraït a tothom que em va ajudar.

Però t'ha perjudicat quan volies fer informatius i et deien que no tenies credibilitat...

Hi ha un pensament erroni per part de molts gestors de mitjans de comunicació. Quan algú que ha fet informatius està cansat, pobret, té el dret de fer humor o fer entreteniment. I en canvi el camí invers el troben impossible. És l'absurditat màxima, m'irrita profundament veure gent mediocre fent broma, agafaria la radio i l'estamparia.

Ets guardiolista?

Catalunya produeix genis, si a més tinguéssim una xarxa no ens aturaria ningú. Guardiola és brutal, ens encegarà amb la seva llum, no tinc paraules per agrair el que està fent i l'exemple que està donant, millor fins i tot que les copes.

I què et sembla el personatge Mourinho?

El vaig conèixer al Persones humanes, acompanyant Stòitxkov, parlava català, tenia molt clar qui som, què fem. Li hauria agradat ser entrenador del Barça, porta el Barça al cor, i tal com gestiona la rivalitat està aconseguint que el Barça millori cada dia. Li hem d'estar molt agraïts.

Paraules de Moisès Broggi...

Moisès Broggi: "La vellesa és interessant, veus com el cos se'n va"

Perfil Savi, coherent, encantador, tendre. No perd el somriure i assegura que li costa molt enfadar-se. Llueix bona memòria quan ens ensenya una foto de quan tenia 30 anys: "El fotògraf era el pare de Miss Europa, una infermera del Clínic tan guapa que era l'única que no tenia nòvio". Acaba de sortir un nou llibre seu, Reflexions d'un vell centenari (Edicions 62), amb la portada del primer ARA a la coberta, i un altre de converses amb el seu nét, Carles Brasó, titulat Sobre el camí de la vida (Edicions).


La primera pregunta és fàcil: com està?

Bé, els anys pesen però bé... De fet pels anys que tinc no puc estar millor.

Què fa en un dia normal?

Em llevo molt tard al matí, cap a les onze, perquè em costa adormir-me. Esmorzo al llit, duc una bona vida... Bec un suc de taronja, llet i una torrada... I llegeixo els diaris.

A internet hi ha entrat mai?

No, màxim a l'ordinador com una màquina d'escriure.

Ha fet més d'avi i de besavi que de pare?

De pare tenia molta feina jo, els veia poc perquè sempre estava als hospitals. Amb els néts he estat més carinyós.

Qui li fa de metge?

Tinc un fill metge i em veu sovint. Tinc la sort que tots els fills viuen a Barcelona, perquè el problema dels vells és quan es troben sols i han d'anar a una residència. En canvi jo en tinc dos que viuen a la mateixa casa. De fet jo visc a la casa dels porters. El que fa més alegria és tenir fills i néts, però, en canvi, hi ha massa gent al món, no hi cabrem.

Hi va haver algun moment en què vostè es plantegés com una il·lusió arribar als cent?

Sense adonar-me'n ja en tinc cent tres i mig... Això de la vellesa és molt interessant perquè veus que el cos se'n va anant, cada vegada perds més la força, vas més coix, la columna vertebral es deforma, les paraules no et surten, en fi, veus que vas cap avall, estàs en una pendent i t'hi has de deixar anar i vas a parar a no sé on. Penso que ja estic al final i ja em toca. Però que trigui...

És creient?

Sí. Crec que hi ha un esperit universal, que ho fa moure tot i nosaltres tenim una part d'aquest esperit. La personalitat nostra té tres plans: el físic, el mental i l'espiritual. El físic se'n va a passeig, a un piló de cucs, i això no ho paeix ningú; per això hi ha la cosa mental, que et dóna el concepte del jo, el jo separat de tota la resta. I queda l'esperit humà, que és una espurna de l'esperit universal que ho fa moure tot. L'esperit universal és Déu, no és un senyor amb una barba, l'error és personalitzar-lo, és una força intel·ligent que ho fa moure tot, un misteri.

Està optimista?

Per la cosa local nostra, optimista, perquè com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen. La paciència té un límit, eh?

Quan se li va acabar?

Jo penso que ja vaig néixer sense. El meu pare era partidari del Cambó, deia que Catalunya havia de catalanitzar Espanya i tenia un parent de la meva mare que era el Batista i Roca, separatista, deia que amb Espanya no hi havia res a fer, i tenia tota la raó.

Al president Pujol també se li ha acabat la paciència...

Sí, però va tardar... Ara és un bon moment perquè abans era normal que un país estigués a servei d'un altre; ara ja no.

I hi veu una data per a la independència?

No, perquè aquí encara hi ha por, i allà hi ha animadversió i a més ens necessiten, perquè Espanya sense Catalunya ¿en què queda? Ho aconseguirem anant a les bones i fent que a tot el món s'adonin de la injustícia que patim.

Coneix el president Mas?

Personalment no hi he parlat mai

Què li diria?

Que plantegés els problemes de Catalunya clarament. Ja ho fa una mica més clar que en Pujol, en Pujol parlava del cove i del peix... Ara aquest hauria de parlar i estar disposat a suportar les ires. Convèncer Madrid és impossible. A més de treure'ns el que tenim ens tanquen les sortides, fan tot el possible perquè no tirem endavant. Podrem ser amics però separats, amb un tracte de tu a tu.

És optimista respecte al món?

La crisi és total, es repeteix el que va passar el 29. Llavors les solucions van ser els totalitarismes, que no volem, i Keynes i l'economia de consum, que a la llarga tampoc no funcionen. I a més hi ha la demografia, ara hi ha massa gent.

De què té por?

No és acceptable el que va de salvador, ni el dictador. És molt important l'exemple del fracàs del comunisme del segle passat, era l'esperança al món, l'alliberació del capitalisme estricte dels Estats Units, però la gent no tenia estímul per prosperar i el sistema requeria un despotisme per funcionar.

I creu que avancem?

Fins ara el mecanisme de les relacions internacionals eren les guerres, però després dels terribles enfrontaments bèl·lics del segle passat tothom té por, ara la il·lusió és la pau del món i per tenir la pau és necessària la llibertat dels pobles, per això és un bon moment per a nosaltres. Però l'home en el fons és un animal de presa, viu dels altres, i la compassió és postissa, però ha de prevaldre.

A vostè li preocupa la demografia.

Hem d'equilibrar la balança entre la gent que mor i la que neix... Hi ha un càlcul fet que diu que si segueix així durant no sé quants anys pesarà més la humanitat que el planeta! Ens ensorrarem.

Qui ho arregla, això?

Ara és necessari un govern global que ho controli tot. Que corregeixi els desequilibris i les injustícies que hi ha a tot el món, i ha de ser un govern democràtic. La bona via és aquesta, impedir nous totalitarismes, tenir estats lliures, associats, amb bona relació, i un govern global, aquesta és la solució.

Parlem de medicina. Defensa el copagament?

Sí, és l'única manera, perquè no hi ha prou diners, i per evitar que els pacients no abusin dels serveis.

Què li ha donat fer de metge?

L'única cosa positiva de les guerres és la sanitat que mira de salvar vides. Després de la guerra atòmica es va fer una reunió de metges contra la guerra nuclear, em van cridar a mi a Cambridge i vaig conèixer el militar que havia tirat la bomba atòmica al Japó, ell no sabia el que estava tirant, i quan va veure que tot el món se n'anava a passeig i es va tornar boig.

Com veu el metge actual?

Ara el metge és un funcionari i la gent no fa cas i n'abusen, ha perdut molt... Si el malalt anava malament el metge estava al costat del malalt fins a l'últim moment, i ningú culpava el metge.Tot són màquines, i les màquines no consolen...

És de dretes o d'esquerres?

Jo sóc catalanista, i després ja ens arreglarem.

Com aconsegueix ser tan estimat?

Estimant també i tenint compassió, perquè això és recíproc.

Arran de la primera portada de l'ARA vam confirmar que el país li té molt d'afecte i de respecte.

La portada va ser fantàstica, devia ser per la nena, fa una cara...

Jo tinc la foto molt gran al meu despatx, i vostè sempre m'està vigilant, hi veig la mirada d'un home savi.

Pobre de mi, deu ser pel barret.

Els nostres dirigents tenen poder, però no autoritat!

De Carles Capdevila, per al diari ARA.

Lluís Duch, antropòleg, doctor en Teologia (Tübingen) i monjo de Montserrat.

Compleixo 75 anys: no vull imposar ni que m'imposin res. Vaig néixer a Gràcia. Sóc monjo de Montserrat des de fa 50 anys. Quan falta autoritat, fallen la política i l'economia, sorgeixen els feixismes i ens envaeixen els bàrbars.

Hora de mullar-se: Durant anys, intel.lectuals, emprenedors i personatges de tot tipus hanfet referència aquí als "polítics" amb una ganyota de superioritat i menyspreu. Per això resulta refrescant -prenguin nota els indignats - escoltar com el savi Duch abomina del narcisisme i pretesa puresa dels que es creuen superiors per no fer política. Així -adverteix- es forgen populismes i feixismes. I ell mateix es mulla quan demana llistes obertes per recuperar l'autoritat -el poder ja ho tenen- per als nostres dirigents, perquè la seva falta de legitimitat explica la crisi moral i econòmica que ens afligeix ​​i la invasió dels "bàrbars" -Xina està comprant avui deute espanyol- en els nostres mercats i consciències.

Quan naixem, heretem valors que donem per vàlids ...

¿No els qüestionem?

La vida humana és curta i no dóna temps a provar-ho tot, així que hem de fiar-nos en part dels que heretem dels nostres pares. En la meva generació, el valor suprem era l'estabilitat: aconseguir permanència i ser fiable en el treball, l'estalvi, la família, les amistats ...

Per què avui ja no ho és?

Perquè el temps ha estat accelerat per una enorme quantitat de propostes de valors i informació: rebem tanta que, en comptes de millorar la comunicació, la entorpeix.

No donem res ja per fet?

No ens dóna temps d'assumir res. Per això vivim en angoixa permanent, perquè l'assumpció de nous valors és com els menjars: pots decidir menjar més de pressa, però no pots accelerar la digestió. Necessitaríem més temps per digerir tants canvis, però cada vegada n'arriben més i més...

No hi ha essències que romanen?

Seguim sent éssers en evolució i per tant en conflicte i, per tant, polítics.

Vaig creure que m'anava a parlar de religió.

N'hi estic parlant, perquè tota religió, al cap i a la fi, té apetències polítiques igual que tota política les té religioses.

En quin sentit?

Tota església acaba aspirant a administrar no només les ànimes, sinó també els cossos i béns dels seus fidels, i tot polític acaba volent dirigir no només les conductes dels ciutadans, sinó també els seus pensaments i consciències.

Doncs ara mateix no tenim ni béns ni ànimes en el seu millor moment.

Em preocupa molt aquesta coincidència de crisi. Fins ara hi havia crisi de valors, però l'economia funcionava...

Et fallaven les institucions, però et compraves un cotxe o xalet a la costa.

Però quan s'uneixen la crisi de valors i la material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l'esperança messiànica. I d'aquesta manera, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics.

¿Creu que els actuals no serveixen?

Aquest és part del problema. Hem confós la auctoritas amb la potestas, l'autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tenen algun poder, però no tenen, en general, autoritat.

¿L'autoritat no és manar?

Manar és el poder: només un mecanisme. Avui es guanya, per exemple, amb el control d'un partit. Però l'autoritat només s'adquireix amb el testimoni: donant exemple. I parlo de l'exemple no d'un sol moment, sinó de tota una vida.

