Escolta, para l'orella del teu cor...

“Escolta... para l’orella del teu cor...” (de la Regla de St.Benet).

Aquestes paraules amb què sant Benet comença la seva Regla de vida ens inviten a copsar que una part de la realitat es revela en el silenci del cor i no s’atura en la imminència dels fets que ens ocupen, en els sorolls que ens atabalen, en el trànsit de les hores punta, en la cridòria i el brogit de la ciutat, en les veus estridents de la canalla, en la xerrameca inacabable, o en el neguit interior, o l’estrès que ens aclapara...

De vegades necessitem espais de silenci per escoltar en profunditat: escoltar per refer aquells vincles essencials que ens possibiliten una comunicació profunda, guaridora, que ens retorni el valor de la paraula, d’aquella paraula que es gesta en el silenci i que articula significativament la comprensibilitat de tot el que fem i som, i restaura la nostra capacitat d’establir relacions més humanes i humanitzadores al nostre entorn per a retrobar aquella harmonia amb nosaltres, amb la natura, i amb Déu.

La societat occidental ha deixat de dialogar amb el silenci. I és que el silenci fa por. Fa por perquè és un àmbit revelador que ens emmiralla en la pròpia veritat, i ens encara amb la pròpia solitud i això no sempre estem disposats a afrontar-ho.

L'acceptació de la solitud és un dels problemes del nostre món en aquest temps que vivim. No parlo de la solitud alienant que viuen tantes persones d'edat a les ciutats anònimes o en els nostres hospitals despersonalitzats, sinó d'aquesta soledat indispensable on hom es retroba com al costat d'una font per beure noves forces. L'home contemporani tem aquesta soledat interior i l’omple de mil i un sorolls que no s'escolten veritablement i s’evadeix per defugir les qüestions essencials de l’existència i en darrer terme, d’escoltar Déu, de deixar que ressoni dintre nostre aquella Paraula, en majúscula, que va ser dita en el Silenci.

Això és el que anomenem “contemplació” i que no té res a veure amb una evasió irreal i fugissera del món que ens toca viure. Més aviat és saber “veure” més que “mirar”, saber “escoltar” més que “oir”, saber copsar el món en què vivim com alguna cosa més que un objecte de consum, o les persones com alguna cosa més que màquines de gestionar, produir o transformar.

L’art de la contemplació només és assolit quan des del silenci aprenem a llegir la realitat des de la joia o el dolor; a escoltar en ella el batec d’un Misteri que ens depassa; a saber “perdre temps” per aturar-nos, respirar, asseure’ns tranquil·lament i deixar-nos interpel·lar pels colors, pels sorolls, per les olors i veus del món. És descobrir la bellesa de les coses petites, la tendresa d’un gest d’afecte o de perdó, i potser, fins i tot, saber descobrir que tot el que ens envolta, amb la seva complexa barreja de bé o de mal, pot esdevenir una metàfora, un sagrament, una Paraula que ens ve a l’encontre per omplir de sentit les nostres vides.

Lluís Juanós, monjo de Montserrat