Ivan Ruiz: "Hi ha nens amb autisme que no parlen i, en canvi, canten!"
Autisme · Sílvia Cortés i Ivan Ruiz (Barcelona, 1976) han dirigit el documental 'Unes altres veus. Una mirada diferent sobre l'autisme', produït per Teidees Audiovisuals. Aquest psicòleg, dedicat a la psicoanàlisi, coneix l'autisme de ben a prop
Ivan Ruiz està especialitzat en l'autisme i ara acaba de presentar un documental que aporta una mirada nova sobre el tema.
Pianista i professor del Conservatori del Liceu, va decidir estudiar psicologia per després especialitzar-se en la psicoanàlisi. Presideix l'Associació Teadir, en què les famílies de criatures amb autisme defensen que hi hagi pluralitat de tractaments. L'Ivan m'ho explica amb una veu reposada i melòdica, com si li parlés al seu fill Héctor, que té sis anys i és autista.
¿Quina percepció tenen del món els autistes?
Com diu l'Albert, un jove de 21 anys que té un tipus d'autisme conegut com la síndrome d'Asperger: "Intenteu entendre com visc jo el món i entendreu com el viviu vosaltres". Els autistes creuen que l'entorn els és hostil, que és un caos on hi ha massa soroll. No entenen com s'endreça, com funciona. Molt aviat prenen la posició de no interessar-se per una realitat que creuen complicada i agressiva.
¿Dius que prenen una posició. Vols dir que no es neix autista?
No, no hi cap estudi científic que ho demostri. Les primeres simptomatologies de l'autisme apareixen als 6 o 7 mesos de vida i fins als dos anys. De manera abrupta, el nen es tanca i no accepta el vincle amb l'altre. Deixa de mirar, deixa d'escoltar, es tapa les orelles, deixa de menjar o l'acte de menjar es torna molt complicat, deixa de parlar si és que deia alguna cosa i es construeix un món intern les vint-i-quatre hores del dia.
¿Es coneix quina és la causa de l'autisme?
No, i qualsevol teoria concloent sobre això cauria en una falsedat. No hi ha cap estudi ni prova científica que certifiqui la causa de l'autisme. Des de la psicoanàlisi, s'interpreta que hi ha un posicionament molt decidit i radical de la criatura que, pel que sigui, decideix aturar tot el seu desenvolupament i el vincle social i satisfer-se amb el que té al seu abast, que és o bé el seu cos o bé alguns objectes que escull.
¿El tractament precoç és fonamen tal?
En els primers anys de vida es cristal·litzen les maneres d'entendre el cos i d'accedir als altres, de comunicar-se. Que la criatura posi en marxa defenses radicals, no miri, no parli, no jugui com ho fan els altres, no vol dir que no faci res. Tenen una activitat interna constant. Però ¿com poden entendre el que els envolta si rebutgen la comunicació i la presència de l'altre? És desesperant que el teu fill rebutgi una carícia, una abraçada, un petó, si no entens que el contacte físic pot ser una amenaça per al nen, és transgredir el seu espai. I cada nen autista és diferent, cadascun té una manera de defensar-se.
¿Un autista ha seguir una escolarització ordinària?
No sempre. És molt important que els professionals que treballen amb ell puguin valorar quin tipus d'escolarització li convé. L'ideal seria que tots estiguessin integrats, però de vegades és impossible.
¿Tenim escoles especialitzades al nostre país?
Hi ha una xarxa educativa i assistencial variada i complexa que permet diferents recorreguts. Un nen pot tenir l'alternativa d'anar a una escola especial o a una unitat mèdico-educativa quan deixa de funcionar bé en una escola ordinària. L'atenció educativa aquí és inigualable, superior a la d'altres països europeus. La xarxa d'atenció precoç -per a nens de 0 a 6 anys amb dificultats específiques-, que depèn de Benestar Social, no existeix enlloc més d'Europa. Tenim centres multidisciplinaris per a cada zona amb psicòlegs, educadors, treballadors socials, neuropediatres, logopedes, fisioterapeutes i psicoanalistes que poden tractar-los d'una manera global.
El teu fill és autista.
El meu fill va presentar molt d'hora la simptomatologia habitual. Gràcies a la meva formació i a la meva dedicació a l'autisme, vaig poder detectar ràpidament les seves dificultats. Amb la seva mare vam començar a buscar les maneres d'ajudar-lo. La seva evolució és extraordinària.
La música els ajuda a relacionar-se?
Absolutament. És un camp d'investigació que obre una dimensió diferent: la música és un llenguatge que sovint accepten millor. A Igualada faig un taller de música per a nens amb autisme. És brutal el canvi que fan! Hi ha nens que no parlen i, en canvi, canten! És emocionant veure com interaccionen: volen tocar l'instrument que té l'altre, es barallen! Barallar-se és comunicar-se i és molt interessant. La música és una escletxa a través de la qual veuen que l'altre no és perillós.
¿Les xarxes socials els poden ajudar a comunicar-se?
Internet pot ser un mitjà interessant per vincular-se amb l'altre. Hi ha persones amb autisme que escriuen un bloc, que hi pengen fotografies...
Parlem sempre de la canalla, ¿però on són els autistes joves i grans? Treballen? Com es relacionen?
És veritat, dels autistes de vint a setanta anys no se'n parla. Ningú en sap res, no se sap què diuen, com viuen el món. Ningú els escolta, ningú els dóna la paraula. Per això hem volgut fer aquest documental, perquè hi són i perquè tenen coses a dir.
¿Quina percepció tenen del món els autistes?
Com diu l'Albert, un jove de 21 anys que té un tipus d'autisme conegut com la síndrome d'Asperger: "Intenteu entendre com visc jo el món i entendreu com el viviu vosaltres". Els autistes creuen que l'entorn els és hostil, que és un caos on hi ha massa soroll. No entenen com s'endreça, com funciona. Molt aviat prenen la posició de no interessar-se per una realitat que creuen complicada i agressiva.
¿Dius que prenen una posició. Vols dir que no es neix autista?
No, no hi cap estudi científic que ho demostri. Les primeres simptomatologies de l'autisme apareixen als 6 o 7 mesos de vida i fins als dos anys. De manera abrupta, el nen es tanca i no accepta el vincle amb l'altre. Deixa de mirar, deixa d'escoltar, es tapa les orelles, deixa de menjar o l'acte de menjar es torna molt complicat, deixa de parlar si és que deia alguna cosa i es construeix un món intern les vint-i-quatre hores del dia.
¿Es coneix quina és la causa de l'autisme?
No, i qualsevol teoria concloent sobre això cauria en una falsedat. No hi ha cap estudi ni prova científica que certifiqui la causa de l'autisme. Des de la psicoanàlisi, s'interpreta que hi ha un posicionament molt decidit i radical de la criatura que, pel que sigui, decideix aturar tot el seu desenvolupament i el vincle social i satisfer-se amb el que té al seu abast, que és o bé el seu cos o bé alguns objectes que escull.
¿El tractament precoç és fonamen tal?
En els primers anys de vida es cristal·litzen les maneres d'entendre el cos i d'accedir als altres, de comunicar-se. Que la criatura posi en marxa defenses radicals, no miri, no parli, no jugui com ho fan els altres, no vol dir que no faci res. Tenen una activitat interna constant. Però ¿com poden entendre el que els envolta si rebutgen la comunicació i la presència de l'altre? És desesperant que el teu fill rebutgi una carícia, una abraçada, un petó, si no entens que el contacte físic pot ser una amenaça per al nen, és transgredir el seu espai. I cada nen autista és diferent, cadascun té una manera de defensar-se.
¿Un autista ha seguir una escolarització ordinària?
No sempre. És molt important que els professionals que treballen amb ell puguin valorar quin tipus d'escolarització li convé. L'ideal seria que tots estiguessin integrats, però de vegades és impossible.
¿Tenim escoles especialitzades al nostre país?
Hi ha una xarxa educativa i assistencial variada i complexa que permet diferents recorreguts. Un nen pot tenir l'alternativa d'anar a una escola especial o a una unitat mèdico-educativa quan deixa de funcionar bé en una escola ordinària. L'atenció educativa aquí és inigualable, superior a la d'altres països europeus. La xarxa d'atenció precoç -per a nens de 0 a 6 anys amb dificultats específiques-, que depèn de Benestar Social, no existeix enlloc més d'Europa. Tenim centres multidisciplinaris per a cada zona amb psicòlegs, educadors, treballadors socials, neuropediatres, logopedes, fisioterapeutes i psicoanalistes que poden tractar-los d'una manera global.
El teu fill és autista.
El meu fill va presentar molt d'hora la simptomatologia habitual. Gràcies a la meva formació i a la meva dedicació a l'autisme, vaig poder detectar ràpidament les seves dificultats. Amb la seva mare vam començar a buscar les maneres d'ajudar-lo. La seva evolució és extraordinària.
La música els ajuda a relacionar-se?
Absolutament. És un camp d'investigació que obre una dimensió diferent: la música és un llenguatge que sovint accepten millor. A Igualada faig un taller de música per a nens amb autisme. És brutal el canvi que fan! Hi ha nens que no parlen i, en canvi, canten! És emocionant veure com interaccionen: volen tocar l'instrument que té l'altre, es barallen! Barallar-se és comunicar-se i és molt interessant. La música és una escletxa a través de la qual veuen que l'altre no és perillós.
¿Les xarxes socials els poden ajudar a comunicar-se?
Internet pot ser un mitjà interessant per vincular-se amb l'altre. Hi ha persones amb autisme que escriuen un bloc, que hi pengen fotografies...
Parlem sempre de la canalla, ¿però on són els autistes joves i grans? Treballen? Com es relacionen?
És veritat, dels autistes de vint a setanta anys no se'n parla. Ningú en sap res, no se sap què diuen, com viuen el món. Ningú els escolta, ningú els dóna la paraula. Per això hem volgut fer aquest documental, perquè hi són i perquè tenen coses a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada