Addicció al futur

Totes les persones tenim un mecanisme psicològic de funcionament que ens permet sobreviure amb optimisme davant la complexitat de la vida: creure que en general les coses aniran sempre una mica millor en el futur.

Certament si no puguéssim pensar que és possible una millora, un avenç, un creixement, i tinguéssim la certesa que demà sempre estarem pitjor que avui, que només ens espera el fracàs de les nostres accions, o la mateixa mort, les actituds optimistes i les ganes de viure despareixerien i deixarien de ser un motor per a la vida mateixa. La depressió, de fet, és la creença que no hi ha remei ni possibilitat de solució a les situacions presents. Una creença, perquè tanmateix tots hem vist, o viscut, experiències amb persones que saben sobreposar-se amb una altra creença: els límits se'ls posa únicament un mateix, i poden superar-se. En una entrada anterior es proposava una reflexió sobre els límits de les persones a partir d'un curtmetrage.

(Obro parèntesi: en part, l'esperança cristiana es basa en la creença que després de la mort hi ha una vida plena, i per això aquesta capacitat de lluita interior de tantes persones creients davant les adversitats ens són un testimoni concret de l'esperança, i alhora exemple d'aquest mecanisme psicològic.)

Aquest mecanisme, però, pot tenir un biaix quasi patològic quan, precisament perquè és la idea d'un futur millor la que alleugereix el present feixuc, fugim del present i no n'assumim les seves responsabilitats ni n'acceptem les seves limitacions. L'evasió de les sectes sol tenir aquest component. I això passa perquè precisament les persones solem tenir una idea de futur més simplificada que la complexitat del present, i així el futur es veu més fàcil de resoldre! Algunes d'aquestes persones s'evadeixen pensant en un futur millor sense lluitar en el present, cosa impossible. És l'addicció al futur.

A la nostra societat ja li va bé aquesta perspectiva de la felicitat d'un futur fàcil i a l'abast, i dóna mostres arreu, en tots els àmbits, que potencien aquesta expectativa patològica del futur. Potser per això els grans mestres espirituals ens conviden insistentment a no tenir por del present, i ens empenyen a fer els canvis -les conversions!- ara, sense esperar al demà, perquè ja saben que el futur serà també un present, que és l'únic que realment existeix.