Els nostres dirigents tenen poder, però no autoritat!

De Carles Capdevila, per al diari ARA.

Lluís Duch, antropòleg, doctor en Teologia (Tübingen) i monjo de Montserrat.

Compleixo 75 anys: no vull imposar ni que m'imposin res. Vaig néixer a Gràcia. Sóc monjo de Montserrat des de fa 50 anys. Quan falta autoritat, fallen la política i l'economia, sorgeixen els feixismes i ens envaeixen els bàrbars.

Hora de mullar-se: Durant anys, intel.lectuals, emprenedors i personatges de tot tipus hanfet referència aquí als "polítics" amb una ganyota de superioritat i menyspreu. Per això resulta refrescant -prenguin nota els indignats - escoltar com el savi Duch abomina del narcisisme i pretesa puresa dels que es creuen superiors per no fer política. Així -adverteix- es forgen populismes i feixismes. I ell mateix es mulla quan demana llistes obertes per recuperar l'autoritat -el poder ja ho tenen- per als nostres dirigents, perquè la seva falta de legitimitat explica la crisi moral i econòmica que ens afligeix ​​i la invasió dels "bàrbars" -Xina està comprant avui deute espanyol- en els nostres mercats i consciències.

Quan naixem, heretem valors que donem per vàlids ...

¿No els qüestionem?

La vida humana és curta i no dóna temps a provar-ho tot, així que hem de fiar-nos en part dels que heretem dels nostres pares. En la meva generació, el valor suprem era l'estabilitat: aconseguir permanència i ser fiable en el treball, l'estalvi, la família, les amistats ...

Per què avui ja no ho és?

Perquè el temps ha estat accelerat per una enorme quantitat de propostes de valors i informació: rebem tanta que, en comptes de millorar la comunicació, la entorpeix.

No donem res ja per fet?

No ens dóna temps d'assumir res. Per això vivim en angoixa permanent, perquè l'assumpció de nous valors és com els menjars: pots decidir menjar més de pressa, però no pots accelerar la digestió. Necessitaríem més temps per digerir tants canvis, però cada vegada n'arriben més i més...

No hi ha essències que romanen?

Seguim sent éssers en evolució i per tant en conflicte i, per tant, polítics.

Vaig creure que m'anava a parlar de religió.

N'hi estic parlant, perquè tota religió, al cap i a la fi, té apetències polítiques igual que tota política les té religioses.

En quin sentit?

Tota església acaba aspirant a administrar no només les ànimes, sinó també els cossos i béns dels seus fidels, i tot polític acaba volent dirigir no només les conductes dels ciutadans, sinó també els seus pensaments i consciències.

Doncs ara mateix no tenim ni béns ni ànimes en el seu millor moment.

Em preocupa molt aquesta coincidència de crisi. Fins ara hi havia crisi de valors, però l'economia funcionava...

Et fallaven les institucions, però et compraves un cotxe o xalet a la costa.

Però quan s'uneixen la crisi de valors i la material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l'esperança messiànica. I d'aquesta manera, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics.

¿Creu que els actuals no serveixen?

Aquest és part del problema. Hem confós la auctoritas amb la potestas, l'autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tenen algun poder, però no tenen, en general, autoritat.

¿L'autoritat no és manar?

Manar és el poder: només un mecanisme. Avui es guanya, per exemple, amb el control d'un partit. Però l'autoritat només s'adquireix amb el testimoni: donant exemple. I parlo de l'exemple no d'un sol moment, sinó de tota una vida.

Hi ha qui s'inventa la biografia.

És del que parlava! Quan un dirigent menteix, potser aconsegueixi mantenir el mecanisme del seu poder, però perd tota autoritat. Perquè la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets, de conductes. Per això l'exemplaritat del dirigent és crucial: és la seva autoritat. Amb ella guia la conducta de la ciutadania. Perquè actuem -és pura antropologia- sobretot per imitació.

No fingim tots a vegades?

Som actors sempre! Éssers que actuen i imiten a altres actors. És la raó de la crisi: el ciutadà ha imitat el malbaratament i la corrupció dels seus dirigents i els països s'endeuten i van a la ruïna. Ara aquest ciutadà per rectificar requereix exemples d'austeritat, productivitat i eficàcia. I no sé si els troba.

On s'adquireix avui l'autoritat?

El poder s'aconsegueix actuant davant els mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l'opinió publicada. Si no surts als mitjans, no existeixes: no tens poder. Però l'autoritat és testimoni i és tan poderós que troba les seves maneres de transmetre.

Com sorgeixen els populismes?

Quan falla l'autoritat i confiança que ens permeten viure en societat, la majoria sucumbeix a l'apatia, però al mateix temps sorgeixen nuclis de radicals. Els extrems es radicalitzen i en ells es forja el líder populista. I, en fi, mentre arriben nous messies a redimir la decadència d'Occident, ens envaeixen els bàrbars.

Àsia amb les seves mercaderies i ideologies.

El populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres.

És un error?

És una traïció a la democràcia. Tot ciutadà està obligat a fer política. I no em refereixo a votar, sinó a comprometre's activament en el govern de la seva comunitat. A Atenes privaven de la ciutadania i desterraven els que no volien ser polítics.

Avui les elits, als polítics, quan no els fan servir, els menyspreen.

Va passar igual en la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi: científics, advocats i tècnics i empresaris van deixar la política -considerant tasca de mediocres- en mans d'aventurers i polítics professionals.

I si els polítics inclouen "als millors" a les seves llistes?

Els millors haurien d'estar ja en els partits fent política per responsabilitat, sense haver d'anar a caçar-los. Jo proposo que s'instaurin llistes obertes perquè els ciutadans puguem votar no a unes sigles sinó a persones: a les seves biografies i a la seva exemplaritat. Així recuperaríem l'autoritat i no només el poder dels nostres dirigents. Som els ciutadans els qui hem de decidir qui són els millors.