Manifestació del 19 de juny a Barcelona, crònica d'un ambient i descripció d’unes pancartes.
En tornar cap a casa la nit del diumenge 19 de maig i sentir per la ràdio que fonts policials valoraven l’assistència a la manifestació en unes 50.000 persones em vaig posar a riure. La manifestació del dia 19 de juny del 2011 ocupava des del Pla de Palau a tocar de l’estació de França fins a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Gran Via passant per Via Laietana i Plaça de Catalunya. És un espai semblant al de fa un any en superfície, ben ple de gent però menys atapeïda que a la manifestació de fa onze mesos. Entre la de la retallada de l’estatut i aquesta calculo que la relació és de quatre o tres per un. De la de fa un any se’n va arribar a dir que hi havia hagut un milió i mig de persones. Sigui com sigui la manifestació d’aquest mes de juny va ser una manifestació de les grosses. qualificar-la de “col·lectiu dels indignats” és erroni o maliciós perquè abastava amplis sectors de la societat.
La gent tampoc no era la mateixa. La manifestació del 2010 era molt intergeneracional, hi cridava l’atenció la quantitat de gent gran, va començar contra la retallada de l’estatut i s’hi va imposar clarament l’eslògan “independència”. La d’enguany era massivament juvenil. La de fa un any tenia un cert suport polític i mediàtic des de Catalunya. El silenci televisiu sobre la convocatòria per un cantó, i la insistència en els càstigs exemplars per les vexacions als diputats de fa uns dies explicaven algunes de les pancartes d’aquest diumenge: nous n’avons pas peur ( no tenim por, petita pancarta d’unes noies magrebines ). Hi havia molta referència a la por, por a la repressió i això no és bo perquè els qui deien que tenien por no treien pas les ungles, eren persones que es manifestaven pacíficament.
La bibliotecària de Can Butjosa de Parets del Vallès em va ensenyar ja fa anys que podia aplaudir silenciosament a l’acabament de l’explicació d’un conte aixecant els braços i obrint les mans. Aquests joves manifesten acord de la mateixa manera. Pertanyen a una generació que no mira gaire la televisió; quan eren petits els van ensenyar aquesta manera d’aplaudir a les biblioteques públiques. Una generació així no es construeix en quatre dies, i les seves reivindicacions tampoc no duraran quatre dies. Com pot haver-hi qui els considera quatre arreplegats?
Algú va tenir la bona pensada de situar els mossos d’esquadra pels voltants i l’interior de la Ciutadella, lluny dels manifestants. L’organització de la manifestació també va tenir la bona pensada de posar més servei d’ordre. Els manifestants van respectar la guàrdia urbana en tot moment, així que la policia municipal va gestionar eficaçment el trànsit. No vaig veure violents aquest diumenge passat, cap entre centenars de milers de persones, el que vaig veure fou molta gent jove que sortia per primera vegada tipa de no trobar feina i tenir preparació per treballar. I un to festiu, participatiu i imaginatiu que no veia des del maig del 68. N’hi havia que anaven amb nassos de pallasso, alguns amb la màscara del film V de Vendetta...
No traduiré les pancartes perquè s’ha parlat força d’un cert monolinguïsme castellà entre els manifestants i voldria que el lector jutgés per ell mateix. Els crits més corejats pel jovent que es manifestava foren “No nos representan”, “No nos mires, únete” (adreçat als mossos d’esquadra davant del Parlament) i “Felip Puig, dimissió”. Les pancartes més sovintejades feien referència a les retallades de sanitat i educació (gairebé totes en català) i proposaven retallar polítics, sous de polítics, suprimir el senat espanyol, i reduir l’exèrcit per no afectar educació i sanitat. Els bancs i els mitjans de comunicació també sortien malparats, els primers apareixien com a lladres “No és una crisi, és un robatori” i els segons, doncs: “Televisió, manipulació”... Hi havia molt poques banderes catalanes i poquíssimes d’espanyoles, les espanyoles que hi havia eren totes republicanes, algunes pancartes que qüestionaven la monarquia reblaven aquest caràcter republicà que també era espontani.
Hi havia pintades molt ocurrents o imaginatives, amb una imaginació que recordava el maig del 68: “Calma, tenim pacifistes infiltrats entre els mossos d’esquadra”, “Millet, president”, “Senyor Artur Mas, vostè té un helicòpter i jo només tinc la RENFE”, “Para ellos no somos nadie, sólo dinero” (el manifestant duia un mallot gris que també li cobria la cara per remarcar que era ningú), “€rror”, “Esclavos del pacto del euro”... També hi havia pintades referents a les hipoteques. Molta pancarta espontània era feta amb cartró a casa i duta a la manifestació. No era, de forma ben clara, una manifestació de sindicats ni de partits, sinó de ciutadans individuals. Com que hi havia una certa por a anar-hi l’afluència de gent adquiria més relleu..
Va haver-hi algun moment de nerviosisme: quan els manifestants van passar per l’antiga seu de la policia nacional de Via Laietana (actualment dels mossos d’esuqadra) on el servei d’ordre dels manifestants era present i també a prop del Parlament de Catalunya, on sí que hi havia un desplegament espectacular de mossos amb passamuntanyes posat. La meva impressió és que, si a la manifestació del juliol del 2010 sortia al carrer un poble que se sentia retallat pel govern espanyol en la seva autonomia, a la del 2011 treia el cap una abstenció llargament callada i un jovent que ha patit també calladament fins ara la seva marginació laboral. No m’estranya que el jovent hagi sortit al carrer a reivindicar-se. El que em sorprèn és que hagi tingut tanta paciència abans de fer-ho. Després de tantes queixes dels més grans durant tants anys dient que el jovent no es mobilitza, ara no és una errada condemnar que es comprometin?