Hi ha qui s'inventa la biografia.

És del que parlava! Quan un dirigent menteix, potser aconsegueixi mantenir el mecanisme del seu poder, però perd tota autoritat. Perquè la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets, de conductes. Per això l'exemplaritat del dirigent és crucial: és la seva autoritat. Amb ella guia la conducta de la ciutadania. Perquè actuem -és pura antropologia- sobretot per imitació.

No fingim tots a vegades?

Som actors sempre! Éssers que actuen i imiten a altres actors. És la raó de la crisi: el ciutadà ha imitat el malbaratament i la corrupció dels seus dirigents i els països s'endeuten i van a la ruïna. Ara aquest ciutadà per rectificar requereix exemples d'austeritat, productivitat i eficàcia. I no sé si els troba.

On s'adquireix avui l'autoritat?

El poder s'aconsegueix actuant davant els mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l'opinió publicada. Si no surts als mitjans, no existeixes: no tens poder. Però l'autoritat és testimoni i és tan poderós que troba les seves maneres de transmetre.

Com sorgeixen els populismes?

Quan falla l'autoritat i confiança que ens permeten viure en societat, la majoria sucumbeix a l'apatia, però al mateix temps sorgeixen nuclis de radicals. Els extrems es radicalitzen i en ells es forja el líder populista. I, en fi, mentre arriben nous messies a redimir la decadència d'Occident, ens envaeixen els bàrbars.

Àsia amb les seves mercaderies i ideologies.

El populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres.

És un error?

És una traïció a la democràcia. Tot ciutadà està obligat a fer política. I no em refereixo a votar, sinó a comprometre's activament en el govern de la seva comunitat. A Atenes privaven de la ciutadania i desterraven els que no volien ser polítics.

Avui les elits, als polítics, quan no els fan servir, els menyspreen.

Va passar igual en la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi: científics, advocats i tècnics i empresaris van deixar la política -considerant tasca de mediocres- en mans d'aventurers i polítics professionals.

I si els polítics inclouen "als millors" a les seves llistes?

Els millors haurien d'estar ja en els partits fent política per responsabilitat, sense haver d'anar a caçar-los. Jo proposo que s'instaurin llistes obertes perquè els ciutadans puguem votar no a unes sigles sinó a persones: a les seves biografies i a la seva exemplaritat. Així recuperaríem l'autoritat i no només el poder dels nostres dirigents. Som els ciutadans els qui hem de decidir qui són els millors.

Res no és mesquí...

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924)

La solució ets tu!

"La cultura de la queixa porta Occident a la decadència"

2011.09.06 La Vanguardia/La Contra
Lluís Amiguet

[La solució ets tu!
"Una dona bona et farà feliç: una de dolenta et farà filòsof", ironitza el swami (mestre) Parthasarathy i assenteix l'empresari Luis Daswani, pioner del vedanta a Catalunya propietari de la seva llotja del Camp Nou des d'on dóna bon karma al Barça. El vedanta no és religió ni secta ni demana diners ni fidels. És una disciplina mil·lenària de raciocini de la qual beuen tradicions com la socràtica, la aristotèlica, la cristiana o la musulmana. D'ella aprenc neutralització: per gaudir més de la beguda, beu menys (serveix per a qualsevol plaer). I em diu com localitzar problemes: busca el problema en tu mateix -corregeix la teva actitud- i deixa de donar la culpa als altres. En tu està tot problema i tota solució.]

Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l'harmonia personal ni col·lectiva, perquè, qui és educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per a la queixa.

I no és així?
Al contrari: si vius convençut que tens tots els drets, creus que l'única raó de la teva insatisfacció és que algú no us els ha donat. I d'aquesta manera perds l'oportunitat de tenir responsabilitats. I, per això, ets desgraciat, perquè perds el control sobre la teva pròpia existència.

Per què?
Perquè si només creus tenir drets, la causa de la teva insatisfacció no està en tu mateix, sinó en els altres, en alguna cosa que altres no et donen. I, en pensar així, et converteixes en un nen mimat i dependent al qual per molt que se li doni tot, sempre li faltarà alguna cosa.

La cultura dels drets és també la de la queixa i la insatisfacció?
Exactament. Per això Occident sempre es queixa i per això vostès sempre estan insatisfets per molt que tinguin.

Ara potser tinguem motius.
Tot està relacionat. La cultura de la queixa és la raó de la decadència d'Occident. Perquè, a més d'insatisfets, aquesta cultura dels drets individuals sense cap responsabilitat social també els fa a vostès egoïstes i improductius.

També aquesta cultura ens feia -fins ara- més pròspers que ningú.
El temps ha posat les coses al seu lloc i quan, per fi, a l'Índia i Àsia ens hem alliberat del seu colonialisme, el nostre sentit de la responsabilitat ens ha permès tornar a ser pròspers.

Com?
L'Índia i tota Àsia i les seves societats col·lectivistes estan basades en el sentit del deure cap als altres: el poble, la família, la societat. Per això ara ja estem competint amb vostès en el terreny econòmic.

No sé si veig la relació ...
Una societat com l'occidental, basada en la contínua reclamació de drets, els condemna a la queixa. I els culpables sempre són els altres: l'Estat, l'empresari, la teva família, els polítics, el municipi ... Però el pitjor és que, d'aquesta manera, deixes la responsabilitat de la teva vida a algú que no ets tu. Tu hauries de ser, en canvi, qui decidís sobre la teva pròpia satisfacció.

Com recuperes la iniciativa?
Donant. Basant la teva vida en les obligacions i les responsabilitats. Això tornaria a fer-los més productius a vostès els occidentals. Perquè, perquè et donin alguna cosa que creus merèixer, només has de ser prou insistent i fins rondinaire, i potser t'ho acabin donant. Però per poder donar alguna cosa als altres, abans has d'haver-ho produït i creat, i després ser generós.

Donar no és la cultura imperant aquí.
Si bases la teva existència en la responsabilitat i la generositat de donar, recuperes el control sobre la teva pròpia existència. Perquè donar depèn només de tu; rebre et posa a mercè dels altres. Si fundes teva família només per rebre amor i drets, mai obtindràs bastant i acabaràs abandonant.

Per què?
Perquè l'única manera d'aconseguir tenir una família duradora és viure per donar-li-ho tot. La meva única dona i jo portem 58 anys casats ... I feliços. Perquè mai pensem en el que ens deu l'altre, sinó en el que podem donar-li a ell i als nostres fills. El dia que penses més en el que reps que en el que dónes, la família deixa de tenir cap sentit. Mai et donarà força.

Aquesta actitud requereix tenir religió?
És universal i eterna en l'ésser humà que es coneix ell mateix. Les civilitzacions que progressen estan fundades en la generositat, en persones que treballen, creen i donen als altres.

Adam Smith creia que els egoismes individuals arbitrats en mercats eficients creen prosperitat col·lectiva.
Aquest tipus d'activitat pot donar-te prosperitat, però no pau interior. No és que la prosperitat sigui dolenta en si, però si no va acompanyada de creixement interior, no satisfà a ningú. Al contrari, aquesta hiperactivitat t'estressa, i et torna cregut i intractable.

Per què?
Perquè l'únic plaer real que dóna guanyar alguna cosa és poder compartir-lo. El descobreix el vedanta des de fa mil·lennis. I d'ell van beure Plató, Sòcrates, Jesucrist i Mahoma. I milers de mestres de totes les cultures.

En què consisteix?
No cal una fe cega, ni ascetisme, ni grans revelacions. Arribarà a aquesta veritat pel seu propi sentit comú. No es tracta de ser sant, sinó simplement sensat.

¿Disciplina mental?
Maduresa. I no em refereixo a l'acumulació de coneixement, sinó a saviesa vital. El plaer, per exemple, comporta el desplaer. Si vostè beu per plaer, acabarà patint per la beguda, llevat que aprengui a controlar el seu desig -és la neutralització- i maduri fins a descobrir que beure menys és la millor forma de gaudir més.

També depèn de amb qui beguis.
La causa d'una relació dolenta no està en l'altre, sinó en la teva pròpia actitud. El defecte no està en l'amic, el cotxe, la casa, l'esposa... sinó en tu mateix, en la teva actitud cap a ells. Tot conflicte de relació és una oportunitat per a estudiar -i corregir-. Abans de queixar-vos dels altres, estudieu-vos i veureu que el problema és en vosaltres.

Som un país imparable si...

Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d'aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l'elogi debilita, estic fos, després de tot el que s'ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M'ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: "Creu-me, l'únic mèrit que tens és que has sigut l'escollit". I vaig pensar que era una molt bona manera d'afrontar la meva professió; la millor manera. Després d'això, em diuen: "Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat", i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d'altres, tots m'han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n'he après molt. Jo visc la meva professió d'aquesta manera. Només hi ha una cosa que m'imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L'adorava quan jugava, l'adoro quan l'entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d'això i d'allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me'n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m'he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m'acompanyen en aquesta aventura. M'assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l'equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l'esquerrà, l'extrem dret és més ràpid que l'esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així... I vaig apuntant tot el que se m'acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió... Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d'altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: "Ja ho tinc, demà guanyarem". No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: "Demà guanyarem". No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m'encarrego jo de dir als meus paios: "Nanos, ho hem de fer així", i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d'aquesta passió que no sé d'on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l'avi per part de mare prou feina tenia d'amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

I m'agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l'esport, no el futbol, l'esport. A mi els meus pares m'han educat força bé, molt bé, diria, l'escola m'ha ajudat, però el que m'ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m'han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m'ho ha donat haver fet esport. Allà m'han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m'han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t'ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L'esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m'ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d'handbol que un dia em va dir: "El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d'aquesta institució". És una altra cosa que m'ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n'arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d'Or de la institució més important d'aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m'hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d'orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure créixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l'objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.



Pep Guardiola, 8 de setembre de 2011

Documental sobre la meva feina

Fa uns mesos, uns periodistes francesos van proposar-nos fer un documental de mitja hora sobre el centre on treballo. Porta per títol "L'Escolania de Montserrat. Un choeur d'enfants". El document és en llegua francesa i dura 26 minuts.

La fotografia és molt bona i, malgrat que hi algunes inexactituds que el guionista no va contrastar abans d'editar-lo, he de dir que el producte final m'agrada prou. Tot és molt autèntic encara que el director s'ha permès dues llicències creatives amb escenes que no es donen al centre, encara que siguin ben versemblants. Però no us diré quines per no trencar la màgia.

L'escolà autèntic que fa de protagonista, en Pau-Joan, és un xaval fantàstic de la plana de Vic a qui li escau la mar de be el personatge que interpreta. Ni fet a mida!

Que en gaudiu!

Sant tornem-hi!

S’ha acabat el bròquil (tots fossin com aquest!) i tornem novament a la rutina!

De fet, la rutina sempre s’ha identificat com una cosa monòtona i avorrida però, en realitat, podem fer moltes coses per tal que no sigui així.

La clau està en fer que la rutina sigui una eina per evolucionar i, a més a més, per fer que cada dia sigui una mica especial. Per exemple, amb una flor damunt la taula, una abraçada al company de camí, un pensament per als que ho estant passant malament, una mirada de complicitat, un somriure gratuït, un propòsit assequible dels que tenies apuntats fa temps en un paperet,...

Això sí: cal comprendre i acceptar que no som el centre del món.

Les subtileses són el millor condiment de la quotidianitat. Proveu-ho i el dia a dia deixarà de ser rutinari.

(Amb idees de l'Àngel... de la guarda).