O L'HORITZÓ DE LA VIDA INTERIOR.
L'espiritualitat és una dimensió humana que crec que hem de poder transmetre als fills. En canvi no em preocupa el més mínim que siguin persones religioses. La religió és una forma cultural: al món hi ha formes diverses d'institucionalitzar les interpretacions de l'experiència transcendent i les seves conseqüències. Quan vaig estudiar els estudis de teologia, a Història de l’Església visualitzes aquest procés d’una manera magnífica. Ara, per exemple, amb el darrer llibre del cardenal Martini (Coloquios nocturnos en Jerusalén) es visualitza de nou el perill de l’etnocentrisme religiós en el catolicisme... Evitem aquest etnocentrisme, acceptant la nostra tradició vivint-la des de dins.
Per transmetre la Fe als fills (sovint parlem de la transmissió de la Fe) hem de començar pel fonament: obrir-los a l'experiència espiritual, a l'encontre amb ells mateixos, al silenci, al saber-se escoltar,... empènyer-los a descobrir el propi desig fonamental.
Si optéssim per disciplinar-los en la pràctica religiosa, potser obeirien i serien molt practicants, però potser mai serien persones espirituals.
I la fe, ai, la Fe!, és un do i, com a màxim, podem llaurar i esperar que Déu hi posi la seva llavor i proporcioni a cadascun dels nostres fills una experiència personal: la fe és fruit d'una trobada personal amb Déu. Inesperada, imprevisible... l'experiència original i única. Una certesa. Un do de Déu fruit de la seva gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada