Les pedres interiors

Pensar horitzons de creixement personal

Deixo anar tot. I em costa molt.
Gairebé 40 anys alimentant un personatge,
alimentant imatge que tenia de mi mateix,
esquivant els meus fantasmes,
vivint en la por.

I és terrible viure amb por, t'ho asseguro.
Tota la energia consumida en témer perdre el que tinc: la salut, la seguretat, l'amor, el respecte que m'he guanyat,...
Tota la energia perduda en témer ser mediocre, convertir-me en no res, por de 'ser com els altres',
de no fer res important a la meva vida.
Tota la energia perduda en preocupacions pel futur, i retrets pel que no vaig fer bé.

Però va arribar un moment que vaig dir prou, no podia viure així, no estava disposat.

I m'he bolcat en el meu viatge intern personal,
que exigia anar aixecant capes de fang sedimentat, estructures internes, prejudicis, i reaccions establertes,
que no em deixaven ser lliure, que no em deixaven llaurar el meu nou camí.
Havia de treure totes les pedres, grosses i petites, les visibles i les amagades.
S'ha convertit en un projecte ambiciós: renéixer de nou.

Així que em calia fer neteja.

La primera pedra, la imatge de Déu que em van ensenyar.
  Interpretat per altres, quan ara sé que 'El que És' forma part de Mi Mateix i no li cal cap intermediari.
  Esquematitzat, humanitzat, i per tant caricaturitzat, empetitit, fals.

La segona pedra, haver incorporat les idees dels altres com a pròpies, i no tenir les meves.
  Començar a confiar en el que jo sento, deixant de buscar mestres externs.
  Deixar de creure que hi ha una sola veritat, i trobar la meva pròpia, alhora que respectar la dels altres.
  No necessitar que els altres em comprenguin.
  És dur, és un camí solitari, i en ell mateix he pogut contrastar les meves pròpies creences,
  davant la incomprensió (i la por) dels que m'estimen.

La més grossa de totes, la meva incapacitat per respectar-me i estimar-me a mi mateix.
  Sempre posant davant els altres, sempre servint tothom.
  Sempre comprenent les altes postures, però deixant-me de banda a mi mateix.
  Ara vull posar-me en primer lloc. Estimar-me per estimar-te desprès.
 
Altres pedres: la falta de Fe,
la dificultat per Confiar en que tot em serà donat sense dificultat (tal com Jesús ens va assegurar),
  desterrar la seguretat per fluir amb la vida,
  i el meu Ego pompós autosatisfet, alhora que insegur i poruc,
  que pataleja per no perdre el control de la meva vida.

I així una darrera l'altre,
sense desanimar-me, amb paciència,
provant de fruir amb el procés en comptes d'atabalar-me amb que mai acabo,
tornant a començar quan em perdo,
contrastant-ho amb les poques persones amb qui puc compartir-ho.

Aprenent a anar més enllà de l'analítica,
i començar a escoltar el que sento callant la ment, a viure les meves emocions sense etiquetar-les,
a permetre'm sentir les emocions negatives i ofensives sense sentir-me culpable,
a observar-me per ser més conscient de com visc.

Aprenent a respectar la opció dels altres,
malgrat impliqui que s'auto-infligeixen dolor i drama.
Aprenent a callar, per no deixar anar un torrent de consells i filosofia barata,
ja que el vertader camí interior no té mapes, car és propi i és construeix caminant.

Tan sols provo de viure amb autenticitat,
amb coherència,
amb llibertat,
amb coratge,
i sobretot, amb joia.

Vaig fent:
èpoques que més, i èpoques que menys,
però sento la Seva crida que em desperta quan m’endormisco.

Jo sóc coratge.