Pregunta: Per què continua a l'Església?

Resposta de Hans Küng:

(...)Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.

Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (...). Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.

Les alternatives –una altra Església; sense Església– no em convencen: els trencaments condueixen a l’aïllament de l’individu o a una nova institucionalització. Qualsevol fanatisme ho demostra. No defenso en absolut un cristianisme de selectes que pretenen ser millor que altres, ni les utopies eclesials que somnien en una comunitat animada netament per uns mateixos sentiments. ¿No seria més emocionant, interessant, exigent –a desgrat de tot– i finalment més reconfortant i fructífer, lluitar per un “cristianisme amb rostre humà” en aquesta Església concreta, en la qual sé, almenys, amb qui em comprometo? ¿No seria millor una exigència sempre renovada de responsabilitat, de postura activa, de perseverança tenaç, de llibertat més viscuda, de resistència lleial?

La meva resposta decisiva fóra: resto en l’Església perquè l’afer de Jesús m’ha convençut i perquè la comunitat, a desgrat de tot defalliment, ha estat defensora de la causa de Jesucrist i ho ha de continuar essent.

La seva possibilitat efectiva dependrà del fet que en algun lloc un rector prediqui aquest Jesús; un catequista ensenyi cristianament; un individu, una família o una comunitat resin seriosament, sense frases; que es faci un baptisme en nom de Jesucrist; que se celebri la Cena
en una comunitat compromesa i que tingui conseqüències en la quotidianitat; que es prometi misteriosament, per la força de Déu, el perdó dels pecats; que en el servei diví i en el servei humà, en l’ensenyament, en la pastoral, en la conversa, en la diaconia, l’Evangeli sigui pre-dicat, pre-viscut i post-viscut de veritat.

(...)Està en mans de l’Església la manera de superar aquesta crisi. El programa no falta. ¿Per què continuo en l’Església? Perquè, de la fe, en faig esperança: esperança que el programa, és a dir, l’afer de Jesucrist, és més fort que tots els abusos que es donen en i amb l’Església. Per això val la pena la decisiva presa de postura en l’Església; per això val la pena la presa de posició més concreta en el ministeri eclesial, a desgrat de tot. No romanc en l’Església a desgrat de ser cristià: no em tinc per més cristià que l’Església. Sinó que resto en l’Església perquè sóc cristià.