dimarts, 27 de desembre de 2011

Les cebes de Renoir


Avui hem anat tota la família a l'edifici del Caixa Fòrum de Barcelona, un d'aquells invents que et reconcilien un xic amb aquesta entitat -ja una gran corporació amb interessos inconfessables- que no para de fer diners a càrrec dels seus clients. Ja sé que és legítim que sigui així, però té coses que no m'agraden gens ni mica, entre les quals algunes inversions en empreses d'armament. Es veu que donen diners malgrat serveixen per al que serveixen... Però seguim.

Hi hem anat a gaudir de dos productes culturals tan ben fets que en podem dir "dos plaers culturals". El Caixa Fòrum, aquesta ànima benefactora que busca la redempció de CaixaBank, ja ho té això: sap oferir el bo i millor, i rebenta els preus! Per dos euros cadascun hem vist un espectacle musical fabulós, amb el quartet vocal masculí The Blackbirds. Sense paraules la qualitat sonora de cada intèrpret i la precisió dels atacs. Una joia! El públic s'ha implicat de valent, i hem acabat tots entonant, amb la canalla dalt de l'escenari al costat dels cantants.

Abans, però, hem pogut gaudir d'una veritable delicatessen: obres mestres impressionistes. Aquesta exposició gratuïta aplega un conjunt excepcional de pintura francesa del segle XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció de Sterling i Francine Clark. Vegeu l'enllaç.

Sterling Clark va reunir la major part de la seva col·lecció a París, en els primers anys de la dècada del segle XX, pel plaer d'estar envoltat de les grans creacions del seu temps. Va concebre la seva col·lecció a escala domèstica: les obres formaven part de l'entorn quotidià i es distribuïen per la casa seguint el gust del col·leccionista, que combinava peces de diferents períodes i estils. Clark buscava la continuïtat entre les creacions del passat i del present, des d'una perspectiva que avui podem sentir ben propera.

Les obres que va adquirir, principalment de la primera etapa de l'impressionisme, convivien amb els mestres antics i també amb la pintura immediatament anterior, sense ruptures. A la mostra, hi trobem els pintors realistes de l'escola de Barbizon –Corot, Millet, Rousseau– al costat dels grans mestres de l'impressionisme: Sisley, Pissarro, Manet, Monet, Degas i, sobretot, Renoir, que va ser el primer impressionista de la col·lecció Clark.

Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un patrimoni col·lectiu i el 1955 va crear el seu propi museu a Williamstown, a l'estat de Massachusetts. L'exposició reviu l'esplendor del noucents –quan París era la capital de la pintura– i ens acosta a alguns dels seus artistes més destacats, com Renoir, que té una presència molt important en la col·lecció Clark i en aquesta exposició.

Efectivament, el passeig entre aquestes obres mestres se succeeix amb calma, admiració rere admiració, apnea rere apnea, amb uns comentaris excepcionals al costat de cada pintura, però amb la lletra excessivament petita pel meu gust. Els fills hi han gaudit de valent, acostant-se i allunyant-se de cada quadre. Les sales diàfanes i obertes marquen un recorregut plaent i ample, i "topes" amb els quadres de manera natural.

I això fins que visualitzes les cebes, les cebes de Renoir. Tots els quadres fan perdre l'alè, però quan topes de cara amb aquestes cebes, en directe, plores, plores de debò. Ja ho tenen, això, les cebes.

Ser allà, entre aquelles obres mestres, amb la gent amb la pell de gallina, entre oohs i aahs, ha estat un plaer de primera magnitud a l'escala de Richter.

Ja diuen que un bon plat sense ceba no s'aguanta. Aquestes cebes de Renoir culminen una passejada excepcional.

A veure si us passa el mateix. Fins el 12 de febrer.

Cap comentari: