Però que contents, tots! I quants aplaudiments! I quines rialles! Hi trobo a faltar algun visca. Han passat els Reis abans d’hora i jo no me n’he adonat? Ooohhh, que toveta , aquesta cadira, deixa-m’hi posar bé el cul. Arrepenjo un braç, cop de cadera cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i xof! Ara sí, ben estarrufats com polls al niu pidolant cuquets amb el bec ben obert. Ara el coixí ja comença a memoritzar aquella empremta cular, si és que es pot dir així, que restarà a mode de fòssil per sempre més. Avui encara no es fa incòmoda la petja anterior, potser és que no hi ha princeses sensibles als pèsols en aquest Parlamento, i encara no tinc clar si això és bo, o dolent.
Quant de temps passarà abans no s’hagin de descordar el botó de la cintura, de tan arrepapats que estan ja el primer dia?
Ho va escriure una amiga ja fa dies, L., i ara tora a escaure's...
1 comentari:
Sembla que seguim sent imbècils... però confio que això ens farà despertar!
Publica un comentari a l'entrada