dilluns, 5 d’abril de 2010

Actuar o esperar... la pau?

O L'HORITZÓ DE LA PAU

Un dels temes de fons que més em menja l’olla habitualment és el de l’esperança. En els tallers amb nanos i no nanos, en taules rodones, en converses familiars i allà on sigui que parlem de pau, sempre em trobo persones plenes d’impossibles, de nohiharesafers, d’aixòsquediussónutopies i sóncosesdejoventuts (aquesta fa molta ràbia). No tenen esperança en que la pau sigui possible.

L’esperança és essencial per a no caure en la passivitat. Així que tinc un exemple que m’encanta per a convèncer-los (cosa que, honestament, difícilment consegueixo):

És tracta d’un experiment real, que m’ha explicat un que ho sap d’un que ho ha fet (o sigui, que no ve de cap missatge electrònic ni de cap llegenda urbana). En l’experiment, doncs, tenia 3 fases:

1a fase: van posar uns ratolins en un dipòsit d’aigua de tal manera que no feien peu i no podien agafar-se enlloc. Els ratolins nedaven per tal de no ofegar-se. Van comprovar que al cap d’uns 45 minuts aproximadament deixaven de nadar i s’ofegaven.

2a fase: van fer el mateix experiment, però, en aquesta ocasió, just abans del moment d’ofegar-se, van tirar una branca als ratolins per tal que s’hi agafessin i se salvessin.

3a fase: al cap d’uns dies, tornaven a posar els mateixos ratolins ’salvats’ al dipòsit i tornaven a calcular quan de temps aguantaven nedant. El resultat fou impressionant: 40 hores! 40 hores esperant la branqueta! Perquè sabien que era possible rebre-la, van fer l’esforç màxim sense rendir-se.

Doncs per mi, la pau igual: no puc demostrar pas que sigui possible. Però esperar que ho sigui, m’ajuda a treballar-hi amb més força. O sigui que no es tracta de contraposar actuar i esperar, sino de veure que una cosa va amb l’altra.

Del bloc amic Pausadament, apunts en brut d'educació per la pau...
de Job, el pacient (Toni Viader a la vida real)

Reflexió sobre la guerra i la pau d'un exsoldat de la guerra d'Irac a partir de la seva experiència colpidora, extreta del mateix bloc. Fort.

A més de ser emocionant, toca molts temes de fons: les raons econòmiques de la guerra, els culpables, el racisme i el militarisme en que es sustenta, l’objecció de consciència possible, i molt més.

Penso que estaria molt bé poder fer un exercici que consistís en agafar aquests arguments i adaptar-los a casa nostra. Amb els nostres governs, l’exèrcit espanyol i la seva presència a l’Afganistan. I també, és clar, el nostre paper com a ciutadans que ho permetem.

Algú s’atreveix a fer-ne un vídeo a la catalana?



1 comentari:

Maria Escalas Bernat ha dit...

M'ha colpit el vídeo, molt.
I també l'experiment dels ratolins.
Ser capaç de lluitar fins més enllà de les teves forces per la vaga esperança.