dimecres, 29 de setembre de 2010

Escoltar música

M'agrada llegir, però encara més m'agrada escoltar música. Escoltar música és diferent de llegir.

Quan obrim un llibre, llegim el text i fem les nostres pròpies associacions. Només hem de tenir en compte el text i nosaltres mateixos. Quan escoltem música, hem de tenir en compte les lleis físiques del so, del temps i de l'espai amb cada nota que sentim. Mentre escoltem una peça musical en un concert, és impossible reptir -rellegir, per dir-ho així- una frase o una secció que no hem acabat d'entendre del tot. Durant una actuació, l'oient ha d'adaptar la seva capacitat de concentració -fins i tot la seva consciència- per tal de rebre el material musical.

Per submergir-se completament en en la narració d'un llibre, cal que hom creï la seva pròpia experiència del pas del temps, o de la il·lusió del temps que passa en una narració; en el món de la música, en canvi, aquesta és una qualitat inherent. Evidentment, també és possible sentir sense escoltar, tal com ho és mirar sense veure. Per llegir un llibre no n'hi ha prou de mirar-se les paraules, també cal veure-les, convertir les paraules impreses en construccions mentals que ens permetin entendre la narració. De manera semblant, escoltar música implica també sentir, per tal d'entendre la narració musical.

Escoltar, doncs, és sentir i pensar, més o menys en el mateix sentit en què el sentiment és emoció i pensament. Quan sorgeix una emoció, aquesta no necessàriament ha d'estar vinculada a un esdeveniment o a una persona concreta; és la participació de la intel·ligència la que vincula l'emoció a un seguit de circumstàncies concretes i genera així un sentiment. Aquest mateix procés es produeix quan escoltem una peça musical.

dimecres, 15 de setembre de 2010

La religió és pecat

O L'HORITZÓ D'UNA RELIGIÓ QUE NO CONTROLI LA FE

Aquesta és una provocadora afirmació del el teòleg Karl Barth (Basilea, 10.5.1886 – 10.12.1968). Fou un influent teòleg protestant que es declarà públicament contrari als nazis. Durant la seva infància visqué a Berna. Entre 1911 i 1921 exercí de capellà al poble de Safenwil, al cantó d'Argòvia. El juliol de 1933 fundà una revista que defensava la fe luterana i atacava el cristianisme germànic esponsoritzat pels nazis. A diferència de la majoria de docents, refusà ser lleial a Hitler. L'any 1935 va ser cessat com a professor de la universitat de Bonn i retornà a Basilea, Suïssa.

Amb aquesta frase volia expressar que, així com la religió pot ajudar-te en alguns moments en el teu camí personal i intransferible de resposta a la crida de Déu, pot ser-te, també, una profunda nosa que, fins i tot, t'impossibiliti absolutament aquesta resposta.

Ai, las! No siguem dolents i travessem l'oceà: Terry Jones, aquest pastor americà que fa uns dies volia cremar alcorans en el si d'una petita comunitat de Florida, seria l'exemple perfecte que el professor Barth hagués posat als seus alumnes per il·lustrar la seva afirmació. Encara que...

...crec que la seva frase també pot interpretar-se de maneres més subtils i, ben probablement, bastant més a prop.

dissabte, 11 de setembre de 2010

He mirat aquesta terra (11 de setembre)

O L'HORITZÓ DE LA LLIBERTAT



Avui, diada nacional, us proposo un poema de Salvador Espriu (1913-1985) al qual va posar música i ànima en Raimon (Xàtiva, 1942): es tracta del poema XXIV del Llibre de Sinera.

Amb la tendresa i la força d'aquest poema-cançó és com va decidir acabar el darrer programa d'Afers Exteriors en Miquel Calçada la darrera temporada. Un final espectacular... per a un començament d'un camí espectacular.

És possible la independència? Quina pregunteta! Alguns miren de donar-hi respostes raonades (com a l'article d'avui de ElPunt/Avui), altres, respostes poètiques (Tot està per fer... i tot és possible), i, encara, respostes polítiques (Reagrupament, Solidaritat...).

Tenim un bon sofregit! Apa, bona diada!