Sap greu aquesta visió negativa d’una policia nacional que fa tan poc que hem recuperat amb tant d’esforç. Però el respecte a la guàrdia urbana i l’animadversió pels mossos ens ha de fer pensar... En democràcia el respecte es guanya exclusivament a partir de l’encert de les accions i la carta de naturalesa no serveix a perpetuïtat.
És veritat que els parlamentaris representen el 50% de la ciutadania que vota i els han triat. També és veritat que tanta abstenció crida la classe política a la reflexió humil i constructiva més que no pas a l’abrandament. El nostre problema de legitimitats no ha de servir per justificar cap violència verbal ni física. Però també exigeix una democràcia més sufragista per recuperar-la. El cansament de tanta corrupció en forma d’escàndols repetits no és precisament una bona carta de presentació davant dels votants, no se soluciona amb una bona campanya electoral, perquè la saturació pot més i aquesta saturació és el que treia cap a la manifestació. Es demanava més consulta directa i més participació activa del ciutadà: “Qué pasivo estás después de votar”.
Aquest diumenge se sentien unes veus que no s’havien sentit fins ara i demanaven una “Democràcia real, ja/ya”. Aquests joves que vaig veure a la manifestació no són pas antisistema, més aviat defensen plantejaments socialdemòcrates tradicionals i algunes idees noves en un context en el qual els vells partits socialdemòcrates i demòcratacristians opten per solucions clarament liberals en matèria laboral i econòmica. Els plantejaments dels manifestants no pretenien pas canviar el sistema sinó més aviat mantenir-lo i millorar-lo, una diferència clara amb el 68. Si en les formes de comunicació aquests joves són moderníssims en els plantejaments econòmics són més aviat tradicionals si entenem l’estat del benestar com una tradició i l’actitud de conservar-lo com la defensa d’aquesta tradició. Pensar o fer pensar que uns quants maltractadors representen tota una generació que es manifesta pacíficament i canta “L’estaca” de Lluís Llach no ens durà a cap bon port, perquè no s’ajusta a la realitat. Ja la van cantar dimecres 15 de juliol a la tarda a la plaça Sant Jaume. La diferència és que fa quaranta anys es cantava contra Franco i ara a la plaça Sant Jaume perquè consideren que aquesta democràcia és insuficient. La cançó diria que és la mateixa, el context no. Els qui ara la senten des del poder segurament l’havien cantada de joves i ara els la canten i els toca sentir-la... Canvi de cicle i de papers.
Ja entenc que un diputat ha de ser respectat d’una manera curosa perquè ens representa. És clar que sí. Però un arbre no ens ha d’impedir de veure el bosc. Criminalitzar un corrent massiu d’opinió per uns quants violents pot ser, vistes les coses, un error polític de conseqüències desastroses, perquè vol dir tancar ulls i orelles a clams populars que demanen més control democràtic i això és bo. No criminalitzem pas el futbol per les seves manifestacions i en té molts més, de violents; tampoc no li hem demanat ni un servei d’ordre propi com en el cas dels indignats, més aviat ens en dolem i pensem que la majoria d’afeccionats són bona gent, fins i tot quan hi ha allaus al camp amb morts, una cosa que ha passat més d’una vegada. Doncs amb això és el mateix.
Crida poderosament l’atenció que successius governs no hagin abordat eficaçment la inseguretat ciutadana al carrer o la violència a les escoles i ara reaccionin amb tanta contundència quan els problema treu el cap prop del Parlament i peta. Aquest problema no és pas d’ara, ve de lluny, convé no barrejar les coses. Els mestres sabem que cal acostumar-se a fer: els deures. Qui és el qui no ha fet els deures?
Tot plegat recorda una mica allò del pastor que posa el poble en peu tres cops perquè ve el llop i no ve realment fins a la tercera, quan el poble ja no fa cas al pastor bromista i el llop se li menja les ovelles. Aquí ha anat a l’inrevés i el llop ja havia tret el cap uns quants cops, però el pastor feia l’orni, fins que li ha clavat la queixalada a ell. Mentrestant el poble cridava que el llop ja havia vingut unes quantes vegades en forma de bancs que es cruspien diners públics sense obrir crèdit a les empreses i després ha tret el cap en forma de degradació econòmica i social accelerada que les retallades encara acceleren més... I la gent s’ha cansat d’avisar un pastor que mirava cap a una altra banda. Ara li exigeixen que es captingui. Ens hem de tapar les orelles quan algú pateix i crida? Una de les pancartes més sovintejades era: “No hay suficiente pan para tanto chorizo”. La pancarta em va recordar una frase d’un gran poeta del romanticisme i l’idealisme alemany: “no hi ha res que tingui més força en aquest món que una idea a la qual li ha arribat la seva hora”. Aquesta frase no era a cap pancarta de la manifestació, la dic jo, però la manifestació la recordava, tota aquella gent sense poder me la recordava poderosament.
Josep-Francesc Delgado
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada